diumenge, 27 de novembre del 2016

MIRO A L'HORITZÓ I EM VEIG CORRENT UNA MITJA MARATÓ

(Versión traducida al castellano al final del artículo)

A poc a poc he anat ampliant horitzons i augmentant la distància dels entrenaments. La setmana passada ja em vaig quedar prou satisfet amb la marca aconseguida a Canillejas. Ara, el que busco és seguir anant una mica més enllà. En l'entrenament d'aquest matí, totalment passat per aigua, com el d'ahir, com el d'aquests últims dies, he volgut fer una tirada llarga. Fins ara, només havia rodat poc més de quinze quilòmetres i volia veure com em trobava estirant la cursa una mica.



A un ritme acceptable, gairebé tota l'estona en progressió, m'he anat trobant millor a mida que anava avançant. Les sensacions han estat boníssimes. Torno a pensar que sóc un dièsel, que un 10K em pasa molt rápidament i que he de buscar reptes de més durada. Així que tinc clar que el pròxim ha de ser una mitja marató.

No he mirat calendaris, no tinc pressa, no he pensat en res concret. Però vull competir en alguna cursa de 21 quilòmetres. Aniré a ritmes molt més modestos que els d'un deu mil, però gaudiré més intentant resistir durant més estona.



MIRO AL HORIZONTE Y ME VEO CORRIENDO UN MEDIO MARATÓN

Poco a poco he ido ampliando horizontes y aumentando la distancia de los entrenamientos. La semana pasada ya quedé contento con la marca que conseguí en Canillejas.  Ahora, lo que busco es seguir yendo un poco más allá. En el entrenamiento de esta mañana, totalmente pasado por agua, como el de ayer, como el de estos últimos días, he querido hacer una tirada larga. Hasta ahora, sólo había rodado poco más de quince kilómetros y quería comprobar cómo me encontraba estirando la carrera un poco.



A un ritmo aceptable, casi todo el rato en progresión, me he ido encontrando mejor a medida que iba avanzando. Las sensaciones han sido buenísimas. Vuelvo a pensar que soy un diésel, que un 10K me pasa muy rápidamente y que tengo que buscar retos de mayor duración. Así que tengo claro que, el próximo, será un medio maratón.

No he mirado calendarios, no tengo prisa, no he pensado en nada concreto. Pero quiero competir en alguna carrera de 21 kilómetros. Iré a ritmos mucho más modestos que los de un diez mil, pero disfrutaré más intentando resistir durante más rato.

dilluns, 21 de novembre del 2016

APROPANT-ME AL MEU JO ANTERIOR AL TROFEU JOSÉ CANO (CANILLEJAS)

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
Tornar a córrer - Satisfacció
Matí de cursa. Com sempre, nervis a la panxa, m'agrada que hi siguin, m'agrada que hi tornin a ser. Em pasa sempre que em poso un dorsal. Tinc ganes de córrer, de provar-me, de veure si segueixo evolucionant, progressant. Tinc un bon llistat d'excuses per si les coses van malament (ahir vaig estar treballant fins tard al derbi madrileny, sopant malament, després de gairebé una setmana sencera a Qatar, dormint poques hores i canviant els horaris del cos...), però no les faré servir, prefereixo centrar-me en el que tinc al davant. Un dels 10.000 més ràpids de Madrid, el Trofeo José Cano (la Cursa de Canillejas de sempre), una prova que uneix dos punts diferents, amb tendència descendent.
Ha estat plovent tota la nit i segueix fent-ho fins a mitja hora abans de la sortida, quan la pluja ens abandona. Tinc un objectiu en ment, el de superar la meva millor marca de l'any (aconseguida fa deu dies a la Carrera Go Fit de Vallehermoso, amb 37'43"). De sortida intento situar-me en un lloc còmode, bastant avançat, per evitar caigudes en el primer gir de 90º, cent metres després de l'inici de la cursa. L'asfalt moll és un perill. L'empenta inicial, afegida al descens d'aquest primer tram se m'escapen una mica de les mans i passo el primer parcial quilomètric a 3'16"!!! Penso que ja l'he cagat i que no tindré opció d'esmenar l'errada. A aquests ritmes ja no hi puc anar i estic convençut que, encara que afluixi, ho acabaré pagant. Tot i així, ho intento.
Redueixo el ritme i vaig acompassant la respiració, necessito sentir-me còmode per rendir bé. Em passen molts atletes, que volen. Els admiro. Em fan recordar temps passats. Em motiven. Quan crec que ja estic recuperat de l'esforç inicial, torno a enganxar-me a la cursa, poso fre al degoteig de corredors que em passen i torno a competir. En un circuit ràpid, com el de Canillejas, cal jugar amb una gambada llarga. Hi penso i actúo. Em trobo bé. Han anat passant els quilòmetres i estic sencer, així que val la pena intentar forçar un punt més. En l'últim tram, esprinto amb ganes.
Tornar a córrer - Últims metres abans de la línia d'arribada
127ena posició, amb un temps de 36'46"...repte superat!!!
No tornaré a ser el de 2013, abans de la lesió, ja ho sé. Però moments com els d'ahir són recompenses dolces que em mantenen viu l'esperit de lluita.


