dilluns, 27 d’agost del 2012

MOTIVANTS MILLORES A LA PRETEMPORADA


No es poden prendre com una evolució real, però les millores que visc cada pretemporada m’animen a seguir creient que tot és possible. Fan que il•lusionar-se sigui més senzill. Surts a rodar, tens referències d’altres dies, saps que són lentes, però cal superar-les. Ho fas. Feina feta.

Acabo de tancar la tercera setmana d’entrenaments i cada dia m’estic trobant millor, tant de cames com de respiració. Han estat tres setmanes en què he anat augmentant el nombre de quilòmetres: 48-67-81. Però més enllà del volum, moc les cames amb una freqüència més ràpida i faig les gambades més llargues...sense repercussió negativa en els isquiotibials (també és cert que, en aquest sentit, tampoc he experimentat una evolució positiva, els problemes són allà, segueixo tractant-los, vaig amb compte, no canto victòria).

Aquesta darrera setmana he fet dos 5.000, al Retiro. Sense forçar, només per anar veient com vaig i per buscar aquella millora de què parlava. Venia d’haver fet 10K en 44’25”, és a dir, a una mitjana de 4’26”. Dimarts vaig fer el 5K en 21’46” (+-4’21”), dijous vaig fer-lo en 20’42” (+-4’8”). Lluny de valorar el ritme, que fa riure, valoro l’evolució i les sensacions. La tercera columna que sosté aquesta setmana tan motivant la vaig construir dissabte, amb les dues primeres sèries de 1.000 de la temporada. Les vaig fer al Retiro, amb una recuperació d’un minut entre totes dues. El resultat, 3’46”-3’45”!!! Per primera vegada vaig córrer, encara que només fos un quilòmetre, a un ritme semblant al de la marató. Ara “només” em faria falta aguantar aquest ritme durant 41 quilòmetres més...un plantejament del tot erroni, a no ser que aquell que se’l faci vulgui acabar decebut. No és el meu cas. Prefereixo seguir avançant pas a pas.

divendres, 24 d’agost del 2012

EL CICLE VITAL D'UNA MARATÓ

Molt més que una cursa, molt més que 42 quilòmetres i 195 metres. La marató és una passió que, a aquells que la sentim, ens envolta dia rere dia, temporada rera temporada, fins que es converteix en una forma de vida. La meva, ja fa molts anys que hi està vinculada. Des del dia que vaig córrer la meva primera marató, a Barcelona, allà l'any 1996. He viscut moltes alegries, així com també he sofert algunes penes, he compartit mil i una anècdotes amb els grans amics que m'ha aportat el món de les maratons. Amb ells i amb altres maratonians hem debatut sobre l'encant de la distància i el per què de tot plegat.

Però fins fa uns pocs dies no m'havia parat a pensar en el cicle vital d'una marató. I vés per on, les he hagut de descobrir a La Pasión por correr, un llibre de Francisco Medina, en què l'autor manté entrevistes amb diferents tipus de maratonians i busca les motivacions que els mouen a córrer. Sorprenentment, en el capítol protagonitzat per la popular Anne Igartiburu, he conegut l'existència de "quatre fases" de què es compon una marató. Són quatre fases que ajuden a entendre el món en què ens movem els maratonians. Com a mínim, jo les sento així.

Un repte, un objectiu
1.-La primera té un inici indeterminat. Tant és si el subjecte és un corredor experimentat com si mai s'ha calçat unes vambes. L'important és que hi ha un moment en què es decideix a córrer una marató. Cadascú té les seves motivacions: en alguns casos serà fruit del compliment d'una promesa, en d'altres sorgirà arran d'una tertúlia amb amics o companys de feina, o fins i tot (serem aventurats), la decisió potser es pren després de llegir un article sobre maratons en un bloc trobat a la xarxa. És un moment excitant, sovint és ple de pors o incerteses davant del repte, però tanmateix és molt il.lusionant. Independentment de cada cas, en aquell instant comença el que és la segona fase.

2.-Cal planificar-se i preparar-se. Es tracta d'un període meravellós. Saps que et queden "x" mesos per a la prova i has de ser conscient de la base de la qual s'inicia. Tant per als debutants com per als experts, al llarg dels entrenaments per a una marató, tothom experimenta canvis en el seu cos i en les seves facultats. Les sessions es fan patidores, l'atleta maleeix l'entrenador i les sèries que li ha planificat, ha de lluitar contra les ganes de quedar-se enganxat als llençols quan aixeca la persiana i descobreix que segueix plovent (...o que el dia que comença serà tan xafogós com l'anterior). És una fase en què es viuen moltes millores, es participa en curses de 10K o mitges maratons i ja es va veient quin resultat es pot esperar de cara a la cursa. El temut dia D també en forma part, des que ens aixequem, esmorzem i anem cap a la línia de sortida.

