TORNAR A CÓRRER

QUE NO ME'L TOQUIN, A BEKELE

2012-01-26T06:00:00.000-08:00

Parafrasejo Mourinho, en la seva defensa sobre Cristiano Ronaldo, i adapto la frase a Kenenisa Bekele, campió olímpic de 5.000 i 10.000 metres llisos. La federació del seu país, Etiòpia, va decidir sancionar la gran estrella de les pistes i 34 atletes més per no haver assistit a una estada de concentració de dos mesos organitzada pels regidors de l'atletisme del seu país. Pretenien que es perdés els Jocs Olímpics pel que consideraven "un acte d'indisiplina". I privar-nos, als amants de l'atletisme, del gran duel amb el britànic Mo Farah. Però el petit atleta africà està lesionat.

Afortunadament la Federació d'Atletisme d'Etiòpia ha reconsiderat la seva decisió. Ara espero que Bekele es recuperi a temps, per tornar a fer-nos gaudir de les seves gambades.

UN FRE A LA PROGRESSIÓ. I QUÈ?

2012-01-25T05:38:00.000-08:00

No vol dir res. O potser és el que jo vull, que no tingui cap sentit, i així no haver de treure conclusions.

Aquest matí he anat al Retiro a fer un 5.000, confiant que la inèrcia de millores en què em trobo des de fa dues setmanes, es mantindria sense grans dificultats. I no ha estat així. L'última marca a superar, en aquesta distància, era 18'07". Tot i que era conscient que em costaria, em semblava un temps assequible. Els dos primers quilòmetres els he fet molt de forma molt còmode, a 3'38" i 3'35", però en el tercer he vist que no aguantaria. M'he plantejat convertir el 5K en un test de 3.000...tot i que, afortunadament, no m'he deixat endur pels desitjos d'abandonar. El 3'37" m'ha donat ànims per seguir lluitant. La segona part del penúltim quilòmetre va en paral·lel al carrer Alcalà, és a dir, en pujada: 3'52. Lent. En l'últim parcial no he tingut prou forces per arreglar el desgavell, 3'30", i un temps final de 18'12".

No són tant els cinc segons com que s'ha posat fre a les progressions.

I què?

Res.

Probablement, arrossego cansament després de les dues setmanes de mitges. Probablement, el fred d'aquest matí, fregant els zero graus, m 'ha afectat més que altres dies. Probablement, podria trobar més explicacions.

Però no hi guanyaré res. La solució és seguir fent la feina com l'he estat fent fins ara, tornar-hi la setmana que ve i intentar treure'm l'espineta.

SURTO OPTIMISTA DE LA MITJA DE GETAFE, DESPRÉS DE FER 1:17:18

2012-01-22T06:21:00.000-08:00

Tinc el 3'40 de mitjana a les cames. Avui els he aguantat durant 21 quilòmetres i això em fa estar esperançat de cara al futur. Recorreguts diferents, òbviament (el d'avui bastant més pla que el de Sitges), però la millora de 52" d'una setmana a una altra és d'aquelles que cal tenir en compte.
Des sortida, 4ºC. Fred, com fa set dies, però conscient que el sol aniria escalfant l'ambient. Així ha estat, les condicions, per a mi, immillorables. Amb gairebé 4.000 inscrits (hores d'ara no sé quants s'hauran presentat a la sortida) al tret inicial has de gambar per no veure't atrapat entre centenars de cames. 3'30 el primer parcial i 10'33 al pas pel 3.000, dos dels tres en lleuger descens. A partir d'aquí he anat trobant un ritme còmode. No hi havia grups bons o dolents, sinó corredors que em passaven o corredors als quals jo passava. Sense més. El 10K l'he passat en 36'15 (40" més ràpid que la setmana passada), però he tingut clar que avui anava un puntet per damunt de les meves possibilitats. En la segona volta m'ha costat mantenir-me. Tot i així, he tingut la sort de ser superat per un triatleta que, acompanyat de dos ciclistes, anava deixant un reguitzell de cadàvers que, lluny d'enfonsar-se, feien tot el contrari: a certa distància del nostre protagonista hem anat formant un estirat grup d'atletes que hem afrontat els últims quatre quilòmetres amb un patiment comú. Ara tu, ara jo, ens n'hem sortit. Del 20 a l'arribada he acabat en 3'50, lluitant per qualsevol segon que pogués esgarrapar.

Comença a ser un clàssic, això de sortir amb els ulls tancats

M'alegro de no haver-me deixat anar. He finalitzat en la 90a posició de la general (Déu n'hi dó!!!), però l'1:17:18 em deixa un bon cos. Pensava que potser era la mitja més ràpida post any de lesió als isquiotibials...però no. A Moratalaz, l'any 2009, vaig fer 1h15...temps sospitós, tenint en compte que unes poques setmanes després només seria capaç de córrer a Saragossa, en 2h48.
A Getafe s'ha produït el debut de la Paz ( aprox 1:48:00) i la segona mitja d'en Jerónimo Alonso, de Canal Sur. Felicitats a tots dos.

EL MARATEST, UNA GRAN IDEA PER A L'ÚLTIMA PROVA

2012-01-21T06:12:00.000-08:00

No em coincideix en dates i no hi podré anar, però des que em vaig assabentar de la posada en funcionament del MARATEST, no he parat de pensar-hi. La primera pregunta que em ve al cap és clara: ¿Per què a ningú se li havia acudit abans?
Tres setmanes abans de la Marató de Barcelona, el 4 de març, a Badalona, un test organitzat de 30 quilòmetres, en format de cursa, amb sis tipus de llebres que aniran a diferents ritmes de pas, ajudant aquells corredors a assolir els seus objectius. Una gran manera de posar-se a prova per saber a què podran aspirar el 25 de març. Un dels aspectes que ens falla quan fem un test de 30 kms és la hidratació. O fem una breu parada a la font de torn per beure una mica o ens veiem obligats a tirar endavant sense omplir els dipòsits. De gels en podem dur, als pantalons, però és recomanable barrejar-los amb aigua per aconseguir que facin l'efecte esperat. Al Maratest hi haurà avituallaments líquids, cada 5k, i dos avituallaments sòlids.
Ara que l'atletisme popular viu un autèntic boom i que estrenem maratonians com bolets, precisament per aquests debutants em sembla un test fantàstic.

Avui, però, les meves fantasies giren al voltant de la Mitja de Getafe que correré demà. Hi arribo amb menys quilòmetres que la setmana passada a Stiges, així que confio fer-hi un paper digne. Com m'agrada mullar-me, havent fet 1:18:25 la setmana passada, la idea és baixar d'1:17:50. Si no me'n surto, ja ploraré una mica...

"TÚ NO TIENES RITMO"...JO EL COMENÇO A ACONSEGUIR

2012-01-19T11:26:00.000-08:00

Recordo l'any 99, quan en Louis Van Gaal entrenava el Barça. L'holandès era un tipus molt estricte i dur, directe com ell sol. Poques vegades se n'anava per les branques. Un bon dia va agafar fixació amb l'Òscar Garcia Junyent i el va escridassar públicament, amb aquella frase que amb el temps passaria a ser mítica: "Tú no tienes rrrrrrritmo!!!" I el va castigar a entrenar-se en solitari al Camp Nou, mentre la resta de la plantilla ho feia als antics camps de La Masia.
Sobre ritmes, i no sobre futbol, va aquesta entrada. La recuperació de Sitges ha estat molt més còmode del que m'esperava. No vaig patir gaires sobrecàrregues, només els bessons van oferir certa resistència dilluns i dimarts. Dimecres, en bones condicions, vaig fer l'entrenament "dur" (hi poso cometes perquè per molta gent no serà gaire dur...). Poc acostumat a fer sèries, cada cop que m'hi poso se'm fan una muntanya. La setmana passada en vaig fer quatre, de 1.000, recuperant dos minuts. La mitjana em va quedar en 3'37.7, amb una última sèrie més ràpida, en 3'30". Ahir la idea era superar-me, millorar aquella referència i afegir un cinquè interval ràpid. 3'32.8 de mitjana, que em sembla meravellós, amb 3'25 com a millor registre, també en l'últim canvi.
I això són bones notícies. Vaig aconseguint el ritme que vull, em començo a sentir còmode al llindar de 3'30" i he agafat molta confiança de cara a la Mitja de Getafe, d'aquest proper diumenge.

SENSACIONS IMMILLORABLES A LA MITJA DE SITGES

2012-01-16T07:05:00.000-08:00

La idea era sortir a un ritme d'entre 3'40" i 3'45" el quilòmetre. Vaig creuar l'arribada en 34ena posició amb un temps d'1.18'25", a 3'43" de mitjana. I això em fa estar satisfet, tot i que és cert que m'hauria agradat un registre un pèl inferior.
La cursa en sí va ser molt bona. Sortida des de la vintena fila, intentant obrir-me forat cap endavant. En una operació semblant també hi havia en Pablo Amorós, de l'Stikaful. Junts vam anar avançant durant la primera fase de la prova. Quan començàvem a enfilar la pujada de la carretera, a la sortida del poble, la que posteriorment es proclamaria vencedora en la categoria femenina, la letona Ilona Marhele, va estar a punt de fer caure en Pablo. Pitjor no s'hi podia haver creuat. Es va obrir un forat amb el grup anterior i em vaig posar a tirar del nostre. Pensava que m'estava quedant sol però quan m'he girat m'he trobat amb un tren de mercaderies enganxat al meu darrere. La situació no ha canviat gaire, fins al pas pel quilòmetre 10. Allà m'han passat el local Nico Sáenz (animat efusivament per un públic entregat) i un parell de corredors més. Sempre que t'avança algú penses que és l'inici del decliu i ahir, aquesta sensació també se'm va aparèixer. Però vaig reaccionar a temps, posant-me al seu darrere...i a aguantar. Al km. 15 em vaig prendre un gel i vaig iniciar la pujada de la carretera. Em vaig fixar en un grup que s'anava desintegrant, on hi havia en Mario Badia, dels corredors.cat, que havia sortit una mica més ràpid que jo. Al pas per la catifa del km.16, a dalt de tot, em duia 40" i em vaig plantejar agafar-lo, com un objectiu afegit a la cursa.
Em vaig posar les piles, vaig tancar els punys i vaig apretar les dents. Quilòmetre a quilòmetre vaig anar avançant cap a l'arribada. Em sentia fort i els ànims dels sitgetans em van ajudar a seguir lluitant. Vaig avançar uns quants atletes, entre ells en Mario, poc després del km. 20. Un cop a la recta final, tot i que no hi havia ni alicient ni recompensa, vaig fer un últim esforç.

La cursa em va agradar. No recordava que hi hagués tanta gent animant als carrers...i això ajuda moltíssim. El recorregut el recordava més pla. Dues pujades llargues però sostingudes i dues més de curtes però amb un fort pendent, són un impediment per a fer bones marques.

També em va agradar l'eficiència de l'organització, que va penjar anar actualitzant les classificacions, pocs minutets després de l'arribada. A l'hora i trenta minuts de cursa ja estaven penjats els resultats dels corredors arribats en 1.27'. Excel·lent. Aprofundint una mica en les dades, avui he pogut comprovar una mica l'evolució en cursa vista des del xip.

A Sitges hi vaig anar amb en Jordi Gil, company de TV3, que actualment presenta l'Info K. Fa poc que ha entrat en el món atlètic i es va superant cada dia que corre. Ahir va millorar el seu registre en una mitja marató i el va deixar en 1.26'13". Enhorabona per a ell...candidat a l'equip Desman2012. A més d'en Gil també hi va haver una bona representació del Departament d'Esports, amb en Jordi Fandiño, en Xavi Bonastre, en Quique López Vilalta, l'Arcadi Alibés, en Joan Ramón Vallvé i (no és d'esports però també compta) en Ferran Moron.

Aquest matí he rodat suau, 10 kms., amb el pensament ja en una altra mitja marató, la d'aquest cap de setmana a Getafe, on intentaré fer 1.17. La pressió, per a mi...

VULL CÓRRER DESCALÇ

2012-01-14T08:52:00.000-08:00

Des que em vaig llegir Nascuts per córrer, de Christopher McDougal, he volgut provar això de córrer descalç o amb poca protecció. En diuen minimalisme com si fos una nova moda per tal de vendre més, vendre a tothom, fins i tot als descontents. Jo en sóc un d'aquests. Des que feia atletisme, en categoria infantil, al Cornellà Atlètic, les lesions han estat una constant en la meva vida. Mai han estat greus, però han anat apareixent i desapareixent, com el Guadiana.

Diuen que abans de l'aparició de les exitoses Nike Air, amb grans coixinets amortidors, el nombre de lesions entre els corredors era molt inferior a l'actual. La teoria que exposa McDougal diu que amb aquest tipus de vambes (que poc van trigar a adoptar les altres marques...i que avui dia utilitzem de forma usual el 99% dels corredors), la musculatura del peu se'ns va adormint, desactivant i estovant. A mi em van ensenyar a córrer "de taló", ja en temps de la cultura "air", suposo que per aprofitar la protecció de la vamba. I, des d'aleshores, m'hi he sentit molt còmode.

Però ara, que se m'ha ficat al cap això del free run, necessito anar canviant la forma de córrer...com a mínim, la forma d'impactar amb el terra. Diuen els experts que s'ha de fer amb el que ve sent la planta del peu, el metatars. No ho puc fer d'un dia per l'altre, això és un procés llarg...i com més llarg sigui, més efectiu serà. Així que, de moment, dono satisfacció als meus desitjos entrenant els meus peus, així com exercitant bessons,,solis i turmells.

Més enllà d'estiraments per reforçar músculs, el primer pas bàsic és caminar descalç, amb freqüència.

Els passos a seguir (número 40 de la revista SPORTRAINING) seran:

-córrer "de metatars" 400 metres al dia cada setmana.

-anar augmentant la distància un màxim d'un 10% cada setmana...durant diversos mesos.

Només quan em senti preparat del tot faré el gran salt als Vibram Five Fingers, Nike Free Run o Adidas Adipure...

De moment, aquests últims dies he corregut amb les Adidas Climacool, lleugeríssimes, de només 252 grams.

Són còmodes, flexibles i fresques. De cara a l'estiu m'aniran de meravella.
Demà a la Mitja de Sitges correré amb unes voladores que guardo a Barcelona. Després d'un suau entrenament amb en Jordi Gil aquest matí, tinc ganes de sortir a provar-me. Pendent del crono, intentaré apropar-me a 1:18. Si sona la flauta, bé. Si no sona, ho tornaré a intentar la setmana que ve a Getafe.

NO FAIG PLANS: DIUMENGE POTSER CORRO A SITGES

2012-01-11T09:52:00.000-08:00

Estic inscrit a la Mitja de Getafe, que es disputa el pròxim dia 22, a "la capital del sud de Madrid", com els agrada dir per aquí. Es tracta de la mitja més ràpida que es pot trobar a Madrid i rodalies. No és bonica, perquè no ho és, però s'hi corre bé. En els meus plans inicials, aquells que no acabo de tenir clar si serveixen per a res...tenia previst que fos la primera mitja de l'any. Però aquest cap de setmana m'escapo a Catalunya i, allà, cada cap de setmana hi ha alguna cursa interessant. Diumenge, un clàssic del mes de gener, té lloc la Mitja de Sitges. També és una mitja ràpida, com la de Getafe...però no es poden arribar a comparar els encants de l'una i l'altra. La foto il·lustra una part de la vista que poden gaudir els corredors que s'apropen al Garraf cada any per aquesta època.

El cas és que el que havia de ser una setmana de calma, fins ara ho ha estat. Després de la fartada de quilòmetres i dinamisme de la setmana passada, en aquesta he arrencat amb tranquil·litat: sense canvis de ritme, sense ritmes elevats, simplement rodatges de 12, 17 i 15 quilòmetres...i una visita al fisio, l'Ángel Tiradas, perquè em fes una repassadeta a l'engranatge.

Però ara em vull complicar la setmana. Tinc companys i amics que corren a Sitges i m'estic animant. De fet, si demà al matí rodo còmode i sense cap tipus de molèsties, intentaré anar a Sitges a viure el meu debut al 2012.

SERVEIXEN PER A RES, ELS PLANS?

2012-01-08T11:37:00.000-08:00

T’aixeques amb ganes de fer les coses d’una manera controlada, de córrer a ritme però sense passar-te, una mica amb el fre de mà. Vols aquell marge que et permeti seguir progressant durant les pròximes setmanes...i mantenir així ben alta l’autoestima. Ho tens tot estudiat però a l’hora de la veritat no fas res del que havies planificat.

Eren tres quarts d’una de la tarda de dissabte, hora en què els “pross” acabaven el seu entrenament. En un tres i no res el circuit es va quedar buit i gairebé cada pam del terreny estava esperant al meu pas. Feia solet, una fresqueta interessant i ni una mica de vent. Les condicions eren extraordinàries.

I les vaig aprofitar. Des de la primera volta, vaig anar millorant els temps de forma constant: 15’39”-15’30”-15’21”-15’13”...em sentia fort i còmode, les cames responien, els pulmons no anaven estressats i el tram de pujada no se’m feia pesat. En l’últim gir ho vaig donar tot (3’42”, 3’44”, 3’38 i 3’28”) i vaig acabar amb un fantàstic 14’34”. En resum, 20 kms, en 1:16:17, a una mitjana de 3’48”80 cada quilòmetre.

Arribada l'aparcament

Ahir vaig fer les cinc voltes més ràpides al circuit del cerro Garabitas de la Casa de Campo. Les cinc més ràpides des que, l’agost de 2003, me’n vaig anar a viure a Madrid (*). I això, tot i haver-ho fet trencant els meus propis esquemes, és per a tenir-ho en compte.

Tanco una setmana (113 kms) en què m’he divertit moltíssim. La que comença aquest dilluns es presenta una mica més tranquil•la.

Recuperació isotònica

* En la frase hi ha trampa...es tracta de les cinc voltes més ràpides, sempre que n’he fet cinc...i només cinc. El 4 de novembre de 2006, tres setmanes abans d’aconseguir la meva millora marca de marató (2:35:58), vaig fer un test de set voltes. Les cinc últimes les vaig clavar en 1:14:48 (+-3’44.4), 89” millor que dissabte. En aquell moment no hi vaig donat gaire importància però amb el temps s’ha convertit, per a mi, en una marca antològica. Ara, però, són altres temps.

DOS 5.000 EN UNA SETMANA, MILLORA DE 23"

2012-01-06T11:04:00.000-08:00

En tenia ganes, moltes ganes. De començar a fer qualitat. I els inicis sempre són interessants. Dimarts i dijous vaig fer 5.000, un cada dia. Del primer ja en vaig parlar en una entrada anterior, 18'30", amb unes bones sensacions. Però dijous em vaig sentir encara millor, de sortida el ritme va ser millor, vaig mantenir-lo i no vaig clavar: 18'07" és un temps que em satisfà, però necessito millorar. La setmana que ve hi tornaré, només un dia. Amb un segon en tinc prou. No demano res més.

Demà dissabte prendré noves referències, les primeres de l'any 2012, a la Casa de Campo. La meva idea és fer cinc voltes, de 4 kms., a un ritme controlat...que em permeti millorar en pròximes visites al circuit. Millorar és mantenir la il.lusió. I amb il.lusió puc anar molt lluny. Per això en tinc ganes, per això en tinc tantes ganes.

ANY NOU, NOUS MÈTODES: PER COMENÇAR,CINC MILS I PUJADES

2012-01-04T06:23:00.000-08:00

Titular llarg, lleig i un pèl incert.
Però la intenció de fer coses diferents, per tal de canviar la tònica dels últims dos anys, m'acompanya a tota hora. I en aquest inici d'any queda com que potser així ho tindré una mica més present. A començaments de temporada, a finals de juliol, ja tenia la idea de canviar algunes coses del meu sistema d'entrenament, però molt aviat vaig caure lesionat i vaig haver de tornar al tradicional de sumar quilòmetres i quilòmetres i deixar-me de ritmes excessivament elevats.
Què ha canviat ara per tornar-ho a intentar sense la por de recaure? Ara mateix porto un bon entrenament a les cames i estic finet. Faig més estiraments i treballo músculs que abans no feia servir per a res, músculs que m'ajudaran a aguantar la "sobrecàrrega" d'intensitat que em demanen els canvis de ritme (ja siguin fartleks o sèries).
Dilluns, 13 kms.; dimarts, 17; avui, 16. L'important, però, és el contingut: ahir vaig fer un 5.000 al Retiro, en 18'30" (3'42" de mitjana) i avui he fet dos blocs de tres sèries (recuperant 1'30" i 4' entre blocs), en pujada, al Parc de la Fuente del Berro. La distància és imprecisa; els temps, em serviran de referència per al futur: 1'18"-1'14"-1'14" i 1'17"-1'15"-1'12".
Entre les pujades, els 5.000 i unes visites al circuit de la Casa de Campo, confio fer aquella "qualitat" que m'ha faltat les últimes temporades.

LA MOLINA, PERICH, GRAND VALIRA I ESTANY DE LA CABANA SORDA

2012-01-03T04:10:00.000-08:00

La segona part de les vacances va suposar un trencament amb els entrenaments "tipus" per gaudir de les possibilitats que ofereix el Pirineu. Com a mínim, d'algunes. Un intent fallit d'ascensió al Perich, una muntanya que es troba a prop de Les Angles, va ser la primera experiència. El fort vent que hi havia en la part final i la neu glaçada ens van impedir assolir l'objectiu. En Manel Alcalà va posar el punt de seny alhora de prendre la decisió difícil...però més encertada. La Paz i jo vam entendre que era la millor solució possible al problema en què ens havíem ficat. Tot i això, les imatges que ens va regalar la jornada van ser impressionants.

En Manel i la Paz en plena lluita contra la neu i el vent

Toca girar cua...d'esquenes a la meravellosa vall

Descans merescut amb el Perich al fons

No ens podem adormir, la posta de sol amenaça de caure'ns a sobre

L'endemà va caure un rodatge de 13 quilòmetres pels voltants de La Molina. Oxigenació interessant, abans d'anar cap a El Tarter a esquiar a Grand Valira...

Vista de Pas de la Casa

I ara d'El Pas i d'en Sebas

Celebrar l'any nou amb un trekking a la muntanya encara no ho havia fet mai. El dia 1 va tocar l'última escapada de les vacanes, cap a l'Estany de la Cabana Sorda, a la zona de la Vall d'Incles. L'estany pròpiament dit, no el vam veure (com tants d'altres en aquesta època, estava glaçat), però la cabana-refugi sí que hi era. Enfonsar-se fins als genolls va valer la pena.

La postaleta idíl.lica

L'estany invisible

Imaginació al poder

La Paz amb neu fins als genolls

Bona vista de la Vall d'Incles

I ara que ja sóc a Madrid, toca tornar a córrer. El pròxim objectiu, la Marató de Barcelona.

AIXÒ S'ACABA, ELS PIRINEUS M'ESPEREN

2011-12-28T02:00:00.000-08:00

Seguiré desconeixent les grans possibilitats que ofereix la serra de Collserola, però en aquesta curta estada de cinc dies a Barcelona he descobert molts més indrets que en d'altres ocasions. Quan un té la sort de córrer amb algú tan coneixedor del medi com la Mònica Aguilera. Ens va dur, a en Jordi Martí i a mi (una tripleta de Sables), pels camins de Collserola, en un matí en què vaig acabar fent 25 kms.
Córrer per camins estrets i baixar per corriols, ajupir-se per no menjar-te les branques, són circumstàncies que et produeixen unes sensacions especials. En moltes ocasions m'he plantejat córrer alguna cursa de muntanya, però no una cursa del tipus estàndard, com les que acostumo a fer, tinc ganes de córrer una cursa d'orientació. Cada mes de juny participo amb companys de feina en el Trofeu Desman, on una de les proves que cal afrontar és una sensacional cursa d'orientació. La meva aportació s'acaba limitant a fer de carregador de roba, aigua i aliments d'alguns membres de l'equip. El mapa no el miro per res, senzillament, no l'entenc. I ho vull canviar. Potser la propera primavera hi posi fil a l'agulla. El 14 d'abril tindrà lloc la Rogaine Collserola, una prova que organitza la Mònica. Per poc que pugui m'hi escaparé, a veure si aprenc a llegir mapes d'una vegada per totes...

L'entrenament el vaig acabar, seguint la tònica dels últims dies, amb un cinc mil en progressió (3'51", 3'44", 3'38", 3'37" i 3'27") divertidíssima. Una rebrincada al turmell esquerre, la segona en tres dies, m'ha deixat una mica fotut i aquest matí m'adono que no he acabat de fer net. Avui rodaré molt suau. Demà, a La Molina, torno a tenir divertiment.

FESTIVAL POPULAR A LES AIGÜES

2011-12-25T05:18:00.000-08:00

Cada any hi ha més gent corrent el Dia de Nadal a la carretera de les Aigües. No sé si serà per la febre atlètica, pels desitjos de la gent de cremar neules i torrons de la Nit de Nadal, per no obrir els regals fins ben entrat el matí (...o per Ovrebo, UNICEF o la UEFA, com diria en Mou), però el cas és que ens hem ajuntat un munt de corredors al Pla dels Maduixers. Amb en Fàbregas i en Prats hem pujat a la muntanya, primer pels Bombers i després cap a Can Pasqual. Allà hem començat a tornar però en Josep Maria ens ha embolicat una mica per acabar gairebé al km.7 de les aigües...on hem acabat baixant per una trialera d'aquelles que no acaben sent trialera ni acaben sent res. Hem baixat caminant, intentant minimitzar l'efecte de possibles rebrincades. Ens hem trobat a mig camí de tornada amb el grup de l'Imanol i hem acabat fent un 5.000 ràpid de tornada. Amb gairebé 20 kms. a les cames l'he acabat en 17'43, que tampoc està malament. En Carles Soriano i en Josep Lop, que també hi eren, han millorat els temps de l'any passat. Pel Nadal del 2012 és de rebut que els exigim baixar de 20'. En resum, segona jornada a les Aigües, 2h5' i 23 kms. Demà crec que farem menys quilòmetres, això vol dir que (potser) tocarà patir.

PRETEMPORADA A LA CARRETERA DE LES AIGÜES

2011-12-24T07:16:00.000-08:00

Els últims dos dies a Madrid vaig prendre-m'ho amb calma i vaig rodar 10 i 11 quilometrets a ritmes moooolt suaus. Sabia que tan aviat com posés un peu a Barcelona no hi hauria treva. I no volia arribar-hi cansat. Aquest matí he començat a celebrar les festes nadalenques a la Carretera de les Aigües, com ha de ser. Estava preparat per allò que el meu cosí Cesc em tingués preparat. Corríem amb un amic seu, en Kilian, que m'ha sorprès cada cop que es referia al meu cosí amb el crit de "Guim", que jo creia que tenia reservat en exclusiva dins del meu entorn. M'encanta que hi hagi un altre Guim corredor...i que sigui un crac del nivell d'en Cesc (d'aquí a uns mesets, a Barcelona, farà un pas de gegant, i s'aproparà als 2.32.00, segurament...). La sorpresa ha acabat convertint-se en una distància de 22 kms. per muntanya...amb final feliç, a un ritme per sota de 3'30"/km, l'últim mil. Per començar no està gens malament, oi? En Kilian i jo hem acabat traient el fetge per la boca...
Però les sensacions han estat immillorables. El bosc de Collserola, humit, fresc, amb els raigs del sol intentant buscar una escletxa per entre les branques...estava preciós. Impagable.
I una enorme quantitat de corredors entrenant-se, de pujada cap als Bombers o al llarg dels vuit quilòmetres de corda. Quin bon rotllo!!!
Ara ja puc començar a gaudir de la Nit de Nadal i de tots els grans àpats que m'esperen. I demà, sant Tornem-hi.

