diumenge, 31 de maig del 2015

BALDAT...PERÒ MOLT CONTENT

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Van passant les setmanes i el repte de l'aventura Madrid-Barcelona en bicicleta va prenent forma. Hi ha dues possibilitats: anar-hi sol o acompanyat. En el cas que es doni la primera opció, ho faré en més d'una setmana (vuit, nou o deu dies). L'alternativa de compartir-ho amb algú és força complicada, per combinació de dates, però si es dóna el cas por ser fantàstic. El company de fatigues seria un altre maratonià lisiat, en Marc Fontanals. Ell també té els genolls cascats, tampoc podrà tornar a córrer. Si fes el Madrid-Barcelona amb ell potser hauria d'aumentar la magnitud del repte a només tres o quatre etapes...que, òbviament, serien força més llargues.

Avui he fet un pas més en la preparació. Aquest matí no hi havia grup de triatletes, així que he sortit tot sol. La idea era sumar quilòmetres, buscar trencar el meu límit en tirades llargues (el de sempre no el tinc clar, de petit vaig fer un Sant Pol de Mar-Saint Estève (Perpignan), amb el meu pare i el meu germà Llorenç, que supera els 160 quilòmetres) que era de 109 kms., fa dues setmanes. Ahir vaig mirar al mapa i vaig decidir fer una ruta circular, sortint des de casa, per les carreteres per on pasearé en la primera part del repte, és a dir, la zona est de Madrid, i el començament de Castella-La Manxa. Vaig dissenyar un roadbook casolà, que m'ha resultat molt efectiu.
He sortit bastant aviat. Per la caloreta i també perquè creia que així tindria més opcions de trobar algun grup amb qui compartir quilòmetres i seguir alguna roda. Els diumenges al matí les carreteres secundàries madrilenys es converteixen en un festival ciclista. Cada diumenge. Sempre. Menys avui. No sé què ha passat, però avui tothom se'n deu haver anat a la muntanya o vés a saber on. Però ningú seguia la meva ruta, ni poc ni molt.
Així que he anat pedalant, a bon ritme. No em volia passar, però tampoc volia que se'm fes etern. He passat per molts camps de blat, uns quants rius i alguns turons. He begut, he menjat i he parat dues vegades (dos minuts cada aturada). Quan ja duia 110 quilòmetres, em feien mal les cervicals i les cames m'anaven gairebé per inèrcia. Aleshores, en la pujada de Loeches, m'ha passat, com un llamp, un paio extremadament prim, tot fibrat. Un ciclista després de quasi quatre hores??? No podia deixar escapar l'oportunitat. He apretat les dents, he canviat un parell de pinyons, m'he aixecat del seient i he anat a per ell. M'ha deixat enganxar-lo. I, després, se m'ha posat a 40 kms/h. No tenia el cos jo, a aquelles alçades, per anar a aquells ritmes, però m'he buidat. Durant 20 quilòmetres m'he esforçat per seguir la seva roda (amb el permís pertinent) i quan s'ha desviat de la meva ruta, m'he anat arrossegant fins a casa.
Resum de l'etapa
143 kms. (1.153 metres D+)-5h6'. Mitjana: 28.0 kms/h.
Recorregut: Madrid-Mejorada del Campo-Velilla de San Antonio-Loeches-Torres de la Alameda-Valverde de Alcalá-Corpa-Pezuela de las Torres-Pioz-Loranca de Tajuña-Fuentenovilla-Olmeda de las Fuentes-Nuevo Baztán-Pozuelo del Rey-Torres de la Alameda-Loeches-Velilla de San Antonio-Mejorada del Campo-Madrid.

AGOTADO...PERO MUY CONTENTO

Van pasando las semanas y el reto de la aventura Madrid-Barcelona en bicicleta va tomando forma. Hay dos posibilidades: ir solo o acompañado. Si se da la primera opción, lo haré en más de una semana (ocho, nueve o diez días. La alternativa de compartirlo con alguien es mucho más complicada, por combinación de fechas, pero si surge la ocasión puede ser fantástico. El compañero de fatiga sería otro maratoniano lisiado, Marc Fontanals. Él también tiene las rodillas cascadas. Él tampoco podrá volver a correr. Si hago el Madrid-Barcelona con Marc, quizás tendría que aumentar la magnitud del reto a sólo tres o cuatro etapas...que, óbviamente, serían mucho más largas.

