dissabte, 11 de març de 2017

REPTES IMMEDIATS PER A CIRCUMSTÀNCIES ESPECIALS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Proposar-se reptes i intentar complir-los ajuda a sentir-se viu. Amb el recent naixement del meu fill se'm fa complicat sortir a córrer de forma regular, així que he hagut de modificar l'abast d'aquests reptes. Ahir era un d'aquells dies en què podia fer alguna cosa divertida, llarga i exigent.  Disposava de dues hores per córrer, aprofitant una classe de lactància en què la Paz i el nen estarien ben ocupats.

Amb aquesta cara de son (me n'adono ara), fruit de les hores nocturnes mal descansades, vaig sortir de l'aparcament de l'ambulatori, al voltant de les onze del matí.
 I amb aquesta cara de cansat, suat fins al moll de l'os, vaig arribar, al voltant de l'una del migdia, després d'haver corregut 25 quilòmetres.
Sense parades, sense aigua, amb un sol espatarrant i amb moltes ganes d'apropar-me al límit de les meves forces. A finals de novembre de l'any 2013 vaig córrer l'Ultra Trail de Collserola, de 74 quilòmetres i la setmana següent vaig caure lesionat. Vaig trigar dos anys i mig a recuperar-me i des d'aleshores he fet diverses curses, triatlons i un parell de mitges maratons, però en tot aquest temps maig havia anat més enllà. 

Tinc en ment participar en el Challenge de Madrid de triatló, el pròxim 24 de setiembre i per fer-ho he d'anar augmentant el volum de feina. La bicicleta i la natació, ara mateix, m'ocupen massa temps, així que he de centrar la feina en córrer. 

25 quilòmetres, aquest era el meu petit repte. I el vaig aconseguir. Caldrà seguir imaginant nous reptes adaptats a les meves noves circumstàncies especials. En vull meeeeeeeeeeés!!!


RETOS INMEDIATOS PARA CIRCUNSTANCIAS ESPECIALES

Proponerse retos e intentar llevarlos a cabo ayuda a sentirse vivo. Con el reciente nacimiento de mi hijo se me hace complicado salir a correr de forma regular, así que he tenido que modificar el alcance de estos retos. Ayer era uno de esos días en los que tenía la oportunidad de hacer alguna cosa divertida, larga y exigente. Disponía de dos horas para correr, aprovechando una clase de lactancia en la que Paz y el niño estarían ocupados.

Con esta cara de sueño (me doy cuenta ahora), fruto de las horas nocturnas mal descansadas, salí del aparcamiento del ambulatorio, sobre las once de la mañana.
 Y con esta cara de cansancio, sudado de arriba a abajo, llegué, a la una del mediodía, después de haber corrido 25 kilómetros.
Sin paradas, sin agua, con un sol veraniego y con muchas ganas de acercarme al límite de mis fuerzas. A finales de noviembre de 2013 corrí el Ultra Trail de Collserola, de 74 kilómetros y la semana siguiente caí lesionado. Tardé dos años y medio en recuperarme y desde entonces he participado en diferentes carreras, triatlones y medios maratones. Pero nunca fui más allá.

Tengo en mente participar en el Challenge de Madrid de triatló, el próximo 24 de septiembre y para hacerlo debería ir aumentando el volumen de carga. La bicicleta y la natación, ahora mismo, me ocupan demasiado tiempo, así que me estoy centrando en correr.

25 kilómetros, ese era mi pequeño reto. Y lo conseguí. Habrá que seguir imaginando otros retos, adaptados a mis nuevas circunstancias especiales. Quiero maaaaaaaaás!!!
















dimarts, 7 de març de 2017

EL SEBAS ATLETA I LA PATERNITAT

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ja m'ha canviat la vida. Va arribar dijous passat i d'ençà que tot ha quedat en un segon pla. Importa el que importa. I, a continuació, el que importa és intentar dormir. Suposo que tot anirà variant amb el pas dels dies, cap a millor, òbviament. Tenir un fill és una cosa molt especial, que convé gaudir tant com es pugui. No em vull perdre res. Però tampoc vull abandonar aquelles coses que han estat importants en la consecució (i el manteniment) de la meva felicitar. Per això, he anat buscant forats per, com sempre em recorra el nom d'aquest blog, tornar a córrer.
Vaig esgarrapar una primera sessió de córrer poc abans de la sortida de l'hospital. Amb l'excusa d'haver d'anar a buscar el cotxe (lluito contra els aparcaments dels hospitals, que s'aprofiten dels nerviosos pacients) vaig fer quatre quilometrets. La son acumulada de tres dies sense dormir només em va permetre arrossegar-me fins a casa, però les sensacions van ser molt reconfortants.
Ahir vaig inventar-me una segona sessió, amb una altra excusa, anar a buscar la Shiva, a Alcorcón. Una estona en metro i l'altra corrent, em van sortir gairebé 10.000 metres.
La tercera, i última, ha estat la d'aquest matí. Ja sense excuses, en un moment en què tot semblava estar en calma, poc abans de dinar, he sortit a moure les cames durant una horeta, pel parc que hi ha al barri del Conde Orgaz.
Es tracta d'intentar robar temps al temps, per fer esport, però sense que ningú en resulti perjudicat.

EL SEBAS ATLETA Y LA PATERNIDAD
Ya me ha cambiado, la vida. Llegó el pasado jueves y, desde entonces, todo ha quedado en un segundo plano. Importa lo que importa. Y, a continuación, lo importante es dormir. Supongo que todo ira variando con el paso de los días, hacia mejor, óbviamente. Tener un hijo es algo muy especial, que  hay que disfrutar tanto como se pueda. No me quiero perder nada. Pero tampoco quiero abandonar aquellas cosas que han sido importantes en la consecución (y mantenimiento) de mi felicidad actual. Es por ello que he ido buscando huequecitos para, como siempre me recuerda el nombre de este blog, tornar a córrer (volver a correr).
Realicé una primera sesión de entrenamiento poco antes de la salida del hospital. Con la excusa de tener que ir a buscar el coche (lucho contra los aparcamientos de los hospitales, que se aprovechan de los nerviosos pacientes) hice 4 kilómetros. El sueño acumulado de tres días sin dormir sólo me permitió arrastrarme hasta casa, pero las sensaciones fueron muy reconfortantes.
Ayer me inventé una segunda sesión, con otra excusa, la de ir a buscar a Shiva, a Alcorcón. Un ratito en metro y otro corriendo...suficiente para que me saliesen casi 10.000 metros.
La tercera y última  ha sido la de esta mañana. Ya sin excusas, en un momento en el que todo parecía estar en calma, poco antes de comer. He salido a mover las piernas durante una hora, por el parque que hay en el barrio del Conde Orgaz.
Se trata de intentar robarle tiempo al tiempo, para hacer deporte, pero sin que nadie salga perjudicado por ello.