Bon Nadal a tothom.

Entrenem la força mental?

2011-12-21T05:39:00.000-08:00

M'encanta llegir. I si són llibres sobre córrer, més encara. Feia temps que tenia ganes d'escriure sobre un llibre que m'ha obert els ulls i m'ha fet plantejar-me certs canvis en el meu sistema d'entrenament. Quan llegeixo sovint ho faig amb un paper i un bolígraf al costat. M'agrada apuntar-hi coses, frases fora de context, sense cap intenció. Passat un temps hi faig un cop d'ull i em fan pensar. En Matt Fitzgerald ha escrit molts llibres sobre plans d'entrenament...i passats uns anys ha reconegut que no eren tan òptims com ell mateix pensava. Ara ha escrit un altre llibre que es diu Correr. Entrenamiento de la fuerza mental, en què parla sobre estats d'ànim, sensacions, tipus d'entrenaments, lesions...i un munt de coses més.
Aquestes són algunes de les frases que em van despertar interès:
-L'entrenament ha de fer sentir el corredor que està preparat. Si ho sent així és perquè ho està. I si no ho sent, és perquè no ho està.
En aquest mateix sentit, en John Litei, maratonià kenià diu: "l'entrenament em dóna proves i no puc competir sense proves, em donen confiança".

-Fes aquell entrenament que més t'emocioni fer.

-Durant una competició o un entrenament dur, en el moment de major patiment, repeteix, com si fos un mantra la frase "aquí és on vull ser".
Sabem que haurem de patir, quan arriba el moment en què, de debò, ja toca patir, és quan hem de deixar-nos-hi la pell. Tota la feina prèvia l'hem feta per aquell moment, per superar aquell patiment.

-Sortir de la zona de comoditat pot convertir-se, paradoxalment, en una part d'una zona de comoditat més gran.
Estan bé els entrenaments suaus, però si en fem de més durs, si fem entrenaments que ens facin sentir "incòmodes", amb el temps els anirem assimilant i augmentarem la nostra "zona de comoditat"...Aleshores haurem de seguir treballant en nivells d'incomoditat, per continuar progressant.

-Si fas sèries o un fartlek a un ritme poc exigent ni el cos ni la ment en obtindran tot el fruit possible d'aquesta activitat
Tant el cos com la ment ho interpretaran com una sessió d'entrenament normal.

-Fer esprints breus en pujada (10x8") a la màxima velocitat, desenvolupa una força general a les cames i redueix, així, el risc de lesió.
No sé si el redueix, però té lògica, val la pena provar-ho.

Sobre el Nascuts per córrer, d'en Christopher McDougall, en parlaré un altre dia.

FANTÀSTICA EXPERIÈNCIA A L'ASICS TRAIL SERIES DE CERCEDILLA

2011-12-20T05:10:00.000-08:00

Primera cursa després de la Marató de Panamà. Era percipitat el retorn però en vaig quedar més que satisfet. La tradicional Cursa de Nadal de Cercedilla, ara dins del circuit Asics Trail Series, és una excel.lent prova per a tots aquells que es vulguin iniciar en el món de les curses de muntanya. No és ben bé el meu cas, però si en faig un parell més sóc capaç de convertir-me.

Cercedilla és a 1.200 metres d'altitud, que no és l'Aneto però si et poses a córrer i vens de la vall...ho notes. I tant. La cursa no és gaire llarga, només 13,5 quilòmetres, i no hi ha un gran desnivell positiu (no més de 500 metres), així que la pot fer qualsevol atleta amb un mínim de forma física. Però qui es pensi que superar aquest repte és com bufar i fer ampolles va ben equivocat. Les curses, les fem més o menys dures els corredors, en funció del nivell d'exigència de cadascú.

En el meu cas se'm va accelerar el meu cor molt per damunt del que ho ha estat fent els últims mesos, en qualsevol entrenament o, fins i tot, en la mateixa marató. Es dispara a bategar i no hi ha forma de parar-lo. Bé, si: aturant-te a caminar. Però si puc evitar-ho, m'agrada seguir corrent. De sortida cal estar atent i intentar agafar un lloc més o menys capdavanter. Quan el terreny s'estreta es fa molt complicat d'avançar.

I és precisament quan s'estreta que gaudeixes de la cursa, amb els seus camins, els corriols, la vista de las Dehesas i la mateixa Cercedilla...Definitivament, una cursa amb molt d'encant. Vaig arribar 57è de la general, amb un temps d'1:00:58, a gairebé deu minuts del guanyador, Pablo Vega.

Aquestes dues imatges del moment final de la prova. Últimament sembla que m'agradi arribar sol per sortir a la foto. He de treure-m'ho del cap i no deixar escapar aquells que m'avancen en els últims quilòmetres...estic perdent esperit competitiu? Jo? M'ho hauré de fer mirar...

OPERACIÓ "MÀSTER", CONTRA EL DOPATGE EN L'ESPORT AMATEUR

2011-12-17T11:28:00.000-08:00

No ha tingut el ressò d'altres però L'Operació "Màster" ha estat, sense dubte, una de les notícies de la setmana. No em canso d'alegrar-me dels avenços de la Guàrdia Civil en la seva lluita contra el dopatge. L'última operació ha tingut lloc a València, Cantàbria, Sevilla i Barcelona. 18 persones han estat detingudes i s'han incautat milers de dosis d'anabolitzants, clembuterol, hormostàncies del creixement i EPO, totes elles, evidentment, substàncies prohibides. El patetisme de la circumstància, una vegada més, és que els suposats destinataris no eren esportistes professionals. I, lamentablement, això ja comença a ser massa habitual. D'entre els detinguts en destaca un, l'exciclista professional Raúl Castaño, que fa dos anys ja va ser detingut en l'Operació Grial, aquella en què va estar implicat el marxador Paquillo Fernández (que va col.laborar amb les autoritats per veure reduïda la pena i tenir opcions d'anar a Londres'12). Dos empleats d'hospital i un altre d'una residència d'ancians desviaven productes dels seus centres per a l'elaboració de les substàncies inacutades. L'Operació "Màster" s'ha produït arran de la denúncia presentada el 2010 pel ciclista català Xavi Tondo, mort el passat mes de maig en un accident a la sortida d'un aparcament.

No vull invertir gaire estona a analitzar el cas. Ni aquest ni cap altre dels 58 que s'han produït des del 2004. Simplement me'n faig creus, de pensar en tots aquells, pobrets ells, que volen aconseguir l'èxit per mitjà de dreceres. S'enganyen a ells mateixos i en són conscients, però sembla clar que els motiva més enganyar aquells que tenen al costat. A mi em sembla patètic i estúpid. Els planyo.

DESCANS VITAL...PER TORNAR A COMENÇAR

2011-12-13T03:41:00.000-08:00

Després de tants mesos pendent del rellotge, el retorn als enternaments després de la Marató de Panamà no podia ser més agradable. Gambades curtes i lentes, baixa freqüència cardíaca, poca estona de rodatges, tranquil.litat absoluta...Passo a tenir temps per a d'altres coses, matinar ha deixat de ser tan transcendent. Vaig aguantar fins divendres per calçar-me les vambes i sortir al parc i en aquests cinc dies m'he limitat a córrer durant 5, 7, 10, 12 i 13 quilòmetres...I ja em sento amb ganes de començar a fer alguna cosa rapideta. Aquest cap de setmana (no tinc clar si m'hi deixaré la pell o només la gaudiré) aniré a Cercedilla a córrer una prova de les Asics Trail Series, en un circuit de mitja muntanya de 13 kms. De cara a la setmana que ve ja començaré a fer entrenaments específics amb el punt de mira posat en la Marató de Barcelona 2012.

Des que vaig tornar de Panamà no havia tingut una estona tranquil.la, fins avui, que ja he pogut agrupar totes les fotos que tinc de la cursa. Són una bona mostra del patiment que vaig sentir i la humitat que vaig haver d'afrontar. No són gens afavoridores, però són la realitat del que va ser.

Amb en César, mexicà de Runner's

Cares alegres abans de la sortida...nocturna

Al pas per la Mitja em deixo anar del grup

I m'enganxa en Nicolás García

Que m'arriba a avançar una estona

Poc després el passaria i em quedaria tot sol

Com un mussol aniria durant una bona estona

Uns quilòmetres que se'm van fer eterns

Vaig haver de treure el millor de mi

Al final, lluitant amb Ronan Pavoni

Em vaig haver de posar les piles per guanyar-lo

Indescriptible sensació d'alegria

No puc fer una passa més...

...i no puc sentir-me més orgullós

El podi final, regal inesperat

PETIT ÀLBUM DEL VIATGE A PANAMÀ

2011-12-08T07:24:00.000-08:00

L'experiència panamenya m'ha aportat moltíssimes coses. Tenint en compte que feia un salt a l'Atlàntic per a córrer una marató en un país en què no hi havia estat mai, a banda de córrer, també vaig fer una mica de turisme. Sense haver tingut l'ocasió de desplaçar-me a l'arxipèlag de San Blas (que em queda pendent per a una pròxima visita) en aquest post vull mostrar algunes de les imatges que més em van agradar d'aquesta estada a l'istme de Panamà.

Skyline de la Badia de Panamà

Ciutat de contrastos

Qualsevol posta de lloc és un regal

Preciosa matinada amb un "tornillo" al final

I m'hi vaig anar apropant

Fins a la base de l'edifici

El Canal de Panamà, una visita obligada

Les escluses que fan possible la navegació pel canal

Creuer a Isla Taboga

La platja que connecta dues illes

Grans facilitats per a relaxar-se al final del viatge

Un viatge que no hauria estat el mateix sense la Khadine, la Leni i el César

En properes entrades afegiré altres fotografies, tornaré al motiu del bloc i penjaré algunes fotografies sobre la Marató de Panamà. De moment només puc dir que han passat quatre dies i encara no m'he estrenat a córrer...i aquesta seria la notícia. Ara bé, demà divendres se m'acaba el descans atlètic. Demà torno a córrer!!!

6è CLASSIFICAT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

2011-12-04T09:48:00.000-08:00

Estic en un núvol. I no vull baixar-hi. Tant me fa haver-me quedat a 20" de baixar de les tres hores, el temps no era important. He lluitat contra molts elements (sortida a les cinc de la matinada, a les fosques, amb una humitat superior al 95% i 25ºC (que s'han acabat convertint en 32ºC quan creuava la línia d'arribada...) i me n'he sortit. I no hi ha res que em pugui satisfer més que aquesta sensació. La sisena posició de la general és un premi excessiu per a un corredor popular com jo. Quan han disparat el tret de sortida només m'he plantejat una cosa: hidratar-me tant com em fos possible, conservar i acabar. La resta ha anat succeint. No deixaré de recomanar l'Energy Shot d'ISOSTAR abans de començar (gràcies per inventar-lo, senyors), avui també ha fet els seus efectes, juntament amb els tres gels que m'he anat prenent.

Ciutat de Panamà, a les sis del matí

De sortida he format un grup molt interessant, de quatre corredors, entre els quals hi havia Fernando Revuelta, atleta espanyol, de Valladolid, que fa uns quants anys se'n va anar a viure a Panamà. Ell ha estat la roda a seguir, i els seus consells, vitamina per seguir lluitant. El grup era compacte, tot i que dos dels corredors volien matar-nos a base de canvis de ritme. Al pas per la mitja, 1h'27'40, m'he quedat del grupet, havien apretat, no em sentia còmode amb el nou ritme i he preferit agafar el meu abans que buidar-me i pagar-ho més endavant. L'he encertada. El pas dels quilòmetres es feia cada cop més dur, però es feia dur per a tothom. A poc a poc m'he adonat que retallava temps als antics integrants del grup...i els he acabat superant. A tots, menys a en Revuelta que se m'havia escapat un parell de minutets i, tot i que ha patit molt en els últims quilòmetres, ha pogut mantenir-se per davant. La meva enhorabona també per a ell, que s'ha proclamat subcampió de Panamà de Marató. L'última mitja hora de cursa ha estat terrible: uns tobogans esgotadors, un sol que picava, les mans que em cremaven la cara cada vegada que intentava treure'm gotes de suor que regalimaven sense parar, les vambes xopes que disparaven microgotetes en cada gambada...i el cansament que ja suposa haver de córrer 42 kms.

Amb en Fernando Revuelta (n.98) i Fernando Blanco, celebritat atlètica de Panamà, després de l'arribada

Vull agrair el suport que m'han donat, sense coneixe'm de res, assistents d'altres corredors, que seguien la prova en bicicleta. Hi havia punts en què els avituallaments s'allargaven de forma excessiva i els glopets que m'han anat regalant han estat bàsics per evitar la deshidratació.

Quan anava arribant calculava que, probablement, aniria l'onzè o el desè. Però dec haver superat més atletes dels que havia calculat...quan m'han dit que he fet sisè no m'ho creia i he hagut de comprovar la classificació unes quantes vegades. A la posició hi he d'afegir un premi en metàl.lic de 800 dòlars que ni en els meus millors somnig hauria pogut imaginar. És cert el que deia en Marc Roig al seu bloc (ell va córrer a Panamà l'any passat), sobre les marques en cada temporada. Avui, diuen, les condicions han estat més dures que al 2010. Però també és evident que no hi havia corredors del nivell de l'any passat. Jo me n'he beneficiat, què hi farem...i el somriure que se'm dibuixa a la cara no me'l pot treure ningú.
Una altra marató finalitzada...i ja pensant en la propera: Barcelona o Sevilla.

NOU HORES I COMENÇA EL PATIMENT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

2011-12-03T17:00:00.000-08:00

Excel.lent dia, el que he viscut avui, jornada abans de la gran cita. No m'he cansat però, en canvi, he visitat més Panamà que no pas ahir. El Canal era una parada obligatòria i m'ha deixat impressionat. Poc en sabem, a Europa, de les històries que ha hagut de passar aquest país, al voltant del seu canal. Unir l'Atlàntic i el Pacífic no és bufar i fer ampolles...però no tinc temps d'allargar-me. Falten només nou horetes per al tret de sortida de la marató i he d'anar a fer l'últim àpat, uns espaguetis, abans d'anar a dormir. M'he comprat un parell de pomes, un plàtan, un iogur i cereals per demà al matí (matí, matí...a les 2:50 am).
Ho tinc tot preparat i ja conec el circuit. Realment la part final es farà complicada, la carretera puja i baixa en uns tobogans que ens donaran el toc de gràcia. Un cubanet, de 23 anys, debutant, és el màxim aspirant a la victòria (confia fer 2h15 i trencar el rècord de la prova).
Aquest matí m'he llevat a les 3:30, he esmorzat i he sortit a rodar mitja horeta. Veure sortir el sol per darrere del golf de Panamà és una experiència meravellosa (prometo penjar fotos en breu). Demà reviuré l'experiència, però sóc conscient que no ho gaudiré de la mateixa manera. Les emocions i la intensitat del moment hi tindran molt a veure.
Ah, i el cansament, potser, també.

A EL VALLE DE ANTÓN, APURANT PER A LA MARATÓ DE PANAMÀ

2011-12-02T07:43:00.000-08:00

Vaig arribar-hi ahir i me'n vagi quan acabi d'escriure aquestes quatre ratlles. El Valle de Antón és un poblet nolt petit que es troba situat a l'oest de Ciutat de Panamà, a unes dues hores llargues en autobús. Com bñe diu el seu nom, el poble es troba situat en una vall entre muntanyes, en el que milions d'anys enrere era el cràter d'un volcà. Aquí hi passen els caps de setmana les famílies benestants de la capital. En aquestes 24 horetes m'ha donat temps per a llegir, fer un entrenament suau, una sessió de banys termals i una visita al Chorro Macho, una caiguda d'aigua de 35 metres, que és una de les grans atraccions turístiques de la localitat. Aquest matí n'he anat a buscar una altra: els conegudíssims "arbres quadrats". He seguit totes les indicacions que m'han donat (ja que no hi havia ni un cartell indicador), hi he passat dues vegades pel davant...però no els he arribat a veure. O sí, els he vist, però de quadrats no en tenen res.
No parlo de pluja però no perquè no n'hi hagi (baixant del Chorro Macho em va enganxar una tempesta...) sinó perquè he decidit canviar el xip i deixar de pensar en totes les nombroses adversitats que em trobaré denà passat. Estic preparat pel que faci falta...i que surti el que hagi de sortir. Pel que fa al jetlag no he tingut cap problema, a mñes, estic matinant de debò, intentant habituar el cos...encara que només sigui durant dos dies.
Al final vaig decidir que sortiré amb la samarreta de tirants de Catalunya. Tinc ganes de suar, de valent, les quatre barres.

CIUTAT DE PANAMA, PANAMA (...sense accents)

2011-12-01T03:27:00.000-08:00

Surto de l'avio, a les deu de la nit (quatre de la matinada de Madrid), despres d'una llarga jornada d'interminables esperes, cues inacabables i controls policials exhaustius. Pero des que poso el peu a terra nomes passen cinc minuts, NOMES PASSEN CINC MINUTS!!!, fins que arribo al carrer. Ha estat la millor manera d'arribar a Panama. El primer contacte amb el pais m'ha deixat unes sensacions fantastiques.
La segona impressio no ho ha estat tant. Cop de calor i humitat bestial, una altra manera de dir...Benvingut a Panama!!!
Despres d'un trajecte en cotxe de 25 minuts, amb l'aire condicionat a tot drap, ja he pres la primera decisio important. Al llarg de la meva estada en aquesta terra prescindire dels aparells refrescants (millor m'anira com abans m'habitui a les condicions que em trobare el dia de la cursa).
Altres efectes de la humitat que hi ha per aqui els ha patit el meu telefon mobil. No li ha costat gaire tornar-se boig i en la primera hora panamenya ja s'ha connectat tot sol, ha marcat tres vegades un copi pin erroni...i se m'ha bloquejat. I ara, posa't a buscar el codi puk...Visca les pantalles tactils!!! De tota manera no tinc clar si, per a mi, aixo de no tenir mobil no es un inconvenient o un aventatge...
He dormit set horetes, molt be, molt descansat, i aquest mati me n'anire a El Valle, un poble que es troba situat enmig d'un antic crater, a les muntanyes. A descansar i a carregar bateries...les necessitare.

LA PLUJA, UN ALTRE HANDICAP A PANAMÀ

2011-11-28T10:37:00.000-08:00

A falta de sis dies per a la prova em capbusso en la xarxa per treure més informacions que em puguin ajudar a assimilar, abans de trobar-m'hi, les circumstàncies que hi haurà diumenge a la Marató de Panamà. Imalauradament, les notícies que corren no són gens bones: a diferència del que ha passat en els últims deu anys, aquest final de novembre la pluja està negant l'istme. Fa tres setmanes que plou, dia sí, dia també. I a més ho fa ben d'horeta, al matí.

Tot i això, sempre he estat dels que han tingut clar que és millor una mica de pluja, que no pas una mica de vent. El problema és si plou a bots i barrals...i si, a més a més, també fa vent (circumstància gens improbable). Amb aquess condicionants, així com els altres que he anat coneixent (sortida a les 5 am, humitat del 95%, recorregut ondulat amb quilòmetres finals de tendència ascendent), crec que ja em puc mullar sobre l'objectiu que hauria d'assolir. Personalment sento que estaria preparat per fer 2h40' en una marató com València, Donosti o Barcelona. Però tinc clar que hauré d'estar content si sóc capaç de baixar de les 2h55'. No és un temps que em motivi, però l'experiència s'ho val, amb escreix.

La setmana l'he iniciat aquest matí amb un entrenament suau, de 8 kms. Demà en faré 16, una mica més ràpid i dimecres 15, amb un parcial de 5.000, al 85%. Dijous, acabat d'arribar, descansaré. Divendres i dissabte rodaré mooooolt suau, al Causeway, una zona de runners, al costat del punt on va començar a fer-se el Canal. I així arribaré a diumenge, el Dia D.

ATENT ALS ENSURTS D'ÚLTIMA HORA ABANS DE PANAMÀ

2011-11-27T07:02:00.000-08:00

Acabo avui una setmana complicada, Ha estat la penúltima abans de la Marató de Panamà i no ha passat de forma senzilla...ni molt menys. Un problema amb una lentilla m'ha deixat uns dies mig estabornit, en unes condicions incòmodes tant per treballar com per entrenar-me. Afortunadament estic acabant de recuperar-me, com a mínim puc tornar a córrer, sense molèsties. El seguiment de la setmana, a nivell de quilòmetres, ha estat de 15, 18, 21, 0, 17, 20 i avui 29. Han estat lents però alegres i el cos els està assimilant molt bé. Ara ja puc dir, de forma clara i rotunda, que he acabat la preparació de la marató. El que hagi de passar a Ciutat de Panamà ja no dependrà de sèries, fartleks, curses o quilòmetres de més (o de menys). Ja està tot fet.

Tot i això, d'aquí a diumenge vinent hauré d'estar pendent d'evitar ensurts, lesions i refredats, així com anar amb compte amb les hores de son i el menjar, dos factors que puc controlar a casa, però que es fa més difícil de fer-ho quan un se'n va a 8.000 quilòmetres de distància del seu hàbitat natural. També toca preparar la roba, encara m'he d'acabar de decidir si corro amb les quatre barres o amb una samarreta blanca que ajudi a combatre la calor que hi haurà; toca decidir quins i quants gels m'acompanyaran durant la cursa...i en quin punt del recorregut me'ls prendré. Una decisió que tinc clara és que abans de la sortida em prendré un Isostar Energy Shot, un concentrat energètic preparat per a llargues distàncies. L'he provat en els últims tres tests seriosos i em sembla una meravella. Potser no té res i es tracta d'un efecte placebo, però amb mi funciona.

El que segurament sigui resultat del convenciment que funciona, sense cap base científicament sòlida, és el meu ascens a les altures. Abans d'una marató intento pujar cap a Navacerrada, per damunt dels 1.800 metres sobre el nivell del mar, i fer un entrenament llarg. Dimecres hi vaig anar i vaig córrer a un ritme suau durant 21 kms. Els especialistes asseguren que es requereix significativament bastant més de 5 tristes hores a la muntanya perquè es produeixi una reacció en el cos. Però encara que només hi vagi un sol dia...a mi també em funciona. M'ho crec i surto amb un reforç moral important. Veurem si quan torni de les amèriques, segueixo pensant el mateix.

EL MILLOR EN QUATRE ANYS

2011-11-21T04:41:00.000-08:00

Va estar plovent tota la nit i bona part del matí, així que era difícil pensar que el circuit estaria en bones condicions. Vaig apropar-m’hi passat el migdia, quan semblava que el cel oferia una treva, però tan aviat com vaig sortir del cotxe, algú va tornar a obrir l’aixeta. Vaig plantejar-me ajornar el test i després de valorar el trasbals que m’hauria suposat fer-lo un altre dia, em vaig posar a fer l’escalfament previ a les set voltes.

En el primer quilòmetre vaig tenir sensacions de cursa. El ritme era superior al que duria durant bona part de l’entrenament. N’era conscient, però no em va importar deixar que l’adrenalina fes el seu efecte: 3’48” (la idea era sortir justet per sota de 4 min/km i anar augmentant). De seguida em vaig posar a to. Estava concentrat en el que volia fer i estava disposat a aconseguir-ho. 15’41” en la primera volta i 15’40”, en la segona. Les cames anaven lliurement, els braços responien en la pujada, el cap seguia a les seves coses, taral•lejant interiorment cançons diverses de la canària Rosana Arbelo (a qui havia escoltat durant una entrevista a “La Ventana” entre setmana). La pluja inicial es va convertir en tempesta a partir de la tercera volta i el que havien estat petits tolls van quedar convertits en zones empantanegades, on les vambes s’enfonsaven més del compte.

El que va ser

Tot plegat em va donar força per pitjar una mica més l’accelerador. El resultat va ser 15’34”, 15’33” i 15’34”, en les tres voltes següents. Tot anava sobre rodes, em sentia còmode, fort i animat. Però en la penúltima volta, la pujada que hi ha al començament del tercer quilòmetre se’m va fer més complicada del compte. Entrava en zona perillosa, faltaven encara sis quilòmetres, espai suficient per engegar a rodar tot l’esforç que havia fet. Samarreta, pantalons,mitjons i vambes, totalment xops, s’havien convertit en un inconvenient afegit, en forma de pes extra. Però no em vaig deixar vèncer pels dubtes ni pels pensaments negatius. Vaig donar tot el que tenia i vaig tancar un matí rodó en 15’34 i 15’33”, per a un temps total d’1.49’09” en els 28 kms, que deixen un ritme de 3’53”8.

Satisfacció

Sóc de lletres però sempre m’han agradat els números, els càlculs, les comparacions i les estadístiques. En referència a l’últim test de set voltes a la Casa de Campo, de fa quinze dies, he millorat 1’18”. El temps d’ahir, a més, equival a la segona millor marca dels últims quatre anys, únicament superada, en sis segons de res, per un entrenament que vaig fer el 20 de febrer del 2010, quan preparava la Marató de Barcelona en què vaig acabar fent 2.40’04”. La pluja em fa considerar aquesta última sessió com el millor entrenament llarg dels últims anys. La progressió ha trigat a arribar però al final l’he pogut gaudir. La llàstima és que no es podrà veure reflectida en un bon temps en cap cursa. El dia D ja és a la cantonada, la setmana que ve me’n vaig cap a la difícil Marató de Ciutat de Panamà.

UNA PASSIÓ SENSE LÍMITS

2011-11-18T07:31:00.000-08:00

S'entén per passió aquella afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una tan gran polarització de l'afectivitat que deixa afeblides i, fins i tot, anul·lades la capacitat de judici i la voluntat. Llegeixo aquesta definició una vegada i una altra i el meu món pren sentit. No sé si actuo contra la meva voluntat, perquè el que vull fer, el que m'agrada fer, és córrer. I ho faig. Però és més que evident que sovint se m'anul·la la capacitat de judici. Córrer és la prioritat número u i quian hi penso, la resta de coses passen a un discret segon pla. I això no és. O no hauria de ser...o sí. Però és.

I com m'agrada: llevar-me, fer quatre abdominals, saltar del llit, vestir-me i sortir al carrer, cap al Retiro o qualsevol altre parc on poder-hi fer unes voltes. Aquesta setmana hi he anat algunes vegades (16-16-18-16-16) i fins i tot he fet un test de 5.000, a 18'30", que tot i ser lent, em va deixar unes sensacions boníssimes. Les que estan per venir, però, són millors. Demà faig un descans actiu de 8 o 10 kms i diumenge torno a la Casa de Campo a fer-ne 32. L'objectiu inicial, fer-los (que ja costa), i si es pot, superar la marca de fa dues setmanes. Serà l'últim test llarg abans de la Marató de Panamà.

LA PART POSITIVA D'UNA GRIP

2011-11-13T06:06:00.000-08:00

Una setmana sencera, això és el que m'ha durat. Des de diumenge passat, que em vaig començar a sentir malament, l'evolució diària va anar a pitjor. He tingut mal de cap tots els dies i, bàsicament, les nits han estat complicades. 30 quilòmetres en sis dies era un balanç poc prometedor per afrontar una mitja marató, però tenia dorsal per a la Mitja de Moratalaz, ja pagat. Aquest matí els braços no em pesaven, les cames no estaven garratibades i el batec del cor no se'm reproduïa al cap. Així que m'he decidit a anar-hi. El rendiment no ha estat gens malament, tot el contrari.

