dimarts, 29 de maig de 2012

RECORDS DE LA ISOSTAR DESERT MARATHON 2011

L'altre dia anunciava la meva intenció de participar en la segona edició de la Isostar Desert Marathon. Des d'aleshores no he parat de pensar-hi, intentant recordar què vaig fer bé i què no, intentant recuperar mentalment les sensacions que em van acompanyar en cada moment clau de la cursa: nervis en la sortida, autocontrol del ritme, preocupació per la velocitat dels rivals, avituallaments superats en temps rècord (sense esperes), primers avançaments de corredors, primers defalliments de corredors, primeres deshidratacions de corredors...defalliment i deshidratació pròpies...quilòmetres de festigueig i avorriment, desig d'arribar al següent avituallament, necessitat d'un bon entrepà o una paella, ganes d'anar a la platja, ganes de dormir, ganes de plorar. Pèrdua de competitivitat, sensació que en Joan s'està avorrint d'esperar-me, sensació que començarem a perdre posicions, necessitat de quedar-me sol i anar a la meva, agraïment per la davallada del sol, necessitat del frontal, preocupació per ensopegades, valoració dels efectes de les ensopegades, recuperació anímica, negra nit, confusions entre els llums dels cotxes i els llums dels frontals dels perseguidors...i arribada a l'últim punt de control.

En aquest últim avituallament vaig fer una paradeta "express". El cansament dur ja havia quedat enrere. Les forces havien crescut i l'esperit competitiu, abandonat hores abans, va tornar i em va ajudar a acabar la prova amb grans sensacions. Als pocs quilòmetres del control vaig avançar en Víctor Manuel Román, que m'havia avançat tres horetes abans i que ocupava la sisena posició. Després d'en Víctor vaig trobar en Joan Prats, buscant marques entre la foscor. Amb ell vam anar junts fins a la línia d'arribada. Va ser una bona quadratura del cercle.

Aquí us deixo el vídeo que es va emetre en el programa Temps d'Aventura de l'estiu passat.

video

La sorpresa l'he tingut avui quan, m'he capbussat en la web de la prova i he repassat les classificacions de la cursa. M'ha cridat l'atenció veig que el meu últim parcial (1:10:39) està destacat en negreta, senyal indicatiu que va ser el més ràpid. La sorpresa ha estat majúscula. sóc conscient que en Miquel Capó, segon classificat, es va aturar uns minuts a esperar en Telmo Coimbra, per deixar-lo guanyar. Però tot i això, la satisfacció que em donen els números no me la treu ningú. Tots anàvem esgotats i tots volíem arribar. Potser jo era l'únic que sabia que tenia un corredor relativament a prop a qui poder avançar. Una motivació extra per augmentar el ritme i buidar-me del tot.




 

dimecres, 23 de maig de 2012

EM VA LA MARXA: REPETEIXO A LA ISOSTAR DESERT MARATHON

Ja feia temps que m'ho plantejava. Abans d'anar-me'n a córrer la Trailwalker ja em rondava pel cap la idea de repetir. L'experiència a la Isostar Desert Marathon (IDM)de l'any passat (crònica IDM'2011) em va encantar. Vaig aprendre un munt de coses, sobre com afrontar una cursa d'aquest estil. Vaig patir moltíssim, vaig arribar esgotat, sense un gramet de forces, però la prova em va deixar marca.

El desert dels Monegros no és el més maco del món, per què enganyar-nos, no? Però és el desert més pròxim que tenim i les condicions que s'hi donen a l'estiu poden arribar a ser duríssimes. Jo vaig participar abans a la Marató de Sables que a la Isostar, però reconec que és una excel.lent pedra de toc per a tots aquells que es vulguin llançar a l'aventura.

Res a perdre i molt a guanyar. Sóc conscient que (si ho aconsegueixo) acabaré exhaust i que, probablement se'm treuran les ganes de córrer durant una temporadeta. Però si tinc la sort de compartir amb algú la meitat de quilòmetres que l'any passat vaig compartir amb el meu amic Joan Prats (repetir junts ja seria la repera...anima't, nano!!!) el que m'enduré serà molt més que el que em deixaré pels camins aragonesos.

