dimarts, 31 de juliol de 2012

ELS ULLS D'UN CEC A LA MARATÓ DE L'ANETO

Aquest és el dorsal amb què vaig participar a la Marató de l'Aneto, dissabte passat. La decisió d'anar-hi la vaig prendre a última hora, així que sota el número 2 l'organització no va ser a temps de posar-hi el meu nom. Però no era necessari. De fet, així, m'agrada més. Crec que diu molt, del que va ser aquella cursa, tant pel Javier Fran Sin, com per a mi. A Benasc, vaig ser els ulls d'un invident...en una marató de muntanya.


Ens vam conèixer a les set del matí, a la sortida del metro d'Avénida América, a Madrid. Allà havíem quedat per anar junts cap al Pirineu. Disposàvem de set hores per endavant per parlar i intentar definir una mica com ens hauríem de moure durant la cursa. Evidentment, era del tot insuficient.

El trajecte en cotxe se’ns va allargar més del compte i vam arribar amb el temps just per vestir-nos, recollir els dorsals i anar cap a la línia de sortida. No va ser fins que vam arribar-hi, que en Javier no va estendre el pal que ens uniria durant un munt d’hores. Les indicacions semblaven senzilles: mantenir ferm el pols del braç amb què sostenia el meu extrem de bastó, fent un lleuger moviment de canell en funció de si volia advertir-lo d’una pujada, d'una baixada o de girs cap a algun costat.


Vam sentir el tret de sortida des del darrere de tot i vam començar a caminar pels carrers del poble, a l'espera que s'estirés el grup i poguéssim començar a córrer mínimament, sense risc d'entrebancs amb altres corredors. Els primers 4 quilòmetres avançaven per un camí que puja paral.lel a la carretera i ens van anar de meravella per posar en pràctica com ens havíem de coordinar. Però allò era una cursa de muntanya i era qüestió de temps que comencessin a arribar les primeres dificultats. Quan vam entrar a la pista de Senarta la cosa va canviar, però avançar seguia sent una qüestió mitjanament senzilla. El braç se'm baixava sovint i confonia a en Javier sobre com evolucionava el camí. Només corríem en zones de pla en què anàvem sols, però intentàvem mantenir un ritme viu de marxa a peu. Ell duia tres bidons a les butxaques exteriors de la seva motxilla, sense camelbak, fet que dificultava la seva autonomia a l'hora de beure. L'autosuficiència, a nivell d'avituallaments, era absoluta, així que no podíem desaprofitar cap font.

En els dos primers punts de control vam fer parades més llargues del normal. Descalçar-se, rentar-se els peus i tornar-se a calçar és una feina que, si no hi veus, porta el seu temps: els cordills no passen per allà on esperes que passin, els nusos pengen més del compte, s'afluixen abans de tancar-los del tot...Jo ho veia clarament, però no m'hi volia ficar, no volia dir res que pogués ferir la seva sensibilitat.

 La cursa va viure un abans i un després, a la sortida de Baños del Hospital. D'una pista força còmode vam passar a un caminet d'un metre d'amplada absolutament ple de pedres. N'hi havia de diverses dimensions i, lògicament, estaven situades aleatòriament pel mig del camí. El que ve a ser un camí pedregós, però amb l'afegit que havia de guiar un invident per ajudar-lo a avançar.


 En els passos complicats m'aturava, em girava i intentava descriure-li amb detall com havia de negociar els obstacles. La meva capacitat descriptiva va viure una evolució al llarg de la jornada. Mai hauria dit que podria comunicar tantes coses sobre un pam de terra...però tot i així, quan hi penso sóc conscient que no ha vaig fer prou bé.


Darrere meu sentia una respiració acompassada...que s'interrompia constantment per culpa d'una ensopegada. I si s'ensopegava, era culpa meva. En Javier no es queixava, però la processó devia anar per dins. Només, de tant en tant, em recordava que utilitzés bé el pal...

Aquell tram de rocs se'ns va fer molt llarg, la gent s'aturava a observar el mèrit que té avançar per on anàvem. En alguns moments pensava en la possibilitat que la situació s'invertís. I que jo fos el cec que no hi veu i ell, la persona que m'hagués de guiar. Jo hauria girat cua, n'estic segur. 


