dimecres, 26 d’agost del 2015

DE VISITA AL CURANDERO D'ARANTEI...PER TORNAR A CÓRRER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Aquestes coses no les prepares, ni tan sols te les planteges. Sorgeixen, cauen del cel, sense avisar. I, quan arriben, has de decidir si les prens o les deixes anar, si entres en el joc o si continues amb la teva vida i les teves circumstàncies. Tot va passar, fa uns dies, a la parròquia de Leirado (Pontevedra), el poble de la família de la Paz. En una de les tertúlies de capvespre, em van parlar d'en Manolo, el curandero d'Arantei.
Té uns 50 anys, una extraordinària fama guanyada a base d'anys rebent pacients i un petit imperi que s'ha construït al voltant de la consulta. No dóna cites ni atén al telèfon. Treballa de dos quarts de deu del matí a vuit del vespre i para dues hores per dinar. Quan obre la consulta, a la porta ja hi ha un munt de gent. De fet, n'hi ha a qualsevol hora. Qui el vol visitar ha d'anar a la consulta i demanar torn, com al mercar, i preparar-se per a una espera que acostuma a superar les quatre hores. En el meu cas van ser-ne cinc.
Perquè sí, vaig anar a visitar-lo.
Sense esperar res, sense fer-me gaires il·lusions, però encuriosit davant de la possibilitat remota, amb aquell "i si" que se'm menjava per dins.
Vam arribar a les 8:20 del matí, vaig agafar torn i me'n vaig tornar cap a casa. No sabia quanta gent hi havia al davant. Però sabia que el cinquè de la llista havia arribat...a les onze de la nit!!! Al pati de fora de la consulta, nombroses persones esperant. En Manolo, que la sap llarga, ha obert un bar, una botiga de roba i un petit supermercat, que fan més amena l'espera.

La meva estada a la consulta no va durar més de tres minuts, va ser una cosa breu, molt senzilla, sense secrets ni sorpreses, ni conills sortint del barret. En Manolo, el curandero, em va dir que no hi podia fer res, que el meu és un clar cas que requereix una parada total de qualsevol pràctica esportiva...durant quatre mesos. Sense intents de córrer, sense sordides en bicicleta, sense caminades a la muntanya. Quatre mesos de repòs absolut amanits amb un complement farmacològic fet a base de sulfat de condroitina, anomenat Condrosan.
I què faig jo ara, paro o no paro? Què hi puc perdre? Ja fa temps que no estic corrent. La bici m'agrada, li he agafat el gust i em permet cremar adrenalina. Però no és el mateix que córrer. Si vull tornaracórrer ja va sent hora de parar del tot.
Avui he tornat cap a Madrid. I ho he fet després d'una tirada de 80 quilòmetres que podria ser l'últim gran esforç en els pròxims quatre mesos.


DE VISITA AL CURANDERO DE ARANTEI...PARA VOLVER A CORRER

Estas cosas no las preparas. Ni tan siquiera te las planteas. Surgen, caen del cielo sin aviso previo. Y cuando llegan, tienes que decidir si las tomas o las dejas ir, si entras en el juego o si continúas con tu vida y tus circunstancias. Todo sucedió hace unos días en la parroquia de Leirado (Pontevedra), la aldea de la familia de Paz. En una de las tertulias del atardecer me hablaron de Manolo, el curandero de Arantei.
Tiene unos 50 años, una extraordinaria fama ganada a base de años recibiendo a pacientes y un pequeño imperio que se ha construido alrededor de la consulta. No da citas ni atiende al teléfono. Trabaja de nueve y media de la mañana hasta las ocho de la tarde y hace un descanso de dos horas para comer. Cuando abre la consulta, en la puerta ya hay un montón de gente. De hecho hay gente a todas horas. Quien le quiere visitar tiene que ir a la consulta y pede cita, como en el mercado. La espera suele superar las cuatro horas. En mi caso fueron cinco.
Porque sí, fui a visitarle.
Sin esperar nada ni hacerme ilusiones, pero con la curiosidad que entraña la remota posibilidad de que cambie algo, con aquel "y si" que se me comía por dentro.
Llegamos a las 8:20 de la mañana, pedí turno y me volví para casa. No sabía cuánta gente tenía delante, sólo sabía que el quinto de la lista había llegado ...a las once de la noche!!! En el exterior de la consulta, numerosas personas esperando. Manolo, que es más listo que el hambre, ha abierto un bar, una tienda de ropa y un pequeño supermercado, que hacen más amena la espera.

Mi paso por la consulta no duró más de tres minutos, fue una cosa breve, muy sencilla, sin secretos ni sorpresas, ni conejos saliendo de la chistera. Manolo, el curandero, me dijo que él no podía hacer nada, que el mío era un claro caso que requiere poner fin a cualquier tipo de práctica deportiva durante...cuatro meses. Sin intentos de correr, sin sesiones de bici, sin caminatas por la montaña. Cuatro meses de reposo absoluto, aderezados con un complemento farmacológico hecho a base de sulfato de condroitina llamado Condrosan.
Y qué hago yo ahora, paro o no paro? Qué puedo perder? Hace tiempo que no corro. La bici me gusta, le he pillado el tranquillo y me permite quemar adrenalina. Pero no es lo mismo que correr. Si quiero volver a correr (tornaracórrer) ya va siendo hora de parar completamente.
Hoy he vuelto a Madrid. Y lo he hecho después de una tirada de 80 kilómetros que podría ser el último gran esfuerzo en los próximos cuatro meses.