La cursa ha estat un autèntic caos organitzatiu, de tal magnitud que a l'inici de la segona volta, després d'haver passat el deu mil en 36'40", al grup d'atletes que em precedien, els han enviat per un carrer que no tocava, reduint el recorregut en, aproximadament, 800 metres. Me n'he adonat ben aviat, però tothom seguia la "nova ruta", així que girar enrere (o posar-me a discutir...) era una bestiesa. He recuperat el ritme de cursa i he seguit endavant. Valoro en uns tres minuts el benefici que n'hem tret. Tot plegat m'ha deixat un mal cos. No m'agraden aquestes coses. La segona volta ha estat més lenta i he anat perdent ritme a poc a poc. Tot i així, he pogut aguantar bastant bé i m'he presentat a la línia d'arribada, sense esprintar, sense canviar de ritme, havent perdut la motivació, en 1h15'10", que equivaldrien a 1h18'10". En les classificacions oficials surto en la posició número 23, però imagino que hauria de correspondre a la 27ena o 28ena...

Malgrat tot, l'1-18 és la millor marca de la temporada, de llarg (després d'haver fet 1.19.55 i 1.20.07). La millora experimentada la setmana passada al test de la Casa de Campo s'ha vist reflectida també en la cursa d'aquest matí. El pes del cap em torna a recordar que no estic bé, però sento que sóc un altre. Les coses tornen a funcionar. El descans setmanal m'ha permès arribar a la cursa en un bon estat de forma. Bona cursa, bon diumenge. Fantàstic.

RICARDO ABAD, UN ALTRE MIRALL

2011-11-11T06:50:00.000-08:00

Ricardo Abad és un navarrès, de Tafalla, de 40 anys. La seva vida començà girant al voltant del ciclisme però l'any 2005 es va posar a córrer a peu. Com que no li agraden les mitges tintes, així, de cop, va fer cinc maratons en una temporada. A partir d'aquell moment la seva vida faria un gir radical i va entrar en el món de les ultramaratons. Però Ricky no és un atleta qualsevol, ell sempre destaca (i no només per la seva alçada). L'any 2008 va fer 30 maratons en 30 dies. No en va tenir prou i el 2009 va fer-ne 150, en 150 dies més. L'1 d'octubre embogir de forma definitiva: es va posar a córrer una marató diària i no ha parat. Ni un sol dia.

Durant aquest temps l'he anat seguint a través del seu bloc i vaig tenir ocasió de conèixer-lo a Ciudad Real, fa dues setmanes. Jo vaig anar a córrer la mitja, ell (evidentment) feia la marató sencera. Tenia ganes de parlar amb ell, així que, en un moment de calma, m'hi vaig atansar.

En Ricky està casat i té una filla petita. Després de la marató diària se'n va a treballar. Gasta un parell de vambes cada 21 dies. Corre per ell mateix, però també per l'ANFAS, asociació navarresa a favor de les persones amb discapacitat intel.lectual. El que em crida l'atenció d'aquest tipus de reptes és la capacitat d'aixecar-se dia rere dia, amb les forces físiques i mentals necessàries per a superar una marató. Va passar-ho malament quan va perdre el seu pare. Però el pitjor dia de tots el va viure el 13 de maig. Li tocava córrer la marató que feia 225. Aquell dia es va aixecar a les cinc de la matinada per anar a treballar. Se sentia content, ja que havia guanyat una mica de pes. La sorpresa no trigaria a arribar. A mig matí es va començar a trobar malament i quan li tocava sortir a córrer, a la tarda, gairebé no podia fer un pas. Va vomitar un munt de vegades. No era el millor dia per a sortir a fer una marató. I què fas, en aquests casos?

Aquesta setmana em sento fatal, em pesen les cames i tinc un mal de cap que no em deixa tranquil, però si deixo de córrer no passa res. Per a algú com en Ricardo Abad això no és possible. Es va calçar les vambes, va sortir al carrer i va començar a córrer, trotant a un ritme molt suau. Ben aviat va haver de caminar. Li quedaven més de 34 quilòmetres i no era capaç de córrer. Si no es va rendir aquell dia no es rendirà mai. Passada l'una de la matinada va finalitzar la seva dosi de marató diària, amb un temps de 6h 54'. I l'endemà, tornem-hi que no ha estat res. Aquests patiments generen grans recompenses. Així s'entén quan Ricardo Abad assegura que cada dia que passa és una mica més feliç.

El 12 de febrer, a Barcelona, correrà la marató número 500, la que completarà la quadratura del cercle. I aleshores, què? Segurament no trigarà gaire a trobar una nou repte. Ànims i enhorabona!!!

AQUEST REFREDAT NO FA BONA PINTA

2011-11-10T11:10:00.000-08:00

Semblava que se n'anava però no ho vol fer. He passat la part del dolor a la gargamella, la de la suor al nas i la dels estornuts. Ara visc amb un mal de cap que no és normal i una molesta mucositat. 35 kms en quatre dies (0-6-16-13) no és normal, però tampoc m'anava gens malament, de cara a la Mitja de Moratalaz de diumenge. La setmana passada l'havia acabat amb 133 kms, animat i amb bones expectatives de futur. No som res, tot canvia d'un dia per l'altre. Què senzill és fer passes enrere i quant costa avançar-ne, encara que sigui, només una de sola.

ALGUN DIA LES COSES HAVIEN DE CANVIAR

2011-11-07T09:40:00.000-08:00

I aquest dia va ser dissabte passat.

No sóc un gran amant dels Manel. No ho sóc perquè no els he conegut com caldria. Aquesta tarda m’han vingut ganes d’escoltar-los i escric tranquil•lament, mentre sona El gran salt, un bonic tema. M’hi hauria d’aficionar una mica, crec que van amb mi...o sóc, qui va amb ells. Del que tenia ganes, a banda de gaudir d’una estona de calma, era de fer un bon entrenament. Començava a estar fart de decepcions en forma de marques en curses o de sensacions en entrenaments. Dissabte vaig tornar a la Casa de Campo, on vaig fer les set voltes que tenia pendent des de feia molt de temps.

Potser va ser el fet d’anar-hi sense expectatives, que em va permetre córrer molt còmodament. Vaig tornar a ser constant, amb un ritme viu i una progressió que no vaig interrompre al llarg dels 28 quilòmetres que va durar el test (16’01-15’58-15’53-15’51-15’47-15’44 -15’13). Quan corres d’aquesta manera i acabes com vaig acabar, te’n vas a descansar content, amb un somriure d’orella a orella...feliç. Va ser el millor entrenament de la temporada, un entrenament lluny dels que feia temps enrere, però en la línia d’aquells que he fet els últims anys. En les últimes voltes em faltava l’aire. De cames anava de meravella, però em costava respirar. I no volia ni afluixar ni canviar la cadència respiratòria. Necessitava aguantar fins que arribés una part del circuit que em permetés anar millor. Així m’ho vaig proposar, així ho vaig fer.

La part negativa, que no hauria d’aparèixer en aquest post és un maleït refredat que ha vingut a visitar-me i, sembla que també, a quedar-se una temporadeta. Però, què hi farem? No es pot tenir tot.

Ara, amb el Boomerang (dels Manel), continuo passant la tarda.

PANAMÀ ÉS UNA MICA MÉS A PROP

2011-11-04T11:10:00.000-07:00

Un dia o altre havia de prendre una decisió. Ho vaig fer dimecres, després del pont de Tots Sants. El meu estat de forma no és gaire bo, així que tan se val on vagi a córrer, que la marca serà discreteta. Les opcions que tenia s'havien reduït a Lisboa i Panamà. A la capital portuguesa ja hi he estat; a l'altra, no. A la feina he aconseguit una setmana de vacances, així que valia la pena anar-me'n a córrer la Marató de Ciutat de Panamà. Vaig llegir el bloc d'en Marc Tió, que hi va anar l'any passat, he vist que és una cursa per passar-ho verritablement malament, humitat al voltant del 95%, altes temperatures, sortida a una hora intempestiva (les cinc del matí!!!)...i no m'hi vaig repensar més. Cap a veure el Canal. Serà una bona manera de tancar un 2011 especialment atípic: la marató del Sàhara em va servir per preparar la de Sables (totes dues van acabar convertint-se en experiències inoblidables). A l'estiu vaig seguir fent llarga distància, als Monegros, a la Isostar Desert Marathon i, per acabar l'any, ben rodó, me'n vaig a fer les Amèriques.

Ja m'he recuperat de la Mitja de Ciudad Real, aquesta setmana he tornat a córrer molts quilòmetres a un ritme baix (17-23-20-18...i 9) i demà, si tot va bé, aniré a la Casa de Campo a fer la tirada llarga que tinc pendent, les set volets al circuit, aquellles que havia d'haver fet algunes setmanes enrere. Demà però, hi aniré relaxat. Tant me fa el que trigui, el que compta és finalitzar els 32 kms.

MITJA MARATÓ DE CIUDAD REAL, PISTES SOBRE L'ESTAT REAL

2011-11-01T06:56:00.000-07:00

La nit anterior havia tingut lloc el canvi d'horari de la tardor, el favorable, el que ens permet dormir una hora més del compte. Vaig descansar molt i bé. Feia un bon dia, però bufava una mica de ventet. La cursa era un no parar de pujades i baixades, de pendent mínim, però d'aquells que et va matant amb el pas dels quilòmetres. 600 inscrits i 300 més (que disputaven la marató sencera), poca gent per formar un grupet maco. De sortida em vaig sentir molt còmode, a un ritme ràpid, de 3'38", en els dos primers parcials. Sentia que tornava a ser aquell Sebas que acostumava a ser. Però no. Encara no estic preparat per anar a aquella velocitat, així que em vaig deixar anar fins que vaig trobar el pas necessari. Era el meu...però, lamentablement, el de ningú més. Així que vaig córrer tot sol durant la cursa sencera.

Al km. 4, còmode no anava

O com si hagués anat sol. Des del km. 5 vaig anar amb una paparra al darrere. Al començament no em feia res, pensava que més endavant passaria a col·laborar. I més endavant, el que va passar va ser que vam abandonar Ciudad Real per anar a Miguelturra i el vent de cara a la carretera es va tornar en un problema afegit. Després de gairebé vint minuts navegant sota el patrocini de "Veles Guim" em vaig girar i li vaig preguntar si li feia res tirar una estoneta...En el primer moment es va fer el suec, després em va dir que anava fos i que estigués tranquil, que a l'arribada no m'esprintaria. Qui parlava d'esprintar per un "honorífic" lloc entre el 26 i el 33??? Jo també volia anar tapadet, com ell.

Doncs no.

Quan veritablement em va treure de polleguera va ser quan vaig accelerar. Entenia que, si anava fos i no m'havia fet ni un únic relleu, el paio es quedaria i adéu siau. Com a mínim per no quedar com un poca-vergonya. Doncs no. Es va rebentar el fetge per seguir-me. El vaig intentar convèncer una altra vegada, però va ser inútil.

Al quilòmetre 14, ja de tornada, la carretera que sortia de Miguelturra feia pujada. Allà va ser on aquell corredor (de nom Raúl, triatleta de Ciudad Real) egoista i nefast company de fatigues, va decidir capitular...i quedar-se enrere. Quan vaig deixar de sentir la seva respiració em va semblar com si m'haguessin alliberat. Em desempallegava del fre i tornava a córrer a bon ritme. D'allà fins a l'arribada va ser una cursa completament diferent, una altra vegada centrat en la prova, movent cames i braços com cal, enfocat en un únic objectiu. Havia malgastat forces per un incident sense importància. Si apretava fort les dents fins al final, encara podria acabar content.

I vaig aconseguir-ho.Vaig aturar el cronòmetre en 1.20.07, disset segons pitjor que al Mediterrani, en la posició número 29, però amb la sensació que vaig a més. Pujades, vent i incident, a banda, em sento més fort. Vaig tancar la setmana amb 124 quilòmetres!!! No havia d'estar cansat ni res...

Aquesta setmana confio augmentar encara una mica més el volum i apropar-me als 130 kms. Ja baixaré la pròxima, que tinc previst córrer la Mitja de Moratalaz i allà si que hi vull arribar descansat.

I MÉS, I MÉS, I MÉS...I ENCARA UNA MICA MÉS

2011-10-27T10:34:00.000-07:00

La Mitja del Mediterrani em va posar a lloc. Ara mateix valc poc menys d'una hora i vint minuts, aquesta és la realitat. I amb aquests números segueixo treballant. Diumenge passat vaig arribar a la cursa carregat de quilòmetres, 94, i no tinc intenció d'afluixar. No pas ara. Aquest cap de setmana correré la Mitja de Ciudad Real, una altra prova on fan coincidir marató i mitja marató. El perfil de la cursa no és tan bo com al Mediterrani, però aspiro a fer un temps semblant...tot i els 16, 17, 22 i 23 quilòmetres que he fet des de dilluns (als que hauré d'afegir els 14 de demà i els 8 de dissabte).
Les sèries, fartleks o canvis forts de ritme, ara mateix, em generen lesions. L'alternativa que tinc és sumar quilòmetres i quilòmetres, i més, i més, i més...I no preocupar-me gaire pels temps parcials que vagi fent.
Em sento com un lent tren de mercaderies.
Però un tren que confio que arribi moooooolt lluny.
Per cert, encara no sé on anar. Pendent del correu electrònic per prendre una decisió sobre l'elecció de la marató. Panamá o Lisboa, that's is the question.

FAUJA SINGH ES QUEDA SENSE RÈCORD

2011-10-26T09:55:00.000-07:00

Fauja Singh va néixer l'1 d'abril del 1911. Com a mínim, això és el que posa al seu passaport, però només al passaport. I aquest és el problema. El Llibre Guinness dels Rècords només accepta rècords que es puguin provar i, en aquest cas, demana un certificat de naixement. El govern de l'Índia assegura que l'any 1911 no guardaven els certificats de naixement, així que malauradament, el veterà atleta centenari que fa dues setmanes va ser capaç de córrer la Marató de Toronto, invertint-hi més de vuit hores, es queda sense la glòria del Guinness. Ni tan sols una carta de la reina d'Anglaterra en què felicitava Singh pel seu 100 aniversari no va estovar els rectors del llibre de rècords. Tant de bo siguin sempre igual d'exhaustius.
La proesa, però, queda reconeguda. Fauja Singh, segueix sent un heroi i un exemple a seguir.

NI FRED NI CALOR

2011-10-23T06:18:00.000-07:00

Així és com m'ha deixat la Mitja del Mediterrani, que ha tingut lloc aquest matí. La cursa m'ha agradat, el recorregut és bastant ràpid i no ha bufat gaire vent. Tot i que feia caloreta i humitat s'hi podia córrer molt bé. El problema sóc jo, que no dono per a gaire més. Com a mínim últimament. Però tinc confiança.
He sortit clavant els temps que m'havia proposat, entre 3'45 i 3'50, bon ritme, amagat dins un grup, molt bé. Al pas pel vuit, el dorsal (de paper) empapat, ha decidit desprendre's de la samarreta i caure's a terra. Me n'he adonat a l'instant i m'he girat a buscar-lo. Anava a contra-corrent i he hagut d'esquivar alguns corredors, però no he pogut evitar relliscar i anar per terra. No ha estat res, tot ha anat molt ràpid. Només he perdut 22 segons. En el retorn a la cursa no m'he tornat boig per recuperar el meu grup, ho hauria pagat més endavant. He preferit anar posant-m'hi a poc a poc. Però no m'he tornat a trobar còmode i he perdut el ritme que duia. En la segona volta he mantingut la distància amb els corredors que duia tant al darrere com al davant i no ha estat fins al quilòmetre setze, que he competit de debò. Ens hem agrupat 7 corredors, dos de més forts i una colla d'"arreplegats". A tots ens anava bé un ritme més intens i quan no eren uns, érem els altres, hem mantingut una lluita interessant. Al pont de l'autovia, a falta de 1500 metres, he fet un canvi i me n'he anat, amb forces, a intentar posar fre a tant desgavell. Al final, 1.19.50, que em deixa satisfet, a mitges. La setmana ha estat llarga (118 kms., preferia acumular que arribar fresc al Mediterrani) i no podia aspirar a fer-ho gaire millor. Però a dins meu guardava una petita esperança de fer una bona cursa. Està clar que les flautes sonen quan han de sonar.
A la cursa hi he anat amb en Marc Fontanals, 1.17.20, va camí de fer una bona marató de Sant Sebastià, igual que el santpolenc Aleix Tornamorell, que ha arribat setè en 1.13.50, tota una fletxa.

D'AQUÍ A UNES HORES, LA MITJA DEL MEDITERRRANI

2011-10-22T11:58:00.000-07:00

Aquest matí m'he llevat a Barcelona, m'he calçat les vambes i he pujat a les Aigües. El primer que he fet ha estat mirar la ciutat. Eren les deu del matí però el dia no acabava de despertar-se. Un camp de núvols mantenia la ciutat ensopida. Al fons, però, prop de l'horitzó, un raig de sol es colava per una escletxa i baixava cap al mar. La imatge era preciosa. Amb el pas de les hores, els núvols s'han anat esvaint i al final la ciutat ha recuperat el to de llum habitual, alegre, ple de vida.
He rodat nou quilometrets, suaus, pensant en la difícil jornada que m'espera demà. La Mitja del Mediterrani és el primer test llarg en competició que faig de cara a la marató. No estic fort, ni llarg, ni ràpid, així que correré sense aquella pressió que ens autoimposem els corredors. Cadascú la seva. Dit això, no estaria malament anar a un ritme d'entre 3'45 i 3'50...i acabar al voltant de l'hora dinou. Només ho dic perquè m'agrada mullar-me. Sortir més ràpid només servirà per punxar més endavant. Hi haurà més curses.
Demà tindré ocasió de retrobar-me amb amics, companys de curses i vells coneguts. Segurament n'hi haurà molts. Al Mediterrani hi haurà 10k, mitja i marató...per a tots els gustos. Sort a tots aquells que hi aneu.

FAUJA VINGH, L'ATLETA ETERN

2011-10-18T12:10:00.000-07:00

No som res. I no ens n'adonem. Ens queixem per tot, mai estem prou satisfets i, sovint, ens creiem aconseguim fites quan, veritablement, són qüestions que pot fer qualsevol. M'encanta córrer i com més corro més feliç sóc. Quan em proposo córrer una marató em motiva el fet de sortir cada matí a entrenar-me, pensant en el dia D. M'emociono. Ho visc. De vegades penso que m'agradaria córrer tota la vida, arribar a gran, a vell, i poder seguir corrent.
La història de Fauja Vingh és d'aquelles que agrada conèixer.
Va néixer a Punjab (Índia) l'any 1911. Diumenge passat, a Toronto (Canadà) es va convertir en el primer atleta de cent anys capaç d'acabar una marató. Un heroi, un exemple a seguir, una persona amb una quantitat enorme d'experiències vitals. Viu a Londres des de fa més de cinquanta anys i no va ser fins que va complir els 80 que va decidir-se a córrer. La tràgica mort de la seva dona i el seu fill el van empènyer a canviar. I Déu n'hi dó si ho va fer: des d'aleshores ha completat vuit maratons, l'última, en 8:25:16 (a una mitjana d'11'58" per quilòmetre).
Quan un s'atura a escoltar-lo es queda com hipnotitzat. En una entrevista a la cadena sikh Sangat Television, dóna tres consells a la gent gran, que podríem assumir aquells que no ho som tant:
-quan una persona s'enfada, l'únic perjudicat és un mateix.

-l'exercici és salut (Vingh camina quatre hores cada dia). La gent que es queda a casa, sense fer res, acaba el dia cansada, com ell. Però les seves cames estan més fortes, mentre que les dels sedentaris es van debilitant.
-amb el pas dels anys s'ha de menjar menys (tot i que un cos saludable permet digerir millor la ingesta d'aliments.

Fauja Singh mai s'ha pres cap medicament.

En aquest altre vídeo podeu veure una sessió d'estiraments amb Fauja Vingh

Es parla de Fauja com l'home dels rècords perquè es manté en dubte l'edat d'un altre gran veterà, el britànic Buster Martin, que va morir el passat mes d'abril. Martin va córrer la Marató de Londres de l'any 2008, quan tenia 94 o 101 anys, l'existència de dos certificats de naixement va generar un munt de disputes entre els especialistes. El cas de Martin és molt diferent al de Vingh, una dieta basada en carn i cervesa, acompanyada de tabac també li va permetre arribar molt lluny.

DE CRANC A TORTUGA

2011-10-17T11:10:00.000-07:00

Sense sèries, sense fartleks i sense canvis de ritme. Descansant més, dormint més i menjant més. I també amb suport energètic i vitamínic. Així és com vaig afrontar l'esgotament de la setmana passada. Vaig intentar no fer-hi gaires voltes més. De vegades, com més ens hi capfiquem, pitjor.
I vaig passar a córrer molt lentament...però tots els dies. I a mida que van anar passant els dies vaig anar augmentant els quilòmetres. Tenint en compte que vaig coincidir amb en Marc Fontanals, a la llarga vaig acabar la setmana amb 120 kms, rècord de la temporada. D'aquesta manera, una setmana sense esforços exagerats es va convertir en una setmana llaaaaaarga, gaudint de rodatges a ritmes còmodes.
No estic fort. Però ja no em preocupa. No podent anar a Donostia, tant me fa el temps que pugui fer en la marató que acabi corrent (ara per ara, tot apunta que aniré a la Marató Internacional Ciutat de Panamà). Ja hi haurà altres ocasions.
I de cara a aquest proper cap de setmana, al Mediterrani...doncs tampoc ho tinc clar. Hi arribaré carregadot de quilòmetres, així que suposo que sortiré lent i conservador. És el que hi ha. Forma part de l'objectiu a llarg termini. No ho podem tenir tot. Oi que no?

COM ELS CRANCS

2011-10-13T01:34:00.001-07:00

Em pregunto per què i no trobo resposta. De vegades, el cos no respon de la forma com esperem i es comporta d’una manera inexplicable. Aleshores comencem a analitzar detalladament tot el que hem fet i intentem trobar explicacions que ens satisfacin i ens permetin reduir la decepció que sentim. La que vaig viure ahir, sense dubte, em va deixar preocupat. Era el dia indicat per fer les set voltes, el test que tantes ganes tenia de fer. Si divendres passat, que sortia amb la mateixa mentalitat, només en vaig fer cinc, ahir també em vaig quedar a una volta de completar l’entrenament.

Jo no sóc d’aquells que es fa el ronsa, m’agrada acabar les coses que començo. I més, si es tracta d’entrenaments. Però no ho vaig poder evitar. Va ser un dia desastrós. Per evitar pagar un ritme inicial excessivament ràpid vaig sortir lent, a 4’11” el primer quilòmetre, i el pas per la primera volta el feia en 16’16”. Si fallava no seria per un desgast prematur. En la segona em vaig posar les piles i vaig aconseguir un 15’45” que em feia veure que les coses rutllaven i que l’havia encertat de ple. Però estava molt equivocat. En la tercera volta anava tant còmode que creia que la lentitud del ritme que em marcava el rellotge era fruit d’una relaxació meva. Quan vaig intentar accelerar el pas, les cames no em van respondre, es van declarar rebels i em van abandonar a uns 15’53” que ja em feien intuir el calvari que em tocaria viure. Duia només 12 kms. de test, així que vaig seguir endavant. La mitjana va començar a superar els 4 minuts per quilòmetre, 16’06”, en la quarta. No em volia rendir. Com a mínim, no ho volia fer sense entregar-me una mica més que l’últim dia. La cinquena volta va ser per emmarcar (16’18”), però les penúltimes voltes sempre acostumen a tenir truc, ja que sovint em reservo una mica de cara a l’última. En aquest cas no m’havia guardat res i en la sisena i definitiva vaig estar a punt de batre tots els rècords negatius. Únicament l’orgull de l’últim quilòmetre (3’55”) va evitar que fos la pitjor volta de totes (16’12”). En total, 24 kms en 1h 36’30”, a una mitjana de 4’01”!!!

Totalment abatut, sense forces, assedegat i decebut, vaig arribar al cotxe. La ment era l’única cosa que funcionava i vaig ser capaç d’hidratar-me, menjar-me un plàtan i començar a fer estiraments...mentre m’anava preguntant per què. Explicacions o teories en tinc algunes (abans d’ahir vaig anar a que em fessin un massatge i em van deixar les cames toves; vaig anar a córrer tard i, casualment, la temperatura va pujar una bona colla de graus; dilluns vaig fer 20 quilòmetres, dimarts, 15 i el cos ho va pagar dimecres) però la realitat és que, tot plegat, em recorda massa a l’experiència que va viure en Joan Prats fa alguns anys. De la nit al dia es va trobar anèmic perdut i, per molt que corria, acabava fos, rendint molt per sota de les seves possibilitats. No sé si el que tinc realment és una anèmia, però intentaré posar-hi remei d’una o altra forma. El que no puc fer és continuar avançant enrere, com si fos un cranc.

BALANÇ D’UNA LESIÓ

2011-10-11T02:58:00.000-07:00

Ja en tenia ganes, ja, de fer un test. Ara que m’he recuperat de la lesió vull iniciar la recuperació de la forma. Abans de caure en desgràcia amb la periostitis duia una evolució molt bona (més evident en els entrenaments que en les curses, però molt bona, al cap i a la fi) i era necessari calibrar l’estat de forma actual per treballar amb dades concretes. Per aquest motiu (i perquè ja ho trobava a faltar) divendres passat vaig tornar a la Casa de Campo. Molt agosarat, anunciava en aquest mateix bloc la intenció de fer un test de 7 voltes (28 kms.) a ritme progressiu. Havia de ser la primera tirada llarga de la temporada. Però la realitat va ser ben diferent: dotze dies seguits d’entrenaments progressius m’havien deixat tocat.

Vaig iniciar la prova a un ritme ràpid (3’50”) que, a poc a poc, vaig anar modificant. El pas per la primera volta, amb un temps de 15’43 em donava bon feeling, em sentia molt còmode i, fins i tot, m’obligava a anar-me frenant. En la segona volta vaig repetir el temps de la primera i en la tercera el vaig millorar quatre segons.Tot anava sobre rodes fins que vaig encarar la pujada en la quarta volta. Allà em vaig adonar que se’m faria llarg. L’aturada per la lesió m'havia obligat també a un descens en les tirades i l’entrenament de 32 kms. se’m feia molt coll amunt, així que vaig decidir retallar l’entrenament en dues voltes i fer una cinquena i última volta buidant-me totalment. Vaig fer-la en 15’12”, a una mitjana de 3’48”.

Fins aquí ho considero tot molt normal. Deixa de ser-ho quan obro la llibreta i trobo l’últim test de cinc voltes. En les cinc setmanes que han passat he fet un pas enrere de 41”. No en faré un drama, al contrari, ja m’hi he posat mans a la feina. Després de tancar la setmana amb 105 quilòmetres (la més llarga de la temporada), ahir vaig fer-ne vint i avui, quinze més. Un augment del quilometratge, amb descans i un plat de pasta aquesta propera nit (cosa que no vaig abans de l’últim test) i demà buscaré la revàlida. Aprofitant que no treballo confio que serà un bon dia per recuperar les bones sensacions.