El recorregut era d'anada i tornada i no va passar gaire estona fins que ens vam començar a creuar amb els primers atletes que tornaven cap a Benasc. Hi van arribar en poc més de quatre hores. A nosaltres ens en farien falta deu més. L'arribada al control de Vado del Hospital, al km. 15, va suposar un canvi significatiu en el terreny. Passaríem a caminar per una vall, fins apropar-nos a les faldes del port de la Picada. Per arribar-hi vam haver de creuar un riu diverses vegades. Sort que en Javier duia botes de canya alta...les indicacions no van poder evitar que els seus peus tastessin l'aigua...


La pujada del port de la Picada va ser el millor moment de la cursa. El camí anava zigzaguejant muntanya amunt, entre pedres, terra i camins estrets. Es va posar a llampejar i després van caure quatre gotes, una pluja fina que va donar pas a una fortíssima pedregada. Va durar cinc minuts, però ens va deixar els braços i el cap ben abonyegats. Quan faltava poc menys d'un quilòmetre per arribar al coll, en Javier em va donar tota una lliçó: em va demanar el pal que ens havia unit fins aleshores i va dir que em mantingués a prop d'ell. No hi havia contacte entre nosaltres, però es guiava per la meva veu i pel soroll que feia el meu cos mentre anava caminant. Jo em girava permanentment i el veia segur, ferm, fort i convençut. No m'ho podia creure, em tenia totalment fascinat. D'aquella zona no hi ha fotos, però les imatges que vaig veure se'm quedaran ben guardades a la memòria.
Allà dalt no ens hi vam quedar gaire estona, el fred ens estava deixant glaçats. Eren gairebé les nou del vespre i començàvem a baixar. Ens quedava una tornada de 21 quilòmetres, bona part dels quals els faríem a les fosques, tirant del frontal.  
 
 La tornada es va fer molt pesada. Vam necessitar dues hores per completar el descens a la falda de la muntanya, hi havia moments en què sentia l'angoixa de no ser capaç de transmetre-li tot el que hi havia en el terreny. No podia dir-li, "pedra gran a l'esquerra del camí", perquè de pedres n'hi havia pertot arreu. Era qëstió d'advertir-lo, afluixar la marxa i confiar que no es fes gaire mal. Cada cop que s'ensopegava, a mi m'arribava una punxada de culpabilitat, per la incapacitat d'ajudar-lo. Ell, a més, no feia altra cosa que...demanar-me disculpes!!! Sí, em demanava disculpes constantment per haver-se ensopegat amb un roc, una branca o els meus peus. Eren moments molt angoixants.

Una altra vegada a Vado, vam coincidir amb en Nil Bohigas, un dels caps de NoLimit, l'empresa organitzadora de la Marató de l'Aneto. No crec que fos per la seva presència al control, però allà ens van oferir uns gots amb caldet que ens van ajudar a encara la part final del repte. Anímicament, estàvem força tocats. Érem els últims classificats i, només de tant en tant, ens avançaven corredors de les altres variants de la cursa, de 67 i 96 kms.


 Amb paciència, insistència, tenacitat i moltes vegades d'aixecar-se després d'haver caigut, ens vam presentar a Baños del Hospital. Ja no sé ni quina hora era, però vam sentir que ho havíem aconseguit, que ja ho teníem. El camí fins a Benasc, en comparació amb tot el que acabàvem de fer, era una autopista. O això crèiem...I aquest va ser el gran error.


 En Javier tenia els peus escaldats, de tants impactes i tantes hores de tensió. A més, estava sense un gram d'energia per seguir avançant. El terreny acompanyava però el ritme va baixar escandalosament i havíem d'invertir 18 minuts per cada quilòmetre que avançàvem. Aquest pas "funerari", com l'anomenava en Javier, em va matar anímicament. Mirar el rellotge era com fustigar-me: el temps volava, nosaltres estàvem parats. Quan entràvem a Benasc no tenia esma per a res més. Ens havia costat un munt, però definitivament, ho havíem fet. Vaig passar una última vegada el dispositiu d'Sport-Ident que dúiem al canell per registrar els parcials i el temps final. El d'en Javier, primer. El meu, a continuació.