(ACERCÁNDOME A MI YO ANTERIOR EN EL TROFEO JOSÉ CANO (CANILLEJAS)
Tornar a córrer - Satisfacción
Mañana de carrera. Como siempre, nervios en el estómago, me gusta que estén ahí, me gusta que hayan vuelto. Me pasa siempre que me pongo un dorsal. Tengo ganas de correr, de probarme, de comprobar si sigo evolucionando, progresando. Tengo un buen listado de excusas por si las cosas no salen bien (ayer trabajé hasta tarde en el derbi madrileño, cené poco y mal, he pasado una semana en Catar durmiendo poco y variando los horarios del cuerpo...) pero no las pienso utilizar, prefiero centrarme en lo que tengo por delante. Uno de los 10.000 más rápidos de Madrid, el Trofeo José Cano (la Carrera de Canillejas de siempre), una prueba que une dos lugares distintos, con una clara tendencia descendente.
Ha estado lloviendo toda la noche y sigue haciéndolo hasta media hora antes de la salida, cuando deja de hacerlo. Tengo un objetivo en mente, el de superar mi mejor marca del año (conseguida hace diez días en la Carrera Go Fit de Vallehermoso, con 37'43"). De salida intento situarme en una  zona cómoda, bastante avanzado, para evitar las caídas en el primer giro de 90º que hay cien metros después del inicio de la carrera. El asfalto mojado es un peligro. El empuje inicial, añadido al descenso de este primer tramo, se me escapan un poco de las manos y paso el primer parcial en 3'16"!!! Pienso que ya la he cagado y que no tendré opción de reparar el error. A estos ritmos ya no soy capaz de ir y, por mucho que afloje, siento que lo acabaré pagando. A pesar de estos pensamientos, aflojo e intento recuperarme.
Reduzco el ritmo y voy acompasando la respiración, necesito sentirme cómodo para rendir bien. Me pasan muchos atletas, que vuelan. Les admiro. Me tren recuerdos de tiempos pasados. Me motivan. Cuando creo que ya estoy recuperado del esfuerzo inicial, vuelvo a engancharme a la carrera. Empiezo por poner fin al pegoteo constante de corredores que me superan y vuelvo a competir. En un circuito rápido, como el de Canillejas, hay que llevar una zancada larga. Pienso en ello y actúo en consecuencia. Me siento bien. Han ido pasando los kilómetros y me encuentro entero, así que merece la pena intentar forzar un punto más. En el último tramo esprinto con ganas.
Tornar a córrer - Últimos metros antes de la línea de llegada
127ena posición, con un tiempo de 36'46"...reto superado!!!
No volveré a ser el de 2013, el de antes de la lesión, ya lo sé. Pero momentos como los de ayer son recompensas dulces que mantienen vivo mi espíritu de lucha.

