dijous, 25 de desembre del 2008

TORNAR A CÓRRER DE DEBÒ

Ha passat a Barcelona. Tot va començar aquí i ha estat aquí on he tornat a sentir aquella cremor a la gola, aquella falta d'aire, aquella sensació de no poder més, de saber que les cames no donen per més que vulguis fer-les córrer. Han estat dos dies d'entrenaments intensos, a ritmes infinitament superiors als que havia fet fins ara. Però a partir de demà intentaré tornar a la velocitat de creuer que em va permetre recuperar-me. Ara, però, vull rememorar aquests24 i 25 de desembre memorables:

dimecres, 10 de desembre del 2008

ANEM CREMANT ETAPES

La setmana passada va ser la millor des que he tornat a córrer. 48 quilòmetres ja comencen a ser una xifra que es pot valorar. Ja no corro 5.000 metres i cap a casa. M’he anat trobant millor i els tres últims dies vaig viure un festival. 11 kms tant divendres com dissabte i diumenge. Gairebé una hora corrent sense parar, suant, cansant-me i sentint que em bullia la sang. El dia que vaig viure sensacions més intenses va ser diumenge. Havia treballat des de primera hora del matí, a la lamentable assemblea del Madrid. Vaig sortir a córrer cap al tard, poc abans que els blancs juguessin (i perdessin) contra el Sevilla. Estava plovent a bots i barrals. No m’ho pensar dues vegades. Em va recordar entrenaments de temporades glorioses...quan corria cada dia, fes el temps que fes, i arribava xop de dalt a baix. Així vaig arribar l’altre nit a casa, però amb un somriure d’orella a orella. Sento que vaig cremant etapes, que les molèsties són més minses i que puc anar estirant la cama cada dia una mica més. La moral va en ascens.

dimarts, 2 de desembre del 2008

QUO VADIS?

De vegades m’ho pregunto. Però només tinc una resposta: vaig endavant. Intento caminar amb pas ferm, sense pensar en una altra cosa que no sigui recuperar-me d’una vegada per totes i tornar a córrer amb la llibertat que acustumava, en el passat. Aquests últims dies havia agafat moral, vaig tancar una setmana amb 47 kms a les cames (qui ho diria fa un temps!!!) i em vaig animar molt...tot i que no sé si m’estic enganyant. El dolor no ha remès, continua present a la meva cama. D’acord que és menys molest que temps enrere, però no acabo de sortir-me’n. He corregut 10 kms per sota de 5’ i m’he sentit bé, però amb constants avisos. I què he de fer, tornar a parar? Ni de conya. Em tornaré a tractar i intentaré trobar una solució, però seguiré corrent. Lentament i sobre superfícies toves no m’anirà malament. En aquests dies d’optimisme contingut, vaig decidir que el 2010 faré la Marató de Sables. Em fa molta il·lusió, és el nou repte que tinc al cap i no pararé fins aconseguir-lo...però, és clar, abans he de poder córrer amb una certa normalitat. Així que, unes línies més avall i després d’unes quantes divagacions, m’ho torno a preguntar. Quo vadis? No en tinc ni idea. Vull seguir avançant, sempre endavant, però veurem on arribo.