La classificació diu que vam quedar el 542è i el 543è, penúltim i últim. I que vam trigar 14h33'10" per completar la Marató de l'Aneto. Però la classificació és un full fred, on només hi ha dades. La classificació no fa referència a la ceguera d'en Javier Fran ni a la seva lluita aferrissada i per aconseguir un objectiu d'aquesta magnitud. Abans del cap de setmana passat jo en sabia ben poca cosa, del món en què viuen els invidents. Podria dir que ara en sé moltes coses, però m'estaria enganyant. Viuen en el mateix món que tu i que jo. Però lluiten mil vegades més que nosaltres per tirar endavant. Per això, i per moltes altres coses...FELICIDADES, JAVIER.

Fotos: Paz Rodríguez

dijous, 26 de juliol de 2012

ME'N VAIG A LA MARATÓ DE L'ANETO AMB UN INVIDENT

Fa uns dies, quan vaig escriure el post sobre en Simon Wheatcroft no podia ni imaginar-me que el meu desig d'acompanyar un atleta invident es podria fer realitat tan aviat: aquest pròxim dissabte correré la Marató de l'Aneto amb en Javier Fran Sin, ultramaratonià de Barbastre. Així, a pèl, sense practicar i sense cap experiència...però amb moltíssimes ganes.

En Javier va participar a la recentment disputada Isostar Desert Marathon però la sort no el va acompanyar i, per diferents motius, es va veure forçar a abandonar. No ens vam veure a la sortida, tampoc vam coincidir durant el recorregut. Però vaig conèixer la seva història i m'hi vaig posar en contacte fa un parell de dies.




En Javier Fran Sin i el guia, a la Isostar Desert   Foto: Albert Pericas

Em vaig oferir a fer-li de guia en un futur...més o menys llunyà. Però les oportunitats arriben quan arriben i no volia deixar-la escapar. Ahir a la nit em va proposar córrer la Marató de l'Aneto...demà passat, i no vaig dubtar-ho ni un instant.

En aquests casos jo ho tinc clar. Em fa molta il.lusió? Doncs dic que sí, al moment, i després ja em preguntaré què he de fer. I aquí estic, que des que vaig penjar el telèfon sóc un sac de nervis. No en sé res, del món dels cecs, no tinc clar com dirigir la marxa...Tinc moltes preguntes al cap i la majoria no sé ni com fer-les. El viatge de Madrid a Benasc, probablement, serà un llarg interrogatori. Espero els seus consells...i els vostres. Gràcies.

dimarts, 24 de juliol de 2012

SIMON WHEATCROFT, TRENCA LES BARRERES DE LA CEGUESA

Les grans marques comercials tenen potents departaments de publicitat, màrqueting i comunicació que es trenquen les banyes nit i dia per aconseguir, primer de tot, cridar l'atenció dels consumidors. Un cop que l'hagin aconseguit, el client potencial s'interessarà o no pels seus productes i, si li agraden, potser els provarà. Al cap i a la fi, aquest és l'objectiu final de totes les campanyes. L'última iniciativa d'ASICS em va cridar l'atenció des del començament. No només per l'eslògan, "Made of Sport" (tots aquells que correm o que sentim l'esport profundament, en certa manera, creiem que estem fets d'esport. No ens sentim ni millors ni pitjors que la resta, però tenim la sensació que l'esport gira al voltant de la nostra vida).
Però no. No és l'eslògan de la campanya sinó la història de Simon Wheatcroft, un corredor ultramaratonià de 29 anys que es va quedar cec quan en va fer 18. Lluny de quedar-se deprimit i tancat a casa, en Simon va decidir tot el contrari: volia sentir-se lliure.


La història d'en Simon em va fer pensar en les grans dificultats que tenen els cecs per intentar fer realitat els seus somnis. Em va recordar també l'enveja que vaig sentir quan el meu amic Josep Maria Fàbregas em va explicar que faria de guia a un atleta polonès invident, durant la Marató de Barcelona del passat mes de març. L'experiència d'en Josep Maria em va deixar clar que, tard o d'hora, intentaria seguir el seu exemple.