La setmana que ve correré la Mitja Marató de Mediterrani, molt més que un test.

PERIOSTITIS GAIREBÉ OBLIDADA

2011-10-06T09:31:00.000-07:00

Una setmana després, no sé si cantar victòria, però ja corro. I quan ho faig no penso si em fa mal la cama o si no me'n fa. Simplement, corro i gaudeixo. No he deixat de fer-ho des de la setmana passada, amb un increment progressiu dels quilòmetres. El fisio em va deixar a punt, però m'ha posat una condició que m'ha trasbalsat una mica els plans: res de canvis de ritme, res de sèries.
No necessitava gaires excuses però aquesta em va de meravella, amb les poques ganes que tenia jo de fer sèries. L'únic inconvenient és que el fet de fer-ne era el canvi que creia que em duria a tornar a fer bons temps.
Havent perdut dues setmanes tampoc estic per a gaires marques...i menys encara quan no acabo de trobar una marató, que aquesta n'és una altra. M'havia fet il·lusions d'anar a Jamaica, Fukuoka, les illes Caiman o les Verges...i al final (si tinc sort) aniré a Lisboa.
El cas és que seguint les indicacions de l'Ángel Tiradas he tornat a fer volum i aquesta setmana sumo 17, 19, 17 i 16 quilòmetres. I demà divendres, que no treballo, me n'aniré a la Casa de Campo a fer les primeres set voltetes de la temporada (28kms progressius i 4 més d'escalfament i refredament per a un total de...32 kms.). Intentaré no cremar-me per poder anar evolucionant en les properes sortides.
Aquests dies gaudeixo de la companyia d'un mestre de l'atletisme, en Manel Alcalà. Mai és tard per aprendre d'un home que ha corregut maratons en 2h26'. Diverses lesions l'han impedit tornar a córrer a ritmes interessants però ha tornat del Perú més prim que mai...i amenaça de baixar de 34' en unes poques setmanes.

BONES NOTÍCIES...I NOTÍCIES DOLENTES

2011-09-29T11:31:00.000-07:00

Quan et passen aquestes coses mai saps per on començar. Sovint creus que si comences amb la negativa, a continuació sempre podràs arreglar-ho amb la que següent. D'altres vegades penses que la decepció per la dolenta serà tan gran que millor gaudir de la reacció per la bona, com a mínim durant una estona...fins que amb l'anunci de l'altra ho esguerris tot.
En el meu cas el principal afectat de tot plegat sóc jo mateix. I, 24 hores després, encara no ho he acabat de digerir. La bona sí, la bona l'he digerit molt bé: mantenint-me fidel al nom del bloc, torno a córrer. Ahir vaig sortir a rodar set quilòmetres i no vaig sentir cap doloret, ni petit ni gran. Fantàstic. Vaig allargar fins a nou quilòmetres per comprovar-ho bé i les sensacions no van alterar-se. Avui he repetit, augmentant a onze, la tiradeta, i tampoc m'han quedat seqüel·les. Podria dir que estic saltant d'alegria...i la veritat és que és així.
Però mai podem estar del tot contents, oi?
La dolenta, també és molt dolent: no podré córrer la Marató de Sant Sebastià. És un problema d'agenda, d'incompatibilitat amb la feina. No hi puc fer res.
El costat positiu és que com no hi puc fer res, res de res, no em preocupo més del compte. No hi vaig i punt. Ara bé, jo no em quedo sense córrer una marató aquesta tardor. De fet tinc data per la propera, el cap de setmana posterior a Donosti. Vaig com boig intentant valorar quina de les 14 maratons que es disputen aquell dia arreu del món és la més indicada. Tenint en compte que volia intentar fer una bona marca, la millor seria la de Fukuoka, plana, ràpida, fresca...i al Japó. Una mica lluny. La que és més a prop és la de Lisboa però em canso només de recordar les pujades i baixades que hi ha a la capital portuguesa. I entre l'una i l'altra hi ha opcions pintoresques que, posats a treure profit a l'entrenament i no deixar de córrer una marató, també em motiven: la del Reggae (Jamaica), Barbados, Panamà, Las Vegas, Gran Pacífic (Mèxic), Singapur, Illes Caiman, Shanghai (Xina), Macau, llac Nara (Japó), Saint Croix (Illes Verges).
La decisió l'hauré de prendre, com a molt tard, en dues setmanes.

BONA EVOLUCIÓ, OPTIMISME MODERAT

2011-09-26T01:35:00.001-07:00

No m’ha pogut el desànim habitual que m’arrosseguen les lesions. Sé que la periostitis no es cura d’avui per demà, però estic fent tot el que és a les meves mans per escurçar la convalescència. Els primers dies de la setmana vaig anar rodant suau, intentant interpretar bé el dolor i les possibilitats de continuar corrent. D’aquesta manera, de dimarts a divendres vaig sortir quatre vegades, per sumar 32 quilòmetres decebedors. Començava tots els entrenaments amb un somriure als llavis, sense sentir cap tipus de dolor i il•lusionat que potser tot plegat hauria estat un malson. Però a mida que anava avançant s’anava carregant la cama i el mal tornava a fer aparició.
Dissabte i diumenge vaig canviar els plans i vaig tornar a pujar a l’el•líptica, el meu consolador per a les èpoques de lesions. Vaig suar de valent, sense impactes, durant algunes horetes, en les quals vaig fer 80 kms. M’encanta l’el•líptica, però quan m’hi exercito durant més de mitja hora l’entrenament es converteix en un avorriment. Just al contrari que quan surto a córrer, que gaudeixo més a partir dels trenta minuts. Però és el que hi ha.

Tot plegat ho combino amb nombrosos estiraments, dues sessions de massatges diaris, amb les seves corresponents dosis de gel i antiinflamatoris. Aquest matí he tornat al terreny de proves i, després de mitja hora a l’el•líptica, he sortit a córrer al parc. Les sensacions inicials han estat molt millors que les de la setmana passada, però no han trigat a arribar els símptomes que em recordaven que estic lesionat. Tot i això han estat més minsos que altres vegades. Això no ho soluciono aquesta setmana, però tinc confiança que no s’allargui gaire més enllà...

També ha patit lesions, al llarg de la seva carrera esportiva el meu gran ídol atlètic, Haile Gebrselassie. Avui, a la Marató de Berlín, ha vist com un kenià, Patrick Makau, li treia el rècord del món que tenia des de l’any 2008. Les 2h3’59” han passat a la història. El somni de baixar de dues hores és una mica més a prop. Makau ha repetit triomf a Berlín i ha aturat el cronòmetre a les 2h3’38”. Gebre s’ha mantingut competitiu fins al km. 27, per sota dels 3min/km. Però afectat per problemes respiratoris, el campió etíop ha hagut d’abaixar el ritme (primer) i abandonar, al quilòmetre 35. Tot això, no es rendeix. Assegura que presentarà batalla per intentar guanyar-se una plaça per poder participar als Jocs de Londres de l’any que ve, on posaria fi a la seva carrera esportiva.

Des del “tornar_a_córrer”, homenatge al Gran Gebre i felicitats al nou rei de la distància, Patrick Makau.

S.O.S. - STOP

2011-09-21T09:43:00.000-07:00

Ni estava de broma ni era cap bestiesa. Les sensacions van ser clares, des del primer moment: m'he trencat. Tinc una periostitis a la cama esquerra. He hagut de parar. Dilluns no vaig córrer, em vaig dedicar a descansar i a fer-me massatges. Dimarts vaig sortir a rodar una estoneta, ben suau. Però quan duia sis quilòmetres vaig haver de deixar-ho. A la tarda aconseguia cita amb el meu fisioterapeuta habitual, l'Ángel Tiradas. Tot just em va començar a tocar el bessó em va fer diagnosticar una periostitis, una lesió que no havia patit mai, però sobre la qual n'havia sentit a parlar en la meva època al CornellàAtlètic. La convalescència sovint s'allargava més del compte.

Això m'obliga a un canvi de plans. De fet, però, no sé ben bé quins plans seguir, tenint en compte que el més important és recuperar-me. L'Ángel m'ha dit que puc córrer, sempre que ho faci lentament, sobre una superfície tova i durant pocs quilòmetres.

Els plans immediats es redueixen a massatges, antiinflamatoris, gel...i paciència. Moooooolta paciència.

AMB AQUESTA HUMITAT NO HI COMPTAVA

2011-09-18T04:39:00.000-07:00

Quina manera de suar!!! Des de l'inici de l'escalfament ja he notat que la cursa se'm faria dura. No recordava el recorregut però m'ha encantat. Córrer a Barcelona té sempre un encant especial i fer-ho per la zona final de la marató, més encara.En el que no havia pensat era en la humitat que hi fa i que, avui, per a mi, ha estat decisiva.

Setantè de la general i amb un temps final que tampoc ha estat bo: 35'56". Sabia que em costaria baixar de 35', tot i que tenia confiança que podria aconseguir-ho. No ha estat així, ho he vist clar des del tercer quilòmetre.

Després d'una sortida ràpida, en zona descendent, he passat el primer parcial en 3'18", massa ràpid pel que tocava. El segon ja ha quedat compensat amb un 3'38" d'excessiu càstig. Però el tercer ha estat el que m'ha sobtat, ja que em sentia còmode, a la Gran Via, i creia que duia un bon ritme. Un 3'37" traïdor que m'ha fet obrir els ulls. Alguna cosa anava malament i no me n'estava adonant. Al voltant d'aquesta franja m'he anat movent tota l'estona, sense poder accelerar i tanmateix sense punxar. Els dos últims quilòmetres, al final de Sepúlveda i tota la zona del Paral·lel, he mantingut el ritme. Això m'ha permès anar superant corredors. Un d'aquests ha estat en Jordi "Toti" Ribas, tota una institució atlètica i gran referent, però que es troba lluny del seu millor moment de forma. El recuperarà quan vulgui. Però avui, el fet de guanyar-lo, m'ha suposat una alegria. Es tracta de buscar el costat positiu a les coses, oi?

De negatiu ja n'hi ha: després de la cursa he anat a rodar una estona ben suau, per la muntanya de Montjuïc, i m'he fet una contractura al bessó. Ja m'hi he fet unes primeres fregues però no sé cap a on evolucionarà. Creuaré els dits.

A La Mercè he pogut retrobar-me amb amics i coneguts (de tota la vida, de les Aigïes, del bloc...), i això són sensacions que no experimento a les curses que corro a Madrid. Una diferència, de tantes...Felicito a en Joan Prats, en Joan Piqué Serra, en Jordi Ribas, l'Arcadi Alibés, en Xavi Bonastre, en Jordi Antolí, en Mario Badia, en Joan de Sant Pol, en Guillem de Mallorca, en Jordi Soler, la Cristina Collado i tanta altra gent que ha sortit aquest matí al carrer a fer esport per Barcelona.

Abans de la cursa, imaginava que m'aniria millor. La setmana ha estat bona: dimarts vaig tornar a fer canvis de mil, al Retiro (3'34-3'30-3'29), i vaig millorar les referències que tenia; dimecres vaig pujar a La Pedriza i vaig córrer entre els 1.000 i els 1.500 metres d'altitud. Però avui s'ha demostrat que hi ha més paràmetres que cal tenir en compte i la humitat m'ha superat.

Tot i això, sempre optimista, tanco un cercle de quatre setmanes amb quatre bones curses i n'inicio un altre de dues setmanes sense curses però amb càrrega de quilòmetres. Segur que també m'ho passaré de meravella.

ÉS ENGANYÓS PERÒ TORNO A UN PODI 5 ANYS DESPRÉS

2011-09-11T10:57:00.000-07:00

És el que passa quan ens anem fent grans i abandonem la categoria senior per entrar en la de veterans. També és que el canvi no s’ha produït de la nit al dia, així com que cal que vagi acompanyat d’un bon estat de forma. Amb aquests ingredients, en dues setmanes he vist reconegut el meu esforç en dues curses. La setmana passada, a El Pardo, vaig haver d’anar-me’n a treballar sense saber quin lloc havia ocupat: tretzè de la general i segon de la meva categoria (em guarden un trofeu que passaré a recollir pròximament). Avui ha estat diferent, avui m’he quedat fins al final. La cursa de La Elipa la conec a la perfecció, l’any 2006, el millor de la meva vida, vaig arribar tercer de la general. Aquest matí he repetit posició al podi, però en categoria de veterans (a la general he ocupat la novena posició).

Em sento estrany, en una tarima sense podi

A la cursa es tractava de fer dues voltes a un circuit de poc menys de 5 quilòmetres. De sortida s’arrenca amb una pujada progressiva, així que m’ho he pres amb calma, volia anar de menys a més. Tot i així, no he remuntat gaire (al pas pel km. 3 anava onzè). La segona volta m’ha costat més del que em pensava (17’20, la primera; 17’40, la segona) i no m’he pogut enganxar al meu company de cursa en el moment en què ha decidit canviar de ritme. Ell s’ha mantingut ferm, ha anat passant alguns corredors i ha arribat cinquè, 20” abans que jo, novè.

Ara, ja en fred, tinc la sensació que podria haver-ho intentat una mica més i que per por que hagués fet, n’hauria obtingut recompensa. Però és més senzill pensar què podria haver estat, que no pas córrer més ràpid quan creus que el teu cos no dóna per més.

Els meus esforços per reclutar corredors a la feina i entre la colla d’amics està obtenint els seus fruits. Avui, tot i que hi ha hagut nombroses absències més o menys justificades, la Paz Rodríguez ha guanyat la cursa en la categoria senior. Ha arribat quarta de la general, amb uns prometedors 44’17”.

Amb copetes, sota el Drac de La Elipa

Aquesta setmana he tornat a passar de 100 quilòmetres (101) i, posats a destacar coses, em va agradar molt l’entrenament de dimecres, quan vaig fer 16 kms, amb tres canvis de 1.000 metres, recuperant 2’: 3’46”-3’34”-3’30”, en el meu debut en sèries aquesta temporada.

La setmana que ve m’espera la Cursa de la Mercè, a Barcelona, amb un munt d’amics que tinc ganes de tornar a veure (i alguns, fins i tot, de tornar a guanyar).

ENTRENAR O COMPETIR?

2011-09-05T03:52:00.000-07:00

És un dels dubtes que tenim els corredors, temporada rera temporada. Crec que una de les coses que m'ha fallat els últims anys ha estat la falta de competició. Als entrenaments, encara que creus que ho dónes tot, sempre reserves una gran quantitat d'energia. En cursa, no. Aquest any m'he decidit a córrer més curses, però tampoc vull reduir les visites a la Casa de Campo, seu dels meus grans entrenaments...i que només puc fer durant aquells dies que no treballo. La setmana passada vaig tirar pel dret i vaig acabar amb la disjuntiva: divendres, que no treballava, em vaig escapar al circuit, mentre que diumenge vaig córrer a la Carrera Popular de las Fiestas del Pardo (Madrid).

A la Casa de Campo vaig tornar a viure una evolució d'aquelles que et deixen bon cos. Per primera vegada a la temporada vaig fer un test de 5 voltes (20 kms). En la meva última visita, dues setmanes enrere, havia corregut 4 voltes a una mitjana de 3'53.0/km. Vaig sortir embalat, amb nervi, i al pas pel 500 (1'51") vaig adonar-me que el ritme era excessiu. Aquests reptes m'agrada fer-los en progressió...i aquell ritme no l'hauria aguantat gaires quilòmetres. A poc a poc vaig anar trobant el ritme adequat i, volta rera volta, vaig anar esgarrapant-ne segons. No vaig tenir fluixera ni ganes de parar. Vaig anar sempre molt pendent d'escoltar-me el cos, com esperant un senyal negatiu que m'ordenés afluixar. Però no va arribar en cap moment. En l'últim gir vaig entregar tot el que tenia i vaig aconseguir el primer sub-15' de la temporada. Les voltes van deixar aquest resultat: 15'46-15'38-15'33-15'24-14'55 = 77'16" (+-3'51.8). De les dotze vegades que he fet cinc voltes al circuit, en aquests vuit anys de vida a Madrid, aquesta última ha estat la més ràpida de totes.

Una afirmació amb trampa. Altres anys m'he centrat en 7 voltes (28 kms), on he aconseguit temps infinitament millors que els de divendres passat en 5. Però m'agrada agafar-me a dades positives. I a qui no?

Després d'aquesta tirada (en total van ser 24 kms), disposava d'un dia per recuperar-me, abans de córrer a El Pardo. Era conscient que hi arribava cansat, però em venia molt de gust competir. Eren tres voltes a un circuit, bastant pla. No hi havia gaire gent així que,de sortida, em vaig trobar al grup capdavanter.

El ritme de sortida era lent. Podia anar amb els líders.

La cosa no va durar gaire i, com sempre, em vaig anar situant. No han penjat les classificacions encara però crec que vaig arribar 14è, amb un temps de 38'11!!! A mitja cursa em vaig adonar que no estav corrent un 10K...al final van ser aproximadament 10500 metres, una distància que deixa la mitjana de la cursa en uns interessants 3'38"/km. Bonic punt i final a una setmana de 95 quilòmetres. L'evolució es manté. La disjuntiva entre competir i entrenar, la deixo per a un altre dia. Sóc conscient, però, que no totes les setmanes han de ser com aquesta. Cal fer les coses amb el cap.

AVANÇAR ÉS MILLORAR. POC, PERÒ HO ESTIC FENT

2011-08-29T06:11:00.000-07:00

Quan les coses surten com les havíem planificat, quan el resultat és aquell que esperàvem, aquell per al qual crèiem que estàvem preparats, sovint no el valorem prou. Ahir vaig córrer la Carrera Popular Villa de Sotillo de la Adrada (Ávila), per quarta vegada a la meva vida. Hi anava després d'haver anat millorant tant els temps d'entrenament com les referències que tenia de la temporada passada. El més normal és que a Sotillo també mantingués aquesta millora.

La cursa començava a les onze del matí, hora dolenta per a un 28 d'agost. Però ahir no era un dia gaire dolent i bufava un lleuger ventet que refrescava l'ambient. La sortida va ser lenta, per al grup capdavanter, que no tenia ganes de deixar-s'hi gaire la pell. Jo m'hi vaig mantenir al darrere, una mica més ràpid del que hauria hagut d'anar. Als cinc-cents metre, però, ja m'havia posat a to, en el que havia de ser la meva cursa. Molt centrat durant tota l'estona, vaig gaudir lluitant un deu mil amb l'atleta internacional Yesenia Centeno, campiona d'Espanya de 5.000 i 10.000, i sancionada dos anys per dopatge, després que l'any 2009 li van trobar anabolitzants en un control fora de temporada. Ahir anava sobrada, no tenia rivals que posessin en perill els 210 euros que rebia la guanyadora, així que no es va esforçar més del compte. I això va fer que la pogués guanyar.

L'any passat havia acabat 22è, amb un temps de 36'06". Ahir vaig baixar la marca una miqueta, 35'37", i vaig entrar divuitè. Potser perque era el que esperava fer no vaig acabar gaire content. Avui ja ho valoro més. Segueixo el camí marcat i segueixen arribant els resultats. Ja em preocuparé quan no ho facin...

A Sotillo no hi vaig anar sol, vam ser una bona collla d'amics. Alguns es van presentar a la línia de sortida amb quinze minuts de retard...i van fer el que van poder. Qui més qui menys, la majoria ja ho hem viscut alguna vegada. De la resta, en Jerónimo va deixar clar que es troba en plena pretemporada (48'), mentre que la Paz (45'45") va millorar la seva marca, va fer novena en dones i es va endur el seu primer premi en metàl.lic en el món de l'atletisme (10 euros). Per cert, jo també em vaig endur un pessic (15 euros) per entrar entre els 20 primers. Córrer, així, mola encara una mica més, oi?

Gil, Antonio,Gudiño, Sebas, Jerónimo i Paz
Tots amb els peus ben talladets...

Aquesta setmana tornaré a augmentar la quilometrada (vaig tancar la passada amb 85) i, si tot va bé, tornaré a passar dels 100. Diumenge hi ha una cursa a El Pardo. Si m'hi puc escapar, tornaré a fer un altre test. El de debò, però, aquell que tinc marcat amb una "x", és el de la Cursa de la Mercè (18 de novembre). A Barcelona em faria il.lusió tornar a baixar de 35'.

ESFORÇOS I RECOMPENSES

2011-08-22T01:52:00.000-07:00

A partir dels cent ja són paraules majors. Aquests han estat els quilòmetres amb què he tancat la setmana i em fan sentir-me molt orgullós. En ple mes d’agost, amb la calor que està caient, ser capaç de posar-s’hi seriosament, té el seu mèrit. El mèrit és molt subjectiu, d’acord, però ja me l’atribueixo jo mateix...que sóc qui ho ha patit.
Ahir vaig anar a la Casa de Campo i ja vaig augmentar a quatre, les voltes al circuit. Les referències no són extraordinàries, però amb un temps de 62’09” milloro el que vaig fer la temporada passada, quan duia tres setmanes més d’entrenaments. El ritme, 3’53.0, encara és lluny del que necessito i els quilòmetres són pocs. Però les sensacions van ser bones, a excepció d’un flat que em va fer la guitza durant la tercera volta. Afortunadament en l’últim gir vaig poder anar més ràpid i vaig acabar a un bon ritme (3’47”). Els parcials van quedar així: 15’47”, 15’37”, 15’37” i 15’08”. El matí es va fer més distret, gràcies a la companyia. Encara que només vam córrer junts durant l’escalfament, he aconseguit enganyar la Paz Rodríguez i en Javier Gudiño i, cadascú buscant els seus objectius, s’estan enganxant a l’atletisme. L’una lluita per baixar de 45’ en un deu mil, l’altre busca el sub-55’. Tots dos ho aconseguiran abans del que es pensen. M’agrada comprovar que els seus esforços també obtenen recompenses.

Falten 14 setmanes per a Donosti’11, tres mesos i una setmana i veig que (toco fusta) tot va sobre rodes. L’evolució que sento setmana rere setmana és positiva. Crec que estic assimilant bé l’augment de quilòmetres. A mi m’agrada arribar a les últimes deu o dotze setmanes abans de la marató i estar fent 100 kms. Ara hi he arribat una mica abans.

La intenció, però, és marcar més les setmanes de descàrrega, de reducció del volum de quilòmetres. I aquesta que comença en serà una d’elles. Diumenge corro a Sotillo de la Adrada i m’agradaria arribar-hi relativament descansat. En aquest plantejament i replantejament constant que faig dels entrenaments, tinc en compte sempre què he fet anteriorment que m’hagi anat bé. En una d’aquestes revisions l’altre dia vaig adonar-me que l’any dels 2-35’58 vaig estar fent molts fartleks a la Quinta de los Molinos, un parc amb desnivell irregular que hi ha a l’est de Madrid. Doncs també hi tornaré i afegiré els canvis de ritme als tests de 5.000 o a les sèries que, d’altra banda, encara, no he començat a fer.

ERA QÜESTIÓ DE TEMPS...I UNA MICA DE DESCANS

2011-08-17T10:53:00.000-07:00

M'havia deixat tan amoïnat l'últim 5.000 que havia fet al Retiro (18'43"...set segons pitjor que l'anterior), que no havia gosat tornar-hi. Que m'he anat trobant bé ho vaig poder comprovar a la Cursa de Guadarrama, però tenint la referència tant a l'abast de la mà (visc a 2,8 kms. del parc) ja era una altra cosa. I no estic per decepcions. La millor solució va ser anar-me'n uns dies a Sant Sebastià i entrenar a la platja de la Concha. No té res a veure amb la marató que preparo, més aviat va ser aprofitar uns dies de descans que em donaven a la feina...abans del primer "clàssic" de la temporada. Allà no vaig fer res de ritmes elevats, tot va ser bastant pausadet. Vaig pujar l'Igueldo i vaig descobrir l'Ulía, la muntanya que hi ha sortint de Zurriola, en direcció a França. Allà hi passa el GR-121, que és preciós, que avança entre nombrosos penya-segats.

De tornada a Madrid vaig fer la primera visita a la Casa de Campo i el meu estimat circuit (4K). Allà hi vaig acompanyar un amic, durant un parell de voltes, i després vaig fer-ne una tercera a tot drap, 14'38" (+-3'39") que em va deixar unes molt bones sensacions. El positivisme d'aquests dies ha fet que avui hagi tornat al Retiro. Eren dos quarts de vuit del matí, els nanos de la JMJ encara no ocupaven carrers ni parcs, l'escenari era perfecte...però la temperatura ja era elevada (25ºC). He sortit fort, com si només hagués de fer un dos mil (3'34"-3'31"), bàsicament per evitar perdre temps que després seria irrecuperable. He mantingut el ritme com he pogut (3'35") fins que he pagat l'esforç en els dos últims quilòmetres (3'38"-3'38"). El temps final, 17'57" (+-3'35") supera amb escreix els 18'36" de fa dues setmanes i m'anima de cara al pròxim petit repte, la setmana que ve, al 10.000 de Sotillo de la Adrada (Ávila).

AIXÍ, SÍ: COM MOLA QUAN LES COSES SURTEN BÉ

2011-08-07T04:48:00.000-07:00

Avui no m'he despistat a la sortida. Abans del tret inicial estava preparadíssim, allà on havia d'estar. El mateix error, dues vegades, el podria cometre...però no en la mateixa cursa, la Carrera Pedestre de Guadarrama, d'11 quilòmetres. O sí, això mai es pot dir. He esmorzat dues llesques de pa amb mantega i sucre, un suc de taronja i una mica de síndria. Poca cosa, valorant que ahir ja vaig sopar fort, uns bons espaguetis bolonyesa.

He començat la cursa tranquil, conscient que els primers quatre quilòmetres i mig pujaven progressivament. Tot i així he anat avançant corredors fins que hem canviat de carretera, al final de l'ascens, i el recorregut ha passat a ser més senzill. Allà, els dos corredors que tenia més a l'abast de la mà han fet un canvi i se n'han anat cap endavant. No els he pogut seguir, el ritme era excessiu per a mi, i tampoc m'he volgut passar de voltes. En el quilòmetre set i mig, a tres i mig per al final, m'ha passat un altre atleta, Carlos Barrera, i m'ha animat a enganxar-m'hi per intentar agafar els altres dos. Li he dit que no, però una estona després que ell els ha agafat, m'hi he anat apropant molt lentament.

Al km. 9 ja els tenia i m'he quedat a cua de grup, valorant les possibilitats. Al començament no em sentia gaire confiat, però m'he adonat que el ritme que duien m'estava resultant bastant còmode, així que he decidit tirar pel dret, buscar una millora del temps de l'any passat, arriscant una bona posició. Creia que els tres se'm posarien a roda però m'he sorprès quan dos d'ells (Pedro Mourin i en Barrera) es quedaven enrere, una mica ofegats. Jo anava còmode, el canvi de ritme no havia estat gens violent, i m'he crescut. Conec l'arribada molt bé, pel matí m'hi he fixat bé. No m'ho he pensat dues vegades i, a falta de 900 metres he apretat fort les dents i m'he escapat d'en Leandro Blanco (l'últim supervivent dels tres companys amb qui formàvem el quartet).

