diumenge, 19 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 3.

(Traducción al castellano al final del artículo)

L'últim dia vam sortir a l'hora correcta. Com a mínim, a una hora més adient que les dues jornades anteriors, les 7:15 del matí. Ho fèiem des de Calaceit (encara a la província de Terol) pel mateix lloc per on havíem arribat, la carretera N-420. El primer que em va sorprendre va ser l'altiplà que ens va rebre d'entrada a Catalunya. Em va servir per entendre, de forma immediata, per què la comarca de la Terra Alta duu aquest nom tan apropiat. De seguida vam baixar cap a Gandesa i vam continuar cap a Corbera i Móra d'Ebre. Un cop que vam haver creuat el riu vam començar a afrontar la dificultat més gran de l'etapa, el coll de la Teixeta, poc després de Falset. Des d'allà vam gaudir d'unes vistes privilegiades de la Serra de Montsant.
En el descens gairebé constant cap a Reus vam entrar, de forma involuntària, a la T-11. La carretera per on anàvem es va convertir en autovia. No hi havia cap rètol (o com a mínima no el vam veure) que indiqués que les bicicletes no hi poden circular. Però sí que em vaig adonar, en la primera entrada que vam trobar en el recorregut, del senyal de prohibició per a bicicletes i vianants. Vam sortir de l'autovia i vam haver de girar cua cap a Reus, i desfer part del camí que havíem fet. Ens va fer una gràcia... En el trajecte cap a Tarragona vam passar per un poble icònic pel rock català: Constantí ("...em fa patir").
Ja teníem el mar a tocar i les localitats per on anàvem passant se'ns feien molt més familiars: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges. Allà va canviar tot. Arribàvem a les costes del Garraf i en Marc em tenia preparada una sorpresa. Es va a posar a tirar  a un ritme endimoniat, com si anéssim escapats en una etapa del Tour. L'atac em va agafar amb la guàrdia baixada i vaig haver de suar tinta per aguantar-lo. D'on va treure tantes forces? Tant s'havia anat reservant? O era l'adrenalina davant del final de l'aventura? Fos el que fos, ho vam haver de parar a Castelldefels per culpa d'una rebentada a la roda del davant. Després de més de 600 quilòmetres de ruta, havia de passar a la carretera més transitada, al costat de casa i amb una calor asfixiant... Allà es va acabar la festa.
En son de pau vam seguir pedalant fins a la plaça d'Espanya, on vam posar fi al REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA.
Van ser tres dies genials, d'esport extrem, amb molta carretera i grans anècdotes al costat d'un gran amic.


EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 3

El último día salimos a la hora correcta. O, por lo menos, a una hora más oportuna que las dos jornadas anteriores, las 7:15 de la mañana. Lo hicimos desde Calaceite (todavía en la provincia de Teruel), por el mismo lugar por donde habíamos llegado, la carretera N-420. Lo primero que me sorprendió fue el altiplano con que nos recibió Catalunya. Me ayudó a comprender, de forma inmediata, por qué la comarca de la Terra Alta lleva este nombre tan apropiado. Pronto empezamos a bajar hacia Gandesa para continuar, posteriormente, hacia Corbera y Móra d'Ebre. Tras cruzar el puente sobre el río empezamos a afrontar la mayor dificultad de la etapa, el collado de la Teixeta, un poco más arriba de Falset, desde donde disfrutamos de unas vistas privilegiadas de la Serra del Montsant.
En el descenso casi permanente hacia Reus nos metimos, de forma involuntaria, en la T-11. La carretera por donde íbamos se convirtió en autovía. No había carteles (o no los vimos) que indicasen  que las bicicletas no podían circular. Los vimos posteriormente y, obviamente, abandonamos esa carretera. Tuvimos que dar media vuelta y retroceder hasta Reus, deshaciendo parte del camino que habíamos hecho. Nos hizo una gracia... En el trayecto hacia Tarragona pasamos por un pueblo irónico del rock catalán: Constantí ("...em fa patir").
Ya estábamos al lado del mar y los pueblos por donde íbamos pasando nos eran mucho más familiares: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova y Sitges. En esa última localidad cambió todo. Llegábamos a las costas del Garraf y ahí Marc me tenía preparada una sorpresa. Se puso a tirar como un poseso, a un ritmo de locura, como si estuviésemos escapados en una etapa del Tour de Francia. El ataque me pilló con la guardia baja y sudé tinta para no perder rueda. De dónde sacó tantas fuerzas? Tanto se había ido reservando? O era la adrenalina ante el final de la aventura? Fuese lo que fuese, tuvimos que pararlo en Castelldefels, por culpa de un pinchazo en la rueda delantera. Después de más de 600 kilómetros de ruta, tenía que suceder en la carretera con más tráfico, al ladito de casa y con un calor asfixiante... En ese punto se acabó la fiesta.

