dijous, 29 de novembre del 2012

NO TODAS LAS GOTAS SON IGUALES

Aquest diumenge farà un any que vaig córrer la Marató de Panamà. Aprofitant el record vull compartir la crònica que, aleshores, vaig escriure per a la revista Corricolari. L'entrada que vaig fer al bloc, 6è classificat a la Marató de Panamà ha estat una de les més llegides de l'any. Estic convençut que aquesta també agradarà. Per a tots aquells que s'estiguin plantejant la possibilitat d'anar a "fer les amèriques", atlèticament parlant.

No todas las gotas son iguales,, por Sebas Guim

Suena el despertador de forma insistente. Son las tres de la madrugada, noche cerrada en Ciudad de Panamá. En sólo dos horas, cuando todavía estemos a oscuras, se dará la salida al maratón. Me he levantado con nervios, con ese cosquilleo habitual de antes de las competiciones. He corrido más de 20 maratones en mi vida y ya tengo adquiridas una serie de rutinas que sigo religiosamente. Pero soy consciente de que en éste que estoy a punto de empezar hay muchos factores cuyo efecto desconozco. El madrugón es uno de ellos y se debe al calor y la humedad que dominan la ciudad durante el día. Los 25ºC de temperatura serán duros pero el 98% de humedad puede acabar con cualquiera.
Cuando empecé a plantearme la posibilidad de correr en Panamá mis conocimientos sobre el país centroamericano no iban mucho más allá del ex dictador Manuel Antonio Noriega, el ex futbolista “Dely” Valdés y, por supuesto, esa obra de ingeniería que hay que ver de cerca, para entenderla y disfrutarla, el Canal. Sin embargo al visitar el istmo uno se da cuenta de que Panamá es mucho más. La bahía que envuelve la capital, los archipiélagos de San Blas o de Bocas del Toro, el volcán Barú o el Parque Nacional de Darién colman las expectativas de cualquier extranjero.
Pero el reto sigue estando enfrente, los 42 kilómetros no se han movido, están ahí esperando al grupo de atrevidos que buscan poner a prueba sus cuerpos. Tras escuchar las últimas notas del himno de Panamá suena el disparo de salida. Ya no hay marcha atrás. Empezamos a correr en Amador, en el extremo oeste de la ciudad, y avanzamos en busca del sol hacia la Cinta Costera. Avisado sobre los peligros que puede ocasionarme la excesiva humedad no desaprovecho las oportunidades de beber. Un par de sorbos en cada punto de avituallamiento me mantendrán bien hidratado.
A pesar de los esfuerzos por respetar mi plan de actuación soy consciente de que las primeras gotas de sudor han aparecido antes de llegar al segundo kilómetro. Al paso por el 10 ya llevo la camiseta pegada al cuerpo. El Club de Corredores del Istmo, organizador del evento, trabaja denodadamente por intentar convertir este maratón en el más importante de Centroamérica y uno de los mejores de Latinoamérica. Para lograrlo este crecimiento cuenta con el apoyo del Gobierno e importantes patrocinadores. 600 voluntarios colaboran para asistir a los corredores en los puntos de avituallamiento y evitar incidencias a lo largo del recorrido. En juego está el prestigio de ganar, la honrilla de llegar y una bolsa nada desdeñable de 70.000 dólares en premios, distribuidos entre las diferentes categorías. Para ganar hay que sudar, y en Panamá, mucho más que en otros lugares. Me tomo un primer gel mientras nos acercamos al tramo marino del Corredor Sur, con unas vistas espectaculares.