Satisfacció en la mirada

Era gairebé un sprint...però tenia trampa. No duraria fins al final. Hi havia una pujada que s'acabava a tres-cents metres de l'arribada, allà havia d'arribar amb la posició sentenciada. I així ha estat. A partir d'allà ha estat un passeig, sense lluita. He parat el cronòmetre amb un temps de 41'32" (a 3'44"/km), 1'05"menys que l'any passat!!! Sensacional, enorme dosi de confiança per al futur proper. La posició final també m'ha fet una certa gràcia, setzè, tot i que sobre aquest aspecte no se n'ha de fer gaire cas: amb el mateix temps, l'any passat hauria arribat en la posició número 40. Sovint utilitzo l'expressió anglesa keep pushing per animar els amics. Avui m'ho aplico a mi mateix. Com deia fa anys un espot de la Generalitat de Catalunya, "la feina ben feta no té fronteres", el que cal és seguir treballant, seguir entrenant-se.

PARLO DE GUADARRAMA PER NO FER-HO DE DECEPCIONS

2011-08-04T08:38:00.000-07:00

S'està convertint en un clàssic i no em sembla malament (com a mínim mentre duri la meva aventura madrilenya) començar la temporada a la Pedestre de Guadarrama, una cursa d'onze quilòmetres en el poble que dóna nom a la coneguda serralada on els madrilenys adinerats tenen la seva segona residència. El primer problema d'aquesta cursa és que el poble es troba a 981 metres d'altitud (i no s'hi corre igual, allà dalt). El segon inconvenient és que la meitat de la prova puja i l'altra meitat baixa. Hi he corregut unes quantes vegades i la temporada passada, en què vaig voler imitar Perico Delgado al Tour'89 (recomano lectura ridiculitzant d'aquest mateix bloc), vaig fer el millor temps, no oficial, of course, 42'37". El 2010 preparava la marató de Frankfurt, que era a finals d'octubre, així que a l'agost ja anava rodat. Com ara. Tot i que Donosti és a finals de novembre, el rodatge que porto a les cames m'hauria de deixar en uns temps semblants als de l'any passat.

Avui he descansat, després de dos dies interessants en què la realitat em va tornar a situar al meu lloc. Dimarts vaig fer un altre 5.000, tenint clar que no m'aproparia al temps fet a les Aigües, però confiant que milloraria el millor dels dos fets al Retiro. I no. No va ser així. 18'43, set segons pitjor. Va ser una decepció a mitges, perquè durant tot el test vaig anar per darrere el cronòmetre. Explicacions? Estava cansat? Havia menjat massa la nit anterior? Vaig creure que, sí o sí, ho aconseguiria i ho vaig deixar tot per a l'últim mil? Totes tres podrien valer. Però a mi em sonen a excuses de mal pagador. Així que no diré res. No va sortir i punt.

Això sí, la setmana que ve hi tornaré. Trenco el crono, n'estic segur.

UNA DE BATALLETES...QUE JA M'AGRADARIA QUE N'HI HAGUÉS MÉS SOVINT

2011-08-01T09:28:00.000-07:00

No és el mateix circuit, no és el mateix desnivell, no hi ha la mateixa combativitat. Tot va ser molt diferent. Però el cas és que córrer a Barcelona em va anar de meravella. Dissabte vaig quedar a les Aigües, amb en Joan Prats, en Marc Fontanals, en Josep Maria Fàbregas i l'Eugènia Miró. La idea era fer una anada tranquil.la i una tornada a ritme (cadascú al seu, però buscant-ne un de viu). En Fàbregas i l'Eugènia no van voler divertir-se, ens ho van deixar a en Marc, en Prats i a mi...
I va ser fantàstic: sortida a l'antiga (com quan aguantava el que volia i més...), a prop dels 3'20". Em van deixar uns metres de distància, conscients que m'estava equivocant i quan vaig arribar al 500 (1'42"), ja els tenia gairebé enganxats. Quan vam arribar al mil, ja m'havia situat (3'29") i sentia que, a aquell ritme, aguantaria bé fins al final. L'únic que ho faria seria en Prats, que va sortir com un llamp cap endavant i no el vam tornar a veure de prop fins que vam arribar a l'aparcament. Al darrere, passàvem el segon quilòmetre a 3'31", un pèl més lent, però mantenint. Sentia la respiració d'en Marc anar i venir, però no tenia clar si seguiria o es quedaria.
Seguia, seguia. Seguia enganxat a mi. Sobretot perquè el pas pel tercer quilñòmetre, als avions, va ser bastant més lent (3'35"). No volia que allò es convertís en el clàssic "he començat a tota castanya i acabo pagant una ronda a tothom...entregat a les circumstàncies". No podia permetre que el ritme continués en regressió, així que vaig apretar fort les dents i vaig aconseguir frenar la caiguda (3'33"), just abans de l'últim quilòmetre. Vaig mantenir el ritme fins l'últim 500, quan va emergir un Fontanals que encara no havia ensenyat les seves armes. S'havia estat reservant pel moment decisiu. Se'm va posar al costat, després va tirar una mica...i s'hi va repensar: el temps que anàvem a fer ja era prou interessant, no calia rematar-me tan aviat. Em va cedir el pas, amb la mà, com aquell que diu, "tira tu, que jo no vaig bé". Però no vaig picar l'ham. Tot i això, el 3'29" demostra que vam recuperar l'alegria en els metres finals. Vam tancar el 5.000 en uns molt agradables 17'40", que hauria firmat en qualsevol mes de juliol i en bona part de les últimes temporades.
17'40", mol millor que els 18'36" del Retiro (amb lleuger pendent, sense rivalitat...). Em queda la sensació que si entrenés a Barcelona, amb aquest parell de monstres, em divertiria molt més i, fins i tot, encara podria millorar les marques. O no, que això mai se sap. Que les marques que tinc, tant en 10K, com en Mitja i en Marató, les he fet entrenant-me a Madrid.

M'ENCANTA COMENÇAR AIXÍ DE BÉ

2011-07-28T02:08:00.000-07:00

De vegades ens agrada enganyar-nos a nosaltres mateixos. Jo ho intento, però sovint en sóc massa conscient. En el cas que us explicaré tinc claríssim que les dades no tenen importància. Tot i així, m'encanta tenir-les en compte. Aquesta setmana he començat els entrenament per a la Marató de Donostia i, en els canvis que vull fer, he començat a prendre'm referències a ritme. La primera va ser en el 5.000 que hi ha al Retiro. Dimarts vaig fer-lo en 19'12 i avui dijous, en 18'36. Tot i que es tracta d'un temps molt lluny de l'objectiu final, la millora considerable m'ha deixat un somriure als llavis que no m'acabo de treure.
Però tot plegat és un engany. A començaments de temporada el marge de millora és sempre molt gran i hi ha molts factors a tenir en compte: córrer després de dinar o fer-ho a primera hora del matí, sortir a veure-les venir o intentar millorar una referència anterior...
Demà divendres descanso i dissabte i diumenge correré a Barcelona (un 5.000 de tornada a les Aigües sí que caurà, i tant!!!), de cara al següent cap de setmana estaria bé trobar alguna cursa a Madrid o rodalies.

ELS MONEGROS JA SÓN HISTÒRIA. DONOSTIAKO MARATOIA ÉS EL NOU OBJECTIU

2011-07-26T10:59:00.000-07:00

Ha passat una setmana i mitja des de la disputa de la ISOSTAR DESERT MARATHON, el meu cos està recuperat i únicament arrossego unes molèsties al carp del peu esquerre. Muscularment no vaig quedar tant tocat com després d'una marató d'asfalt (el ritme lent i el terreny tou ajuden molt a reduir l'efecte dels impactes), anímicament ja és una altra cosa (el cansament, en aquest sentit, és molt més gran). Abans de deixar passar gaire temps, però, calia començar a córrer. La setmana passada vaig sortir quatre dies, pocs quilòmetres i molt lents, per sumar-ne un total de 33.

Aquesta setmana ja m'havia de posar les piles, no m'agrada deixar passar les setmanes, sobretot a l'estiu, quan tinc una marató de tardor a la vista. El proper mes de novembre torno a Sant Sebastià, una marató fetitxe. El repte és tornar a baixar de 2h40' (i si puc apropar-me als 2-38, millor...), així que, d'inici, necessito agafar una mica de ritme. Fa uns quants mesos que només preparo curses llarguíssimes on el més important és resistir, el temps era indiferent. Ara, no. Ara necessito posar les cames en moviment, però a una velocitat determinada, inferior als 3'48" durant 42 kms. Mentre ho escric hi penso una mica i em poso nerviós. Una salvatjada.

I qui és que es queda pensant que es tracta d'una salvatjada que no podrà fer (i més quan ja ho ha fet un munt de vegades) i no fa res per intentar aconseguir-ho? Per descomptat no sóc jo. Aquest migdia, a l'hora de dinar, he sortit cap al Retiro. Per primera vegada en aquests vuit anys que fa que sóc a Madrid m'he cronometrat el 5.000 que hi ha marcat. Vull que sigui una constant. Necessito noves referències, necessito canviar algunes coses dels meus entrenaments de temporades anteriors. El primer canvi que em ve al cap és el de les sèries i els fartleks o canvis de ritme. Fa uns quants anys que havia deixat de fer-ne. Els recuperaré. La primera referència no ha estat gaire esperançadora: 19'12 en 5.000 metres, suposen una mitjana de 3'50.4 cada quilòmetre. És a dir, que en 5000 metres he estat incapaç d'anar a un ritme que hauria de mantenir durant 42,195 kms.

Però és una circumstància normal. Tinc un gran marge de millora. A poc a poc m'aniré posant ràpid i en forma per a la distància de Fil·lípides. No en tinc cap dubte.

SÓC CENTENARI. SÓC ULTRAFONDISTA?

2011-07-18T07:26:00.000-07:00

No era por el que sentia, tampoc estava tranquil. La sensació era una mica estranya. Al repte dels Monegros, a la Isostar Desert Marathon, m'hi havia ficat per treure'm una espina que em va quedar clavada a l'etapa llarga de Sables, però en podria haver sortit molt mal parat, amb un corona sencera, d'aquestes espines...Afortunadament, això últim, no va passar.

Hidratació necessària sempre. També, abans de la sortida

Habitualment, per córrer una marató, esmorzo fort, dues hores i mitja abans del tret de sortida. Dissabte passat, als Monegros, havíem de córrer 112 kms. Vaig fer un bon esmorzar, amb llet i cereals, també vaig prendre una mica de fruita. El secret del que després va ser l'èxit, potser, va estar en uns macarrons amb tonyina que ens vam prendre, una horeta abans de la sortida, sota la carpa del Campament Isostar. Tenint en compte el lent ritme de cursa que hauríem de mantenir, carbohidrats d'última hora no ens anirien gens malament.

Amb l'Andrea, incondicional

A les dotze en punt del migdia vam sortir cap a l'infern, a una temperatura superior als trenta graus. Ho vaig fer acompanyat d'en Joan Prats, que va elegir sortir conservador (al meu costat), enlloc d'embogir lluitant per les primeres posicions. El ritme inicial era d'entre 5'40" i 5'50", corríem amb molta comoditat, sempre pendents del Garmin, per intentar evitar accelerar-nos. Hi havia més gent preocupada pel ritme, però la gran majoria va sortir, crec, per damunt de les seves possibilitats. Cap al primer control de la prova ens trobàvem al voltant de la posició 45ena.

Bona cara i ritme còmode en els primers quilòmetres

Entre el CP2 i el CP3 vam passar un munt de corredors. Era un terreny complicat per córrer, per absència de camí i per la pujada intensa. El sol, a més, picava amb força. Un cop a la pista forestal, vam tornar a agafar ritme i quan vam arribar al refugi ens van dir que érem el sisè i el setè classificats. No ens ho acabàvem de creure, així que vam decidir descansar una mica més estona de l'habitual en el punt de control, no fos cas que tothom ho estigués fent i nosaltres ho haguéssim de pagar més endavant. Sembla que no va ser així: la calor s'estava cobrant les seves víctimes. Així que sortíem cap al CP4 va arribar en Víctor Manuel Román, a qui havíem passat pocs minuts abans. No el tornaríem a veure fins a quaranta quilòmetres més endavant. Quaranta quilòmetres, però, que van ser molt durs. El desgast per la pujada, pel sol, per la calor....(i per tot plegat, què carai!!!) ens estava matant.

Arribant al CP5, per la pista forestal

Érem dalt de la muntanya i tocava baixar, però em va arribar el primer buit. Tenia ganes de parar i caminar una estona. Bàsicament no tenia ganes de córrer. L'humor se'm va girar i va aparèixer la meva cara fosca. Vaig enviar en Joan a lluitar amb els lleons una i mil vegades, per tal de quedar-me sol i poder caminar sense haver de demanar permisos. Però en tots els casos es va quedar amb mi. Vam deixar de parlar. L'un bevia quan veia que l'altre ho feia.

D'aquesta manera vam seguir aguantant un parell d'horetes. En el camí vam superar un murcià que anava trencat, amb pensaments de retirada. Després d'atendre la trucada de la seva dona ens va dir adéu. Es quedava enrere, a caminar. Més endavant vam arribar al sisè control. El sol es començava a amagar i la temperatura era més agradable. El meu cos, però, no ho interpretava així: l'estómac començava a queixar-se i el flat, a amargar-me la cursa. Sortint d'aquest CP6 ens vam retrobar amb en Víctor Román. El vaig veure tan fresc que li vaig dir a en Joan que se n'anés amb ell, per defensar la cinquena posició, i que jo necessitava anar a la meva. Se'n van anar tots dos i es va fer fosc.

L'encesa del frontal va anar acompanyada d'una caiguda, una ensopegada com una altra, sense conseqüències negatives. Ben al contrari, la maleïda pedra en el camí va aconseguir despertar-me els sentits. Va ser aleshores quan va començar una altra cursa, la de la lluita per tornar a córrer a un ritme decent. Faltaven menys de 20 kms. per a l'arribada i ho tenia a l'abast de la mà. Em vaig trobar fort, vaig anar augmentant el ritme i passats uns quants quilòmetres em vaig sorprendre per uns llums que se m'apropaven, pel davant. Eren els frontals d'en Joan i en Víctor, que tornaven després d'haver-se equivocat de camí. Tot i així, no vaig arribar a enxampar-los. Jo anava ràpid però ells volaven.

Quan vaig passar el quilòmetre cent (una bogeria, quan hi penso), després de l'últim control, vaig trobar-me en Víctor, que caminava. Estava entregat, desfet. El frec a frec amb en Joan l'havia fos. El vaig intentar animar, sense gaire èxit, i vaig seguir el meu camí. Només em faltava una última empenta, de menys de deu quilòmetres. Em sentia imparable. Quan el terreny acompanyava corria a cinc pelats. De tant en tant m'anava girant, però no se m'apropava ningú. I una estona després vaig veure el llum d'en Joan, que s'anava fent cada cop més visible. Quan el vaig atrapar, estava buscant senyals per decidir el camí a seguir. Ens vam alegrar de tornar a estar junts. Probablement, ell una miqueta més que jo. Si jo hagués estat qualsevol altre corredor li hauria tocat córrer de valent i patir una agonia fins al final.

El temps corre fins que no marques amb l'Sport Ident, el xip de l'IDM

Junts, en canvi, vam poder gaudir dels últims moments de la cursa més llarga de les nostres vides. Vam creuar la línia d'arribada, celebrant l'èxit que acabàvem d'aconseguir. Va ser un moment meravellós que mai oblidaré. Havíem sortit a les dotze del migdia i arribàvem gairebé tretze hores després. El que va passar aleshores era més que previsible. Ens vam asseure en unes cadires i va sortir tot el cansament. Esbufecs intensos, fred, set, gana, son, dolor...estàvem abatuts, però per damunt de tot, molta felicitat.

Un dels dos està cansat. L'altre, no

Ja sóc centenari, tot i que no em sento ultrafondista. Sóc maratonià. Vull tornar a córrer una bona marató, Sant Sebastià'11. I després, ja veurem.

Mil gràcies a l'Andrea i en Marc, que van seguir tota la cursa i que, a l'arribada, em van acollir i cuidar quan no tenia esma per fer-ho jo tot sol.

Mil gràcies també a en Joan. Per tot.

DEMÀ M’ESPERA EL PITJOR INFERN AL QUE MAI M’HAGI POGUT ENFRONTAR

2011-07-13T15:19:00.000-07:00

I això m’ho he buscat jo, tot sol. Quan vaig disputar la Marató de Sables creia que ja ho havia vist tot. Però tot just se m’obria un nou ventall de competicions desconegudes per a mi. Unes proves de resistència en què l’important no és el ritme sinó el simple fet d’arribar. Benvingut al món de l’ultrafons, em vaig dir. I aquí sóc. Demà a les dotze del migdia es dóna la sortida a la primera edició de la Isostar Desert Marathon, una cursa d’entre 110 i 120 quilòmetres (l’organització no ho deixa clar) pel desert dels Monegros. Aquí no et pots plantejar, ni per un moment, la possibilitat de calcular els temps de pas per quilòmetre. La marca de marató no val res, ni tan sols a títol orientatiu. Ni parlar-ne. No té cap sentit.

Es tracta de sortir amb les bateries carregades, córrer molt més lentament del que creus que el teu cos pot aguantar i buscar el primer control. Aquell, i no cap altre, ha de ser l’objectiu. I després el segon i el tercer i així successivament. Es tracta de distreure’s pensant en tot allò que et passi pel cap. Gaudir del descans en els punts de control. Però sobretot, es tracta de beure i menjar...mentre no pares de córrer. I estar preparat per quan arribi el moment en què ho vulguis engegar tot a rodar.

Podria estar-me hores escrivint consells que, probablement, no em serveixin ni a mi. El que tinc ganes, de debò, és que arribi el moment definitiu, el tret de sortida, aquell en què ja no valen les paraules sinó els fets. L’objectiu és acabar. Un cop ho aconsegueixi ja podrem parlar del “com”. El repte, sense dubte, s’ho val.

EL KILIMANJARO NO M'ESPERAVA

2011-07-13T01:59:00.000-07:00

Era jo (i no la muntanya), qui havia programat aquella cita. No li vaig consultar si em voldria rebre i acollir entre les seves glaceres. Vaig decidir provar-ho, anar-hi amb la millor de les intencions i veure què podia fer. Des que fa un munt d’anys vaig pujar a l’Aneto amb en Josep Beas i en Josep Maria Fàbregas (mai us ho podré agrair prou) el mal de cap m’ha fet companyia en totes i cadascuna de les expedicions d’altitud. El Tajumulco (Guatemala), el Misti i el Chachani (Perú) o el Khala Pattar (Nepal), no n’hi a cap que se’n salvi, tots m’ho han fet passar malament. Tot i això, sabent-ho i tenint-ho present, decideixo anar-me’n a Tanzània a intentar pujar el sostre d’Àfrica, el Kilimanjaro, de 5.895 metres. La pregunta és massa tòpica: per què. La resposta no ho és tant, de fet no tinc clar que en sigui la correcta: perquè confio que la meva facilitat a patir aquest tipus de dolors vagi minvant amb el pas del temps i l’augment d’experiència en la muntanya.

Des de baix no s'aprecia la bellesa del cim

El cas és que la muntanya era allà i jo la volia pujar. Vam contractar l’ascens en sis dies, per poder fer una mica d’aclimatació, en un ascens progressiu a través de la Ruta Machame. La porta d’entrada al Parc del Kilimanjaro és a 1.800 metres i la primera nit ja la vam passar a 3.000. Els primers símptomes ja apareixien, però un te calent, seguit d’un bon sopar, hi van posar remei amb facilitat. Les sensacions es van anar repetint dia rere dia: mal de cap durant la part final de la caminada, que s’esvaeix després de menjar a la tenda.

Una tenda que quan arribàvem al campament ens trobàvem ja muntada. Al Kili t’obliguen a contractar guia, cuiner i un mínim de camàlics, que carreguen el pes necessari perquè els turistes no ens cansem més del compte. Desmunten la tenda quan nosaltres ens posem a caminar, ens avancen pel camí i la tornen a muntar abans que puguem ensumar el final d’etapa. Realment, el gran mèrit de pujar (o no) al Kilimanjaro és el seu.

Tenda petita i somriure inicial

La rutina de l’ascens era cada dia la mateixa. Despertadors a les sis, esmorzar mitja hora més tard i sortida a les set. Dinàvem pel camí, arribàvem al campament, preníem un te amb crispetes (sí, sí, crispetes!!!) i descansàvem fins l’hora de sopar, que acabava sent sempre al voltant de les set. El menú no variava gaire: pasta amb salsa de tomàquet, pastanaga i ceba, mooolta ceba, una amanida (que jo no provava mai) i fruita. Després del sopar, en Robert, el guia, entrava a la tenda i ens feia el briefing del dia següent.

L’últim dia abans de l’atac al cim, però, tot va ser diferent. L’etapa va ser més llarga del normal i no vam arribar al campament fins les sis de la tarda, temps justet per a un soparet ràpid i descansar o dormir (per damunt dels 4.500 metres, aquesta darrera alternativa es presentava com una quimera per a mi). A les onze de la nit, toc de diana, i a la mitjanit sortíem abrigats amb un munt de roba que no havíem utilitzat fins aquell moment. Els -15ºC convertien en necessària qualsevol peça de roba extra.

El ritme de sortida va ser més lent que els dies anteriors i la resta de grups ens anaven avançant. Tot i que no m’agrada que em superi ningú, en aquest medi no m’importava. Em sentia fort, sobrat de cames i braços, però el maldecap de sortida anunciava una jornada complicada. Vaig anar bevent i menjant tant com vaig poder, sense tenir set ni gana. Però el malestar es generalitzar i, a més, no feia més que augmentar. Perillava l’èxit de l’aventura.

Després d’una parada per descansar i beure vaig patir el pitjor moment. Ens trobàvem per damunt dels 5.400 metres i sentia que el cap em podia esclatar en qualsevol moment. M’imaginava els meus companys recollint-lo en petits bocinets...Aleshores, però, vaig recordar una imatge que ho va canviar tot: un atleta japonès, a la Marató de Sables que, en l’etapa llarga (82 kms.) va arribar pràcticament arrossegant-se, recolzat sobre els seus bastons. El patiment d’aquest últim classificat d’una etapa mortal per a tothom, em va fer veure que sempre es pot anar més enllà, que sempre n’hi ha un que pateix més que tu i que el que cal fer és no donar-se per vençut.

Va ser en aquell moment quan vaig sentir que ho aconseguiria. Va ser aleshores quan unes llàgrimes escadusseres van començar a relliscar-me cara avall. No vaig canviar el ritme, no vaig modificar res, no tenia cap pressa. Els antecedents que m’acompanyaven havien fet que el Kilimanjaro no m’estigués esperant, tot estava escrit perquè em convertís en una de les seves víctimes. Però el cim no s’havia de moure i jo hi arribaria, n’estava convençut.

L’últim tram de pujada es va fer molt llarg. Els primers raigs de sol començaven a aclarir una mica el panorama. Érem damunt dels núvols, girava la vista enrere i la imatge feia tremolar. Tornava a fixar-la endavant i la motivació augmentava. L’adrenalina es va disparar a l’Stella Point, l’avantcim. Allà ja ho teníem, només quedava un passeig fins a l’Uhuru Peak. El passeig es va allargar durant gairebé tres quarts d’hora, en què el cap no va deixar de recordar-me que volia baixar, com més aviat millor.

Al cim de l'Àfrica, impossible amagar la felicitat que se sent

Abans però, vaig voler gaudir de l’èxit amb la Paz, la seva ascensió va ser per emmarcar, així com amb els dos guies que ens van acompanyar, en Robert i en Satur. Gràcies a tots ells vaig aconseguir el meu propòsit. Per culpa de tots tres, la idea de seguir pujant muntanyes seguirà neguitejant-me. Fins que en trobi una altra que em motivi prou. M’oblidaré dels maldecaps i m’hi llençaré. A patir, com sempre.

PAM A PAM, PRIMER LA DESMAN

2011-07-10T08:59:00.000-07:00

Ha estat gairebé un mes de silenci, però un silenci més que justificat.
M'acomiadava amb l'esperança que l'equip d'Esports de TV3 aconseguís un bon resultat a la Desman. Ens va costar un ull de la cara però vam certificar una meritòria setena posició. Per primera vegada, cap company va tastar les aigües del canal olímpic de la Seu, en la prova del caiac. En aquest sentit vam experimentar una millora rellevant (el relleu va ser dels que fan època...). En el rafting, però, vam patir una punxada històrica (penúltims!!!). Sort vam tenir que en les tres proves en què predomina una mica la resistència i l'esforç anaeròbic, per damunt de la tècnica (orientació, cross i btt), vam estar a l'alçada. Francesc Sòria, Quim Robert, Josep Maria Puig, Ferran Moron i jo mateix vam fer un equip competitiu, en què, per damunt de tot, vam gaudir d'un cap de setmana excepcional al Pirineu. Gràcies a tots ells. Companys de feina fent pinya, tots junts, és bonic de veure. Si a més això passa mentre es fa esport, encara més.

RECUPERAT I AMB PILES PER ALS PIRINEUS

2011-06-14T02:13:00.000-07:00

Van ser a un ritme lent, però van ser 37 quilòmetres. Fer-ne més hauria estat molt contraproduent per a la Desman, tot i que m'hauria anat genial de cara als Monegros. Estic enganyant uns amics perquè s'apuntin a la versió curta de la Isostar Desert Marathon (l'Starter, d'entre 40 i 45 kms.) i diumenge vam anar a fer una tirada tots tres. En Javier i l'Antonio no han corregut mai més enllà d'una mitja marató, així que el repte, per a ells, també és enorme. Com tots els que correm, per a ells crec que és important aprendre a escoltar el cos, les seves necessitats i les seves queixes. El meu cos s'està portant de meravella, últimament. No li he exigit gaires coses des que vaig tornar de Sables, però últimament he anat augmentant els ritmes als entrenaments i no m'ha costat gaire. Després d'una tirada llarga no he pagat el sobreesforç i he pogut seguir entrenant-me. Això és un bon senyal. Ahir i avui he baixat una mica les exigències (12 kms i 10 kms, respectivament) per recuperar-me en el mínim de temps i estar a punt per a la Desman, la prova d'aquest cap de setmana. Crec que hi arribo en millors condicions que fa dues temporades, quan un refredat, a falta d'una setmana, es va convertir en una grip el dia que començava la competició. El rendiment, no cal dir-ho, va ser bastant dolent. L'equip d'enguany,sense pretendre anar enlloc, és dels millors en què hauré pres part. Quim Robert (els braços de TV3), Josep Maria Puig (l'orientador fàcilment desorientable), mig Ferran Sòria (fa veure que s'ha lesionat per treure's pressió) i, la gran novetat, acabat de tornar de la Titan Desert, Ferran Moron. L'objectiu hauria de ser estar entre els 8 primers. Si no s'aconsegueix, tornarem a canviar de capità, com cada any.