dissabte, 21 de juliol de 2012

MERESCUT DESCANS

Crec que m'ho he guanyat.
Tampoc és que hagués estat entrenant de forma obsessiva  com quan, en altres ocasions, he preparat maratons en què buscava una marca determinada, però la preparació de la Isostar Desert Marathon es fa molt pesada i ocupa sessions llargues a ritmes que semblen avorrits...en moments en què el cos et demana més.
Ara, no. El cos no em demana res. Ara només vull recuperar-me físicament, tornar a tractar-me els maleïts isquios i intentar posar-me una mica rapidet. De moment he decidit no fer planificacions, no mirar el calendari, no comparar-lo mb el de la lliga de futbol, no buscar maratons atractives ni curses emblemàtiques que fa emps que em fan il.lusió. No.
Des que vaig acabar la Isostar no he fet res.
Bé, només he nedat. Però tampoc gaire.
Els pròxims dies començaré a moure'm al damunt de l'el.líptica i probablement surti a córrer (no més de) vint minuts, alguns dies. I seguiré nedant...

dimarts, 17 de juliol de 2012

ISOSTAR DESERT MARATHON, LA CURSA QUE NO S’ACABA MAI


Em vaig despertar poc després de les sis del matí. Lentament vaig obrir els ulls. Aleshores no ho sabia però aquella seria l’única acció que, durant un bon grapat de dies, no em provocaria cap tipus de dolor. La nit anterior havia finalitzat la Isostar Desert Marathon, una cursa de 114 quilòmetres pel desert dels Monegros. Havia disputat la prova l’any passat, així que ja sabia quin pa s’hi coïa. O això creia: a l’hora de la veritat vaig poder comprovar que, en els afers del cos i de la ment, dos i dos no sempre fan quatre.


La idea era repetir el pla que tan bé m’havia funcionat l’any passat. Sortir amb el fre de mà posat, intentant no excedir-me dels 6’/km., i deixar que anessin passant les hores. Pensar en petits objectius com eren el vuit s controls d’avituallament i no en la magnitud total de la cursa. La idea era bona, la companyia, immillorable (repetia experiència amb en Joan Prats) i el meu estat de forma era millor que el de la temporada anterior. Però en una cursa tan llarga no hi ha una fórmula secreta que et garanteixi l’èxit.


La calor i l’esgotament em van anar guanyant a poc a poc, sense que me’n pogués adonar. Els primers compassos de la prova els vam fer de forma molt tranquil•la, sense preocupar-nos per la gran quantitat de corredors que ens precedien. Tot i això, ens va alegrar el moment en què vam començar a avançar atletes. Manteníem el ritme pausat inicial, mentre que alguns es començaven a veure obligats a baixar el seu. El recorregut per on transcorria la cursa era força diferent al de l’edició de 2011 (en què predominaven els trams de pista) i, en aquest altre cas, vam haver d’anar moltes hores per zones en què no hi havia camins, i les marques passaven per un terreny molt empedrat i amb herbes altes. En un d’aquests ens vam trobar l’Albert Giné, un dels favorits a la victòria final. Ens va dir que havia patit problemes als adductors i que s’havia hagut de retirar. Assegut a terra, amb el telèfon a la mà, intentava contactar amb l’organització. Li vam donar ànims, ens vam acomiadar i vam seguir endavant. Moltes hores després ens assabentaríem que ho va passar realment malament.


En aquelles alçades, jo ja no anava gaire fi. Havia begut i havia menjat...potser massa i tot. O no. No ho sé. O potser va ser un batut que em va donar en Joan, que no havia provat en els entrenaments (error, greu error!!!!!!) i que no vaig digerir gaire bé. O potser busco alguna explicació quan, en realitat, tot plegat és més senzill i el meu cos no volia afrontar aquella tortura que m’esperava. Amb en Joan teníem un codi per fer-nos entendre que ens havíem de separar: jo li deia “vés-te’n, que no puc” i ell se n’aniria. 

  
Però és tan bon amic que preferia fer-me costat, renunciant a un bon lloc en la general. Les hores passaven i jo seguia sense anar. Em vaig haver de posar ruc per “alliberar-me” de la seva companyia (quan ho vaig aconseguir, en Joan es va posar a córrer de debò i se’n va anar cap endavant. Va anar superant corredors paulatinament però a falta de menys de sis quilòmetres per a l’arribada, ja ben entrada la nit, es va perdre i va acabar desviant-se fins que va ensopegar amb un control situat a 34 kms. de l’arribada. Allà es va acabar la seva Isostar DM. Quan m’ho va explicar no m’ho podia creure).