En son de paz, seguimos pedaleando hasta la plaza de España, donde pusimos fin al RETO: MAD-BCN EN BICICLETA.
Fueron tres días geniales, de deporte extremo, con mucha carretera y grandes anécdotas, al lado de un gran amigo.

divendres, 17 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 2

(Traducción al castellano al final del artículo)
Ens vam despertar d'hora, a l'hostal de Molina de Aragón. L'esmorzar estava inclòs en el preu, i vam voler aprofitar-lo...així que vam acabar sortint a les vuit del matí (una mica més tard del que hauríem volgut). L'etapa, visualment, era menys atractiva que el dia anterior. La manca de temps ens va obligar a traçar la línia més recta possible, que discorria per carreteres nacionals, sempre en sentir est (si haguéssim disposat de més dies, hauríem fet una petita volta per anar a buscar la Laguna de Gallocanta). 
Però no, havíem d'anar per feina. La major part del dia (uns 180 quilòmetres) vam avançar per la N-211. L'asfalt era excel·lent, tot i que de seguida ens vam adonar que seria un dia complicat. El vent bufava de cara i es feia molt pesat pedalar. Vam fer una parada llarga a Vivel del Río Martín (km. 97), on vam menjar un entrepà. La calor començava a apretar i amb ella, els seus efectes. Passades les tres de la tarda vam arribar a Alcanyís (km. 170) i ho vam fer amb alegria al cos, després d'haver gaudit de 25 quilòmetres amb el vent a favor. Però això del vent a favor també té trampa. Vas mirant com augmenta el velocímetre, et vas animant i et vas desgastant molt més del que penses...com ens va passar a nosaltres. Només ens faltaven 40 kms per arribar a Calaceit i crèiem que teníem ja la feina feta. Rotundament fals, estàvem totalment equivocats. A Alcanyís s'ajunten la N-211 i la N-232, que comparteixen traçat durant un tram, de pujada a un port que duu a Las Ventas de Valdealgorfa. No ens l'esperàvem, maleïda pujada!!! És d'aquells ascensos que sembla que no pugen gaire, però que no s'acaben mai. I amb el sol que queia...vaig arribar dalt gairebé mort. Després d'haver-me hidratat, ja recuperat, encara feia aquesta pinta. Va ser el meu pitjor moment en la Madrid-Barcelona.
Veure aquesta imatge, ara, em desperta una motivació que no podria ser més gran. De fet, quan vaig sortir de Madrid ho vaig fer convençut que n'hi hauria més, de moments com aquest. Afortunadament, no va ser així.
En Marc també va patir el seu calvario particular, també en la pujada a Las Ventas. El que li va passar a ell encara no m'ho acabo d'explicar, però vindria a ser com una mena de rampa a les mans, que l'impedia fer força i canviar, amb comoditat, tant de plats com de pinyons. No sé ben bé com ens ho vam fer però vam aconseguir arribar a Calaceit. Ho vam fer amb la pitjor mitjana dels tres dies i amb un cansament brutal. 
Això sí, l'encant del poble va mitigar les penúries passades. Un bon plat de pasta i unes croquetes, exquisides, també hi van tenir alguna relació.

EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 2

Nos despertamos temprano, en el hostal de Molina de Aragón. El desayuno estaba incluido en el precio de la habitación y quisimos aprovecharlo...así que acabamos saliendo a las ocho de la mañana (un poco más tarde de lo que habríamos querido). La etapa, visualmente, era menos atractiva que el día anterior. La falta de tiempo nos obligó a trazar la línea más recta posible, que avanzaba por carreteras nacionales, siempre en sentido este (si hubiésemos tenido más días habríamos dado un pequeño rodeo para ir a visitar la Laguna de Gallocanta). 
Pero no, teníamos que ir al grano. La mayor parte del día (unos 180 kilómetros) avanzamos por la N-211. El asfalto era excelente, a pesar de que muy pronto nos dimos cuenta de que sería un día complicado. El viento soplaba de cara y dificultaba mucho el pedaleo. Hicimos una parada larga en Vivel del Río (km.97), donde nos comimos un bocadillo. El calor empezaba a apretar y con él, sus efectos. Pasadas las tres de la tarde llegamos a Alcañiz (km. 170) y lo hicimos con alegría en el cuerpo, tras haber disfrutado de 25 kilómetros con el viento a favor. Sin embargo, esto del viento también tiene trampa. Vas viendo como aumenta el velocímetro, te vas animando y te vas desgastando mucho más de lo que piensas...como nos pasó a nosotros. Sólo nos faltaban 40 kms para llegar a Calaceite y creímos que ya teníamos el trabajo hecho. Rotundamente falso, estábamos totalmente equivocados. En Alcañiz se juntan la N-211 y la N-232, que comparten trazado durante un buen tramo, de subida al puerto que lleva a Las Ventas de Valdealgorfa. No contábamos con ella, maldita subida!!! Es de aquellas ascensiones que parece que no suben mucho, pero que no acaban nunca. Y con el sol pegando fuerte...llegué arriba muerto. Después de haberme hidratado, ya recuperado, todavía tenía esta pinta. Fue mi peor momento en la Madrid-Barcelona.
Ver ahora esta imagen, me despierta una motivación que no podría ser mayor. De hecho, cuando salimos de Madrid estaba convencido de que habría más momentos como ese.
Afortunadamente, no fue así.
Marc también sufrió su calvario particular, también en la subida a Las Ventas. Lo que le pasó a él todavía no me lo acabo de explicar, pero vendría a ser como un calambre en las manos, que le impedía hacer fuerza y cambiar, con comodidad, tanto de plato como de piñón. No sé muy bien como nos lo montamos pero al final conseguimos llegar a Calaceite. Lo hicimos con la peor media de los tres días y con un cansancio brutal. 
Eso sí, el encanto del pueblo mitigó las penurias pasadas. Un buen plato de pasta y unas croquetas deliciosas, también tuvieron algo que ver.