Hoy he hecho un paso más en la preparación. Esta mañana no había grupo de triatletas, así que he salido solo. La idea era sumar kilómetros, buscar romper mi límite en tiradas largas (el de siempre no lo tengo claro, de pequeño hice un Sant Pol de Mar-Saint Estéve (Perpignan), con mi padre y mi hermano Llorenç, que supera los 160 kilómetros), que era de 109 kms., de hace dos semanas. Ayer miré el mapa y decidí hacer una ruta circular, saliendo desde casa, por las carreteras por las que pasaré en la primera parte del reto, es decir, la zona este de Madrid, junto con el inicio de Castilla-La Mancha. Diseñé un roadbook casero, que me ha resultado muy efectivo.
He salido bastante pronto. Por el calor, pero también porque pensaba que así habría más opciones de dar con algún grupo con quien compartir kilómetros y seguir alguna rueda. Los domingos por la mañana las carreteras secundarias madrileñas se convierten en un estival ciclista. Todos los domingos. Siempre. Menos hoy. No sé qué ha pasado, pero hoy todo el mundo se debe haber ido a la montaña...o quién sabe dónde. Però nadie seguía mi ruta, ni mucho ni poco. Mi gozo en un pozo.
He ido pedaleando a buen ritmo. No me quería pasar, pero tampoco quería que se me hiciera eterno. He pasado por muchos campos de trigo, unos cuantos ríos y algunas colinas. He bebido, he comido y he parado un par de veces (dos minutos en cada parada). Cuando ya llevaba 110 kilómetros, me dolían las cervicales y las piernas se movían prácticamente por inercia. Ha sido en ese momento cuando me ha pasado, como un rayo, un tirillas muy fibrado. Un ciclista después de casi cuatro horas??? No podía dejar escapar la oportunidad. He apretado los dientes, he cambiado un par de piñones, me he levantado del sillín y me he lanzado a por él. Bueno, la verdad es que ha dejado que le pillase. Y, después, se me ha puesto a 40 kms/h. No tenía yo el cuerpo, a esas alturas, para ir a ese ritmo, pero me he entregado a tope. Durante 20 kilómetros me he esforzado para seguir su rueda (con el pertinente permiso) y cuando se ha desviado de mi rutas, me he ido arrastrando hasta casa.
Resumen de la etapa
143 kms. (1.153 metros D+)-5h6'. Media: 28.0 kms/h.
Recorrido: Madrid-Mejorada del Campo-Velilla de San Antonio-Loeches-Torres de la Alameda-Valverde de Alcalá-Corpa-Pezuela de las Torres-Pioz-Loranca de Tajuña-Fuentenovilla-Olmeda de las Fuentes-Nuevo Baztán-Pozuelo del Rey-Torres de la Alameda-Loeches-Velilla de San Antonio-Mejorada del Campo-Madrid.

dimecres, 20 de maig del 2015

REPETIR ENTRENAMENT, COMPROVAR MILLORES

(traducción al castellano al final del artículo)
No estic inventant res. Però feia molt de temps que tenia ganes de fer-ho. Tot i que no estic bé de forma, cobreixo les mancances amb il·lusió i esforç. Si no en posés, ahir no hauria agafat el cotxe per anar-me'n a Soto del Real, a 40 quilòmetres de Madrid. L'objectiu era repetir l'entrenament que havia fet 10 dies enrere amb els triatletes, una ruta amb dos ports de muntanya, els primers de la temporada, en què havia patit de valent. En les dues pujades havia acabat, pràcticament, arrossegant-me. Se'm van fer massa llargues, totes dues.
Per això vaig voler repetir.
Escalfament pels voltants de Soto, als peus de la Sierra, i sortida cap a Miraflores, on comencen els ports. Sí, tots dos, La Morcuera i Canencia. El primer està orientat més cap a l'oest, és el que tocava pujar a l'anada. Són 8 quilòmetres de pujada, en què s'ha de superar un desnivell de 650 metres, per arribar als 1.794 metres d'atitud del pas pel coll. Vaig començar tranquil·lament, per evitar ofecs. I vaig anar recordant els llocs on més havia patit la setmana anterior. Mentre ho feia, també em vaig adonar que la fresqueta que m'acompanyava seria clau en el desenvolupament de la jornada. La caiguda de 10ºC de temperatura va ajudar-me a pujar.
A La Morcuera vaig iniciar el descens cap a Rascafría, així com la posterior connexió via Lozoya i Canencia, per anar a buscar el segon port de l'entrenament. En aquest tram intermig, el dia que el vaig fer amb en Mati i companyia vaig anar enganxat a roda, a un ritme que m'havia semblat bastant viu. Ahir, tot i l'agradable fresqueta, a la vall de Lozoya hi feia vent. En contra. I el que havia de ser un escalfament per a Canencia, va acabar convertint-se en un esforç extra que no havia calculat. Afortunadament, en l'ascens al coll em vaig regular bastant bé. Les pretensions no eren elevades, només buscava intentar mantenir un ritme constant fins dalt.
De Canencia a Miraflores és tot baixada. I fins a Soto del Real, també.
Casualitats de la vida, quan vaig arribar al cotxe, entre estiraments i begudes, vaig consultar el rellotge. Dos entrenaments amb semblances i diferències. El primer dia, en grup, amb calor i desconeixent el terreny. El segon, en solitari, amb molt bona temperatura i coneixent el terreny. Les diferències, al Garmin, són significatives.