Allà vaig conèixer en persona en David Calaburra, el senyor Galopa que Galopa. El vaig veure abans de la sortida i el vaig tornar a veure cap al km. 30. Anava tot sol, lluitant contra el sol, la set i el camp de patates que havíem de creuar. No sé si en David repetirà o si hi seran en Mia Carol o en Joel Jou. Són uns "Enrampats del Cap", ultramaratnoians de mena, dels que es poden aprendre moltes coses. M'agradaria trobar-me'ls als Monegros.

Jo no m'hi sento, d'ultramaratonià. Un any després segueixo sent un maratonià amb més ganes que altra cosa. Les lesions no em permeten anar ràpid i agafar un bon punt de forma. Sembla mentida però els 42K s'han convertit en una prova massa ràpida (sic) per mi. En aquestes condicions, l'objectiu és als Monegros, el pròxim 14 de juliol. El pitjor moment. El pitjor lloc.

dissabte, 19 de maig de 2012

ASICS TARTHER 2, UNA GRAN EINA PER FER UN BON 10.000

Tenia ganes de posar-me-les, de sortir de casa i sentir-me lleuger.
Fa temps que arrossego molèsties a les lumbars (minúscules, però molèsties al cap i a la fi)) que es combinen, des de fa algunes setmanes, amb problemetes als isquiotibials. Puc córrer tants quilòmetres com vull a ritmes lents (la Trailwalker en va ser un bon exemple) però quan intento accelerar una mica l'amenaça del dolor es fa present. I això, com dèiem anys enrere, "és un pal".


És un pal perquè em ve de gust fer coses rapidetes, canvis de ritme, fartleks, voltes divertides al circuit de la Casa de Campo i un bon 10.000. Sobretot això últim. Per quan m'arribi el moment, ja tinc el calçat ideal: avui he estrenat les noves ASICS GEL TARTHER 2, unes voladores fantàstiques, lleugeríssimes (218 gramets), molt còmodes i d'una línia molt xula.



Els colors, a més, van molt amb el que m'agrada. He entrenat durant 10 quilòmetres per comprovar com se m'amotllen al peu i com em sento amb elles, i se m'han adaptat de primera.
Ja tinc l'eina. Ara, "només" em falta posar el cos a punt, deixar enrere les molèsties d'una vegada per totes i estrenar-les en una cursa. Si tot fos tan senzill correria demà mateix la segona edició de la Carrera Popular de Hortaleza-Trofeo Menudos Corazones. No serà demà però...tot arribarà.


diumenge, 13 de maig de 2012

ECOTRIMAD EM DESPERTA EL CUQUET DE LA TRIATLÓ

Abans de res he de reconèixer que sempre he tingut una certa animadversió cap al món que envolta les triatlons. No sé ben bé per què. Probablement era per la façana cridanera que hi va lligada. I dic "era", en passat, perquè ja no penso el mateix. N'he tingut prou de seguir una triatló des del començament i fins al final, sobre el terreny, per adonar-me de l'esforç i patiment que han d'afrontar els seus participants.

Tensió abans de la sortida...

...que cadascú afronta a la seva manera

Ahir vaig anar a la preciosa localitat de Buitrago de Lozoya, a la Sierra Norte de Madrid, per tornar a gaudir de l'Ecotrimad, una trialó de mitja distància (1900 metres de natació, 75 quilòmetres en bicicleta i 21 quilòmetres de córrer) que l'any passat ja vaig veure guanyar al "Rei de Niça", Marcel Zamora. Tornava a l'Ecotrimad esperant veure una nova victòria catalana, que es va donar...tot i que no va ser per al meu cavall guanyador, Zamora, que no va poder arribar a lluir les seves armes al running, a causa d'un problema mecànic a la bicicleta.