dijous, 10 de novembre del 2016

CREMANT ETAPES, BUSCANT NOUS OBJECTIUS

Traducción al castellano al final del artículo

M'encanta córrer!!!
No tinc una vida prou ordenada com per planificar curses a llarg termini, amb la seguretat de poder-hi anar. Per això vaig improvisant allà on participo, en funció dels dies lliures que vaig tenint.
Ahir dimecres, a Madrid, es celebrava la festivitat de l'Almudena (l'altra patrona, juntament amb San Isidro, de la capital espanyola) i va donar la causalitat que no em va tocar treballar.
Al districte de Chamberí, molt castís, hi havia una cursa organitzada per una cadena de centres esportius, la Carrera Go Fit de Vallehermoso.
A diferència de les habituals, a les deu del matí, la prova començava a les 9 del matí...amb un fred que pelava (el mercuri dels termòmetres no passava dels 5ºC). Tot i això, vaig sortir en samarreta de tirants. La tendència descendent durant la primera meitat del recorregut, em va permetre anar a un ritme de 3'30/km, conscient que després, a la tornada, em tocaria serrar les dents.
Tirants a 5ºC
Em vaig anar movent tota l'estona al voltant de la posició 50, que al final va ser la que vaig ocupar a la línia d'arribada, després d'haver invertit un temps de 37'43". Rècord personal, des que torno a córrer, d'aquí l'alegria que m'embarga en aquesta fotografia amb en Miguel Ángel Toribio, bon amic de Radio Marca, que em va treure gairebé un parell de minuts.
L'objectiu que tenia abans d'acabar el 2017 era baixar dels 38', una barrera que, a Madrid, et permet entrar a competir en la San Silvestre Vallecana Internacional. El repte ja l'he aconseguit...tot i que per temes d'horari (la cursa és a les vuit del vespre), al final no hi aniré...i acabaré corrent en la SSPopular, que és dues hores i mitja abans. El nou objectiu, d'aquí al cap d'any, passa a ser trencar la barrera dels 37'.



QUEMANDO ETAPAS, BUSCANDO NUEVOS OBJETIVOS

Me encanta correr!!!
No tengo una vida suficientemente ordenada como para planificar carreras a largo plazo, con la seguridad de poder ir. Por eso voy improvisando las carreras en las que participo, en función de los días libres que voy teniendo. Ayer miércoles, en Madrid, se celebraba la festividad de la Almudena (la otra patrona, junto ocn San Isidro, de la capital española) y dio la casualidad que no me tocaba trabajar.
En el distrito de Chamberí, muy castizo, había una carrera organizada por una cadena de centros deportivos, la Carrera Go Fit de Vallehermoso.
A diferencia de las habituales, a las diez de la mañana, la prueba empezaba a las nueve...con un frío que pelaba (el mercurio de los termómetros no pasaba de los 5ºC). A pesar de ello, salí en camiseta de tirantes. La tendencia descendiente durante la primera mitad del recorrido, me permitió ir a un ritmo de 3'30/km, consciente de que más tarde, a la vuelta, me tocaría apretar los dientes.
Tirants a 5ºC
Me fui moviendo siempre alrededor de la posición 50, que al final fue la que acabé ocupando en la línea de llegada, tras haber inverrtido un tiempo de 37'43". Récord personal, desde que vuelvo a correr. De aquí, la alegría que me embarga en esta fotografía con Miguel Ángel Toribio, buen amigo de Radio Marca, que me sacó casi dos minutazos!!!
El objetivo que tenía para acabar el año era bajar de los 38', una barrera que, en Madrid, te permite acceder a un dorsal en la San Silvestre Vallecana Internacional. El reto ya lo he conseguido...a pesar de que no la correré por un problema de horarios (la carrera es a las ocho de la tarde)...y me presentaré en la SSPopular, dos horas y media antes. El nuevo objetivo de aquí al final de este 2017, pasa a ser romper la barrera de los 37'.