Des d’aquell moment, superat el km.55, vaig transitar tot sol. Em va fer la sensació que revifava una mica i que recuperava una mica els ànims. Vaig enganxar-me a un grupet de quatre corredors (entre els quals hi havia en “Sahuqui”), que acabaven de perdre’s. Ells anaven més ràpid que jo, però paraven a caminar cada 600 metres. Jo seguia un ritme lent però més constant. Els vaig deixar enrere i, optimista, vaig afrontar la posta de sol. Abans que es fes fosc però, em vaig equivocar de camí. Tenia els meus dubtes però vaig avançar uns 600 metres per assegurar-me que no hi havia marques més endavant. Haver de tornar enrere va ser un cop anímic. Un cop redreçada la ruta, i després d’un descens una mica tècnic que va alertar-me de greus problemes als adductors, vaig arribar fins al sisè avituallament, al km. 80


Allà vaig sentir que em costaria moltíssim acabar la cursa. Em faltava encara gairebé una marató sencera i el cos no em responia. Quan et passa això et sembla que només tens dues opcions: o lluitar per intentar-te convèncer que pots o abandonar-te. La primera reacció és obligada, tanques els punys i tires endavant. Però quan la crisi es repeteix hores després, la ment no respon tan fàcilment. Els dubtes han anat creixent i no et sents tan capaç d’aguantar quatre o cinc hores a un ritme que se’t fa insuportable.  


Vaig carregar l’aigua, em vaig posar el frontal i vaig seguir els senyals. No hi havia ningú a prop pel davant ni pel darrere. En aquell moment em vaig sentir derrotat i vaig deixar de gaudir de la cursa. El que havien estat petits objectius, anar de control a control, s’havien convertit en grans epopeies i havia de plantejar-me avançar quilòmetre a quilòmetre. Així ho vaig intentar fer, molt a poc a poc. Era conscient que com més estona passés corrent menys dur se’m faria. No tenia cap dolor impossible de superar. Els tenia tots junts, a les cames, als peus, als braços, a les mans...i al cap.

En el penúltim control, on hi havia l’Oliver Vallès, m’hi vaig entretenir sis minuts. Va ser l’avituallament més llarg. Em va explicar que la primera dona se’ls havia desmaiat allà mateix, però que havia continuat. Allà mateix hi havia un altre corredor, a qui estaven assistint els serveis mèdics. Amb penes i treballs vaig continuar endavant. Una estona després em vaig veure enlluernat pels fars de l’ambulància, que em venia pel darrere. Quan em va superar, a través d’una finestreta, vaig poder veure aquell corredor a qui duien cap al Campament Isostar. Només va ser un instant però ens vam mirar als ulls. En aquell flash vaig observar una mirada trista i aquella tristesa em va encoratjar per tirar endavant. M’havia d’aferrar a alguna cosa i aquells ulls desesperançats van il•luminar els meus.


La llum dels ulls però, no tenia res a veure amb la del frontal, que començava a fer figa. Vaig aguantar per canviar-la fins a l’últim avituallament, al km. 96. Vaig regirar la motxilla de dalt a baix i no vaig trobar les piles de recanvi (quan vas tan desfet mires a tot arreu menys al lloc més evident de tots). Vaig decidir estalviar la poca llum que em quedava fins que m’enxampés algun perseguidor. Aquest va ser l’Alain, un jove basc que no va dubtar a oferir-me el seu recanvi. Vam seguir junts una estona però les cames no em donaven per a més.

A mida que anava desapareixent de la meva vista, un reflex llunyà anava fent-se cada cop més visible: els llums de l’arribada no eren un engany de la meva ment, no eren cap miratge. El campament era allà i ho estava aconseguint. Al cap no hi tenia res més enllà de creuar aquella darrera línia i anar-me’n a dormir. Eren dos quarts de tres de la matinada i havia estat més de catorze hores i mitja voltant pel desert dels Monegros i acabava en una meravellosa tretzena posició.



Em vaig alegrar de veure la Paz, l’Andrea, en Marc i en Joan Prats, aguantant allà per mi. I també em va emocionar moltíssim trobar-me, un bon amic com és en Joan Ribes Estrada, que per segon any consecutiu va apropar-se a unes hores intempestives a la Isostar Desert Marathon per veure’ns arribar. El seu somriure trapella a l’arribada em va fer oblidar per uns moments, tots els mals que havia patit. Això sí, només per uns moments.