Hi ha una mica de tot, però vull imaginar que vaig pel bon camí.



















Resum de l'etapa
85,5K (1.475 metres D+)-3h17'
Recorregut: Soto del Real-La Morcuera-Rascafría-Lozoya-Canencia-Soto del Real.

REPETIR ENTRENAMIENTO, COMPROBAR MEJORAS

No estoy inventando nada, pero hacía mucho tiempo que tenía ganas de hacerlo. Aunque no estoy bien de forma, cubro mis debilidades con esfuerzo e ilusión. Si no los pusiera, ayer no me habría ido en coche a Soto del Real, a 40 kilómetros de Madrid. El objetivo era repetir el entrenamiento que havia hecho 10 días atrás con los triatletas, una ruta con dos puertos de montaña, los primeros de la temporada, en los que sufrí lo indecible. En los dos ascensos, prácticamente había acabado arrastrándome. Se me hicieron demasiado largos, los dos.
Por eso quise repetir.

Calentamiento por el carril bici de Soto, a los pies de la Sierra, y salida hacia Miraflores, de donde salen los dos puertos. Sí, los dos, La Morcuera y Canencia. El primero está orientado más hacia el oeste. Es el que tocaba ascender a la ida. Consiste en 8 kilómetros de subida en los que hay que superar un desnivel de 650 metros, para llegar a los 1.794 metros de altitud del paso por el puerto. Empecé tranquilamente, para evitar ahogos. Fui recordando los lugares donde había sufrido la semana anterior. Subiendo también me fui dando cuenta de que la bajada de temperatura de 10ºC iba a ser clave para ayudarme a subir.
En La Morcuera inicié el descenso a Rascafría y la posterior conexión vía Lozoya y Canencia, para ir a buscar el segundo puerto del entrenamiento. En este tramo intermedio, el día que lo hice con Mati y compañía lo hice pegado a rueda, a un ritmo que me había parecido bastante vivo. Ayer, a pesar del fresquito agradable, en en el valle de Lozoya soplaba viento. En contra. Y lo que tenía que ser un calentamiento para Canencia, acabó convirtiéndose en un esfuerzo extra que no había calculado. Afortunadamente, en el ascenso al collado regulé bien. Las pretensiones no eran elevadas, tan solo buscaba intentar mantener un ritmo constante hasta la cumbre.
De Canencia a Miraflores es todo bajada. Y hasta Soto del Real, también.
Casualidades de la vida, cuando llegué al coche, entre estiramientos y bebidas, consulté el reloj. Dos entrenamientos con similitudes y diferencias. El primer día, en grupo, con calor y desconociendo el terreno. El segundo, en solitario, con muy buena temperatura y conociendo el terreno. Las diferencias, en el Garmin, son significativas.

Hay un poco de todo pero quiero imaginar que voy por el buen camino.



