A PUNT PER A LA DESMAN, PENSANT EN EL KILI, PREOCUPAT PER LA ISOSTAR DESERT MARATHON

2011-06-11T04:57:00.000-07:00

Són moltes coses les que tinc al cap, últimament. La Desman és una prova que em motiva molt. Tres dies als Pirineus, amb companys de feina de Barcelona, disciplines diverses...En tinc ganes. Però també espero amb il.lusió el viatge a Tanzània. Fa un parell d'anys que hi penso i ja s'apropa el moment. L'altitud mai se m'ha donat gaire bé. A partir dels 4.500 metres el meu cos no s'adapta gens bé i els maldecaps són constants, no me'ls trec fins que no torno a nivells inferiors. Em costa respirar i m'ofego amb facilitat. I tot i així, hi torno.
Una cosa semblant és el que em passa amb el tercer repte de l'estiu, la Isostar Desert Marathon (IDM). A Sables, em va quedar clar que el desert i les distàncies llargues dels ultra-trails són molt diferents de l'asfalt i una marató. I el meu cos no hi està acostumat i no reacciona com jo vull que ho faci. Per això, la prova dels Monegros s'ha convertit en un gran repte per a mi. Ara, com a mínim, ja sé com reacciona el meu cos a aquestes circumstàncies. Tot i que tindré defalliment (o defalliments) vull experimentar una millor reacció que la que vaig tenir al Sàhara, començant per un plantejament de cursa molt més conservador. Ja he dit en més d'una ocasió que no hi arribaré ben preparat, físicament. Anímicament, però, crec que duré les bateries ben carregades. A il.lusió no m'ha de guanyar ningú. Falten cinc setmanes senceres per a la ISD. Ja és aquí. Demà diumenge ho celebraré com cal, amb una tirada llarga (la tirada llarga de la setmana, 35 quilòmetres, curta i insuficient sempre que pensi en els 120 del 16J). I a seguir endavant.

Em permeto la llicència de mirar enrere uns instants, la setmana en què s'ha emès el reportatge de la Marató de Sables al Temps d'Aventura i s'ha publicat un altre reportatge (a la pàgina 32) a la revista Corricolari. M'ha agradat que veiessin la llum. M'ha agradat recordar les sensacions que vaig viure el passat mes d'abril. Tot plegat em motiva molt i em fa pensar en reptes a més llarg termini, aventures un esglaó més complicades que les que he fet o sóc a punt de fer. Però això, ara mateix, són figues d'un altre paner i ja en parlaré si sobrevisc als Monegros.

Per cert, ahir es va emeAhir es va emetre

QUÈ MÉS PUC DEMANAR?

2011-06-07T01:32:00.001-07:00

Feia gairebé dos mesos i mig que no anava a Barcelona. I aquest passat cap de setmana hi vaig tornar. Ho feia amb moltes ganes, de retrobar-me amb els amics i de córrer a la carretera de les Aigües. És un goig, molt semblant (potser) a un luxe. En tres dies vaig acumular 62 quilòmetres. Encara que costi de creure, no estic cansat. He gastat molta energia. Però el plaer que n’he obtingut a canvi m’ha fet carregar les piles, més que qualsevol altra cosa. Físicament hauria de ser impossible. Anímicament és molt comprensible. Estic exultant.

Dissabte vaig començar amb bon peu. Inicialment es tractava de rodar suaument amb en Joan Prats i en Marc Fontanals, explicar-nos batalletes diverses, riure i suar. Ho vam fer tot, però jo (sobretot jo) vaig suar molt. Em van fer suar de valent. Sempre correm de forma progressiva però, quan ens hi posem, la progressió no té límit. Anàvem ja a un ritme viu, de 3’36” en el penúltim quilòmetre (de 15) i es van trencar les hostilitats. Sense dir-nos res, vam accelerar una mica més. Venia de rodades superiors a 4’20” durant molts mesos i les meves cames no estaven preparades per volar a aquelles velocitats. No m’agrada quedar-me enrere i ho vaig donar tot. Aquell últim mil va passar en un instant. Vaig treure el fetge per la boca, em vaig quedar sense aire. Els vaig haver de deixar anar. Millor dit...se’n van anar tots dos, com si res. Tenien un canvi més que jo (o més, mai ho sabré) i van arribar al pla dels Maduixers quatre segons per davant meu. Els 3’20” que em marcava el cronòmetre era un bon auguri del cap de setmana. Ells són uns “feres”. Jo no estic tan malament. L’efecte Sables, que creia que em deixaria molt lent, no ha estat tan greu. Tinc ritme a les cames. Puc somiar.

Diumenge vaig córrer amb en Fàbregas, Collserola amunt. Feia moltíssima humitat, havia plogut, les branques ens regaven el cap i els braços, cada cop que les tocàvem, avançant entre trialeres estretes. Tot plegat estava d’un verd màgic, preciós. Vam anar a l’ermita de Sant Medir i el vaig acompanyar de tornada cap a l’Arrabassada. La meva jornada tot just acabava de començar. Me’n vaig anar cap a Sant Cugat, on vaig continuar l’entrenament, al costat del meu germà i el meu nebot. En total 35 quilòmetres. A ritme baix, però 35.

I dilluns vaig córrer tot sol. Cansat després de la jornada anterior, vaig pujar a les Aigües amb la intenció de sumar una dotzena de quilometrets més, dutxar-me i iniciar l’última jornada de la meva estada barcelonina. Quan vaig arribar a la carretera de Vallvidrera i vaig girar cua, em vaig posar les piles per intentar una tornada per sota de quatre. La progressió va sortir sola: 3’55, 3’52, 3’51, 3’43...i en l’últim 3’23, per a un 5.000 final en 18’45 (+-3’45). En la preparació de qualsevol cursa seria una marca que em faria plorar. Ahir em va donar una alegria.

I amb aquest bon rotllo torno a Madrid, disposat a seguir corrent, sumar tirades llargues, combinar-les amb canvis de ritme i anar preparant el cos pels pròxims reptes.

HO HAVIA DE FER

2011-05-30T02:17:00.001-07:00

Arrossego un refredat que cada dia empitjora una mica. Tinc petits atacs de tos que m’impedeixen respirar amb normalitat (i m’envermelleixen la cara per moments...) Aquests últims dies ni he dormit gaire ni he descansat prou bé. Tot plegat es deu, en gran part, a la pujada de temperatures i la magnífica combinació que fem amb els aires condicionats. Arribava a diumenge amb una taula d’entrenaments molt trista, de 36 kms. repartits en tres sessions (el•líptica a banda). Quan se’m fica al cap alguna cosa és difícil que desisteixi a complir-la. Pensant en la cursa dels Monegros (i en les dificultats que tindré per preparar la prova), volia anar augmentant la quilometrada. La setmana anterior n’havia fer 64, així que per superar-ho havia de fer-ne un mínim de 29!!!

Després d’haver treballat durant la nit triomfant del Barça a Wembley, em vaig llevar tard, gairebé a les onze del matí...mala hora per començar una tirada llarga a finals del mes de maig (24-29ºC). Sense haver sopat i havent esmorzat una poma i dues taronges vaig sortir al carrer a veure si sonava la flauta i no queia desmaiat en qualsevol cantonada. Em feia mandra agafar el cotxe i anar a la Casa de Campo, així que vaig decidir fer una combinació de parcs de Madrid, per amenitzar les més de dues horetes de rodada (Breogán, Fuente del Berro i Retiro).

El resultat no va ser tan alarmant com temia. Vaig aguantar sense problemes una distància que tenia oblidada des de Sables (un gel d’Isostar també va tenir-hi alguna cosa a veure) i vaig aturar-me a casa amb 30 kms a les cames, a un ritme de 4’36”. És curiós, però el pitjor moment el vaig viure a l’ascensor, quan se’m va ennuvolar la vista un moment i vaig haver de parpellejar tres vegades seguides per tornar al món real.

I ara, tan a gust. Content, satisfet, orgullós, motivat, confiat i esperançat...no voldria pagar aquest sobreesforç durant els pròxims dies. No va ser un entrenament intel•ligent ni lògic. No entraria en els plans de cap entrenador. Però de vegades sents que necessites un cop d’efecte. El meu era aquest. Ho havia de fer.

COM CANVIAR-LI LA CARA A UN DIA TRIST

2011-05-27T09:06:00.000-07:00

No sóc d'aquells que pensen que en el món tot està interconnectat. Les coses passen perquè han de passar. I qui vol (i pot) en treu profit. Jo espero treure'n de la possibilitat que se m'ha obert amb el canvi de dates de l'ISOSTAR DESERT MARATHON, la primera edició d'una competició de resistència, per a ultramaratonians. Una cursa d'entre 110 i 120 quilòmetres pel desert dels Monegros, a prop de Fraga.S'havia de disputar el pròxim 9 de juliol però l'organització s'ha vist obligada a moure la competició una setmana i tindrà lloc el següent cap de setmana, del 16 al 17. Una setmana abans hauré tornat de Tanzània, on aniré a intentar pujar el Kilimanjaro, veure bèsties en un safari i descansar en alguna platja de Zanzíbar.
Sóc conscient que ni estic preparat ara mateix, ni ho estaré quan arribi el moment. Simplement, sento que hi vull anar, vull viure aquesta bogeria, patir-la i seguir aprenent a moure'm en les llargues distàncies. L'etapa llarga de Sables (82 kms) em va deixar una mica tocat a nivell anímic.No estava preparat per allò. Va ser massa dur per a mi. Aquell dia vaig experimentar unes sensacions estranyes, semblants a les de la meva primera marató, l'any 96.
Després d'haver creuat la línia d'arribada vaig ser conscient de tot el que havia après en aquelles hores de patiment, d'un munt de coses que m'haurien fet millorar si les hagués tingut en compte abans de la sortida. No em refereixo a canviar el tipus d'entrenament sinó a detalls. Parlo de menjar, de beure, d'escollir bé quan has d'anar sol perquè ho necessites i quan no, de mantenir un ritme pausat (però mantenir-lo!!!). Són tantes coses que, tot i que no podré entrenar-me com correspon, vull comprovar si sóc capaç, si l'experiència viscuda em serveix per aconseguir-ho.
Avui a Madrid plou a bots i barrals, el dia és lleig i tot sembla tenir un to tristot. Amb aquesta decisió li canvio la cara a la jornada. Em motivo. I me'n vaig a córrer.

NO SÉ QUIN HA ESTAT EL PUNT D'INFLEXIÓ

2011-05-22T04:31:00.000-07:00

Però ha aparegut. Com si res. D'un dia per a un altre.
Fa dues setmanes vaig anar a veure l'Ángel Tiradas, el meu fisio, i des d'aleshores el genoll va decidir donar-me una treva. Al començament no m'ho vaig prendre seriosament, ja he viscut mil recaigudes i no les assimilo gaire bé. Però aquesta setmana vaig decidir fer un pas més enllà i vaig trencar la barrera dels 10 kms. Ahir en vaig fer 15, de meravella, i avui 17 més. Una distància que em torna a connectar a Sables. L'última etapa, la més curta, la senzilla, el passeig, era només de 17 kms. Avui, un mes i mig després, hi he tornat. A un ritme de 4'27", que encara fa riure (però menys), torno a sentir-me còmode i optimista.
La tiradeta d'aquest matí no es veurà ampliada en els pròxims dies, no. En quatre setmanetes hi ha la Desman i necessito fer pujades, a ritme, a tot drap. De les cinc proves que hi ha (cursa d'orientació, cross per relleus, kayac, rafting i btt), la que més m'agrada és el cross per relleus. S'acostuma a fer en una zona d'altitud (alguna vegada l'han fet al Pla de Beret), en un circuit molt explosiu. Per això necessito acostumar-me a les pujades. Si són d'un parell de quilòmetres, millor que no pas d'un. I si són a la Sierra, millor que en un parc. Circumstàncies obliguen, de moment les faig a la Fuente del Berro, Madrid, al costat dels estudis de TVE. Mentre no pugi a la muntanya, aquest serà el meu banc de proves.

HI HA ALGUNA MANERA D'ACABAR AMB AQUESTA FARSA?

2011-05-17T11:02:00.000-07:00

S'ha acabat convertint en una situació normal. I fa fàstic. A mi, com a mínim, me'n fa molt.
Parlo del dopatge. Ahir la Policia va desarticular una xarxa internacional de tràfic de medicaments falsificats, en una operació en què es van intervenir 700.000 dosis de diferents productes, entre els quals destaquen 10.000 ampul·les d'EPO!!!
En un laboratori d'Elx (Operació Dama, l'han anomenat) preparaven i envasaven l'hormona de creixement, rebuda des de la Xina. Posteriorment es comercialitzava el producte a través d'internet. S'han produït 26 detencions.

Em preocupa, i molt, el destinatari de totes aquestes dosis, el trampós que es vol saltar les normes per aconseguir un èxit que, des del moment en què entra en el negoci del dopatge, ja sap que no es mereixerà. Tant me fan la nacionalitat de l'individu i l'esport que practica. Em fa fàstic. Esportistes somia-truites confien que la drecera de les drogues els pot conduir a algun lloc. L'únic que aconseguiran serà el ridícul més absolut quan la veritat, tard o d'hora, els esclati davant dels morros.

El dopatge existeix en l'esport d'èlit però, lamentablement, i cada cop més, també en l'esport amateur!!! On anirem a parar? I, a més per què? Per aconseguir un contracte publicitari milionari? Per guanyar una medalla olímpica? Per obtenir un reconeixement públic? Noooooooooooo. Per arribar entre els deu primers en una cursa de pà sucat amb oli...o per millorar marques personals. És molt trist. Que no veuen que s'enganyen a ells mateixos? O es deixen enganyar, tant me fa. Però ho saben. En són conscients. Tots. I em fa fàstic.

Crec que la lluita contra el dopatge, a Espanya, és a anys llum d'altres països. No s'ha de tapar la merda amb un drap i esperar que desaparegui tota sola. Tampoc s'ha de desviar l'atenció cap a temes polítics que no porten enlloc. La vida de l'esportista és molt curta. Ha de ser conscient que si la fa, l'haurà de pagar. No hi ha d'haver perdó. Ni reduccions de pena. Aquell que doni positiu en un control, aquell que superi els nivells màxims d'hematòcrit, aquell que trafiqui amb substàncies dopants, NO HAURIA DE PODER TORNAR A COMPETIR MAI MÉS. Per arribar a l'èxit hi ha molts camins possibles. Intentem ensenyar als més joves a diferenciar entre els bons i els dolents.

Dit això, tots a entrenar-se!!!

SOBRE MUNTANYES REALS I VIRTUALS

2011-05-15T10:34:00.000-07:00

El temps passa. Els dies que hem deixat enrere no els tornarem a recuperar ni a viure. I no només els dies, també les setmanes, els mesos, els anys...El món es mou a una velocitat de vertigen. I jo, a quina velocitat em moc? No en tinc ni idea. M'agradaria pensar que no estic deixant-lo escapar.
Sables va quedar enrere. Ara s'apropa la Desman (per passar-ho bé), després anirà el Kilimanjaro (un repte personal) i a finals de novembre una nova marató de Donosti (una altra vegada Donosti). Per squest últim objectiu es requereixen un mínim de dos cents entrenaments. En Mou diria que tornar a ser "sub-2h40" s'ha convertit en una obsessió per a mi. I jo li donaria la raó. Sé què cal fer per aconseguir-ho, però se'm fa una muntanya posar-m'hi.
Serà que estic cansat?
Tindré algun virus?
Necessito una mica de platja?
O què?
Segur que hi trobaré respostes.

MÒNICA AGUILERA, UN EXEMPLE A SEGUIR

2011-05-10T11:50:00.000-07:00

Avui n'he fet 10, per sota de 5, la tirada més llarga i a millor ritme des que vaig tornar de Sables. Sembla una broma, oi? El genoll segueix millorant però no acabo de fer net, així que prefereixo anar amb compte. Quan parlo amb companys que van ser amb mi al desert, em reconforta veure que, la majoria, també estan fotuts. Dits, peus, turmells, genolls, quàdriceps...qui més qui menys, gairebé cadascú té alguna història. Però dic gairebé perquè també hi ha aquells que són diferents. La Mònica Aguilera, campiona femenina a Sables'10 i cinquena en aquesta últmia edició, és el millor exemple d'aquest grup reduït. Va acabar Sables fotuda i amb els mateixos mals que la resta, però no es va quedar de braços plegats, pensant el que hauria pogut ser.

Va iniciar la recuperació, entrenant-se damunt de la bicicleta, per evitar els impactes musculars que produeix córrer. Mentre la majoria anem recuperant-nos amb una calma exagerada, corrent mitja horeta un dia, 45 minuts l'altre i res de res els tres següents, ella, lluitadora i patidora com ben pocs, es va endinsar en una nova aventura, la Transvulcania: 83 quilòmetres d'una tirada, amb un desnivell acumulat superior als 4.000 metres. És un autèntic roc, incansable, duríssima. Tant, que es va imposar a la pròva de Canàries, demostrant que segueix estant allà i que val la pena seguir-hi confiant. Més detalls del seu triomf els trobareu a elblogdemonicaaguilera. Des d'aquí, només vull confessar-li la meva admiració, felicitar-la i animar-la a continuar.

GAIREBÉ UN MES DESPRÉS, RECUPERO LES GANES DE CÓRRER

2011-05-04T12:06:00.000-07:00

Ahir va fer mes que vam començar a disputar la Marató de Sables, qui ho diria, sembla que fos ahir. Aquest últim mes ha estat un dels més intensos de la meva vida, tant per les emocions i el cansament viscuts al desert com per la feina que m'esperava a Madrid quan hi vaig tornar. Els quatre clàssics no són tan durs com una etapa non stop però també esgoten.
La tornada a la realitat ha estat paulatina. Al començament no sortia a córrer, a causa d'unes fortes molèsties al genoll dret, tot i això, he fet dues sortidetes a la muntanya, a respirar una mica d'aire pur, que "sempre va bé i clarifica les idees", com deia en Gerard Quintana. Amb el pas dels dies he anat agafant una lenta rutina de córrer, però no ha estat fins avui que he encadenat dues jornades seguides calçant-me les vambes. El dolor ha minvat però no ha desaparegut i això em comença a preocupar. La setmana que ve, sense falta, visitaré el fisio, a veure què m'hi troba.
Aquest cap de setmana tenia intenció de córrer una cursa, no per les ganes de tornar a competir (Sables encara s'està cobrant els excessos) com per una causa solidària: la Carrera Popular Hortaleza - Trofeo Menudos Corazones, que destinarà els beneficis a aquesta fundació d'ajuda als nens amb problemes de cor. El Sevilla-R. Madrid de dissabte, possible preludi d'un nou títol de lliga del Barça, em trasllada a la capital del Guadalquivir, així que el meu retorn a la competició es farà esperar una mica més.
Al llarg d'aquest temps, molts amics de Sables m'han preguntat si tenia intenció de passar-me al món dels ultra-trails i la veritat és que no negaré que la idea m'ha passat pel cap. Però no. M'agrada l'asfalt, és on m'he mogut sempre i on seguiré movent-m'hi. La primera idea de futur que tinc és córrer la Marató de Donosti, que ja fa anys que no hi vaig. Si no pot ser aquesta, en buscaria alguna altra a finals de la tardor. L'objectiu és tornar a baixar de 2h 40', marca fins fa alguns anys molt assequible però actualment impossible d'aconseguir.
Ara bé, hi haurà excepcions. Les sensacions viscudes al Marroc han estat tan bones, tan intenses, tan dramàtiques...que necessito repetir, no a Sables però sí alguna cosa d'un estil semblant. Fins ara no he tingut temps per capbussar-me a internet a buscar aventures, però tot arribarà.

RECULL DE CRÒNIQUES DE SABLES PUBLICADES A WWW.RUNNERS.ES

2011-04-21T11:50:00.000-07:00

Lee el diario de bitácora de Sebas Guim desde el corazón del Maratón de Sables.

Soy Sebas Guim, corredor aficionado, maratoniano apasionado, soñador sin límites. Hace muchos años conocí la existencia del Maratón de Sables, tanto por parte de aquellos que habían ido como de aquellos que informaban sobre la prueba y la calificaban de "la carrera más dura del mundo". No me gusta poner etiquetas a las cosas y menos con algo tan intangible como una prueba deportiva.

Eso sí, la fama se la ha ganado: 250 Km por el desierto, en siete etapas, de autosuficiencia. A excepción del agua y el techo (las lonas de una Haima) todo lo que uno pueda necesitar lo tiene que llevar a cuestas. Pasado mañana me embarco en esa aventura. Siempre que las fuerzas me lo permitan os iré explicando en runners.es las evoluciones de este reto. De momento, el primer paso ya está dado: ayer conseguí meterlo todo en la mochila. 8 kilos entre pecho y espalda...sin contar el agua. El tema promete, ¿no?

DÍA 0

CALOR, ARENA...Y MUCHAS GANAS DE EMPEZAR

En Sables cada uno carga con todo lo suyo, así que llevar menos peso supone renunciar a un poco de confort...o un poco de alimento. Hay unos mínimos necesarios tanto a nivel de calorías (14.000, 2000 por día) como de peso inicial 56,5 kg). Esta tarde han tenido lugar las verificaciones. Mi mochila pesa 9 kg, he liberado un poco de abrigo. Confío no pagar la osadia por las noches. Llevamos 24 hrs en el desierto y ya hemos podido comprobar cómo son las noches saharianas. Nada que ver con el día. Las haimas esta totalmente abiertas, el viento y el frío se cuelan por todas partes. Mañana empieza todo. Una carrera larga y dura, una busqueda de los límites de todos los que tomamos parte en ella, un deseo de luchar en un terreno, para muchos, desconocido. Para empezar arrancamos con una "etapita" de 33 kms, 13 de los cuales los pasaremos subiendo y bajando dunas. Las baterias estan a tope, tenemos ganas de que empiece a sona el HIGHWAY TO HELL (en Sables funciona a modo de pistoletazo de salida), toda una descarga de adrenalina. Es el inicio de un sueño que en cualquier momento, tras cualquier error, puede pasar a convertirse en una pesadilla.

DÍA 1

BELLEZA Y DUREZA PARA PARAR UN TREN

¡¡¡Qué debut!!! ¡¡¡Vaya bautizo en Sables!!! Etapa preciosa desde el principio. De salida fuimos por un terreno con muchas piedras, subidas y bajadas. Aquí cada uno tiene que ir a su ritmo, intentar aguantar el de otros puede ser fatal. Yo he salido a la mía, cómodo, disfrutando del camino y del paisaje. Las dunas se iban acercando, las ganas de encararlas tambien. Luego ha tocado sufrirlas. Hay zonas de arena dura y otras de arena blanda. Acertar el sendero correcto te ahorra muchas energias. Creo que he tenido suerte. Atrapar a un francés "experto en Sables" me guió durante un buen rato. En las dunas corres y caminas, a partes casi iguales. En 13km de constantes subidas y bajadas da tiempo para muchas cosas. He venido a correr, pero tras una sola etapa ya puedo decir que me encantaría volver, en otra ocasión...de paseo. En el km 26, tras uno de los puntos de control, cambio el panorama de arriba a abajo. Terreno totalmente llano, ¡¡¡una recta de casi 7 km!!! Para un maratoniano como yo, poco habituado a las cuestas, se suponia que tenia que llegar lo bueno. Pero no fue así. Me vi falto de todo, poca energia en las piernas. No veía la llegada, corría practicamente solo. Avanzaba lentamente. Ha sido el peor momento. Aun así, no lo llego a considerar una pájara, el castigo solo fue la perdida de dos posiciones. Empezar Sables en la 37ª posicion me parece una osadía para un debutante, desconocedor de lo que me espera. Ahora toca descansar y recuperarse. Mañana volveremos a sufrir, seguro, un poco mas.

DÍA 2
EL DIOS EOLO NOS ESTA ATORMENTANDO

¿Le habremos hecho algo? Desde ayer por la tarde sufrimos una permanente tempestad de arena. He estado pocas veces en el desierto así que para mí es algo nuevo. En el desierto esperas encontrarte un calor brutal y aquí, de momento no nos llega.En cambio, el continuo golpeo del viento contra las haimas (insisto, totalmente abiertas) se convierte en una tortura durante las noches. Las horas de sueño son mínimas y aunque conseguimos descansar el cuerpo no es lo mismo. Durante la etapa de hoy se hizo muy difícil avanzar. Con el paso de los km uno va comiendo y bebiendo: es algo que hay que regular mucho si se quiere llegar hasta el final. Lo que no se puede regular es la cantidad de granitos de arena que se tragan (están entre muchos y muchísimos, los dientes hacen un ruido espantoso, la visita al dentista tras Sables sera de las que hacen época). Ayer me sentí bien y esperaba pagarlo en esta segunda etapa. Mis cálculos deben de haber fallado, hoy fui todavia mejor. He subido un par de puestos en la general, verme 34º me da un poco de vértigo. Sé que lo acabare pagando, pero mientras dure, no teneis ni idea de cuanto estoy disfrutando. Solamente con estas dos etapas ya merece la pena el esfuerzo de todos estos ultimos meses. Y cuando venga el "tío del mazo", como Perico llama a los grandes pajarones, pues nada, se acepta y punto.

DÍA 3

MUSCULARMENTE ROTO, PSICOLÓGICAMENTE HUNDIDO

Así es como me he sentido en el km34 de la etapa de hoy cuando después de superar unas dunas he visto un montón de haimas negras, como las primeras que se ven cuando se llega al campamento, a la línea de meta. La etapa era de 38 km y sabia que era demasiado pronto para que fuera real. Cuando descubrí que tras las haimas no había nada, nada mas que dunas, me hundí. Todavía faltaban más km de sufrimiento. Y mi cuerpo dijo basta. Y llegaron los calambres. Y tuve que parar. Y tuve que arrancar otra vez. La etapa había sido durísima, habíamos superado una broma en forma de montaña con una pendiente media del 17%. No era plan de quedarse ahí. Afortunadamente estaba en tierra de nadie y no perdí posiciones. Aun no sé muy bien qué pudo causar mi recuperación. Simplemente sucedió. Y volví a correr bien y alcancé a dos franceses que se habían alejado. Y los superé. Finalicé la etapa en la 36ª posición y me mantengo en esos puestos también en la general. Sin embargo ahora mismo me siento vacío. Tengo el cuerpo destrozado, me han salido unas ampollas en los pies que me están matando, tengo hambre y sueño, mucho sueño. Por las noches no duermo nada bien. Y esto no ha hecho mas que empezar. Mañana toca la etapa grande, la que hemos estado esperando todos los sableros. 82 km de más dunas, más viento, más cansancio. Como estoy entre los primeros 50 clasificados me tocara salir tres horas después que el gran grupo, a las 12 del mediodía (apenas hay sol...) y tendré que correr durante un montón de horas por la noche. Avanzo que me caeré, como mínimo, fijo, un par de veces...y si no, al tal Santiempo. Pero ahora mismo no quiero pensar en ello. Necesito descansar.

DÍA 4
¿SE PUEDEN SUFRIR DOS PÁJARAS EN UNA MISMA CARRERA?

Sí, se puede. Y yo no lo sabía. Y la segunda es mucho peor que la primera. Ayer disputamos la etapa non stop, de 82 km. y el recuerdo de ese sufrimiento creo que tardará tiempo en desaparecer. Salir a las 12 del mediodía ya te deja tocado. Quise beber constantemente pero el primer control se hizo de rogar...y llegué medio deshidratado. No tenía ritmo, no tenía fuerzas. De vuelta, con agua en los bidones, todo fue mucho mejor. Fui alcanzando a corredores que habían salido tres horas antes. Yo corría, la mayoría caminaba. Y en el km 65 llego el mazazo. Paras un momento a andar y cuando quieres volver a trotar, la cabeza te dice que no. Pero insistes una vez y arrancas, a pesar de que los músculos también se quejan.
La disyuntiva se repite una y otra vez, hasta que me doy por vencido, me aparto de la senda, me quito la mochila, apago el frontal y me estiro en el suelo. Cierro los ojos. Todo se detiene. Y el cerebro se empieza a activar. Y me obliga a comer, aunque no tengo hambre. Recurro a unos 30 gramos jamón ibérico envasado al vacío que tenia reservado a modo de recompensa para el final de la etapa. Los primeros trocitos los devoro, pero reacciono antes de acabármelo todo y saboreo cada una de las migajas que me quedan. Solo han pasado 6 minutos. Aunque el tiempo no importa. Con energías renovadas mi mente vuelve a estar lucida y mi cuerpo vuelve a reaccionar a las exigencias a las que lo someto. Y, de nuevo, empiezo a correr. Voy contando números, del 1 al 250. Aún no se por qué hasta ese numero concreto, pero cuando lo alcanzo muerdo una barrita energética y vuelvo a empezar.