1.900 metres en un pantà amb aigua a 14ºC

En el tram d'aigua al pantà de Riosequillo es van destacar dos catalans (Carlos López, de Guardiola de Berguedà, i Miquel Blanchart, de Sabadell), per davant d'un grup de tres triatletes en què hi havia en Marcel Zamora. Descalç i traient-se el neoprè, el ritme que duia corrent cap a la bici era impressionant. No hi havia un moment de descans. Això ja em va impactar. Em va fer pensar en les poques vegades que he nedat durant una estoneta llarga i a un cert ritme. Quan he sortit de l'aigua m'he sentit desconcertat i amb la necessitat de beure'm una galleda sencera d'aigua. Difícilment seria capaç de posar-me a córrer cap a boxes per muntar-me a la bici i posar-me a pedalar durant 90 quilòmetres. Però és el que fan aquesta gent.

El box d'en Marcel Zamora amb tot a lloc

Al damunt de la bicicleta, López i Blanchart van mantenir una bonica lluita, una persecució semblant a una contra rellotge. El bomber del Berguedà havia començat molt fort però a poc a poc el vallèsà, campió d'Europa, li va anar retallant diferències, fins que el va superar i deixar enrere.

Carlos López, líder
Miquel Blanchart, segon
Persecució de Blanchart...

...i avançament
A un minut i mig de tots dos hi havia en Marcel, tranquil, coneixedor que en el tram a peu podria recuperar el desaventatge. I l'hauria pogut recuperar, o no, això ja no ho sabrem mai, perquè se li va trencar el canvi. En un circuit trencacames com és el de l'Ecotrimad, anar amb el plat gran durant deu quilòmetres és un regal excessivament generós per qualsevol. Això i una sanció de cinc minuts van acabar amb les seves aspiracions de revalidar triomf a Buitrago de Lozoya.

Zamora perseguidor del duet líder

Lluitant per reduir diferències

Poc abans de patir el trencament del canvi

Al davant, mentrestant, Blanchart volava cap a la victòria al mateix ritme que López s'anava enfonsant. El primer es va imposar amb un ampli marge de sis minuts de diferència. L'entrada al castell medieval de Buitrago és de les que no s'obliden fàcilment.

Blanchart evitant el pas per les llambordes

Merescut triomf final


El segon va ser superat pel navarrès Raúl Amatriain, però va poder conservar una plaça al podi. Al final van ser quatre hores d'esforç constant per als triatlètes d'elit...i unes quantes més per als mortals. Tot plegat sota un sol de justícia.

Miquel Blanchart, vencedor de l'Ecotrimad'12

Mai no havia viscut cap triatló tant de prop. No en serà l'última, segur.

El que, sorprenentment, se'm comença a despertar és el cuquet de la triatló. Tinc moltes coses al cap i ara una més. Serà en la distància olímpica i serà sense una preparació específica. Disputar una triatló ha passat a formar part del meu llistat d'objectius.

Les fotografies que il·lustren aquesta entrada són una gentilesa de la Paz Rodríguez, que en els pròxims dies inclourà més imatges de la prova en el seu bloc http://sirispaz.blogspot.com.es/.