Resumen de la etapa
85,5K (1.475 metros D+)-3h17'
Recorrido: Soto del Real-La Morcuera-Rascafría-Lozoya-Canencia-Soto del Real.

diumenge, 17 de maig del 2015

PRIMERA GRAN RUTA

(traducción al castellano al final del artículo)
Hi anava una mica a cegues. Em passa sempre que vaig amb ells, els triatletes. Sé que sortiré amb una colla que tira molt, però mai sóc del tot conscient de la ruta o el ritme que hauré de seguir. Divendres passat, abans de sortir, l'únic que tenia clar és que faria vent, un inconvenient afegit.
Vam quedar al final de Villaverde, un barri que està situat al sud de Madrid, justament allà on neix la carretera M-301. En Mati, en Javi, en Fer, en Fabio i en Samu eren els companys de fatigues, un grup força homogeni, amb dos animadors que sempre tenen ganes de gresca (en Mati i en Javi). De baixada tot pintava molt bé, però en el tram inicial cap a San Martín de la Vega, pel carril ciclista, ens vam enganxar amb un grup força nombrós. Primer ens hi vam enganxar, al darrere. Ells volaven i nosaltres ens n'aprofitàvem. Però després també ens hi vam enganxar...però en un altre sentit. A en Javi no se li va ocórrer altra cosa que fer una sèrie per provar el manillar de cabra. Els va passar i se'n va distanciar, el mínim necessari per esvalotar el galliner. I a poc a poc ens vam anar despenjant, pulsacions pels núvols, quan només dúiem vint minuts de rodatge. La idea era pedalar durant quatre hores...Un panorama fantàstic!!!
La cosa va canviar quan ens vam reagrupar. A partir de San Martín (el poble on hi ha el parc fantasma de la Warner Bross...no he conegut ningú que hi hagi anat (tot i que sí que recordo una amiga que hi treballava)) vam començar a avançar de forma més regular. En Javi, en Mati i en Samu es rellevaven al capdavant. La resta, simplement, dúiem la llengua fora. A la sortida de Morata de Tajuña hi havia la primera dificultat de la jornada (res a veure amb els ports de muntanya de la setmana anterior), un turonet que va perdent comoditat a mida que aquell que marca el ritme el va fent més dur. Però un cop s'arriba dalt del cim la satisfacció, com siempre, és plena.

De tornada, amb el vent de cua, vaig perdre contacte amb el grup. No volia. Però no ho vaig poder evitar. El vent bufaba fort, es van posar a tirar i en el moment en què es va obrar una petita escletxa... M'hi vaig deixar la pell. Quan ja anàvem a 46 kms/h, les cames van dir prou. M'era impossible seguir a aquella velocitat. No tenia força per moure aquell desenvolupament. Malgrat tot, en comptes de desanimar-me, vaig continuar pedalant amb ganes, gaudint d'aquella empenta eòlica que m'acompanyava. Va ser increïble. Seguiré aprenent i intentant millorar.
Resum de l'etapa
109K (907 metres D+)-3h59'
Recorregut: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.


PRIMERA GRAN RUTA
Iba un poco a ciegas. Me pasa siempre que voy con ellos, los triatletas. Sé que saldré con un grupo que tira mucho pero nunca soy del todo consciente de la ruta o el ritmo al que me someterán. El viernes pasado, antes de salir, lo único que tenía claro es que haría viento, un inconveniente añadido.
Quedamos al final de Villaverde, un barrio situado al sur de Madrid, justo donde nace la carretera M-301. Mati, Javi, Fer, Fabio y Samu eran los compañeros de fatiga, un grupo bastante homogéneo, en el que siempre hay dos animadores con ganas de guerra (Mati y Javi). De bajada todo pintaba muy bien, pero ya en el tramo inicial hacia San Martín de la Vega, por el carril ciclista, nos pegamos a un grupo numeroso. Primero nos pegamos justo detrás del pelotoncito. Ellos volaban y nosotros nos aprovechábamos e íbamos de gorra. Pero la alegría no duró mucho y nos acabamos pegando...en otro sentido. Me explico. A Javi se le ocurrió hacer una pequeña serie para probar su manillar de cabra, no se lo tomaron muy bien y alborotó el gallinero. Una vez servido el zafarrancho de combate, poco a poco nos fuimos descolgando todos, pulsaciones por las nubes, cuando apenas llevábamos veinte minutos de rodaje. La idea era pedalear durante cuatro horas...Un panorama fantástico!!!
La cosa cambió cuando nos reagrupamos. A partir de San Martín (el pueblo donde está el parque fantasma de la Warner Bross...no he conocido a nadie que haya ido, aunque sí que recuerdo a una amiga que trabajaba en él) empezamos a avanzar de forma más regular. Javi, Mati y Samu se relevaban al frente del grupo. El resto, simplemente, íbamos con la lengua fuera. A la salida de Morata de Tajuña había un pequeño cerro (nada que ver con los puertos de montaña de la semana pasada). La comodidad de la subida va disminuyendo a medida que el que tira lava haciendo más dura. Pero una vez que se llega a la cima, la satisfacción, como siempre, es plena.