Totes les fotografies són obra de la Paz Rodríguez.

divendres, 13 de juliol de 2012

MENYS DE 22 HORES PER AL GRAN PATIMENT

Ja hi vaig córrer l'any passat, ja vaig veure de què es tractava, ja vaig poder patir a les cames i al cap el que suposa una competició d'aquestes carecterístiques. La Isostar Desert Marathon és una cursa d'ultradistància en mode d'autosuficiència alimentària. Ens donen líquid en tots els controls, la resta l'hem de dur cadascú a la seva motxilla.
Recordo que la temporada passada m'hi vaig apuntar per treure'm una espina clavada, la de l'etapa llarga de la Marató de Sables, on no havia rendit com m'hauria agradat. El problema, avui, és que aquesta espina ja fa temps que és fora. Els 112 kms. de l'any passat em van anar de meravella: tot va anar sobre rodes i fins i tot vaig fer una bona classificació així que, ara per ara, sembla que només hi tinc coses a perdre.
Però jo no ho veig així, en absolut.
Tinc ganes de córrer, de suar, de patir, d'intentar millorar i superar-me. Vull intentar no haver de córrer allà on l'any passat vaig caminar, vull intentar repetir cursa amb en Joan Prats i que no hagi d'estirar-me per continuar avançant, vull tornar a superar aquest repte, un objectiu que pel fet de no registrar gaires desnivells, crec que s'adequa força a les meves característiques.
Quan arribes a una cursa mai et sents del tot preparat. Sempre, tots, tenim algun "però". Jo, també. Però no en faig cas, al contrari. Penso en tot allò que he fet  bé, en tots els esforços de la preparació, en totes les dutxes posteriors als entrenaments. Penso que arribo preparat i conscient del que m'espera.
Tinc unes ganes terribles que es doni el tret de sortida per començar a córrer, a fer bullir el cap amb càlculs, a haver de pensar en coses alienes a la cursa per mantenir-me distret...Una vegada més, tinc ganes de TORNAR A CÓRRER.
Després d'haver passat sense entrenar-me dos dies genials (a la Bisbal d'Empordà amb la Patrícia i l'Eduard i a Barcelona amb en Noel) aquest matí he pujat a la carretera de les Aigües. M'havia de treure una mica el nervi que duia a sobre. Allà he coincidit amb en Josep Maria Rubí, amic i company de Ràdio Nacional. Ell ja havia acabat el seu entrenament (un dels últims de la temporada) però s'ha apuntat a compartir amb mi deu quilometrets més, en què ens hem posat una mica al dia i en què hem parlat també molt sobre maratons. 




En maratons, jo, hi tornaré a pensar a partir de dilluns vinent. El que queda del dia, deixaré que vagi passant, amb els Monegros al cap.
I esperarem que la sort ens faci costat.
Ho necessitarem.

dimarts, 10 de juliol de 2012

LA FEINA JA ESTÀ FETA

Una bona colla de dies sense escriure i amb ganes de fer-ho. El que no he deixat de fer, però, ha estat entrenar-me. La millor sessió d’aquests últims dies la vaig compartir amb en Joan Prats, a Balaguer. Ens vam cruspir 50 kms en poc menys de cinc hores, amb motxilla a l’esquena i sense parar el crono en les tres fonts en què vam haver de carregar líquid. Va ser l’ENTRENAMENT, així, en majúscules, va ser la suada que necessitàvem per augmentar la confiança de cara a la imminent Isostar Desert Marathon d’aquest proper cap de setmana.
No ens plantegem res més que tornar a sortir a la nostra, oblidant-nos de la resta de corredors. El ritme, el nostre. El patiment, el nostre. La cursa ja ens posarà a lloc.

A banda d’aquest entrenament, a Sant Pol he fet tres entrenaments més (un d’ells amb en Joan Castellà...que ja tocava). I ara, a quatre dies per a la gran cita, ja baixaré el llistó. Rodaré demà dimecres, descansaré dijous i divendres estiraré les cames mitja horeta, abans de tornar a pujar cap a la Noguera.