El sol empieza a aparecer por el horizonte. Pocas nubes, mal augurio. Al llegar al barrio de Costa del Este, en el extremo opuesto de la ciudad, nos aproximamos al kilómetro veinte. Por mis brazos van descendiendo pequeñas gotas de sudor, que caen al suelo al llegar a la punta de mis dedos. Los avances que ha ido experimentando la carrera han permitido que, en esta edición, se haya incorporado el chip. Al pisar la alfombrilla, el característico “piiiip” me recuerda que estoy entrando en la segunda mitad de carrera. Los rayos del sol me apuntan directamente al cogote, pero no me cuesta encontrarle la vertiente positiva, los impresionantes rascacielos que dominan la ciudad lucen un brillo encantador. Es por edificios como el Hotel Trump Ocean Club, The Point, Ocean Two, Aqualina Tower o el popularmente conocido como “Tornillo”, por lo que la ciudad se ha ido ganando el sobrenombre de Panamanhattan.
Sigo bebiendo y sudando, aunque la proporción no debe ser la misma: me siento cansado, el aire no me llega, me pesan las piernas. Miro hacia abajo y me sorprendo al constatar las huellas que dejan mis zapatillas después de cada zancada. Están totalmente empapadas, como si acabasen de salir de una lavadora con la centrifugadora estropeada. Es el momento de tomarme el segundo gel. Hay que levantar la cabeza de nuevo y disfrutar de la vista. Vuelvo a pasar por el centro de la ciudad pero ahora lo hago a plena luz del día.
Avanzo lentamente, y voy restando kilómetros al objetivo. Ya sólo faltan seis. El tercer y último gel suele ser el que mejor me sienta. Sin embargo me sorprendo cuando me avanzan algunos corredores, a un fuerte ritmo. Me relajo al percatarme de sus dorsales de color azul (el mío es amarillo), indicativos de que participan en el medio maratón y que salieron una hora y media más tarde. Panamá no tiene una gran cultura atlética, así que haciendo coincidir un medio maratón o un maratón por relevos con la prueba reina, pretenden conseguir que los habitantes del istmo se vayan iniciando en el deporte más sencillo del mundo. Parece que lo están logrando. Mis pensamientos van de un lado a otro y ya no me queda nada. No me importa el rival que me precede ni tampoco el que me persigue. Llegar es mi meta y estoy a punto de lograr el objetivo. Escucho la megafonía cada vez más fuerte, observo las banderas de los patrocinadores, se me pone la piel de gallina, la gente me transmite su último aliento. Un aliento necesario para dar esa última zancada, la que me ayuda a cruzar por debajo del arco y superar la línea de meta. Siento que una gota desciende por mi mejilla, pero tengo claro que no se trata de sudor. Esta gota es diferente, es una emotiva lágrima de felicidad.