dimecres, 9 de maig de 2012

LA UNIÓ FA LA FORÇA...MÉS TRAILWALKER

Potser no hi havies pensat abans, potser t'agrada córrer però no et criden l'atenció les distàncies extremadament llargues. Potser ets d'aquells que pensen que, simplement, són coses de bojos. Jo, també. Però un bon dia t'hi trobes ficat, no saps ben bé com.
Recordo que va ser fa més de deu anys quan, amb els amics, vam córrer la Matagalls-Montserrat. Sortíem en Josep Maria Fàbregas, en Manel Alcalà, en Josep Beas, en Marc Fontanals i jo. La tirada és prou llarga com perque ens ho prenguéssim amb calma, però des del començament ja vam trencar el primer pacte i vam apretar més del compte per intentar avançar corredors abans que el camí es fes més estret i es formessin llargues cues de gent. Aquella aventura va acabar de matinada. En Manel va haver d'abandonar per una lesió, en Fàbregas i en Beas van anar fent, amb el seny que dóna l'experiència, i en Marc i jo vam arribar junts a l'última pujada a Montserrat on, a mi, se'm van esgotar les forces. Un glucosport regalat pel meu immediat perseguidor em va donar la vida i em va ajudar a finalitzar la meva primera ultra.
Va ser una experiència fantàstica i inoblidable però ara que ho miro des de la perspectiva que dóna el pas dels anys, em penedeixo de no haver-la fet tota els cinc amics junts, aquells que la vam començar. Potser  no hauria de comparar una prova individual d'una altra en equip, com és la Trailwalker, però la vivència de dissabte passat, en aquest sentit, la supera amb escreix.
L'objectiu era arribar a Sant Feliu, però era arribar-hi tots quatre junts, després d'haver corregut tots quatre junts durant 100 quilòmetres. En el transcurs de la prova vam veure molts equips que anaven desmembrats. Passàvem corredors que anaven sols, que tenien la resta del seu equip més endavant. I quan els mirava veia en els seus ulls un punt d'enveja per la imatge compacta que oferíem l'Arcadi, els Bonastres i jo. En una prova tan llarga tothom passa moments complicats. I si ara els uns ajuden els altres, més endavant seran els altres, els que tiraran del carro. La unió fa la força. No cal tenir gaires llums per saber que si els seus companys els haguessin acompanyat en tot moment, si haguessin fet el possible per mantenir-se junts, els uns i els altres, haurien gaudit més de la prova.
Ho vaig aprendre en aquella Matagalls-Montserrat i ho vaig posar en pràctica a la Trailwalker. D'aquesta manera s'explica per sí mateixa aquesta fotografia de l'arribada a Sant Feliu. Les cares ho diuen tot.

Alegria, felicitat, satisfacció...

No sé quan tornaré a córrer una cursa de llarga distància, ara mateix encara m'he de recuperar anímicament i física d'aquest últims esforç. Hi ha algunes possibilitats que repeteixi, el proper 14 de juliol, a la Isostar Desert Marathon, que es disputa al desert dels Monegros. Encara no ho sé segur. Però el que tinc clar és que (lesions a part) si surto acompanyat, arribaré acompanyat.

dilluns, 7 de maig de 2012

TRAILWALKER 2012: ESGOTAMENT COMPARTIT, ÈXIT COMPARTIT

Després de 100 quilòmetres corrent per les Vies Verdes, per completar el camí del carrilet que separa Olot de Sant Feliu, a les dues de la matinada, esgotats i sense un gram més de força, vam creuar la línia d’arribada i vam celebrar la gesta aconseguida. Però a mida que ens anaven baixant les pulsacions ens vam anar quedant buits. Just després de gaudir de l’última espurna d’adrenalina, aleshores sí, el cos va dir prou.

L’equip de TV3, que formàvem en Manel Bonastre, en Xavi Bonastre, l’Arcadi Alibés i jo mateix, havíem sortit a les onze del matí, del Recinte Firal d’Olot, juntament amb gairebé 300 equips més. Ho fèiem il•lusionats però alhora cautelosos. El fet de tenir (encara que fos mínima) una mica d’experiència en llargues distàncies, ens ajudava a ser conscients de les dificultats que podríem trobar pel camí. En una prova de 100 quilòmetres sempre hi ha moments durs, cadascú té el seu. El que no saps mai és com reaccionaràs davant de la crisi. A la Trailwalker, a més, s’hi afegeix el concepte “EQUIP”. Som quatre a Olot i haurem de ser quatre a Sant Feliu. Les crisis d’un les patim els quatre. Som responsables, tots plegats, que el repte tiri endavant.
Manel, Arcadi, Sebas i Xavi  Foto: AntoniBautista