La motxilla està provada, els gels estan elegits, les barretes també...només em falta preparar-me un ipod per si em quedo sol i necessito un moment canyero amb temes que m’animin i em despertin una mica (Amy Mac Donald, Amaral, Elton John, Jack Johnson, Frankie Velli...i el gran Time is running out, de Muse). Quan el tingui a punt, ja ho tindré tot fet.

dijous, 5 de juliol de 2012

CONTINUACIÓ DEL CAMÍ DE SANTIAGO

La segona etapa (Zamarramala-Nava de Asunción) va ser, amb diferència, la més dura de totes les que vam afrontar. Per la distància (42 kms), per la pallissa del dia anterior, perque vam anar a dormir tard (l’Espanya-Portugal de les semifinals de l’Eurocopa, amb penals, es va allargar més del compte...), però sobretot per la calor que va fer al llarg de tot el dia.


El genoll de la Paz va queixar-se de forma notòria i els últims dotze quilòmetres de ruta, entre Santa María la real de Nieva i Nava de Asunción els vam haver de fer caminant.


Abans, però, vam gaudir del pas per Los Huertos, un oasi entre camps de blat, i vam patir un tram dur per una antiga via de tren (les vies se les han endut, però hi ha deixat les pedres que les amarraven...i no hi ha manera de no trepitjar-ne...durant un bon grapat de quilòmetres) que es va acabar fent molt pesat.


Un dels millors records que ens quedarà d’aquesta etapa serà l’alberg on vam passar la nit: una plaça de toros. L’ajuntament ha habilitat la sala on es canvien els toreros per als esforçats peregrins...que pels volts del mes de setembre, durant la festa major, han d’emigrar cap a un altre alberg improvisat. Els toros, a Nava de Asunción, són una de les grans atraccions de les festes.

L’endemà vam sortir de Nava, amb energies renovades i un genoll esguerrat...que podia soportar una mica més de dolor. Així vam anar avançant cap a Coca, on tenen un antic castell que fa patxoca, i després cap a Alcazarén. Allà hi vam fer cap poc abans de les tres de la tarda, 35 quilòmetres després de la sortida. El poble no és gran cosa, com la majoria de la zona, però la gent és molt acollidora. En els tres dies de marxa que dúiem no ens havíem trobat amb cap peregrí, ni pels camins ni als albergs. Fins que vam trucar a la porta de l’alberg d’Alcazarén i ens van obrir una parella d’estonis, tamany XXL. Feien el camí des de Madrid i l’anaven combinant amb visites culturals (l’endemà s’agafaven l’autobús per anar a visitar Valladolid).


La quarta etapa, de 37 kms, ens va dur fins a Ciguñuela, un altre petit poblet. Va ser una jornada plàcida, per a mi, amb un final interessantíssim en què vaig deixar anar un munt d’energia acumulada. De sortida vam anar avançant al costat del riu Edesma, ben fresquets, fins que aquest es creua amb l’Adaja. Allà vam tornar al panorama habitual dels camps de blat i les escasses zones verdes. Puente Duero ens va canviar una mica la perspectiva del dia, que va fer un tomb radical quan vam arribar a Simancas. Sí, senyor!!! Quin poble més bonic. Ha estat la troballa del Camino, una de les imatges més impressionant. El pont és preciós; el castell, també.

Però a Simancas no hi ha alberg per quedar-s’hi, així que vam haver de tirar fins a Ciguñuela, que és a sis quilòmetres...bona part dels quals fan pujada. La Paz seguia sense genolls i en ascensos i descensos ho passava pitjor. Així que quan ja érem a un parell de quilòmetres del poble em vaig avançar (bàsicament per anar encarregant l’entrepà de pernil que ens havíem de cruspir) i em vaig posar a córrer com si no dugués una motxilla a l’esquena i com si allò no fes pujada. Va ser un moment moooooolt dolç.


A Ciguñuela aprofiten l’alberg (de grans dimensions i millor qualitat) per a fer-hi exposicions. La que tocava aquells dies era una d’una pintora de la localitat i els veïns s’hi van anar apropant al llarg de tota la tarda. Entre ells, vaig tenir l’honor de conèixer Santiago Noséquèmés, guanyador d’una medalla de bronze als JJOO de Munic’72. Hi vaig estar parlant durant gairebé dues hores, un home entranyable. El problema és que alguna de les dades que em va donar no em devia quedar ben guardada a la memòria: quan busco a internet descobreixo que als Jocs de Munic, Espanya només va aconseguir una medalla...en boxa. I en l’equip de tir olímpic no hi consta cap Santiago. Investigaré amb calma i en trauré l’entrellat. Segur!!!