Vuelvo a estar bien. El deseo de seguir venció al de abandonar. Y ahora me enorgullezco por ello. El descalabro ha dejado un montón de víctimas, que ahora mismo hacen cola en la enfermería y la clínica para poder seguir adelante. Mis dos pajarones tampoco me han dejado fuera de la clasificación: 64ºen la etapa, 42º en la general. Hoy vivimos día de descanso, mientras siguen llegando a meta sufridores participantes. Para mañana nos espera otra inocentada: 42 km con un perfil montañoso. Por lo que pueda suceder, guardaré un último paquetito de jamón.

DÍA 5

Una crònica aproximada a la que llegireu a continuació la vaig escriure al campament de haimes durant la marató de Sables, després de la disputa de la cinquena etapa: la marató. La vaig enviar a http://www.runners.com/ a través de Darbaroud, però mai els va arribar. Ara, passats uns dies, he fet memòria i n'he tret una crònica. A la cinquena etapa hi arribava després d'haver patit més del que em pensava a l’anterior, de 82 kms. El dia de descans m'havia servit per refer-me, però també per valorar el que estava fent. Els corredors havien anat arribant durant el dia i a mitja tarda l’organització ens va informar que s’apropaven a l’últim quilòmetre aquells que tancaven la cursa, seguits de prop pels camells-escombra. Per a tots ells era el punt i final a 33 hores de trajecte. Uns anaven amb bastons de muntanya i d’altres ho feien arrepenjats en branques agafades pel camí. Patien per arribar, gairebé s’arrossegaven. Els més de 800 participants que ja feia hores que havíem arribat vam improvitzar un túnel humà des d’on els vam retre un emotiu homenatge. Homenatge per a ells, però tanmateix també per a tots nosaltres. Els aplaudiments i les ovacions eren sincers. Podíem sentir el patiment d’aquells corredors, que amb prou feines s’aguantaven de peu. Sota un sol de justícia, passades les sis de la tarda, vam suar acompanyant-los a creuar l’arribada. L’endemà, uns i altres, hauríem d’afrontar un nou repte: els 42 kms de la marató.

SOBRE CAMES, BRAÇOS I DESHIDRATACIONS

Un dels millors moments que es viuen a Sables es produeix quan un membre de l’organització va passant, una haima rera una altra, per entregar als corredors aquells missatges que amics i familiars envien a través de la web de Darbaroud. Acostuma a ser a última hora de la tarda, quan la gent està paint el sopar i descansa pensant en l’endemà. Cada missatge es converteix en un regal i aquí els regals es valoren moltíssim. Un d’aquests me’l va fer la meva germana. Em donava ànims, m’explicava alguna cosa del que estava passant a Barcelona i em transmetia un consell que li havia donat el seu professor de chi kung: “si et fan mal les cames, pensa en els braços i si el que et fan mal són els braços, aleshores pensa en les cames.”

Vaig interrompre els meus companys de haima per llegir-los en veu alta la frase i així que la vaig acabar no vaig poder evitar riure-me’n. Ni jo ni la resta. Algú va comentar, fent broma, que el professor de la meva germana probablement no hauria anat mai a Sables i un altre es va preguntar què hauríem de fer en el cas de patir mal a les cames i als braços al mateix temps. Amb aquests pensaments me’n vaig anar a dormir.

La sortida de la marató va ser una bogeria. Era la penúltima etapa i com l’anterior havia estat de 82 kms, la gent va sortir embalada, com aquell qui res. En el meu cas, ni em sobraven les forces ni tenia ganes d’embogir, així que vaig sortir a un pas lent però segur. De sortida, ben aviat, vam haver de pujar una muntanya, amb un fort percentatge de desnivell. Em costava molt esforç avançar. El cansament acumulat, les pedres i la pujada m’estaven destrossant les cames. Va ser aleshores que em vaig recordar del missatge de la meva germana. Em vaig mirar els braços, tristament, i em vaig preguntar què hi tenia de bo en aquells braços esprimatxats, petits i llargaruts. I vaig començar a veure-hi un no sé què. Sense dubte, el millor que tenien en aquelles alçades de la competició era un bronzejat d’escàndol, també em vaig adonar que, tot i que prims, estaven fibrats, però sobretot vaig veure que no els estava traient prou profit. Vaig començar a arquejar-los amb més força i, a poc a poc, el dolor de les cames va anar desapareixent, gairebé sense adonar-me’n. Va ser inevitable que em sentís malament per la burla que havíem fet la nit anterior, a la haima.

Però ni aquella va ser l’única ocasió en què em vaig sentir malament durant l’etapa ni la frase del chi kung em va poder ajudar amb el següent problema amb què m’havia d’enfrontar. Al km. 11 hi havia un primer punt de control. Hi vaig arribar mig tocat, era una mica estrany, però no havia acabat de trobar un ritme que em fes sentir còmode. Vaig carregar els bidons, em vaig remullar el cap i, havent deixat el control enrere, vaig fer una parada tècnica per a necessitats fisiològiques…de primer nivell. I en aquell moment va ser quan em vaig espantar de debò. El líquid que sortia del meu cos no era orina, més o menys espessa, directament era sang, totalment vermella. Vaig recordar que dues nit abans, durant l’etapa llarga, ja m’havia fet la sensació que treia sang, però vaig pensar que el llum del frontal i el meu esgotament m’estaven enganyant. Allà, en canvi, ho veia clar. No volia comentar res als metges, ja que m’haurien fet parar i potser fins i tot haurien posat fi a les meves esperances d’acabar l’etapa i, per tant, de completar la Marató de Sables. No sabia què tenia però imaginava que tindria relació amb una deshidratació.

Vaig decidir continuar endavant. Vaig comentar-li el problema a un amic, demanant-li que si em passava alguna cosa expliqués als metges el tema de l’orina…perquè anessin directament al problema. Vaig beure tanta aigua com vaig poder i vaig tornar a arrencar. El ritme havia de ser molt suau, no havia de patir gens ni mica. A poc a poc vaig arribar al segon control. Vaig carregar l’aigua que em corresponia i vaig aprofitar les ampolles mig buides que deixaven els altres corredors per tornar a carregar els meus dipòsits. Tenia l’estómac ple però m’havia d’obligar a seguir bevent. Estava vivint una marató estranya. El ritme lent i les preocupacions per l’orina m’havien fet arribar a la mitja marató sense desgastar-me gairebé gens i des d’aquell punt vaig anar “recollint cadàvers” d’aquells aventurats que no havien valorat com es mereixen els 42 kms de la distància de Fil.lípides. Se’m va recuperar l’ànim i, sense buscar-ho, vaig augmentar el ritme. Avançar corredors va ser una constant fins al final de la marató. Vaig creuar la línea d’arribada en 4 hores i 43 minuts, en la posició número 67, després d’un dia molt arriscat.

Amb el pas de les hores, els litres d’aigua que vaig seguir bevent i el descans, tot va tornar a la normalitat…i al seu color. A la tarda em vaig assabentar que altres corredors havien patit el mateix problema i que, simplement (paraules dels metges), es tractava d’una deshidratació. Vaig cometre una imprudència però em va sortir bé. Malgrat tot, no n’estic ni content ni satisfet. No me’n sento orgullós. Però en aquell lloc i en aquell moment, continuar era l’única solució que em passava pel cap. El problema és que, sent com sóc, crec que si ho tornés a viure, tornaria a prendre la mateixa decisió.

DÍA 6
TRAS LA BATALLA, PASEO TRIUNFAL
De la misma manera que los ciclistas del Tour de Francia viven un homenaje en los Campos Elíseos de Paris durante la disputa de la última etapa, los esforzados de la ruta sablera también tuvimos el nuestro. Una carrera final de solo 17 Km., después de las adversidades afrontadas durante la etapa non stop (82 Km.) y el maratón, era como un regalo muy preciado. Y como era el último día, antes de lamentarme, por haber dejado Sables atrás, quise saborearlo poco a poco, cosa que no había podido hacer hasta entonces. El margen de 40 minutos que tenia para permanecer dentro del Top-50 me permitía ese respiro.

El paisaje no fue deslumbrante, pero si el ambiente. Empecé a cola de grupo, buscando una perspectiva diferente a la que suelo tener, viendo a corredores distintos a los que me acompañan habitualmente, que quizás van más lentos pero que también sufren, como todos. Y ahí fui avanzando posiciones, lentamente. Gente a lo largo del recorrido iba animando a "esos locos que corren". Fui saludando a los numerosos compañeros a los que fui superando y en sus ojos vi que sentían lo mismo que yo: satisfacción, alegría, orgullo...y cansancio. Esa sensación también destaca en nuestros rostros.

Y a medida que me fui acercando a la meta me fui sintiendo raro, el sonido de la megafonía era una señal inequívoca del principio del fin. Cuanto más avanzaba menos ganas tenia de llegar. A pesar de ello la situación era irremediable. Al pisar la alfombra de la llegada se me puso el vello de punta, saque todo el aire que tenia en los pulmones y me detuve. Y conmigo, todo a mi alrededor. Un instante, nada más. A penas me dio tiempo a preocuparme, la llegada de otros ganadores me hizo despertar. Nos abrazamos, los unos a los otros. Caras demacradamente alegres, sonrisas tímidamente desencajadas, cuerpos abatidos pero erguidos al minuto, sacando pecho antes de recibir la medalla. Sufridores todos. Ayer rivales, hoy compañeros, mañana amigos. Y para toda la vida, finalistas del Maratón de Sables.

Fue un placer compartir mis aventuras con los lectores de www.runners.es Hasta pronto, saludos de Sebas Guim

LA CRÒNICA PERDUDA DE SABLES

2011-04-20T03:04:00.000-07:00

Una crònica aproximada a la que llegireu a continuació la vaig escriure al campament de haimes durant la marató de Sables, després de la disputa de la cinquena etapa: la marató. La vaig enviar a http://www.runners.com/ a través de Darbaroud, però mai els va arribar. Ara, passats uns dies, he fet memòria i n'he tret una crònica. A la cinquena etapa hi arribava després d'haver patit més del que em pensava a l’anterior, de 82 kms. El dia de descans m'havia servit per refer-me, però també per valorar el que estava fent. Els corredors havien anat arribant durant el dia i a mitja tarda l’organització ens va informar que s’apropaven a l’últim quilòmetre aquells que tancaven la cursa, seguits de prop pels camells-escombra. Per a tots ells era el punt i final a 33 hores de trajecte. Uns anaven amb bastons de muntanya i d’altres ho feien arrepenjats en branques agafades pel camí. Patien per arribar, gairebé s’arrossegaven. Els més de 800 participants que ja feia hores que havíem arribat vam improvitzar un túnel humà des d’on els vam retre un emotiu homenatge. Homenatge per a ells, però tanmateix també per a tots nosaltres. Els aplaudiments i les ovacions eren sincers. Podíem sentir el patiment d’aquells corredors, que amb prou feines s’aguantaven de peu. Sota un sol de justícia, passades les sis de la tarda, vam suar acompanyant-los a creuar l’arribada. L’endemà, uns i altres, hauríem d’afrontar un nou repte: els 42 kms de la marató.

SOBRE CAMES, BRAÇOS I DESHIDRATACIONS

Un dels millors moments que es viuen a Sables es produeix quan un membre de l’organització va passant, una haima rera una altra, per entregar als corredors aquells missatges que amics i familiars envien a través de la web de Darbaroud. Acostuma a ser a última hora de la tarda, quan la gent està paint el sopar i descansa pensant en l’endemà. Cada missatge es converteix en un regal i aquí els regals es valoren moltíssim. Un d’aquests me’l va fer la meva germana. Em donava ànims, m’explicava alguna cosa del que estava passant a Barcelona i em transmetia un consell que li havia donat el seu professor de chi kung: “si et fan mal les cames, pensa en els braços i si el que et fan mal són els braços, aleshores pensa en les cames.”

Vaig interrompre els meus companys de haima per llegir-los en veu alta la frase i així que la vaig acabar no vaig poder evitar riure-me’n. Ni jo ni la resta. Algú va comentar, fent broma, que el professor de la meva germana probablement no hauria anat mai a Sables i un altre es va preguntar què hauríem de fer en el cas de patir mal a les cames i als braços al mateix temps. Amb aquests pensaments me’n vaig anar a dormir.

La sortida de la marató va ser una bogeria. Era la penúltima etapa i com l’anterior havia estat de 82 kms, la gent va sortir embalada, com aquell qui res. En el meu cas, ni em sobraven les forces ni tenia ganes d’embogir, així que vaig sortir a un pas lent però segur. De sortida, ben aviat, vam haver de pujar una muntanya, amb un fort percentatge de desnivell. Em costava molt esforç avançar. El cansament acumulat, les pedres i la pujada m’estaven destrossant les cames. Va ser aleshores que em vaig recordar del missatge de la meva germana. Em vaig mirar els braços, tristament, i em vaig preguntar què hi tenia de bo en aquells braços esprimatxats, petits i llargaruts. I vaig començar a veure-hi un no sé què. Sense dubte, el millor que tenien en aquelles alçades de la competició era un bronzejat d’escàndol, també em vaig adonar que, tot i que prims, estaven fibrats, però sobretot vaig veure que no els estava traient prou profit. Vaig començar a arquejar-los amb més força i, a poc a poc, el dolor de les cames va anar desapareixent, gairebé sense adonar-me’n. Va ser inevitable que em sentís malament per la burla que havíem fet la nit anterior, a la haima.

Però ni aquella va ser l’única ocasió en què em vaig sentir malament durant l’etapa ni la frase del chi kung em va poder ajudar amb el següent problema amb què m’havia d’enfrontar. Al km. 11 hi havia un primer punt de control. Hi vaig arribar mig tocat, era una mica estrany, però no havia acabat de trobar un ritme que em fes sentir còmode. Vaig carregar els bidons, em vaig remullar el cap i, havent deixat el control enrere, vaig fer una parada tècnica per a necessitats fisiològiques…de primer nivell. I en aquell moment va ser quan em vaig espantar de debò. El líquid que sortia del meu cos no era orina, més o menys espessa, directament era sang, totalment vermella. Vaig recordar que dues nit abans, durant l’etapa llarga, ja m’havia fet la sensació que treia sang, però vaig pensar que el llum del frontal i el meu esgotament m’estaven enganyant. Allà, en canvi, ho veia clar. No volia comentar res als metges, ja que m’haurien fet parar i potser fins i tot haurien posat fi a les meves esperances d’acabar l’etapa i, per tant, de completar la Marató de Sables. No sabia què tenia però imaginava que tindria relació amb una deshidratació.

Vaig decidir continuar endavant. Vaig comentar-li el problema a un amic, demanant-li que si em passava alguna cosa expliqués als metges el tema de l’orina…perquè anessin directament al problema. Vaig beure tanta aigua com vaig poder i vaig tornar a arrencar. El ritme havia de ser molt suau, no havia de patir gens ni mica. A poc a poc vaig arribar al segon control. Vaig carregar l’aigua que em corresponia i vaig aprofitar les ampolles mig buides que deixaven els altres corredors per tornar a carregar els meus dipòsits. Tenia l’estómac ple però m’havia d’obligar a seguir bevent. Estava vivint una marató estranya. El ritme lent i les preocupacions per l’orina m’havien fet arribar a la mitja marató sense desgastar-me gairebé gens i des d’aquell punt vaig anar “recollint cadàvers” d’aquells aventurats que no havien valorat com es mereixen els 42 kms de la distància de Fil.lípides. Se’m va recuperar l’ànim i, sense buscar-ho, vaig augmentar el ritme. Avançar corredors va ser una constant fins al final de la marató. Vaig creuar la línea d’arribada en 4 hores i 43 minuts, en la posició número 67, després d’un dia molt arriscat.

Amb el pas de les hores, els litres d’aigua que vaig seguir bevent i el descans, tot va tornar a la normalitat…i al seu color. A la tarda em vaig assabentar que altres corredors havien patit el mateix problema i que, simplement (paraules dels metges), es tractava d’una deshidratació. Vaig cometre una imprudència però em va sortir bé. Malgrat tot, no n’estic ni content ni satisfet. No me’n sento orgullós. Però en aquell lloc i en aquell moment, continuar era l’única solució que em passava pel cap. El problema és que, sent com sóc, crec que si ho tornés a viure, tornaria a prendre la mateixa decisió.

DESPRÉS DE LA BATALLA, PASSEIG TRIOMFAL

2011-04-10T12:17:00.000-07:00

De la mateixa manera que els ciclistes del Tour de França viuen un homenatge als Champs Élysées de París durant la disputa de l’última etapa, els esforçats de la ruta sablera també el vam tenir. Una carrera final de només 17 kms, després de les adversitats afrontades durant l'etapa non-stop (82 kms) i la marató, era com un regal molt preuat. I com era l'últim dia, abans de lamentar-me, per haver deixat Sables enrere, vaig voler assaborir-ho a poc a poc, cosa que no havia pogut fer fins aleshores. El marge de 40 minuts que tenia per mantenir-me dins del Top-50 em permetia aquest respir. El paisatge no va ser enlluernador, però sí l'ambient. Vaig començar a cua de grup, buscant una perspectiva diferent de la que acostumo a tenir, veient corredors diferents dels que m’acompanyen habitualment, que potser van més lents però que també pateixen, com tots. I vaig anar avançant posicions, lentament. Gent que, durant del recorregut animava a "aquests bojos que corren". Anava saludant els nombrosos companys que anava superant i en els seus ulls veia que sentien el mateix que jo: satisfacció, alegria, orgull... i cansament. Aquesta sensació també destaca en els nostres rostres. I a mesura que m’acostava a la meta m’anava sentint estrany, el so de la megafonia era un senyal inequívoc del principi del final. Com més avançava, menys guanyes tenia d'arribar. Malgrat això la situació era irremeiable. En trepitjar la catifa de l'arribada se'm va posar la pell de gallina, vaig treure tot l'aire que tenia als pulmons i em vaig aturar. I amb mi, tot al meu al voltant. Un instant, només això. A penes vaig tenir temps per preocupar-me, l'arribada d'altres guanyadors em va fer despertar. Ens abracem, els uns als altres. Cares demacradament alegres, somriures tímidament desencaixats, cossos abatuts però rectes al minut, traient pit abans de rebre la medalla. Patidors tots. Ahir rivals, avui companys, demà amics. I per tota la vida, finalistes de la Marató des Sables.

ES PODEN PATIR DUES “PÀJARES” EN UNA MATEIXA CURSA?

2011-04-10T11:31:00.001-07:00

Sí, es pot. I jo no ho sabia. I la segona és molt pitjor que la primera. Ahir vam disputar l'etapa non-stop, de 82 km. i el rècord d'aquest patiment crec que trigarà temps a desaparèixer. Sortir a les 12 del migdia ja et deixa tocat. Vaig voler beure constantment però el primer control es va fer de pregar... i vaig arribar mig deshidratat. No tenia ritme, no tenia forces. De tornada, amb aigua als bidons, tot va ser molt millor. Vaig anar atrapant corredors que havien sortit tres hores abans. Jo corria, la majoria caminava. I al km 65 va arribar el “mazazo”. Pares un moment a caminar i quan vols tornar a trotar, el cap et diu que no. Però insisteixes una vegada i arrenques, malgrat que els músculs també es queixen.

Primer sortia el gruix dels corredors. Als 50 primers encara ens faltaven tres hores.

La disjuntiva es repeteix una vegada i una altra, fins que em dono per vençut, m'aparto del camí, em trec la motxilla, apago el frontal i m'estiro a terra. Tanco els ulls. Tot s’atura. I el cervell es comença a activar. I m'obliga a menjar, encara que no tinc gana. Recorro a uns 30 grams de pernil ibèric envasat al buit que tenia reservats com a recompensa per al final de l'etapa. Els primers trossets els devoro, però reacciono abans d'acabar-m'ho tot i assaboreixo cada una de les engrunes que em queden. Només han passat 6 minuts. Però el temps no importa. Amb energies renovades la meva ment torna a estar lúcida i el meu cos torna a reaccionar a les exigències a les quals el sotmeto. I, de nou, començo a córrer. Vaig comptant números, de l'1 al 250. Encara no sé per què fins aquest número concret, però quan ho aconsegueixo mossego una barreta energètica i torno a començar.

Aquestes fotos me les va fer l'amic Jaume Amiel, entre el CP2 i el CP3

Torno a estar bé. El desig de seguir guanya al d'abandonar. I ara me n’enorgulleixo. El daltabaix ha deixat un munt de víctimes, que ara mateix fan cua a la infermeria i la clínica per poder seguir endavant. Els meus dos “pajarones” tampoc m'han deixat fora de la classificació: 64è a l'etapa, 42è a la general. Avui vivim dia de descans, mentre segueixen arribant a meta patidors participants. Per demà ens espera una altra innocentada: 42 km amb un perfil muntanyenc. Pel que pugui passat, guardaré un últim paquetet de pernil.

MAI HAVIA PATIT TANT

2011-04-07T14:48:00.000-07:00

Fa anys que corro però això no ho havia viscut mai. 82kms (40 en ple sol 43º) amb el pes a l'esquena brutal, deshidratat des del km 11, baixant d'una duna. Recuperat una hora després, quan vaig arribar al punt de control, on donaven aigua. Allà vaig començar refet. La cursa estava trencada. Tires com pots, canvies de company de fatiga en funció de qui clava abans i qui ho fa després. El moment crític el vaig viure entre el km 65 i el 70. Allà vaig caminar 10 minuts. L'arrencada va ser pitjor. Tot pesava. El dolor muscular era infernal. Vaig parar i em vaig estirar al terra 3 minuts.Vaig voler plegar. No podia més. Però vaig tornar-hi. Tothom caminava. Em vaig exigir córrer. Mentalment tornava a ser-hi. Els últims 12 kms van ser un festival. El coco em va fer volar 7 minuts per km, estona abans no podia moure un dit. I vaig arribar. L'escabetxina va ser bastant general. 65è en l'etapa, 42è en la general. He descobert la crueltat de Sables, l'he patit i, de moment, l'he vençut. Però demà toca una marató. Quina tortura!!!

Agraïments: CescGEurasPaolaFontBergaraSilviaLluisArcadiAlecPiqueYoliBeltranPegueraKikeChariRibes...

Per més detalls de cada etapa...

http://www.runners.es/maraton-de-sables-el-sueno-en-el-horizonte-se-va-acercando

A SABLES SERÉ LA VEU DE RUNNERS.ES

2011-03-31T05:39:00.000-07:00

M'ho van proposar i no sé dir que no...La veritat és que em ve molt de gust explicar les experiències, patiments i aventures que estic a punt de viure. El bloc és el bloc però una incursió en el món editorial sempre motiva.

veure article publicat a runners.es

LA MOTXILLA JA TANCA

2011-03-30T07:44:00.000-07:00

Ahir ho vaig aconseguir. Fer entrar tot el material que hauré de dur a Sables, l'obligatori i el necessari, no és gens senzill. Sense comptar l'aigua pesa al voltant dels 8 kgs (segurament en l'últim moment hi encabiré algunes coses més). He renunciat una mica a l'abric, confiant que el TYVEK (el vestit tècnic que portaven els voluntaris del "xapapote" del Pestige) sigui molt efectiu. Les malles, si no m'obliguen, no les carregaré. Entren un munt de dubtes sobre si porto prou menjar, barretes, etc. L'altre dia em vaig fer envasar al buit una mica de pernil i una mica de formatge (recomanacions made in Conesa...), el problema és que me'ls voldria cruspir avui mateix...

Dissabte passat vaig córrer 31 kms, a Collserola, amb en Josep Maria Fàbregas i en Marc Fontanals. De tornada a les Aigües vaig trobar-me amb molts vells coneguts, entre ells en Lluís Pallarès i l'Albert Majos, àlies "màquina". Va ser maco tornar-los a veure, després de tant de temps.
Els últims dies abans d'agafar l'avió he estat enllestint les últimes cosestes que em quedaven per fer...i fent uns entrenaments suaus i divertits. Ja ho he dit algunes vegades: la feina està feta. Ara només cal que el cos i la ment responguin com cal quan arribi l'hora de la veritat.

ÚLTIMA SETMANA, PERFILANT ELS ÚLTIMS SERRELLS

2011-03-24T12:20:00.000-07:00

D'aquí a set dies seré un sac de nervis. no falta res per embarcar-me en la que de ben segur serà una de les aventures de la meva vida, d'aquelles que explicaré quan sigui gran als meus fills i néts (si arriben)...I no tan gran, de fet escriuré a la la web de la revista RUNNERS WORLD durant els dies en què es disputi la prova i a la revista així que torni. També ho faré a CORRICOLARI. Un extra de pes per una càmera mini dv em permetrà fer un reportatge que s'emetrà al programa TEMPS D'AVENTURA, de TV3.

He triat diferents llistats de recomanacions de coses per endur-me, així com de les que són obligatòries i aquests últims dies no paro d'anar a buscar coses. Ja tinc tota la roba (només em falta que em serigrafiïn les samarretes) i el calçat amb la veta adherent per posar-hi les polaines. He fet reforçar les costures de la motxilla. M'he comprat un frontal millor que el que tenia, un altre bidó amb canyeta i moltes coses més. Començo a calcular els dies de competició i penso que no m'hi cabrà tot. Crec que és una angoixa generalitzada en tots els debutants...i també en alguns repetidors (em consta).

A nivell d'entrenaments, he baixat el pistó des de fa deu dies. Ara no corro tots els dies, alguns faig rodatges simbòlics i altres tirades d'entre 20 i 28 kms, com la de dissabte, on vaig fer part de la Cuerda Larga, un clàsssic a la Sierra madrilenya, tot sobre neu (una passada!!!).

Estic intentant esbrinar com podeu enviar-me missatges de suport...que ho heu de fer!!! Diuen que només cal posar el meu nom sencer (SEBASTIÀ GUIM LASTRAS) i el número de dorsal (535) i enviar un correu electrònic a http://www.darbaroud.com/ o http://www.nlmt.com/ però em sembla massa genèric perquè arribi al destinatari, així que ja ho concretaré quan me n'assabenti bé.

53 QUILÒMETRES D'ENTRENAMENT, UNA BOGERIA. 80, ETAPA MORTÍFERA?

2011-03-14T02:48:00.000-07:00

Des que fa un munt d'anys vaig córrer la Matagalls-Montserrat mai havia fet una tirada tan llarga com ahir. 53 quilòmetres!!! On vaig a parar...però resulta que no són res, que a Sables, l'etapa número quatre en té al voltant de vuitanta. Vaig parar a mig camí per canviar-me de samarreta, però en tot el trajecte no vaig deixar de córrer. El dia anterior, dissabte, havia fet 28 kms de munyanya, a Navacerrada, així que vaig acabar mooooolt fotut. Avui ja em trobo millor. Aquest matí podria haver anat a córrer però no m'ha vingut de gust. Són els aventatges que té no estar en plena competició, al desert dir que no és anar-te'n cap a casa, renunciar a un somni, renunciar al teu gran objectiu.