Somrients abans de començar



Ens havíem plantejat fer tot el recorregut corrent, a excepció de pujades o moments delicats. El ritme seria lent, però avançaríem de forma constant. I així va ser. Vam centrar-nos en anar aconseguint objectius parcials. En teníem nou (8 punts d’avituallament i l’arribada final a Sant Feliu). El primer de tots el vam assolir sense dificultats ni patiments: Sant Esteve d’en Bas és a menys de vuit quilòmetres d’Olot. Vam anar avançant tranquil•lament, mentre en Xavi gravava imatges per al reportatge que s’emetrà dijous al Temps d’Aventura. En cada control, on s’havia de marcar el xip, hi havia aigua, fruita, fruits secs, pasta, arròs...l’organització havia disposat de tot allò que es pot necessitar. Després de passar-hi, però, anàvem a buscar el caliu de l’equip de suport, amb la Marga, la Mònica i en Biel. Amb el cansament un no s'interessa gaire per com funcionen els altres equips però estic convençut que la nostra assistència va ser, de llarg, la millor de la Trailwalker.

En tants i tants quilòmetres et trobes molta gent coneguda, amb qui xerres una estoneta i amenitzes la marxa. En aquest sentit, rodar al costat del gran Joel "Jou", de Bonmatí (ara als Highlands escocesos) va ser tot un plaer. A en Joel el vaig conèixer a Sables, l'any passat. Des d'aleshores, l'he anat seguint a través del seu bloc Un guerrer lluita fins al final, on es pot comprovar que és més dur que una roca, gairebé tan com bon paio.

Amb en Joel i l'equip de TV3 Foto: AntoniBautista
A Sant Esteve d'en Bas començava un camí ascendent, l'única dificultat muntanyenca de la Trailwalker, per superar el coll d'en Bas, de 620 metres. Un passeig, de poc desnivell que, afortunadament, ens enganxava a primera hora. Si ens l'haguéssim trobat al final no estaria escrivint el mateix. En el descens vam passar per Sant Feliu de Pallarols, on vam córrer acompanyats durant uns quilòmetres per la mítica Quima Casas i un parell d'amics...l'Arcadi i en Xavi coneixen tota la Catalunya atlètica. A l'equip de suport l'havíem citat al quart punt de control, que estava situat a Anglès, al quilòmetre 38,2. Hi vam arribar a un bon ritme i amb bones sensacions.
Foto: AntoniBautista










Foto: AntoniBautista
O això pensàvem. Tot just vam parar a descansar, en Xavi Bonastre es va trobar malament. El sol apretava de valent, havíem begut poc i ho començàvem a pagar. Se sentia dèbil, sense ganes de menjar ni tampoc de beure, així que el vam haver d'obligar a fer-ho. A la resta, l'alegria per arribar a la furgoneta i els àpats que ens tenien preparats ens va fer perdre una mica el nord. Vam menjar més del compte i vam fer barreges inadequades. En el camí cap a Girona ho vam lamentar. L'Arcadi anava mut i no feia bona cara, l'estómac no li generava bones sensacions. Preocupat per la digestió va fer un mal gest (o no sé ben bé què) i se li va pujar el bessó.


Stop.

Anàlisi de la situació.

Descans.

Go.

Vam tornar a avançar però només caminant, fins que el bessó va tornar a donar-li la confiança necessària per tornar a córrer. Al llarg de vuit quilòmetres, del 48 al 56, vam fregar l'abandonament. Si a Girona no canviaven les coses potser ho hauríem de deixar córrer. Van ser els pitjors moments. I els vam deixar enrere. Les ganes de continuar, l'esperit de la cursa...i el descens del bessó van ser bàsics. .

Seguíem endavant però ja no teníem la mateixa confiança. El ritme va anar baixant i les cares es van anar ensopint. Les converses en el grup també es van ressentir. Estàvem esgotats. Les rectes llargues es feien inacabables. Amb el pas del temps i dels quilòmetres, el sol anava perdent força i el dia s'anava acabant. Sense adonar-nos-en vam començar a rodar millor, més còmodes. Sembla estrany dir-ho però els problemes arribaven als punts d'avituallament. Tornar a arrencar després del merescut descans es feia impossible. Però d'altra banda, també era necessari una mica de repòs, el cos així ho exigia.







