dimarts, 28 de maig del 2013

TRAILRUNNING...ON M'HE FICAT???

7 hores i 20 minuts per la muntanya. Ara corrent, ara trotant, ara caminant. Ara mirant el paisatge, ara buscant el camí, ara tornant enrere. 7 hores i vint minuts per fer 49 quilòmetres. Va ser un bon entrenament, el vaig fer ahir. Però quan ahir vaig arribar al cotxe no valia per res, no tenia esma ni per anar-me a mullar els peus a un rierol que hi havia a escassos trenta metres de l'aparcament. Va ser un d'aquells dies en què el pilot automàtic estava programat per arribar fins al cotxe...i no més enllà. Amb les reserves esgotades vaig tornar cap a casa, amb ganes d'allunyar-me de les muntanyes, tancar-me entre les meves quatre parets, estirar-me al llit i descansar.
Quan ja has acabat, sempre és bo mirar d'on véns - Tornar a Córrer
El recorregut va ser el següent: La Barranca-La Maliciosa (5,5kms-1h9'), La Maliciosa-Canto Cochino (10 kms-1h36'), Canto Cochino-Collado de la Dehesilla (4,5 kms-48'), Collado de la Dehesilla-Hoya de San Blas (5,6 kms-1h4')...i Hoya de San Blas-Manzanares el Real-Navacerrada-La Barranca (23,3 kms-2h42'). Desnivell positiu acumulat de 2.130 metres.
Al cim de La Maliciosa no hi vèiem tres en un burro - Tornar a Córrer
Era una jornada dedicada a conèixer una mica més el traçat per on disputaré, el pròxim 28 de juny, el Trail de Peñalara 80K. Necessito aprendre moltes coses d'aquest món (nou, per a mi) i això només s'aconsegueix a base de pràctica sobre el terreny. En aquesta última classe pràctica vaig aprendre que en el món del trailrunning no pots deixar de mirar on trepitges (si ho fas, t'ensopegues), però també és necessari alçar la vista per buscar fites i referències visuals (si no ho fas, et perds)

Del que no estic convençut és d'haver trobat la solució al dilema. Possiblement, anar a ritme lent i aturar-se a observar bé quan sigui necessari, sigui el més adient. Tot i que vaig anar amb molt de compte en tot moment, vaig caure dues vegades i em vaig perdre unes quantes més.
Sumo tres entrenaments específics de muntanya i ja vaig veient que això no és ben bé el que em pensava. És duríssim. A la muntanya, córrer costa molt. Quan trobes terreny més còmode, estàs tan cansat que el que et falten són ganes de córrer.

A la muntanya, quan s'obre una escletxa canvia el panorama - Tornar a Córrer
Vaig decidir iniciar aquesta nova etapa més per la llarga distància i per la muntanya. Però no tinc clar que pugui superar els reptes que em proposo. Ara per ara, el Trail de Peñalara se'm fa molt coll amunt. Suposo (confio, desitjo) que demà ho veuré d'una altra manera.


dimecres, 22 de maig del 2013

MARTA DOMÍNGUEZ, LA HISTÒRIA INTERMINABLE

M'encenc cada cop que llegeixo notícies relacionades amb el dopatge. I la d'avui, sobre la Marta Domínguez, és d'aquelles que em treuen de polleguera: 'La IAAF expedienta a Marta Domínguez por dopaje', informa Carlos Arribas, a El País. A l'atleta palentina li van detectar una hemoglobina molt elevada l'any 99, quan es va proclamar campiona del món dels 3.000 metres obstacles. En els tres anys posteriors els seus nivells no van arribar a aquests paràmetres. La conclusió dels experts de la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) és que en algun moment hauria fet servir dopatge sanguini, mitjançant l'ús d'EPO o amb autotransfusions. A aquestes conclusions hi han arribat gràcies al passaport biològic.
 El passaport biològic és un document que recull el conjunt de resultats de les anàlisis biològiques efectuades a esportistes. Totes aquestes dades permeten seguir, amb molta precisió, l'evolució dels diferents paràmetres del seu organisme en relació a les constants que va donant. D'aquesta manera, amb el passaport, es poden interpretar els canvis en els paràmetres, per petits que siguin, i aplicar les sancions corresponents, quan sigui convenient.
En els últims mesos la IAAF ha denunciat 20 casos d'anomalies i ja hi ha hagut 17 esportistes sancionats, entre els que destaca la presència de la vigent campiona olímpica dels 1.500 metres llisos, Cakir Alptekin.