dimarts, 14 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 1

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Vam arribar fa uns dies. He tingut temps de descansar, gaudir del mal que em feien les cames i les cervicals. He intentat anar ordenant les idees del que van ser les tres etapes del REPTE (en majúscules perquè s'ho val) que vam fer per anar des de Madrid a Barcelona en bicicleta.
Sortida des de Madrid
A un quart de nou del matí del 2 de juliol, en Marc Fontanals i un servidor vam pujar-nos a les bicicletes. Començàvem a fer les primeres pedalades d'una aventura que ens havia de conduir fins a Barcelona, en tres o quatre dies. L'opció que fossin tres i no quatre passava per trobar-nos bé, físicament. La Cora, l'Eira, la Lara, la Coco i l'Álvaro (la família d'en Marc), des de La Molina, ens empenyien per seguir esforçant-nos en els moments més complicats. Bé, ho feien ells i també l'orgull d'intentar la salvatjada de sumar, durant tres dies, una quantitat de quilòmetres que jo no havia fet mai a la vida...i en Marc (Quebrantahuesos), una vegada.
Vam abandonar Madrid pel barri de Vicálvaro (sí, el lloc on es va produir la revolta històrica coneguda amb el nom de Vicalvarada, l'any 1854). Fa anys que va deixar de ser poble i es va convertir en un barri de la capital espanyola. D'allà vam anar a buscar la carretera de Mejorada del Campo. Es tractava de buscar alguna via amb poca circulació de vehicles, un aspecte que vam anar trempejant com vam poder. Tot i les altes temperatures, una colla de núvols baixos ens van anar acompanyant al llarg d'aquesta primera etapa. Breus parades per alleugerir pes, així com per carregar els bidons.
De Mejorada a Loeches i d'allà a El Gurugú, on vam enganxar al primer i únic ciclista amb qui vam compartir quilòmetres. Nosaltres, conservadors, ens vam enganxar al seu darrere fins al Pozo de Guadalajara, on ell havia quedat per prendre un cafè i fer mitja volta. Anàvem bé, tot rodat, bon ritme (30 kms/h de mitjana) i cames fresques. Quan vam arribar a la N-320, a Tendilla, vam entrar dins del poble, per comprar aigua. Allà vam conèixer el "Rubio, de los melones". Aquest simpàtic venedor de melons ens va explicar que anys enrere havia practicat ciclisme (tot i que era jove, relatava el record com a molt llunyà), damunt d'una bicicleta "que pesaba sólo 4 kilos". El Rubio ens va dir que si anàvem a Sacedón, que diguéssim que érem família, que en tots els bars hi tenia amics. Hi vam anar, a Sacedón, però no hi vam parar. Acabàvem de fer-ho al Mar de Castilla, un pantà del riu Tajo, amb els nivells d'aigua sota mínims.

Els nostres dipòsits també van començar a buidar-se quan a Alcocer vam canviar la N-320 per una comarcal sense aerbres ni vegetació de cap tipus. El sol picava fort i les rodes s'enganxaven a l'asfalt impedint-nos avançar de forma fluïda. A Villanueva de Alcorón vam parar a comprar aigua i un entrepà. En Marc va preferir passar. No entraré en detalls, però va ser el primer i únic dia que en la parada llarga no es va prendre entrepà.
Amb l'estómac ple (jo) i el cos reposat, vam seguir carretera amunt, cap a la conca del Tajo, un espai ideal per a fer-se un banyet. Meravellós, relaxant, fresc, solitari. Bé, solitari, no; que hi vam trobar una parelleta molt maca...que ens va acabar deixant les seves tovalloles per eixugar-nos.
Des d'allà fins a Molina de Aragón, el final d'etapa, va ser un tram difícil. Una pujada més llarga del que ens pensàvem i un descens sobre un asfalt despedaçat amb mil i un sots, ens van acabar de rematar. Això sí, una carretera oculta dins de la muntanya, per on no hi passava absolutament ningú. Un d'aquells llocs fantàstics, si algun dia et ve de gust perdre't i que ningú et trobi.
Una carretera oculta

A Molina hi havia civilització i un molt bon ambient. Però no hi vam trobar ningú que ens fes un plat de pasta per carregar els dipòsits d'hidrats de carboni. No el vam trobar...o que potser vam decidir canviar-lo per un excedent de proteïnes, amb un deliciós txuletón que encara, avui, assaborreixo. Amb l'estómac ple i cansats de cap a peus, ens en vam anar a dormir.

Resum etapa: 215 kms-7h50' (27,4 kms/h)

EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 1
Llegamos hace unos días. He tenido tiempo de descansar, disfrutar del dolor de piernas y de cervicales. He intentado ordenar las ideas de lo que fueron las tres etapas del RETO (en mayúsculas porque lo merece) que hicimos para cubrir, en bicicleta, la distancia que separa Madrid de Barcelona
Salida desde Madrid
A las ocho y cuarto de la mañana del 2 de julio, Marc Fontanals y un servidor nos montamos en las bicicletas y empezamos a dar los primeros pedaleos de una aventura que nos tenía que conducir hasta Barcelona, en tres o cuatro días. No teníamos claro en cuántas jornadas lo íbamos a hacer. De hecho, la opción de que fuese en tres tenía mucho que ver con el empuje  que Cora, Eira, Lara, Coco y Álvaro, la familia de Marc, hicieron desde La Molina. Esa motivación se convirtió en fuerza para seguir adelante en los momentos difíciles. Fue esa circunstancia y también el orgullo de intentar la salvajada de sumar, durante tres días, una cantidad de kilómetros que yo no había hecho jamás, anteriormente (...Marc, sí. Una vez, en la Quebrantahuesos).