Abans de la sortida a Frankfurt'10
En el moment en què sentim el tret, aleshores comença la tercera fase de la marató.

3.-Són un xic més de 42 quilòmetres d'autocontrol per no passar-se de ritme al començament, d'emoció davant del fet d'anar superant quilòmetres, de dubtes per possibles molèsties que van apareixent, de lluita per contra el cansament, d'obsessió amb el cronòmetre (que sembla haver-se accelerat!!!)...Són moltes les coses que se'ns passen pel cap durant la prova fins que no veiem l'arc d'arribada. Quan el tenim a la vista intentem accelerar el pas i posar bona cara. Sembla que no volem que es noti fins a quin punt hem patit (quan en realitat, el punt aquest de patiment, és el que ens enganxa. Com el d'aquesta altra fotografia, a falta de poc més de mil metres per al final de la Marató de Madrid. Tinc la mirada perduda, estic derrotat, no ha estat una bona cursa...però sóc inmensament feliç (crònica del Mapoma'09))

Patint al final del Mapoma'09
I pocs minuts desrés, havent creuat la línia d'arribada, entrem en la quarta fase de la marató.

4.-El primer de tot és una explosió de sensacions on hi té cabuda l'alegria, la tristesa, les llàgrimes d'emoció, el record dels moments viscuts durant la cursa, els records dels patiments durant la fase d'entrenament, els records d'aquell primer moment en què vam decidir que correríem aquella marató. Sentim la necessitat de descansar, però també sentim la necessitat de compartir l'experiència (primer amb d'altres maratonians amb qui haurem corregut durant alguns quilòmetres, després amb familiars i amics que ens han acompanyat). Després de la migdiada, el dinar, la tornada cap a casa, el retorn a la rutina...passen els dies i entrem en una sobreposició de fases. Ens estem començant a plantejar una nova marató, estem sobreposant la Fase 4 amb la Fase 1 d'un nou cicle maratonià.

I així fem vida. I així fem marató.

diumenge, 19 d’agost del 2012

AMB PRECAUCIÓ PERÒ JA AVANÇO PER SOTA DE 4'30"

He anat fent entrenaments de forma molt continuada. Dels últims quinze dies he sortit a córrer en catorze ocasions. Vaig començar amb una sessió molt curta, de dos quilòmetres. Una distància que vaig anar augmentant a mida que m'anava sentint còmode. Físicament, els rodatges no em resulten problemàtics, el que passa és que he hagut d'anar amb molt de compte amb totes les sensacions que em transmetien els isquiotibials. 
No vull arriscar en excés...i després haver de lamentar-ho. Per aquest motiu, al llarg de tot l'estiu he estat corrent amb unes mitgetes compressores per a la part superior de la cuixa. En concret jo utilitzo les Forquad de Compressport, que redueixen les vibracions dels músculs isquitibials, minvant així les opcions de caure lesionat. Aquí no hi ha una ciència exacta que et garanteixi la solució definitiva al problema, però crec que m'estan funcionant bé, a banda que em transmeten seguretat.
 

No aniria enlloc, però, si me les posés i no prengués altres precaucions. Segueixo estirant i fent massatges, més que en cap altre moment de la meva vida. D'una forma o d'una altra, això m'havia d'aportar alguns resultats...que han acabat arribant. A molts els pot sebmlar un acudit, però després d'haver-me mogut durant deu dies a ritmes molt per damunt dels cinc minuts el quilòmetre, divendres ja vaig aconseguir una mitjana de 4'43 per als 10 kms que vaig rodar (47'07"), amb un millor parcial 4'23. Avui he fet una passa més enllà i he escalfat 10 minuts, abans d'afrontar deu quilòmetres més, en progressió. Els 44'15" en què he completat la distància (+-4'25) em fan molt content, no tant pel ritme com per les sensacions. En cap moment he percebut senyals de perill. L'últim parcial quilomètric l'he cobert en 4'12", així que l'objectiu d'aquesta setmana és intentar buscar comoditat a quatre pelats. Estic convençut que ja no serà tan senzill. Les fotografies primera i tercera  d'aquesta entrada (abans i després de l'entrenament) donen fe que, més enllà de l'autocontrol pel risc de lesió, l'esforç m'està costant una bona suada.