dimarts, 27 de novembre del 2012

LA RESSACA DE LA MARATÓ

Em desperto a dos quarts de vuit del matí, empès per la rutina dels últims dies. Sóc incapaç de continuar dormint. Intento sortir del llit i al primer moviment ja m’adono que el dia serà complicat. Escarransit de braços que sóc, avui els necessitaré per ajudar a mantenir-me dret. Les cames em fan figa, de tant en tant un genoll cedeix i estic a punt de caure de morros. Bec aigua pels descosits, em sento salat, crec que ahir vaig deixar Donosti sense croquetes...o gairebé (tant per dinar com per sopar, de pintxos, em vaig entregar a menjar-ne).
La primera dutxa de posterior a la marató va suposar el mateix suplici de cada any. Les ferides pel fregament a les axil•les van fer que, sense necessitat de posar-hi sabó, sentís una brutal coïssor simplement pel relliscar de l’aigua. La segona, ja la faig sense tants problemes, després d’un banyet reparador a la platja de la Contxa.

 A finals de novembre l’aigua és freda i, tal i com estic, m’anirà de meravella aquesta reposada sessió antiinflamatòria. Trenta minuts amb la vista voltant pel Monte Igueldo, l’Urgull, l’illa de Santa Clara...abans d’entrar a l’aigua no sentia les cames. Quan en surto, el que no sento, és el fred.
En el viatge de tornada cap a casa, suposo que més o menys com tothom, ja vaig pensant en la propera. No perdo ni un minut a decidir-ho, ja ho havia fet fa mesos. Em moro de ganes de tornar a córrer la Marató de Barcelona. M’agradaria poder entrenar-la com Déu mana i que em sortís una millor marca que la que he fet a Sant Sebastià. Tot i això, la il•lusió de córrer a la meva ciutat va pel davant. Ara mateix, però, el més important és descansar i recuperar-me muscularment. La resta ja ho aniré veient.

diumenge, 25 de novembre del 2012

MIL PARAULES QUE CONTRADIUEN UNA IMATGE

Un munt de mesos entrenant-te per a 42 quilòmetres de lluita i patiment. Superes la línia d'arribada i aquesta és la cara que et queda. Per què? Perquè esperava més: buscava entrar en menys de 2h 44' i he acabat fent 2h 49'11". Si agafo els números i els analitzo fredament, la conclusió només tindrà aspectes negatius. En canvi, puc assegurar que em sento molt orgullós de la cursa que he fet. Diuen que una imatge val més que mil paraules. No sé quantes em faran falta per explicar-ho, però puc assegurar de forma rotunda que aquesta imatge que il.lustra la meva arribada no fa justícia a les sensacions que m'acompanyen. Tota marató té la seva història. La que escric a continuació és la crònica de la meva Marató de Donosti 2012.
  Matí plujós a Sant Sebastià (no volia vent i no n'ha fet, però ens hem mullat bastant...no em queixo), he sortit lleugerament per davant de la llebre de 2.45, amagat dins d'un grup en què hi havia dues noies. Molt concentrat, economitzant forces i sumant quilòmetres. Tot i que no anàvem lents aviat ens ha caçat el grup de 2.45, que anava amb un petit marge de temps sobre l'objectiu final. Era un grup nombrós, potser hi havia una cinquantena de corredors, o més. El cas és que no m'hi he trobat còmode. No m'agrada córrer entre tants atletes, sempre hi ha nervis, petits cops de colze i ensurts. Potser ha estat una paradoxa però no m'ha passat res dolent...fins que no m'he quedat del grup, al km.25.
Anava tot sol, lluitant perquè no augmentés la distància i el turmell m'ha fet una rebrincada. Com la pluja, tampoc passarà a la història. He seguit endavant. Sí que han estat determinants els problemes estomacals. Notava la panxa regirada i he anat aguantant, amb la confiança que se'm passaria més endavant. No hi ha hagut canvis. Bé, sí. Cap a pitjor. Per primera vegada en la meva història com a maratonià m'he vist obligat a fer una parada tècnica. La improvitzada zona de boxes ha estat un petit parc, al barri de Gros. La pluja, en aquest cas, m'ha fet passar desapercebut. Ningú passeja pels parcs, sota la pluja. A continuació, físicament no tenia ritme, però tornava a gaudir de la marató.
El cronòmetre em generava desconfiança, els parcials al voltant de 4'10" (lluny dels 3'53" que buscava) es repetien amb massa freqüència. I jo, apretant fort les dents, tancant els punys i esforçant-me per anar al més ràpid possible. Els quilòmetres passaven de forma lenta i jo buscava companyia per avançar en la tercera volta, la decisiva. Però no anava fi i amb ningú em trobava còmode: uns anaven massa lents, altres massa ràpids.
He lluitat i he patit, però avui no tenia més forces. M'he quedat sense benzina massa aviat i davant d'aquesta circumstància només he vist una alternativa possible: alçar el cap, fixar la mirada en l'objectiu més pròxim, mantenir una gambada alegre, arribar a l'estadi i creuar la línia d'arribada, orgullós d'haver finalitzat una altra marató.
Aquesta crònica no hauria estat possible sense les fotografies de la Paz Rodríguez, que s'ha patejat Donosti amunt i avall. Mil gràcies!!!