Abandonamos Madrid por el barrio de Vicálvaro (sí, el lugar donde se produjo la revuelta histórica conocida como Vicalvarada, en 1854). Hace años que dejó de ser pueblo y se convirtió en un barrio periférico de la capital española. Desde aquel punto circulamos por la carretera de Mejorada del Campo. Se trataba de buscar alguna vía con poca circulación de vehículos, un aspecto que fuimos negociando como pudimos. A pesar del calor reinante, unas cuantas nubes bajas nos fueron acompañando durante buena parte de esta primera etapa. Breves paradas para aligerar peso, así como para recargar los bidones.

De Mejorada a Loeches y de ahí a El Gurugú, donde circulamos junto al único ciclista que encontramos en el camino (en nuestro sentido de la marcha). Increíble pero cierto. Junto a él sumamos una veintena de kilómetros, hasta el Pozo de Guadalajara, donde nuestro amigo dio media vuelta. Ibámos bien, a un ritmo genial de (30 kms/h de media) y con las piernas frescas. alcanzamos la N-320 poco antes de Tendilla, donde paramos a comprar agua. En ese pequeño pueblo conocimos al "Rubio, de los melones", un simpático vendedor de melones que años atrás hizo sus pinitos como ciclista, en una bicicleta "que pesaba sólo 4 kilos". El Rubio nos dijo también que, si íbamos a Sacedón, dijésemos que éramos familia, que en cualquier bar nos tratarían de maravilla. Sí que fuimos, a Sacedón, pero no nos paramos. Acabábamos de hacerlo en el Mar de Castilla, un pantano del río Tajo, con los niveles de agua bajo mínimos.

Los nuestros empezaron a vaciarse cuando, al llegar a Alcocer, abandonamos la N-320 y subimos hacia el norte por una pequeña comarcal, sin árboles ni vegetación. Sufrimos los efectos devastadores del sol. Las ruedas se pegaban al asfalto. En Villanueva de Alcorón volvimos a comprar agua y yo me tomé un bocadillo, las barritas y los geles acaban aburriendo). Marc prefirió pasar del bocadillo. No entraré en detalles, pero fue el primer y único día que en la parada larga no se pidió algo de comer.

Con el estómago lleno (yo) y el cuerpo reposado, seguimos adelante, carretera hacia arriba, en dirección a la cuenca del Tajo, un espacio ideal para un baño refrescante. Maravilloso, relajante, solitario....Bueno, no del todo. Nos encontramos con una parejita muy maja que nos cedió sus toallas para secarnos, antes de volver a montarnos en la bicicleta.
Desde ahí hasta Molina de Aragón, el final de etapa, fue un tramo difícil. Una subida más larga de lo que creíamos y un descenso sobre un asfalto destrozado, con mil y un agujeros, que nos acabó de rematar. eso sí, una carretera preciosa, oculta en la montaña, por donde no pasaba absolutamente nadie. Uno de esos lugares fantásticos para perderse, cuando uno no quiere que le encuentren.
Una carretera oculta

En Molina había civilización y un buen ambiente. Pero no fuimos capaces de encontrar un lugar donde nos hiciesen un plato de pasta para cenar. Eso...o que decidimos cambiarlo por un tremendo y delicioso txuletón. En lugar de hidratos de carbono, ingesta proteíca!!! Con el estómago lleno y cansados de pies a cabeza, nos fuimos a dormir.

Resumen etapa: 215 kms-7h50' (27,4 kms/h)