En els pròxims dies, la IAAF suspendrà Marta Domínguez de forma provisional i enviarà tota la documentació del cas a la Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA), que és l'encarregada de sancionar. El record dels antecedents de l'organisme que presideix José María Odriozola i la relació amb la que fins fa poc era vicepresidenta de la federació, fa pensar que, una altra vegada, tot es quedarà en un foc d'encenalls. Les autoritats volen posar fi a les crítiques que parlen d'Espanya com un paradís del dopatge...però no s'esforcen a intentar demostrar el contrari. Domínguez va estar implicada tant en l'Operació Port com en la posterior Operació Llebrer, però sempre se'n va poder sortir.
Caldrà estar atent i veure, ara, com avancen els esdeveniments.

diumenge, 19 de maig del 2013

JA TINC REPTE: TRAIL DE PEÑALARA-80K

Vaig decidir fer el salt a les ultres po vaig fer sense tenir una idea clara de ni quan ni on volia córrer. No m'ha costat gaire decidir-me. El Gran Trail de Peñalara es disputa a finals de juny, d'aquí a 40 dies, i em cau molt a prop. La distància de la prova reina és de 110 quilòmetres, però hi ha alternatives atractives com una de 60K o una altra de 80K. És aquesta última la que he elegit. 3800 metres de desnivell positiu acumulat, amb sortida des de Navacerrada i arribada a La Granja. En el recorregut s'hauran de superar dos cims (La Maliciosa-2227 m i Peñalara-2428 m) i diferents colls o ports de muntanya (Dehesilla, Morcuera, Perdón i Reventón)...tota una tortura per algú que està acostumat a l'asfalt. Per si no fossin poques dificultats cal afegir-hi el fet que la cursa comença a les onze de la nit!!! És a dir que quan surti el sol...ja no hi veurem.
Ahir a la tarda em vaig escapar a Navacerrada amb la intenció de fer un primer reconeixement de la zona. La idea era fer el primer tram del recorregut, amb la pujada a La Maliciosa i descens fins a Canto Cochino (18K), per tornar al punt de sortida per una altra pista (33K). 
La Maliciosa al fons - Tornar a córrer
Primers trams amb neu - Tornar a córrer
Avançar corrent es fa pesat - Tornar a córrer

Però les coses no van anar com m'imaginava. El temps va anar empitjorant a mida que m'anava endinsant a la muntanya i la neu va cobrir el camí. Entre la meteorologa i el fet que no vaig observar el mapa amb deteniment, va fer que em desviés cap a l'oest, seguint el PR17 que condueix al port de Navacerrada. Quan men'n vaig adonar, dalt del coll, vaig preferir girar cua i anar a buscar el punt en què havia comès l'error.

Neva, hi ha ventada i m'he equivocat de camí - Tornar a córrer
No m'alegra haver-me equivocat, tot i que prefereixo haver-ho fet en un entrenament que no el dia de la cursa...d'això es tractava, no? Hi ha moltes coses que he d'aprendre, de la muntanya i de les curses de muntanya. Cal començar des de zero i anar sumant. L'experiència d'ahir, n'estic convençut, em servirà en el futur.Gràcies a la Bea Garcia i a la Real Sociedad Espanyola de Alpinismo Peñalara, que han fet possible queem pugui plantejar aquest nou repte. Ara em toca a mi la feina de preparar-me per aquest nou objectiu. I no és poca.

divendres, 17 de maig del 2013

CRUIXIMENTS (NI TIRETES NI AGULLETES) QUE EM PASSEN FACTURA

50 quilòmetres de muntanya no són cap broma i des que vaig tornar de la Pedriza, dimarts a la tarda, m'ha costat molt recuperar-me. Dimecres només em sentia cansat, el problema va sorgir dijous, quan vaig haver de baixar les escales i em vaig adonar que no podia fer-ho sense recolzar-me en la barana. El que tenia era un "estat de fatiga extrema amb fort sofriment d'alguna part del cos" (...en aquest cas, les cames) i que es coneix amb el nom de cruiximents. De fet, per refereir-nos a aquest tipus de dolor fem servir molts mots erròniament (agulletes, tiretes, fiblades, punxades), però la forma correcta, en català, és cruiximent d'ossos o cruiximents.