dissabte, 24 de novembre del 2012

LA NIT ('DEL LLORO'?) ABANS DE LA MARATÓ

El tret de sortida de la Marató de Sant Sebastià és previst per a les nou del matí. Des d'ara i fins aquell moment hi ha moltes coses que m'ocupen la ment, però la més important i, a la vegada, la més difícil, és dormir. La nit abans d'una marató costa adormir-se. Independentment de què hagis estat fent durant el dia. Tant se val si tens molta o poca son. Al llit, hi donaràs un munt de voltes.
Per a mi el dia ha transcorregut amb tranquil.litat, com era d'esperar. M'he llevat d'hora, a les sis del matí, igual que faré demà. M'he activat una mica i me n'he anat a fer una volta. Cap a les nou he sortit a córrer, els clàssics "6 a 6", sis quilòmetres a sis minuts per quilòmetre. Sempre amb molta calma, la visita a la Fira del Corredor era el moment més especial de la jornada, però s'ha quedat en ben poca cosa. La de Donosti és de les fires més fluixes que he visitat mai. Tot i així, m'han donat el dorsal, que és el que hi anava a buscar. Feina feta. Els dos àpats del dia han estat calcats: uns espaguetis i mitja pizza. Migdiada després de dinar i gandulejar després de la migdiada.
Entre aquelles coses que entenc per gandulejar hi ha la sempre important tasca de preparar el material que faré servir demà. L'equipació ja és a punt: Asics Tarther, mitjos, pantalons, samarreta de tirants, dorsal...i xip. 
I els suplements que em prendré durant la cursa, també. Just abans de la sortida caurà un Energy Shot d'Isostar. I al voltant dels quilòmetres 18, 29 i 37 hauran d'anar caient els tres gels que tinc preparats.
I ara sóc a l'hotel, amb tota la feina feta, a punt d'enfrontar-me amb els llençols. La gran lluita de cada any. Si, habitualment, ja em costa adormir-me, en nits com aquesta aconseguir-ho és tota una proesa. La hidratació constant de tot el dia m'obliga a haver-me de llevar diverses vegades al llarg de la nit. I els nervis també fan la seva part de feina: ritmes, carrers, avituallaments, vent, flat, cansament, pluja...Mil i una possibilitats que m'ajuden a passar la 'nit del lloro'. 
Confio, no obstant això, que ara quan tanqui l'ordinador i em fiqui al llit, m'adormi en una breu estoneta. En cas contrari, estirat al matalàs, el cos (com a mínim, que ja és) haurà descansat.
Molta sort a la resta de participants de la Marató de Donosti 2012.

divendres, 23 de novembre del 2012

EL VENT DE DONOSTI, AMENAÇA PER A LA MARATÓ

La majoria de les ocasions en què he corregut la Marató de Sant Sebastià, m'he agafat de lliurança el divendres en qüestió i m'he traslladat a la capital guipuscoana dos dies abans de la prova. Enguany he repetit operació i podria dir que ha estat amb un èxit total. El viatge des de Madrid es de gairebé cinc hores però tot i que hem sortit a dos quarts de deu del matí no hem arribat a l'hotel fins poc després de les set de la tarda. El vessant turístic de tot desplaçament maratonià ens ha conduït a fins a Zumaia, una petita localitat costanera que amaga un tresor geològic en forma de "flyschos" (estrats rocosos que han quedat descoberts a causa de la força erosionadora del mar) que s'endinsen en les muntanyes, primer en forma horitzontal i més endavant verticalment. Més enllà de les definicions, cal veure les fotografies.