Però si tot fos qüestió només de suar...

dimecres, 8 d’agost del 2012

NO SÓC L'ÚNIC

La final dels 100 metres llisos dels Jocs Olímpics és el gran moment dels Jocs Olímpics. En menys de deu segons es produeixen una descàrrega d'adrenalina i una explosió de força tan grans que la resta del món s'atura. La presència del jamaicà Usain Bolt és un afegit a tot aquest espectacle. Però, a mi, si hi ha una prova que m'encisa i m'enamora, que m'enganxa a la pantalla de televisió com una paparra, és la final dels 1500 metres.
Encara no feia atletisme però ja admirava els britànics Sebastian Coe, Steve Cram i Steve Ovett, grans dominadors de la distància. Entre José Manuel Abascal i José Luis González, sempre vaig anar amb el primer. A Los Angeles'84, amb deu anyets, la seva medalla de bronze em va fer saltar un munt de llàgrimes d'alegria.

I vaig començar a practicar l'atletisme i vaig somiar que podria ser un d'ells. Mai va ser així, però el triomf de Fermín Cacho a Barcelona'92 el vaig viure com una victòria molt propera. Recordo que l'escridassava cada vegada que girava el cap en la recta d'arribada, buscant el rival que li havia de treure l'or. Però no va arribar ningú. La victòria era seva.


Després arribarien els Jocs de Nourredine Morceli. L'algerià havia dominat la distància durant tota la dècada i a Atlanta va aconseguir allò que havia deixat escapar a Barcelona. Veure'l córrer era un plaer absolut. 


De Noah Ngeny, el kenià que va guanyar a Sidney, no en puc dir gaires coses. Ell va aconseguir un rècord olímpic de la distància que avui encara segueix vigent (3:32:07). I ell va superar el que, aleshores, havia passat a ser el meu nou ídol: Hicham El Guerrouj.


El marroquí es va treure l'espineta a quatre anys més tard, als Jocs d'Atenes'04, sis anys després d'haver aconseguit un dels rècords mundials que més s'estan resistint a les noves generacions (3:26:00). A la capital grega va haver de patir fins als metres finals, però es va penjar un or molt més que merescut.


Del guanyador dels 1500 a Pequín se'n va parlar moltíssim. El migfondista de Bahrein, Rashid Ramzi, va ser desposseït dels seu triomf a la capital xinesa un any després de la competició. L'ús de EPO-Cera el delatava. Era un home fosc, de qui tothom sospitava. No competia durant bona part de la temporada. Apareixia puntualment, desapareixia indefinidament. Però el van enxampar.

Ahir Taoufik Makhloufi va oferir-nos una exhibició descomunal. El seu canvi de ritme va deixar tots els seus rivals enrere. Es va penjar l'or sense badallar. I gairebé va acabar ridiculitzant els seus rivals.


La cursa em va fascinar...però també em va deixar preocupat. Avui, llegint els diaris, veig que la sensació que em va deixar la cursa ha estat compartida per molta gent, campions europeus inclosos, com Arturo Casado, que no dubta a comparar la situació del guanyador a Londres amb la del desposseït Ramzi.
Ho reconec, penso malament. Tant de bo m'equivoqui. M'agrada l'atletisme. Vull seguir creient.

dissabte, 4 d’agost del 2012

COMENÇO LA PRETEMPORADA. OBJECTIU MARATÓ DONOSTI

Han passat tres setmanes des de la disputa de la Isostar Desert Marathon i una setmana des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto. No tinc resolts els problemes als isquiotibials però els segueixo tractant, ara amb el fisio i amic Mario Navarro. Esperançat de recuperar-me de forma definitiva, he decidit començar els entrenaments per a la temporada 2012/2013. Avui he sortit a córrer. Ha estat només un tastet de dos quilòmetres, però ja ha valgut la pena. La distància pot semblar ridícula però m'agrada anar progressant i vull fer-ho molt a poc a poc. He tingut temps de suar, els 36ºC que hi ha a Madrid han ajudat força.
Des que vaig patir la lumbàlgia, el passat mes de febrer, no havia pogut tornar a fer abdominals. Aquesta setmana ja m'hi he posat...sense conseqüències negatives. He d'anar perfilant aquests pneumàtics que se m'han anat assentant a l'estómac.
Quan es comença la pretemporada cal saber quina o quines proves es volen córrer. Jo sempre depenc de la feina però el primer cop d'ull al calendari de la lliga em permet comprovar que el cap de setmana de la Marató de Donosti no hi ha partits que puguin fer perillar la meva participació. Així doncs, si les lesions m'ho permeten, encaminaré la primera part de la temporada a tornar a la marató que, després de Barcelona, més vegades he disputat. Baixar de 2h40 seguirà sent el repte a superar.