Tot i l'esgotament, vam intentar mantenir-nos corrent. Hi havia molts equips que combinaven córrer i caminar i ens anàvem superant els uns als altres sense parar. Un aspecte clau per superar els moments de silenci i esgotament va ser la ràdio. Al Camp Nou el Barça disputava el derbi contra l'Espanyol i l'Arcadi, amb la ràdio del telèfon a l'orella, ens n'anava informant. A mi, el partit en sí, en aquell moment, no m'importava gens ni mica. Però em vaig adonar que escoltar els comentaris del partit ens mantenia distrets. Ens feia oblidar-nos del patiment a què ens estava sotmetent la cursa. Així que em vaig posar molt pesat i l'Arcadi va acabar cantant-nos el "Que tinguem sort", d'en Lluís Llach, que sonava al Camp Nou poc abans del discurs d'en Guardiola, que també ens va transmetre fil per randa. Va ser benzina per l'ànima i energia per als músculs.
En els dos últims parcials, a Llagostera i a Santa Cristina d'Aro, ja gairebé no podíem més. O sí. O crèiem que no però en realitat sempre queden forces.


En aquells moments jo ja n'estava fins als nassos. Tenia ganes d'arribar, dutxar-me, ficar-me al llit i dormir. I només ho aconseguira si ens movíem. Sé que vaig ser una mica insistent però tot passava a càmera lenta i allargar l'agonia em semblava un mal remei. Sempre queda un gram més de forces. L'havíem de buscar. I el vam trobar. I tant!!! A l'entrada de Sant Feliu de Guíxols vam començar a veure equips que caminaven, crec que en vam passar a tres. Eren els últims quilòmetres i funcionàvem de meravella. Tot anava en mode automàtic, ja no pensàvem, només corríem. Gairebé anàvem cecs. Només així s'explica que en 300 metres en Manel i l'Arcadi patissin ensopegades o rebrincades que a punt ens van haver de fer-nos perdre-ho tot. Quan estàs tan cansat com estàvem nosaltres qualsevol despistada es paga molt cara. Els dos avisos van quedar enrere i vam seguir avançant. Em va semblar que volàvem...tot i que anàvem un ritme de vuit minuts el quilòmetre. Les sensacions eren brutals. I aleshores vam veure un quart equip de corredors un pèl més endavant de nosaltre, a menys de 500 metres per al final. Aquell últim esforç ja va sortir del no res. Ningú el va demanar.

Els últims metres de la Trailwalker'12


M'hi esforço però hi ha coses que no es poden explicar
















Creuar la línia d'arribada després de 100 kms d'esforç és molt emocionant. Haver-ho pogut compartir amb aquests companys és impagable. Gràcies a en Manel, Xavi i l'Arcadi. I també, de forma molt especial, a en Biel, la Marga i la Mònica, assistents fantàstics i medalla d'or a la paciència.

Felicitats també a tots aquells equips que van participar en la Trailwalker Intermón Oxfam, que van aconseguir recaptar un total superior als 640.000 euros que, de ben segur, ajudaran a combatre la pobresa, que, a la llarga era l'obectiu principal de la prova.

divendres, 4 de maig de 2012

MÀGIA A L'ESTADI OLÍMPIC...BY ASICS

Això de viure a Madrid, havent nascut i crescut a Barcelona bona part de la meva vida (i estimant-la com me l'estimo) fa que cada vegada que hi vaig, experimenti sensacions fantàstiques. La família, els amics, la ciutat en sí...tot plegat em suposa una injecció de positivisme que deixa en estat atontat durant uns dies. Avui, a més de les circumstàncies que resulten habituals en cada visita, he tingut l'oportunitat d'emocionar-me en un escenari mític, com és l'Estadi Olímpic de Montjuïc (o l'Estadi Olímpic Lluís Companys, com vulgueu). És mític pels Jocs, és mític perquè és preciós i és mític perquè allà vaig finalitzar la meva primera marató, l'any 1996.