 Els penya-segats que hi ha a la sortida del poble també deixen astorat el visitant...com a mínim, a un servidor.
I així s'ha passat un dia d'apropament a la meva ciutat talismà. Barcelona a banda, Donostia sempre m'ha cridat molt l'atenció, en tots els sentits. I tot i que no hi tinc família puc assegurar que m'hi sento com a casa. El sopar l'hem fet al restaurant San Marcial (tot un clàssic de les visites al nord), on m'he saltat la ingesta de carbohidrats. Ja tindré temps demà de carregar els dipòsits.
La temperatura és força més templadeta que a Madrid, al voltant dels 15ºC. L'únic inconvenient és de caràcter eòlic...el vent bufa més del que m'agrada per a una marató. Confio que de cara a diumenge, tot estigui més tranquil.

dimarts, 20 de novembre del 2012

EL DORSAL 629, A CINC DIES PER A DONOSTI

629. M'agrada el número de dorsal que m'ha tocat per a la Marató de Sant Sebastià.
Entrar al web de l'organització de la cursa et fa sentir-te una mica més a prop, et desperta sensacions interessants i et genera aquell pessigolleig a l'estómac, propi d'una marató. Per moltes que n'hagi corregut, és inevitable sentir un mínim de nerviosisme. Si no fos així, si em fos indiferent, per a mi, la marató perdria el sentit que té. Afortunadament, no és així.
En aquests últims dies, quan estic per casa, miro les voladores que utilitzaré a Donosti, les fantàstiques Asics Tarther 2. Són l'eina bàsica per a una marató. Però també hi ha detalls a tenir en compte com la roba, els gels, els imperdibles...Avui he mirat també el recorregut oficial i m'he adonat que ha canviat una miqueta. Segueix sent espectacular, però ens deixa sense passar pel Kursaal.
Tot i que creuem el riu Urumea, no ho fem pel pont de Zurriola (el de la imatge superior) sinó que ho fem per l'anterior, el de l'avinguda de la Llibertat. Això fa que també s'eviti el pas pel Boulevard i les quatre corbes de 90 graus que condueixen a la Contxa. Era una zona espectacular i hi havia sempre un ambient brutal. Però recordo que era molt fàcil ensopegar-se amb altres corredors, així que en aquest sentit, entenc el canvi. I què carai!!!,El Kursaal, ja el podrem visitar en un altre moment.
En línies generals, la marató es manté igual que sempre: una primera volta inicial de sis quilòmetres i dues més de 18. L'arribada és a l'estadi d'Anoeta, allà on juga la Real (per cert, després d'haver-hi jugat ahir contra el Rayo, haurà repetit divendres, contra l'Osasuna). La sortida, en canvi, tindrà lloc a l'avinguda de Madrid, una de les principals artèries d'entrada a la ciutat.
El que ha estat tot un descobriment és l'existència d'avituallaments personals. Quan vaig córrer la Marató de Frankfurt, l'any 2010, vaig utilitzar aquest sistema i vaig deixar tres bidonets i un gel. A l'hora de la veritat, en plena cursa, no compteu trobar-ho tot...però sempre ajuda.
Una altra cosa que m'ha fet ballar el cap és el fet que hi ha una llebre de 2:45. Gran dilema!!! Sé que si em pujo al carro aniré de meravella...però busco fer algun minutet menys...i m'agradaria disposar d'un petit marge per al patiment final. És la decisió més difícil que he de prendre d'aquí a diumenge. Sé que hi pensaré moltíssim...i també sé que no acabaré decidint res de res. Sortiré a veure com ho veig in situ...i acabaré fent la meva, buscant un grup d'agosarats que vulguin anar fent via. O no, qui sap.