No es veuen però hi són...els cruiximents - Tornar a córrer


Afortunadament, avui estic una mica millor i he fet una estona d'el.líptica i, si tot va bé, demà ja correré una estona.

dimecres, 15 de maig del 2013

50 KMS DE FELICITAT, LLIBERTAT, POR I SATISFACCIÓ


És un entrenament-repte, d'aquells que et prens d'una forma diferent, especial. Ets conscient que vols estar molt pendent de tot el que pugui passar i, també, conscient que el que busques, més enllà de l'entrenament pròpiament dit, agafar experiència. En definitiva, és un aprenentatge de cara al futur.
Ben esmorzat (suc de taronja, iogur amb mel i cereals, i una torradeta amb mantega i sucre) i ben hidratat, em planto al peu de la Pedriza, al nord de Madrid. Camelbak carregat d'aigua amb sals minerals, barretes diverses, paravent, manta tèrmica, telèfon mòbil i ulleres de sol. Volia fer 50 quilòmetres de muntanya, però com l'adaptació al medi la vull fer de manera progressiva, vaig buscar un recorregut còmode, que va per una llarguíssima pista forestal. De pujada vaig al voltant dels 7'/km, trotant còmodament, calculant d'aixecar el mínim les cames i de respirar tan suaument com m'ho permet el ritme. Bec un parell de xarrups (com a mínim) cada quinze minuts.
El dia va canviant d'aspecte. Si a l'entrada del parc natural ho feia amb un cel predominantment clar, amb alguns núvols, a mig camí es va tapant i quan sóc gairebé a dalt de tot, em comença a caure una forta pedregada. Als 2.200 metres d'altitud s'acaba la pista forestal, hi ha força boia i no sé trobar les fites per seguir endavant. Després de mitja hora pujant muntanya amunt sense un rumb fix, decideixo fer mitja volta. Sumo 21 kms, així que quan arribi al punt de sortida em tocarà fer una propina de 8.000 metres més per acabar l'entrenament.
En una proporció per a una distància de marató, aquest entrenament ja el vaig fer l'any passat, al mes de febrer, i d'aquella jornada (la barreja del fred i una baixada a tot drap) se'm va fer una lumbàlgia que encara avui arrossego. Així que em prenc el descens amb calma, tinc molts quilòmetres al davant. Fa una hora i mitja que no em creuo amb ningú. Em sento bé, content. M'adono, un cop més, que corro perquè em fa feliç. I que quant més corro més feliç em sento. M'encanta córrer amb gent. Però la solitud del corredor de fons és quelcom que no es pot explicar. O et fascina o et generarà rebuig. En el meu cas, no tinc cap dubte, m'atreu irresistiblement.
Vaig baixant, amb neu, pedra i aigua. Però el que no m'esperava és que comencés a llampejar i tronar: tempesta elèctrica a la Sierra!!! Això ja no em fa gràcia, però segueixo avançant pista avall. Miraculosament, després d'haver-me alegrat pel fet d'estar sol enmig de la muntanya, apareix de sota uns arbres, com un esquirolet, un altre corredor. Empapat de dalt a baix (vaja, com jo...però les meves pintes no les veig...) i amb un somriure d'orella a orella, comença a córrer amb mi. La tempesta l'ha enganxat de pujada i en una estona en què ha sentit els llamps molt a prop ha decidit amagar-se dins del bosc. Baixem plegats, xerrant del fet de córrer, de la llibertat que et donen unes bones cames, de lesions, d'il.lusions...i de la vida. Pertanyem a mons diferents però perseguim un mateix objectiu (com deia l'Arcadi Alibés al seu llibre), córrer per ser feliç.
La que segueix és l'evolució, en fotografies, de l'entrenament. Ara que sóc a casa, dutxadet i sec, és fàcil lamentar no haver tret el telèfon per fer alguna foto durant la tempesta...però això dels mòbils és material molt sensible i prefereixo conservar-lo durant molt de temps.
 