El blau de la pista, l'única diferència, setze anys després
Aquest matí ASICS ha presentat públicament l'acord que el converteix en nou patrocinador tècnic de la Marató de Barcelona i han tingut la genial idea de fer-ho de forma poc convencional però molt més propera i directa, amb una sessió d'entrenament, a l'estadi Olímpic, dirigida per tres atletes ASICS de nivell (Pablo Villalobos, Marcel Zamora i Marc Roig).

Mantenint la corda, a roda de Pablo Villalobos

Escalfament, tècnica, fartlek i rodatge, per damunt del tartan de la pista de Montjuïc. Per a un malalt de l'atletisme com jo, tot un luxe, una experiència fascinant. Hauria estat un pecat abandonar l'estadi sense una foto, qui sap quan tornaré a tenir l'oportunitat de tornar-hi a córrer.

Original forma d'iniciar el matrimoni entre ASICS i Marató de Barcelona. Aquest any no hi he pogut córrer per culpa de la lumbàlgia. El 2013, jo, no fallo.

Gràcies!!!

dimecres, 2 de maig de 2012

QUARTA ETAPA DEL CAMINO: MANZANARES-CERCEDILLA

Una de més, una de menys.
El projecte de Camino de Santiago segueix avançant. No ho fa amb la freqüència que voldria (sempre tens ganes de més) però també és cert que en unes poques setmanetes ens hem plantat a una sola etapa de Segòvia. Avui sortíem de Manzanares el Real, amb una temperatura molt bona i un cel mig tapat per uns núvols amenaçadors que, afortunadament, no han arribat a actuar. La previsió de la jornada era d'una pujada més o menys constant. Les faldes de la muntanya arriben al final, toca afrontar un dia dur. Ben aviat hem passat per l'entrada de la Pedriza on, com és costum els dies festius, una bona colla de cotxes feien cua per entrar. El pas per El Boalo i Mataelpino m'ha recordat a la meva experiència la temporada passada quan, carregat amb les dues motxilles i els dos bidons, m'entrenava per a la Marató de Sables. Aquell dia però, sortia des de Colmenar Viejo, així que "només" vaig arribar fins a tres quilòmetres de Navacerrada, el mateix lloc en què ha estat feta aquesta fotografia.

Seguint la tendència ascendent que ha marcat la jornada
És clar que aquell dia havia de tornar fins a Colmenar, per cobrir un total de 52 quilòmetres. Avui hem seguit el camí amunt i hem arribat a Navacerrada. La sorpresa ha estat majúscula quan, després d'un suau recorregut per dins el poble, ens hem topat amb una paret, d'uns 600 metres, la pujada més dura del que, fins ara, hem fet de Camino. Uns minuts després hem arribat als 1307 metres d'altitud, el punt més elevat...també fins avui.

Quan hem canviat la vall, ben aviat hem pogut veure la silueta del nostre objectiu, Cercedilla. El descens, aleshores, ha estat un senzill passeig fins als carrers del poble. Hi hem arribat després de 2h22', temps que hem trigat a cobrir els 20,54 kms que separen Manzanares de Cercedilla. La mitjana ha estat de 6'57"/km i el desnivell acumulat ha estat de 559 metres.


Recuperant forces abans de fer autoestop

El problema ha sorgit justament a l'arribada. Teníem el cotxe a Manzanares i la combinació de transport públic entre les dues localitats és complicada (es necessiten dos autobusos que, en dies festius, gairebé no passen. Hem decidit fer autoestop, forçats per les circumstàncies, i ens ha tocat la loteria. Una encantadora parella (filipina ella, brasiler ell) ens ha dut directament a Manzanares. Tant de bo tot fos així de senzill.

De senzillesa i complicacions en tinc el cap ple. El possible títol del Madrid, que probablement es farà efectiu d'aquí a unes hores, seria celebrat entre dijous i dilluns, posant en perill el meu viatge a Barcelona i la conseqüent participació a la Trailwalker Intermón Oxfam. Demà dilluns prendrem una decisió.