diumenge, 18 de novembre del 2012

L'ALTITUD I L'EFECTE PLACEBO

Els grans investigadors no s'acaben de posar d'acord sobre els beneficis dels entrenaments en altitud, però any rere any seguim veient com els esportistes d'èlit pugen a Font Romeu o Sierra Nevada i hi fan estades de preparació de per a gran campionats. La teoria bàsica de l'entrenament en altitud és senzilla: el cos respon a la falta d'oxigen en altituds elevades, de tal forma que augmenta la capacitat dels pulmons per transportar oxigen cap als músculs. Quan es torna al nivell del mar, aquesta adaptació augmenta la resistència de l'esportista. En aquest sentit (i tenint en compte que l'absència d'oxigen complica el rendiment en aquests entrenaments), la pràctica més seguida és la clàssica LHTL (living high-training low / viure en altitud, entrenar-se en a baix).
 Jo entenc el concepte però no el puc posar en pràctica...bàsicament per falta de mitjans. Tot i això, he adaptat, gairebé com una tradició, la meva pròpia pràctica i en l'últim cap de setmana abans d'una marató, pujo al port de Navacerrada (1858 m) i hi faig una sessió de dues hores. El circuit és sempre el mateix: la carretera que uneix el Navacerrada amb Cotos, que avança sense grans desnivells. L'allargo un pèl, fins a arribar a fer 7 kms i repeteixo l'anada i tornada per sumar un total de 28 kms. Ho vaig  ahir, amb un fred que pelava i una pluja constant que, en fases de l'entrenament, es va convertir en aigua-neu. Vaig anar millorant els parcials, un rere l'altre, i al final vaig acabar amb aquella sensació que havia anat a buscar: optimisme, confiança i força
Sóc conscient que amb una única sessió a 1.800 metres no s'aconsegueix res de res. Però hi ha un element extern que també hi té coses a dir. Em refereixo al placebo, la capacitat curativa d'un agent terapèutic que no produeix cap efecte farmacològic. No passa res. De mal, no me'n fa, pujar a córrer a Navacerrada. I els beneficis, si no són físics, sí que resulten a nivell anímic. Aquest entrenament m'ajuda a creure que he fet alguna cosa bona i que les coses poden sortir com vull que surtin. Queda menys d'una setmana per a la Marató de Donosti, al compte enrere ja li falta molt poc per arribar al final.  

dijous, 15 de novembre del 2012

EL COS I LA MENT

"M'agradaria estar més fort. A Donosti no hi arribo en les millors condicions."
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.



No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.

dissabte, 10 de novembre del 2012

VOLER NO ÉS PODER (O EL DEFALLIMENT EN UN TEST DE MARATÓ)


Em sobren ganes, em falta força. Crec que estic fent bé les coses però els resultats no m’acompanyen. A quinze dies per a la Marató de Donosti, aquest matí he afrontat l’últim gran test de qualitat a la Casa de Campo, aquell que et serveix per adquirir la confiança necessària per afrontar una competició tan dura com són els 42 kms. I he fet un pet com una gla.
No és que anés a buscar un gran ritme i que m’estigués exigent excessivament, no. No és que m’hagin fet mal els isquios o la lumbàlgia i hagi hagut d’afluixar, no. No vaig sopar malament ni he dormit poques hores, tampoc. Vull creure que, simplement, no era el dia. Però quin pet!!!

El repte eren les set voltes al circuit de 4K del Cerro Garabitas de la Casa de Campo, el meu clàssic banc de proves. Es tractava de fer 28 kms a ritme, després d’haver-ne escalfat dos i mig (i afegir-ne 1,5 més al final de l’entrenament). La setmana passada les havia fet amb l’Uri Bruguera en 1h49’55”, en un dia estrany, per l’aiguat que ens va caure. Tenia ganes i confiança suficient per superar aquella marca de més de mig minut.
Avui feia una temperatura agradable (11ºC) i, tot i que ho havia fet durant la nit, no plovia. Això sí, feia força vent. He sortit amb la idea de no cremar cartutxos d’inici però, alhora, de buscar un ritme viu. Els parcials de les voltes m’han anat sortint molt regulars, però no hi havia cap tipus de progressió (15’44”, 15’46”, 15’45”, 15’41”, 15’46” i 15’47”). Anava controlant el rellotge per intentar anar millorant els temps, però no hi havia manera. Cada cop que he hagut d’encarar la recta de pujada, avui, se m’ha fet convertit en un suplici. I un cop a dalt, em costava recuperar la velocitat que duia. Era conscient que l’entrenament no m’estava sortint com volia i que no anava “fàcil”, però tampoc eren temps dolents (al final de la sisena volta hi he arribat en 6” menys que la setmana passada) i sempre comptava amb una última volta en què sóc capaç de treure forces d’allà on no n’hi ha.