 
 
I a nivell informatiu faig constar que vaig cobrir els 50 quilòmetres en 5h29'19", a una mitjana de 6'35/km. El desnivell positiu acumulat va ser de 1525 metres. Els últims 10K van ser els més ràpids (+-5'38) de tot el recorregut. Em vaig beure tot el litre i mig de beguda isotònica (si hagués carregat mig litre més, me l'hauria begut) i em vaig menjar aquest petit arsenal de productes Isostar (en aquest cas no els vaig esgotar, en duia més). 
Ahir vaig viure una experiència fantàstica, d'aquelles que t'omplen i que costen d'oblidar.


dilluns, 13 de maig del 2013

FAM DE QUILÒMETRES, FAM DE MUNTANYA

La ultradistància no s'acaba mai. La ultradistància desespera. La ultradistància esgota mentalment. I no estic dient res dels dolors musuclars que s'acumulen a les cames i els braços al llarga de tants i tants quilòmetres.
Malgrat tot, la setmana passada, únicament se'm va fer una ferida a la clavícula pel fregament de la motxilla. Sorprenentment, després de d'haver fet un entrenament de 42K, no tenia tiretes a les cames i la recuperació va venir sola.
No vaig apuntar-me el desnivell positiu que vaig acumular en aquell entrenament, però no crec que passés dels +800. A la Casa de Campo hi ha pujades i baixades, però no és per tirar coets...i això sempre facilita la no aparició de molèsties musculars. En aquests últims dies he estat rodant entre 6 i 18 kms, tot preparant l'entrenament de demà on tinc la intenció d'arribar al mig centenar de quilòmetres, una distància en què voldria començar a sumar desnivell.
Segueixo sense tenir un objectiu clar, però amb un ventall de possibilitats molt ampli. Pròximament el desgranaré, i a veure si m'acabo decidint.

dilluns, 6 de maig del 2013

D'ENTRENAMENTS DE MARATÓ A MARATONS D'ENTRENAMENT

Totes les històries tenen el seu començament i la meva amb la ultradinstància no comença avui. Ja fa molt de temps que tenia un somni per complir, una aventura per viure, que em cridava constantment. Aquella aventura, majúscula, era la Marató de Sables i fa dos anys vaig tenir la sort de poder-la viure. El que vaig aprendre durant aquella setmana al desert del Sàhara va ser un cúmul d'experiències que, després, em van servir moltíssim per encarar curses com la Isostar Desert Marathon 2011  (aquí l'edició 2012) o la Trailwalker Intermón Oxfa 2012 (...i aquí l'edició de 2013). En aquestes 5 proves vaig viure episodis que, d'una manera o d'una altra, m'han marcat. I en vull viure més. És per això (i per la no solució als problemes als isquios) que em decanto per les ultres.
En l'abandonament (no definitiu) de les maratons, la primera circumstància significativa la trobo en els entrenaments. Fins ara, les meves sessions anaven destinades a preparar maratons. Ara, en canvi, faig maratons com a entrenaments. Ahir, la primera.
Sortia de casa a les onze del matí, després d'haver esmorzat, amb la motxilla més lleugera a l'esquena, dos litres d'aigua barrejada amb una bona dosi d'Isostar i el rellotge tot a zero. Me'n vaig anar cap a la Casa de Campo. És un recorregut que ja he fet altres vegades (Alcalá, Gran Vía, plaça d'Espanya i Príncipe Pío) i en què, fent una propineta quan passo pel Retiro, em presento al gran pulmó de Madrid amb 10 quilòmetres a les cames. Feia un dia espectacular, havien pujat les temperatures i no bufava gaire vent. El meu ritme de creuer era...el dels creuers lentets, a 6'20 de mitjana. Però en cada parcial de 5K anava rebaixant-lo paulatinament.
Vaig fer una volta llarga, llarga i vaig iniciar el camí de tornada...seguint les marques pintades que s'utilitzen en la Marató de Madrid (Vicente Calderón, Ronda de Segovia, Acacias, Atocha i Retiro) i ja, de tirada, vaig arirbar fins a casa. Em vaig prendre una barreta energètica i un gel, i vaig buidar el liter i mig de beguda isotònica. Vaig arribar cansat, salat i amb nafres a les angonals. Vaig sumar 42,195 kms, en un temps de 4h16'.
El d'ahir va ser el meu primer entrenament ultra, pròpiament dit. La meva idea és fer una tirada llarga d'aquestes característiques un cop per setmana (algunes de més curtes, altres de més llargues), variant l'hora del dia de l'inici de l'entrenament i, sempre que em sigui possible, durant una escapada a la muntanya. No es tracta tant de fer quilòmetres com de sumar hores d'entrenament.
Un nou treball que he de desenvolupar (i que m'hi he de posar, sí o sí!!!) és el muscular. Feina de gimnàs, d'estiraments, de ioga...que mai m'ha agradat, però que és vital per poder seguir corrent durant molts anys.
Començo una nova etapa. Disposat a tot.