A Ciguñuela vam compartir alberg altra vegada amb els estonis. I a última hora de la nit van aparèixer un parell de ciclistes amb els quals vam compartir habitació.

La cinquena etapa va ser l’última d’aquesta aventura estiuenca pel Camí de Santiago. 14 quilòmetres després de Ciguñuela, el genoll de la Paz es va negar a continuar, ara sí, de forma definitiva. Ni el simpàtic nom de la localitat de Wamba (nom d’un antic rei castellà) ni els paratges espectaculars que vam anar travessant, res va impedir que el dolor minvés prou com per afrontar una altra etapa.

Ens vam plantar a les sis de la tarda a Medina de Rioseco, després de 38 kms, i vam anar a descansar al convent que hi ha a l’entrada del poble (bonic poble, per cert, dels que més valen la pena al llarg d’aquesta primera part de la ruta). Al convent hi vam estar de meravella, érem els únics peregrins, i ens vam cuinar un bon plat de pasta i vam veure la final de l’Eurocopa en una sala d’estar, tota per a nosaltres dos.


I així va anar-nos aquesta part de la ruta. Ara, així que anem tenint dos o tres dies per fer una escapada, anirem avançant. Mentrestant, tots els esforços queden concentrats en la Isostar Desert Marathon. En 10 dies el repte dels Monegros em tornarà a posar a prova les forces, la resistència i la capacitat de patiment.

dimarts, 3 de juliol de 2012

CERCEDILLA-MEDINA DE RIOSECO, 185 KMS DE CAMINO


No teníem clar fins on arribaríem, tampoc havíem decidit quants dies hi invertiríem. Teníem un límit de sis etapes, del qual no podíem excedir-nos. Al final han estat cinc etapes, cinc llargues jornades que ens han conduït des de la localitat de Cercedilla, a la sierra madrilenya, fins a Medina de Rioseco, un poble situat al nord de la província de Valladolid. Cinc dies en què hem recorregut la gens menyspreable distància de 185 quilòmetres, la majoria dels quals, corrents.



I vam fer cinc dies, i no més, pels problemes que ens va causar, el primer dia, el pas del port de la Fuenfría. El Camí de Santiago avança per l’antiga calzada romana i el camí és força més dur que altres alternatives que coneixem. Sortir, així de fred, des de Cercedilla, i pujar el portet fins a 1.800 metres d’altitud, casca a qualsevol. Però la dificultat va arribar en la baixada. Turmells, genolls i musculatura en general van quedar malmesos des del començament.


Va ser un dia de calor, sobretot a partir de les dues de la tarda. Tenint en compte que vam sortir passat el migdia, així que ens apropàvem a Segòvia ens van enganxar altes temperatures. No vam deixar font sense ús ni ombra sense travessar. Un cop a Segòvia, arribant des de Madrid, costa de veure l’aqüeducte. Tot i que ja hi havia estat, esperava veure’l de lluny. Però és clar, servia per conduir aigua, així que la construcció es troba en una petita vall. De la fisonomia de la ciutat, a quilòmetres vista, en destaquen la catedral i el Alcázar. Un cop allà, l’aqüeducte acapara interès, per mèrits propis.


L’etapa no s’acabava a Segòvia sinó que continuava fins a Zamarramala, un poblet situat a dos quilòmetres de la capital de la província, tot i que la gent d’allà considera que formen part d’un barri dels afores de la ciutat. Sigui barri o sigui poble, Zamarramala ens amagava una sorpreseta final, en forma de pujada infernal. Des de l’església de la Vera Cruz fins dalt són gairebé dos mil metres d’ascens...vaja, el toc de gràcia.

Passades les sis de la tarda, sense haver dinat, vam arribar al poble amb les últimes gotes de benzina que hi havia a la reserva. L’alberg del peregrí va resultar ser l’ermita de San Roque, on ja no s’hi practiquen oficis. Uns quants matalassos al terra serveixen d’aixopluc per al caminant...corredor en el nostre cas.


Van ser 34 quilòmetres en poc més de cinc hores i quart, a ritmes pròxims als 8’/km.