De vuelta, con el viento de cola, perdí contacto con el grupo. No quería, pero no lo pude evitar. El viento soplaba fuerte, se pusieron a tirar y en cuanto se abrió un pequeño hueco... Me dejé la piel en el intento. Cuando ya íbamos a 46 kms/h, las piernas dijeron basta. Me resultaba imposible seguir a esa velocidad. No tenía fuerza para mover ese desarrollo. Sin embargo, en vez de desanimarme, continué pedaleando con ganas, disfrutando de ese empuje eólico que me acompañaba. Fue increíble. Seguiré aprendiendo e intentando mejorar.
Resumen de la etapa
109K (907 metros D+)-3h59'

Recorrido: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.

dilluns, 11 de maig del 2015

PRIMERES DECISIONS DEL MADRID-BARCELONA EN BICI

(traducción al castellano al final del artículo)

Ha passat gairebé un mes des que se'm va acudir anar de Madrid a Barcelona en bicicleta. En aquest temps he anat posant-me a to físicament, amb moltes sessions d'spinning i algunes sordidez a la carretera. Ahir, amb el grup d'en Mati i els triatletes de l'Ecosport d'Alcobendas, em vaig fer un fart de pedalear, 85 kms., amb dos ports, un esforç pel qual el meu cos encara no està preparar. Però tot suma. I més encara davant del repte que persegueixo.

No és cap bogeria i tampoc pretén ser una heroïcitat. La meva idea és que sigui com una mena de viatge iniciàtic, de descobriment d'un món cicloturista que vaig explorar al final de l'adolescència i que ara, impossibilitat per córrer, se'm presenta com una oportunitat fantàstica per tornar a fer esport.
El primer que he de decidir en aquesta aventura és la ruta a seguir. No vull elegir la clàssica que acompanya l'A-2 o l'antiga N-II. M'agradaria allunyar-me'n una mica i anar a buscar indrets diferents. En el primer cop d'ull al mapa m'ha cridat l'atenció una enorme taca blava. 
Coneixes el Mar de Castilla? Jo no n'havia sentit a parlar mai. Però ara ja sé que serà una de les visites obligades d'aquest il·lusionant repte. 
No sé quants quilòmetres vull fer ni quants dies podré destinar-hi. Però si tens alguna recomanació, encara que m'obligui a fer una mica de volta, sempre serà benvinguda. 


PRIMERAS DECISIONES DEL MADRID-BARCELONA EN BICI

Ha pasado casi un mes desde que se me ocurrió ir de Madrid a Barcelona en bicicleta. En este tiempo he ido poniéndome a tono físicamente, con muchas sesiones de spinning y algunas salidas por carretera. Ayer, con el grupo de Mati y los triatletas del Ecosport de Alcobendas, me pegué una paliza de 85 kms., con dos puertos, para la que mi cuerpo todavía no está preparado. Pero todo suma. Y más ante el reto que persigo.

No es una locura. Tampoco pretende ser una heroicidad. La idea que tengo es que sea algo parecido a un viaje iniciático, de descubrimiento de un mundo cicloturista que exploré durante el final de mi adolescencia y que ahora, imposibilitado para correr, se me presenta como una oportunidad fantástica para volver a hacer deporte. Lo primero que tengo que decidir en esta aventura es la ruta a seguir. No quiero elegir la clasica que acompaña a la A-2 o la antigua N-II. Me gustaría desviarme de ambas e ir a buscar lugares diferentes. Tras un primer vistazo al mapa me ha llamado la atención una enorme mancha azul. 
Conoces el Mar de Castilla? A mí no me suena de nada. Pero ya sé que será una de las visitas obligadas de este reto ilusionante.

No sé cuántos kilómetros quiero hacer ni cuántos días podré destinar, pero si tienes alguna recomendación, aunque tenga que desviarme, siempre será bien recibida.