dissabte, 4 de maig del 2013

ULTRAFONS O EL FINAL DE LA "MARQUITIS"

No havia escrit res des de la Trailwalker, que es va disputar el cap de setmana del 20/21 d'abril. Aquesta absència d'entrades, aquest descans del bloc l'acostumo a fer, de forma inconscient, quan estic molt enfeinat, lesionat o desmotivat. Doncs ara aplego totes tres premises. Al camí del Carrilet vaig repetir una experiència fantàstica i emotiva, alhora que esgotadora. Però afortunadament no tenia la sensació d'haver-me lesionat. No, no estic lesionat. Però arrossego unes molèsties desagradables que ja fa massa temps que m'impedeixen entrenar-me en condicions.
Em faria il.lusió poder preparar, com cal, una marató de tardor o de primavera (tant me fa!!! Només vull intentar fer una bona marató) però cada cop que estiro la cama més del compte tinc l'isquio allà, queixant-se. I no vull (o no en sé) quedar-me parat esperant que les molèsties desapareguin del tot (d'altra banda, ningú em pot garantir que això últim arribi a passar). M'agrada córrer. Massa.
Quan he volgut fer una planificació de curses de cara a la pròxima temporada he arribat a la conclusió que no arribaria bé a la Marató de Donosti i difícilment també a la Marató de Barcelona. El record de la recent Trailwalker o de la Isostar Desert Marathon (que generalment es disputava a mitjans de juliol) m'han fet veure que hi ha més curses que aquelles que acostumo a fer. I potser podria intentar aprofitar el fet que anant a ritmes baixos no em lesiono i que tinc una certa resistència...per passar-me al món de les ultres durant una temporadeta.
La idea se'm va passar pel dijous a la tarda. Un cop al llit vaig fer-hi algunes voltes més i l'endemà em vaig despertar ben d'hora (6:20) i me'n vaig anar a córrer, amb la idea de fer 30 quilòmetres però sense tenir cap pressa. Lent, moooolt lent. A un ritme molt còmode, que em permetia veure com anava sortint el sol i com aquest anava regalant colors als diferents paisatges amb què m'anava trobant. I així va ser com em vaig decidir a intentar-ho, després d'una tirada de 30K, un divendres al matí.
 Avui és dissabte. Aquest matí he anat a la muntanya a fer una caminadeta de tres horetes, pels voltants de Cercedilla. Allà he vist molts correedors amb la seva camelback a l'esquena, sumant quilòmetres. I ho he vist clar: jo vull això per a mi. No sé quan en correré una, però vull fer ultres. Vull veure de què sóc capaç i de què no.
No sé quan em durarà tot plegat, però pel que fa a les maratons (que en seuiré fent), me les prendré d'una altra manera, ja sigui gaudint de l'experiència, fent de llebre o intentant ajudar amics...però sense preocupar-me per buscar un crono al límit de les meves forces. De tal manera que (crec) estic posant fi a una etapa en la meva vida atlètica que l'amic Arcadi Alibés anomena com "marquitis". I estic convençut que seguiré divertint-me. Tant o més.