I com en tenia tantes ganes, de l’última volta, quan ha arribat, el que m’han faltat han estat forces. M’he trobat ben buit i sense benzina. He accelerat tot just he iniciat el gir, buscant aquella espurna que no havia aparegut al llarg de tot l’entrenament. I m’ha servit per passar el primer dels últims quatre quilòmetres, en 3’56”. Deixant-m’hi la pell. En comptes de guspires, el que m’ha vingut a fer companyia ha estat un molest flat, indicador que havia estat anant per damunt de les meves possibilitats. I aleshores ja sí que no hi he pogut fer res. Lluitant per no abandonar he avançat a ritme regressiu de tal forma que si hagués intentat fer-ho conscientment no m’hauria sortit millor. 4’04”, 4’22” i 4’34”!!!
No hi ha forma més desastrosa d’acabar un test. Pitjor, impossible.

Busco explicacions i no les trobo. El fort vent que feia no m’acaba de convèncer. Potser m’han passat factura els 130 kms d’aquesta setmana o el fet d’haver deixat poc marge de temps (una única setmana) entre dos tests de llarga distància. El cas és que afronto aquesta recta final amb espectatives poc brillants de cara a Sant Sebastià. L’entrenament ja està fet. L’estat de forma ja no el milloraré, és el que és. Hauré de buscar solucions en petits detalls, per tal d’arribar amb confiança a la cita.

diumenge, 4 de novembre del 2012

TEST SOTA LA PLUJA. TU ETS JONC O ALZINA?

Les coses no sempre surten com volem i sovint ens hem de readaptar, sobre la marxa, a les condicions adverses que se'ns presenten. La faula del jonc i l'alzina em va ensenyar que com més flexible sigui, millor capacitat d'adaptació als canvis tindré. Ahir, a la Casa de Campo, vaig ser jonc i vaig superar una bona prova de foc (...potser seria més fidel als fets si digués "una bona prova de pluja"), de cara a la Marató de Donosti.
Cada vegada que pujo al cerro Garabitas a fer voltes al circuit ho visc com un dia especial. I si el número de voltes previstes és 7, la jornada es converteix en quelcom molt més especial, és senyal que tinc una marató molt a prop.
A mi les set voltes m'agrada fer-les en progressió, de menys a més, de la primera a la darrera. Ahir va ser un d'aquells dies en què les coses no van acabar de sortir. Vaig anar a "el Templo" amb l'Uri Bruguera, que també es prepara per córrer a Sant Sebastià. Les previsions del temps ja havien avançat que el dia no seria bo...i es van ajustar a la realitat: aiguat intens, dia dolent per córrer.
Potser va ser pel fred o per les ganes de començar a patir l'entrenament (28 kms a ritme+2 kms d'escalfament+2) però la primera volta la vam fer massa ràpid. Jo marcava el ritme, no hi ha exucses. En cap test de 28k havia fet un primer gir a 15'41", ni tan sols quan volava preparant les maratons de 2.36. Però ahir em vaig embalar. La primera, plafff!!! En tota la cara. Vaig decidir afluixar el ritme però sense passar-me, per situar-me a la velocitat que creia que m'anava bé. Dues voltes a 15'48" van convertir-se en un bon ritme a tenir en compte. Havíem d'anar esquivant bassals cada cop més grans, però ens en sortíem prou bé. La quarta volta va sortir un pèl millor, 15'45", gràcies a un bon ritme a la pujada (fins aleshores, aquells 300 metres els havíem fet sense modificar gaire la intensitat).
En el començament de la cinquena volta vaig anar a buscar el gel, a la butxaca amb cremallera que hi ha a la part del darrere del pantaló. Plaffffffffffffffffff!!! La segona. Els pantalons eren plens de fang, la cremallera era plena de fang i les mans se'm van quedar plenes de fang. Òbviament, el gel era també, ple de fang. L'operació neteja va durar una estona i va requerir d'uns esforços que es van veure reflectits en el temps.Dos quilòmetres a 4'00. I jo, tocat. Vaig dir-li a l'Uri que, si volia, se n'anés endavant, que no anava bé. Tampoc anava malament, però em feia la sensació que les cames no tenien ganes de moure's a més velocitat i que ell anava més fort que jo. Es va posar al davant però sense canviar de ritme. Havia d'estar pendent que no se m'allunyés gaire, més per una qüestió mental que no pas física. Abans del final de la volta, que vam tancar en 15'51", ja tornava a sentir-me còmode.
Aleshores, a més, va deixar de ploure. Disposàvem de dues voltes per esmenar l'entrenament...o acabar d'esguerrar-lo. I aquí és on m'imaginava que em cauria el tercer plaffffffff!!! Però afortunadament no va ser així. Dúiem coixí de reserva i vam fer una penúltima volta, ara sí, més ràpida que la primera, en 15'40". El ritme no em satisfeia però no podia donar més gas. El poc que em quedava era per fer un últim gir digne, per sota de 3'50"/km., que em va servir per fer la volta en 15'18" i acabar amb alegria.
L'anàlisi posterior pot tenir mil i una lectures. La meva, sempre buscant el costat positiu, és que va ser un mal dia amb unes condicions dolentes. Condicions, d'altra banda, que bé podríem trobar-nos a Donosti el 25-N. No vam renunciar a fer tot l'entrenament. No vam llençar la tovallola en cap moment. Vam patir quan s'havia de patir i després de gairebé dues hores enfangats, vam tenir una cinquena marxa per acabar molt vius.
De les 14 vegades en què he fet set voltes al circuit, preparant maratons, en vuit vaig aconseguir un millor temps que l'1.49'55" final. Però no sempre em va quedar tan bon cos com després de l'entrenament d'ahir.
Espero que sigui un bon senyal.alfament)

divendres, 2 de novembre del 2012

PREPARAT PER ALS 32 KMS AL 'TEMPLO'

L'esquena un pèl carregada, l'ísquio un pèl tonto.
He vist que, si vaig amb compte, puc anar fent. He renunciat a les sèries, ja que no formaven part d'una evolució lògica: posaven en risc la recaiguda de la lesió.
Aquesta setmana he estat gaudint molt dels entrenaments, tots ells centrats en la sessió de 32 km que faré demà a la Casa de Campo, amb l'Uri Bruguera. Cinc jornades de 14, 17, 16, 18 i 12 kms, que he fet (molt suaument) aquest matí.
I el repte que tinc pel davant, el de les set voltes al circuit de Garabitas (o al Templo, com en diuen els "pross"). Fa gairebé un any que no sotmeto el meu cos a aquesta experiència. L'entrenament, sempre ho he dit, ja és prou vàlid per sí mateix. Acabar-lo sempre suposa un èxit. Fer-ho amb millores de temps progressives, també. La marca, em serà més o menys indiferent. És el bateig en la distància, així que qualsevol número em va bé. D'aquí a dues setmanes, aleshores sí que es tractarà de superar aquest temps.
De cara a demà, a més, tot hauria de ser més senzill. Aniré amb l'Uri, que també prepara Donosti, amb uns objectius bastant semblants als meus.
L'únic problema, hi ha amenaça de pluja. Caldrà apretar ben fort les dents i els punys. Ah, i també moure una mica les cames, no?