Ahir vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar cap a Colmenar Viejo, on vaig buscar una fita del Camí de Santiago, versió madrilenya. Surt d'una església de Madrid i inicia el trajecte creuant la Sierra fins a Segòvia. Jo vaig escollir el tram que sortia de Colmenar perquè volia viure l'aproximació a la zona de la Pedriza, que és molt maca (ja que vas fotut, com a mínim gaudeix del paisatge, no?). A l'anada predominava l'ascensió, sobretot fins a 4 kms de Manzanares el Real. La vista del poble, enmig de la vall, amb el pantà de Sant Agustín al costat i les muntanyes de roca al fons, val un bon entrenament. A continuació vaig creuar Mataelpino, que no té res, i vaig seguir una mica més amunt, fins al km. 26,5, camí de Navacerrada i Cercedilla. La tornada, en teòric descens, es va fer complicada. El cansament acumulat s'anava notant i les pedres i els constants canvis de desnivell eren un autèntic perill. Les ensopegades es van repetir. Afortunadament no vaig patir cap caiguda. L'últim tram se'm va fer etern. Tot i que duia dos bidons de 3/4 de litre em va faltar aigua i vaig arribar amb la reserva totalment esgotada. Tot i que em considero un "diesel", les conseqüències no han estat desastroses. La reparació, a casa, en forma de líquids, pasta i massatges, van tenir el seu efecte i avui puc explicar-ho amb un somriure als llavis. Després d'aquest entrenament, el repte de Sables és una mica més a prop.

JA TINC TRADUCTOR. NO ÉS EXACTE PERÒ AJUDARÀ

2011-03-10T05:48:00.000-08:00

Ja fa uns dies que sóc a Madrid. El descans inicial que m'havia proposat va durar només un dia. Tinc necessitat de seguir sumant quilòmetres. No m'importa descansar un dia (o més) cada setmana, però els que corro els vull estirar al màxim. Aquests últims dies, per exemple, he sumat 0, 25, 16 i avui 26 quilòmetres més. Dos dies amb motxilla, un sense.

Sento les cames, ja no carregades sinó més aviat dures, duríssimes. Començo a pensar que estic fent un bon entrenament. Si aquest cap de setmana sóc capaç d'organitzar-me per a fer una tirada ben llarga, d'unes quantes hores, bona part de la feina ja estarà feta.

Avui he disposat d'una estoneta per barallar-me amb el bloc i he aconseguit instal·lar-hi un traductor. Ara, aquells amics madrilenys i de fora, ja no tindran excusa.

Aquest seguit de fotos correspon a la baixada d'una duna que vam anar a buscar amb l'Antonio Tarifa i en José Luis Guerrero. Vista des de lluny semblava més maca, però un cop ens hi vam apropar vam veure que era de sorra dura i no matava. La baixada, això sí, va ser divertida.

OBRO AMB UNA MARATÓ, TANCO AMB UNA MITJA

2011-03-07T09:50:00.000-08:00

Mai abans havia corregut la popular Tragamillas, la mitja marató de Collado Villalba. El mes de març sempre és una època difícil, massa a prop de les maratons, però és que a més, a Collado Villalba no s'hi poden fer 100 metres llisos. Allà o puges o baixes. I quan toca pujar, agafa't fort. Després de l'aventura saharaui, quan vaig arribar a Madrid encara tenia "mono" de curses.

Vaig sortir amb calma, a 4' pelats el quilòmetre. No anava forçat, no patia i no tenia molèsties enlloc. Vaig passar el primer 10.000 en 40'00". En el segon no vaig poder mantenir el ritme. La pujada en camp a través em va fer reduir la gambada, no volia pagar-ho car al final. La motxilla a l'esquena ja funciona gairebé com una segona pell, no la vaig notar en tota la mitja. L'arribada era a la pista d'atletisme de Collado Villalba, em va donar ales per guanyar un parell de llocs i tancar la prova en un "estrany" 1h26'49.

CLASSIFICACIÓ TRAGAMILLAS 2011

ARRIBADA TRAGAMILLAS 2011

No m'hi acabo d'acostumar. De vegades, quan em paro a pensar, em fa la sensació que la temporada que ve, quan em despengi la motxilla, no seré capaç de recuperar ritmes elevats. Tampoc no tinc clar si en tindré ganes. I si em dóna per canviar el xip de forma definitiva? Seria equivalent a renunciar als somnis? L'acceptació de la davallada? O l'inici d'una nova aventura del córrer? Preguntes, de moment, sense respostes. Caldrà esperar.

A LA CÀRREGA, QUE NO HA ESTAT RES

2011-03-01T11:27:00.000-08:00

Ben descansat, aquest matí no he deixat que em superessin les ganes de jugar amb els nens de la haima, m'he calçat les vambes, m'he pujat la motxilla a l'esquena (he prescindit de la part ventral) i me n'he anat a córrer. Ja no només perquè fa molt bona temperatura, sinó també perquè la llum és preciosa, sortir a primera hora només et dóna aventatges. Abandonant Smara per la zona sud m'he creuat amb un grup d'alegerians que també s'entrenaven. Un d'ells va guanyar ahir la marató (en 2h40') i un altre, la mitja (en 1h14')...uns màquines, tots ells. Ens hem saludat i he seguit a la meva, desert endins, buscant l'horitzó, on mai arribo, buscant la tranquil.litat i la soletat, que sovint aconsegueixo. D'aquest manera he cobert 20 kms de distància, una distància impensable per a fer el dia després de qualsevol altra de les maratons que he disputat, però necessària quan estic preparant el repte dels Sables.

Avui ha estat un dia de desfilades. La República Àrab Saharaui Democràtica celebra els seus 35 anys d'existència, un període ple de penúries que confien poder superar d'una vegada per totes. Aquest poble pacífic i amable, situat enmig d'un desert calurosíssim, que és ple de gent acollidora, que no té aigua però tanmateix es fa un fart de patir quan veu un núvol perquè posa en perill les seves cases fetes amb sorra, només vol viure en llibertat.

PROVA SUPERADA, PERÒ SI PARLEM DE LA MARATÓ DEL SÀHARA, POCA BROMA

2011-02-28T08:02:00.000-08:00

No és senzill córrer amb la calor i la sorra del desert i menys fer-ho durant 42.195 metres. La motxilla és una altra història, ja hi estic acostumat, a més, no hi duia gaire pes. He arribat el 21è i he fet un temps de 3h49'. He patit, sobretot en la segona part, la que va del 32 fins al final. He patit rampes al bíceps femoral de la cama esquerra en l'últimíssim tram.

Però m'ho he passat de cine. Al pas de cada poble hi havia un molt bon ambient, sobretot dels nens i nenes, que feien un descans a l'escola per sortir a animar els corredors. En llocs indeterminats, al llarg de tota la prova, grups de dones saharauis animaven fent el clàssic so labial que les caracteritza. Animaven a canvi d'un somriure...ni tan sols això. Animaven i punt. I no sabeu quant s'agraeix.

Feia caloreta, però menys de la que es podia esperar per aquestes contrades, a més, feia un xic de vent, que també va molt bé. Però amb el que no comptava jo era amb la sorra. I sembla mentida, oi? El fet és que tant ahir com abans d'ahir vaig córrer pel desert i la sorreta anava barrejada amb pedres i tot plegat enduria una mica el terreny. Aquest matí les coses no anaven així, com a mínim no tota l'estona. I córrer per un desert amb dunes de sorra (per petites que siguin, com les que hi ha entre Al-Aioun i Smara) és fa molt complicat. El peu rellisca dins de la vamba i la vamba rellisca per la sorra. Tinc sort d'haver seguit els consells de la Montse Conesa, que em va recomanar posar-me una cremeta especial per endurir la base del peu i els dits. Si no ho hagués fet, probablement estaria ple de llagues.

Fa mitja horeta m'he dutxat, primera aigua que em cau per sobre en els últims tres dies. I ara sóc un home nou. No, perdó, ara sóc un home net. M'he recuperat del "iu-iu" de l'arribada i començo a tenir gana. Bon senyal. Després d'haver fet 30 kms dissabte i 31 diumenge, demà, si fos a Sables, em tocaria l'etapa llarga, d'aproximadament 80 kms. No vull ni pensar-hi. Qui m'ha manat a mi ficar-me en aquest embolic?

Vull aprofitar la plataforma que suposa aquest bloc per agrair l'article que el meu amic del diari AS, José Luis Guerrero, va escriure al seu diari. Em feia quedar una mica millor del que sóc realment. Aquí hi deixo el link de la peceta. Fa una certa il.lusió.

ALGÚ M'ACOMPANYA A CÓRRER PEL DESERT?

2011-02-27T09:48:00.000-08:00

Escric d’una tirada dues croniquetes dels dos primers dies al Sàhara.

1.-No fa ni 24 hores que vaig sortir de casa i veig que això es farà dur. Pot ser que aquesta sensació em vingui al cos perquè ahir no vaig dormir en tota la nit (vam sortir de Madrid a les dues de la matinada, amb molt retard, i no ens hem plantat al camp de refugiats d’Smara fins a les vuit del matí) o potser també és perquè després de no haver-ho fet me n’he anat a córrer…30 kms., amb la motxilla plena amb 5 kgs, un sol que cremava i menys de tres quarts de litre d’aigua (amb una pastilla d’Isostar) i un gel. Sí, entenc que deu ser per tot plegat.

Quan he arribat a la Haima 8 (que de haima no en té res, és una construcción tancada, Quatre parets, de fang, amb un terra ple de catires i quatre matalassos) m’estaven esperant per dinar. Eren les tres de la tarda…tardíssim. Jo havia avisat a les dones que no m’esperessin. Però, malauradament, ho han fet. Al final he estat 2h 53’ corrent. Ara estic més descansat, he dormit una mica. Però la sorra ja m’ha calat per tot arreu, tinc les mans seques, la pell seca, tot sec. L’ambient és ple de pols. La sensació no és agradable.

2.-Avui ha anat molt millor.Vam anar a dormir d’horeta, després de sopar uns bons espaguetis mentre vèiem el Barça guanyar a Son Moix. He carregat els dipòsits que ahir, a la mateixa hora, tenia totalmente buits. A la casa hi dormíem els quatre corredors (Julián García; Antonio, el cordovès, i en Javi, de marca.com, a banda hi havia la Monine, mestressa de la casa, i Quatre dels seus fills. Després del descans i amb un parell de brioixos a l’estómac he sortit a córrer. Era més d’hora que ahir (les nou del matí) i feia una fresca molt agradable. M’he dirigit una mica més cap al sud i després de dotze quilòmetres m’he trobat un arbusto. M’he parat a fer-li fotos, commogut pel que em semblava un Miracle de la naturalesa. 25 minuts més enllà el que m’ha semblat veure ha estat un arbre…i després un altre. Ha estat molt emotiu, a la meva vista no hi havia res més que sorra, terra, pedres, desert, cel, sol…i dos arbres que s’anaven fent una mica més grans a cada passa que feia. Què bonic. Cansat, després de gairebé tres hores corrent, he arribat a la casa. 31 kms d’un entrenament meravellós. I demà, la marató.

SERRELLS D'ÚLTIMA HORA

2011-02-24T04:33:00.000-08:00

Avui no m'he entrenat i això és notícia. Ni córrer ni el.líptica. El cansament acumulat, la feina i encàrrecs diversos que he de deixar fets abans de la sortida m'han impedit dedicar-me, ni tan sols una horeta, al meu oci malaltís. A la motxilla del Sàhara hi he posat el sac de dormir, que és una de les grans perocupacions per Sables. Em vaig comprar el de mig quilo però crec que acabaré passant fred. Aquesta setmana que em passaré al desert determinarà si m'he de gastar uns calerons més i comprar-me el sac de 750 grams, amb el qual estaria (teòricament) còmode a 0ºC. La decisió seria difícil de prendre, tenint en compte que ja tinc un altre sac d'1 kg que permet temperatures de -10ºC!!! Val la pena pagar 130 euros per 250 grams? Ho decidiré quan torni d'aquesta primera aventura al desert.

Aquesta marató també m'ha de servir de banc de proves per a la resta de material que faré servir a Sables, així com de l'alimentació. A nivell d'àpats, en principi, menjarem amb les famílies que ens acullin en les seves haimes, al camp de refugiats de Smara, així que en aquest sentit no hi podré fer res. Però podré provar, en canvi, les barretes, gels i resta de productes isotònics, energètics i de recuperació, ISOSTAR. Diuen que no és el mateix prendre-te'ls enmig d'un entrenament a la muntanya, com estic fent aquests últims mesos, al voltant de 5ºC o fins i tot en temperatures inferiors...que fer-ho a 40ºC. El cos pot no ser tan receptiu. D'experiències i anècdotes n'hi ha moltes, però vull tenir les meves pròpies i, si hi ha una possibilitat que el meu cos s'acostumi abans de Sables, moltíssim millor.

El tema de la càmera també és una altra història. A la Marató del Sàhara farem un reportatge per emetre a TV3, però també és una novetat per a mi, el tema de córrer i gravar. Carregar una càmera, per petita que sigui, és un incordi. He fet entrenaments amb pes i càmera, però segur que no tindran res a veure amb el repte de fer-ho al desert, en plena competició.

La resta són les ganes que tinc d'agafar aquest avió i iniciar l'aventura sahariana. Fa anys algú em va posar, injustament, el sobrenom d'El Guerrouj. Era simplement per la morenor de la meva pell i perquè era migfondista. Aquests dies tindré l'oportunitat de practicar en els terrenys on van començar a córrer grans estrelles de l'atletisme àrab que vaig admirar (i admiro encara avui) profundament: Hicham El Guerrouj, Nourredine Morceli i Said Aouita, mites d'Algèria i el Marroc, però mites també arreu del món.

QUATRE DIES I MARXEM CAP AL SÀHARA

2011-02-21T08:48:00.000-08:00

Ahir vaig fer 30 kms a la Casa de Campo i em van sortir a una mitjana de 4'27" (després d'haver començat els sis primers a 6'17"), carregadot. Ho vaig fer amb les Salomon XT WINGS S LAB 3, un model molt lleuger (només 320 grams!!!) però molt estable. En vaig quedar molt satisfet. La vamba no té foradets per on pugui entrar sorra...bé, la sorra entrarà per allà on vulgui però crec que dels tres models que he provat (els altres dos són les XT WINGS i les XA PRO), potser és el més adient. De moment he decidit endur-me-les a la Marató del Sàhara...i ja veurem. Després d'haver tornat a superar els 120 kms, la setmana passada vaig mantenir les bones sensacions que m'acompanyen últimament. Però com que no tot poden ser bones notícies, he de dir que la motxilla m'ha fet una nova ferideta, ara al melic, a causa del rebot constant de la bossa del davant.

Avui, a més, m'ha saltat disparat un dels bidons que duia penjats al pit, amb tanta mala sort que un cotxe hi ha passat pel damunt...l'havia comprat dissabte. Em queda el consol que no me l'anava a endur a Sables. Afortunadament el portabidons no ha caigut i Isostar m'ha enviat ampolles noves. A tot això, queden només quatre dies per sortir cap al Sàhara. Mentre faig i desfaig llistes de coses, avui he de decidir què faig amb la samarreta, amb què corro i on la serigrafio.

GANES DE MUNTANYA, GANES DE DESERT

2011-02-15T05:12:00.000-08:00

Dues setmanes seguides treballant em van impedir sortir cap a la muntanya el cap de setmana passat, així que entre això i el fet de no disposar de la motxilla Sables, vaig estar corrent lleugeret de pes i els entrenaments van sortir força rapidets. Després de les SALOMON XA PRO 5 n'he provat dues més (les WINGS LAB i les XT WINGS II), totes m'han funcionat força bé, però no he pogut provar-les en muntanya. Aquest proper cap de setmana prendré una decisió. Del que tinc ganes és de pujar a l'avió i aparèixer a l'Àfrica per a la Marató del Sàhara, ja només falten deu dies. Tinc "mono" de desert, set de calor i ganes de patir. I això que sóc conscient que n'acabaré més que fart...

SALOMON XA PRO, PRIMER TEST DE CALÇAT PER A SABLES

2011-02-05T12:09:00.000-08:00

Es va apropant el moment i cal prendre decisions. No tinc encara decidit amb quines vambes correré pel desert. Sé segur que seran Salomon, però no sé quin model. Avui sóc a Barcelona i he estrenat les XA PRO, per Collserola. 30 kms en més de dues hores i mitja. Cap ferida, cap torçada de turmell, tanquen molt bé, se m'amotllen bé al peu, són lleugeres i fresques. La puntera m'encanta, sóc especialista en ensopegades amb pedres i la coberta d'aquest model m'evita ungles trencades.

A Barcelona hi arribo amb un munt de quilòmetres a les cames. En total crec que aquesta setmana en tornaré a fer més de 120, com la passada. A partir de dilluns, obligat per un excés de feina, baixaré el nombre de quilòmetres setmanals. Falten menys de tres setmanes per a la Marató del Sàhara (ja m'han confirmat que hi aniré), així que tampoc em puc cremar...baixo per tornar a pujar, més endavant.

QUI DEIA QUE ELS CAPS DE SETMANA SÓN PER DESCANSAR?

2011-01-31T09:23:00.000-08:00

He tornat a tancar una setmaneta per damunt dels 110 kms, com si entrenés per a una marató...però a ritmes ridículament lents. Lamentablement no m'ha costat gaire acostumar-m'hi. Aquests dies ha fet molt fred a tot arreu, també a Madrid, on a primera hora del matí acostuma a estar tot glaçat i amb el glaç arriben les caigudes: dimecres vaig patinar pel carrer Alcalà i vaig caure de cul a terra (em reconforta saber que un grup d'estudiants va tenir tema per riure durant una estona, em reconforta més encara saber que cap d'ells em coneixia, així és més fàcil fer el ridícul), però no em vaig fer mal. En aquestes circumstàncies vaig arribar al cap de setmana, amb la intenció de donar-ho tot. Després de descansar divendres (descans actiu, 20 kms d'el.líptica), dissabte vaig rodar 20 kms pel Retiro, a 4'57", amb 6 kgs a l'esquena. Vaig veure un Sablero canyero...em va passar i no vaig poder ni apropar-m'hi, grrrrrrrrr. Quan vaig arribar a casa, després d'una dutxa gratificant, vaig vestir-me de muntanya i me'n vaig anar cap a Navacerrada. 4 horetes de marxa amb motxilla gran, cap al Cerro Minguete, em van deixar ben tovet. El camí, preciós, i les vistes, tot nevat, valien la pena. Diumenge al matí vaig anar-me'n cap a Getafe, on en Jerónimo Alonso, de Canal Sur, debutava en una mitja marató. El vaig acompanyar, ajudar, animar i apretar...i va acabar en 1h 45'57", genial. Una propineta em va dur fins als 29 kms. I una altra propina d'una horeta més sobre l'el.líptica van convertir-me en una entel.lèquia. Vaig acabar baldadíssim però és una bona manera de passar el cap de setmana...corrent, gaudint, patint.

CANSAT I AMB FERIDES, APARCO LA MOTXILLA UN PARELL DE DIES

2011-01-24T09:59:00.000-08:00

Ha estat una setmana llarga i dura, agraïda però esgotadora. L'he acabat a la muntanya i això sempre et deixa una bona sensació: Dissabte vaig fer el Camino Schmidt, des de Navacerrada, anada i tornada, amb propina (22 kms/2h30') i ahir vaig anar al Monte El Pardo, a prop de la Zarzuela, així com de l'antiga residència d'en Franco. És al costadet de Madrid, tot i que resultava totalment desconegut per a mi, que no hi havia ant mai. Suposo que trobaré millors camins a mida que vagi tornant-hi, però els que vaig fer estaven prou bé. Van ser 20 kms. en dues horetes, amb els vuit quilos de rigor a l'esquena. Una ferida a la part de baix de tot de l'esquena em va matar el millor moment del dia, quan l'aigua de la dutxa va començar a caure-hi. Una coïssor d'aquelles que es recorden durant una temporadeta. Hauré de fer-hi alguna cosa, ja fa massa temps que arrossego aquesta ferida.

La primera mesura que he pres ha estat abandonar la motxilla un parell de dies. Aquesta setmana em tocaven 9 kgs. Els hi posaré, però serà a partir de dimecres. Avui, 18 kms, he anat lleuger i rapidet. Per cert, estic començant a posar en funcionament el Garmin que em vaig comprar a Barcelona. M'hi hauré de barallar una mica però ja em motiva poder veure ritmes, pulsacions, distàncies recorregudes...Quan em tregui el màster, si ho aconsegueixo algun dia, ja penjaré algun entrenament.

GRAN DESCOBRIMENT AL TRAIL DE FONT-ROMEU

2011-01-17T11:52:00.000-08:00

No hauria dit mai que se'm podia donar bé una cursa de muntanya, però ahir una nova realitat va aparèixer com per art de màgia. La Romeufontaine, de 25 kms., es disputa per damunt dels 1700 metres, amb un desnivell acumulat de mil metres. No és el meu hàbitat natural, a mi que l'altitud em deixa sec i les baixades em sentencien, mai he estat prou hàbil. El dia anterior, a més, havia corregut 1h 40' per Collserola amb 7 quilos de pes extra en la motxilla, entrenant-me per a Sables. Va ser un entrenament amb la Mònica Aguilera, guanyadora de la passada edició de la Marató de Sables, a més de moltes altres proves de muntanya, i consellera de cara a la meva aventura africana. Tenia intenció de repetir amb motxilla a Font-Romeu (sense tant de pes), però m'hi vaig fer enrere, afortunadament. Al final vaig decidir sortir únicament amb 3 petits gels i sense una trista camelback.

La sortida la vaig fer des del darrere, tot just per davant de la colla d'en Víctor Patsi, amb qui vaig compartir l'experiència. Al llarg de tota la cursa vaig anar passant gent, això sempre motiva. De fet superava corredors només en els trams ascendents. Així que el terreny baixava una mica em passaven gairebé per tot arreu, i quan ho intentava evitar me n'anava a terra (fins a quatre vegades vaig relliscar per damunt del gel). Els cops no van ser dolorosos i la meva tossuderia va anar augmentant de forma inversament proporcional al que haurien hagut de suposar les relliscades.

A la muntanya és difícil que es formin grups, cadascú va al màxim i l'ombra del rival no ajuda gaire. L'estat d'ànim, en canvi, i té molt a veure. I el meu era sensacional. Mai abans havia pujat per una pista d'esquí i el debut, de tornada cap a l'arribada, no va estar gens malament. Amb un parell de corredors més ens vam distanciar d'un fotimer de patidors que se'ns havien anat acostant en el descens anterior. Vaig arribar a dalt de tot amb forces però també amb desconfiança. Allà començava a fer càlculs sobre el nombre d'atletes que em superarien fins al final. Però la gent anava un pèl justa i a mi encara em quedava un puntet més. Li vaig treure profit, me la vaig jugar i sense patir cap avançament em vaig presentar a l'arribada en una més que meritòria setzena posició, en 2h36'19".

CLASSIFICACIÓ ROMEUFONTAINE 2010

ESOS LOCOS QUE CORREN

2011-01-13T10:15:00.000-08:00

No coneixia Marciano Durán fins aquesta tarda, fa una estona, quan he rebut un e-mail amb aquest link:
Esos locos que corren - Marciano Durán
L'he obert, l'he escoltat, l'he vist, l'he sentit...I se m'ha guanyat.
Córrer és la meva passió, la meva vida, és una bogeria que es va apoderar de mi fa una pila d'anys. En aquest temps he tingut la sort de conèixer altres bojos com jo i compartir nervis, tensions, alegries, decepcions, aventures, patiments, viatges, nits d'insomni...i tantes altres experiències. M'agrada la malaltia que m'arrossega cada dia a sortir a entrenar-me, faci un fred que pela o una calor d'aquelles que conviden més a fer un capbussó a l'aigua. Amb tots aquests bojos, amics, no tan amics, coneguts i desconeguts, amb tots ells vull compartir el text d'en Marciano Durán.

D'altra banda, per no perdre bogeria, segueixo preparant Sables, motxilla a l'esquena. Aquesta setmana toquen 8 quilos de pes, que he carregat en les quatre sessions que he fet. 10, 12, 15 i 18 kms, a més d'un total de 50 kms d'el.líptica, a tres dies de prendre part en la meva primera cursa de muntanya (Matagalls-Montserrat i Cursa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, a banda), la Trail de Font Romeu http://www.traildefontromeu.com/, de 25 kms, que té un desnivell de 1.000 metres. Forma part de la preparació per a Sables, però encara no tinc clar si aniré amb pes a l'esquena o només amb el mínim necessari per a cobrir la distància, que ja és prou gran el patiment de córrer a l'alta muntanya...

PAIN IS INEVITABLE, SUFFERING IS OPTIONAL

2011-01-10T02:33:00.001-08:00

Parafrasejar Murakami és sempre un recurs davant de qualsevol text que afrontem. Quan em vaig llegir el seu llibre sobre les sensacions que li produeix el fet de córrer (molt semblants a les que sentim tots aquells amants de l’atletisme en general i de les curses de fons en particular) se’m va quedar aquesta encertada frase que tan bé defineix certes circumstàncies: que el dolor és inevitable i el patiment és opcional és una gran veritat, que ens agrada patir, n’és una altra i que patim pensant en el dolor que ens pot causar una possible lesió, una altra veritat, en aquest cas, però, menys compartida pels atletes.

Potser perquè m’he lesionat en moltes ocasions la por de tornar a quedar inhabilitat sempre està present en el meu cap, sovint quan estic en un bon moment de forma, però més que mai, quan faig entrenaments a la muntanya. Tinc uns turmells que semblen de joguina i no necessiten de gaires imperfeccions en el terreny per doblegar-se cap allà on fa més mal. Sobre aquest dolor inevitable vaig anar pensant dissabte durant l’entrenament que vaig fer a la Sierra del Guadarrama. Pujava des de Cotos (1.829 m.) cap a Peñalara (2.429 m.), plovent, amb vent fort, boira espessa, zero graus de temperatura i terreny enfangat, primer, i nevat, després. A la motxilla hi duia els 6 kgs. que em van acompanyar la setmana passada, un excés de pes que dificulta una mica més els canvis bruscos de direcció o les frenades sobtades. En general les condicions eren idònies perquè em passés alguns cosa. Però no em va passar res. Vaig pujar a estones corrent, a estones caminant, vaig fer cim i vaig baixar, a diferència de tantes altres vegades, gaudint del descens. I sense por.

I amb això on vull anar a parar? A l’optimisme de seguir preparant-me per Sables fent entrenaments a la muntanya, posant a prova tot el que tinc, sense pensar en el possible dolor d’una caiguda o d’una torçada de turmell. El que és inevitable serà inevitable, quan arribi, si arriba. Del patiment en parlaré un altre dia...ocasions segur que no me’n faltaran...

SERÀ UN INFERN

2011-01-07T02:27:00.001-08:00

M’estic adonant que fins el pròxim mes d’abril, en què es disputa la Marató des Sables, coneixeré moltes circumstàncies noves, viuré sensacions desconegudes i, sobretot, patiré un munt. En aquest sentit, ahir vaig començar a fer-ho. Després d’uns dies iniciant-me en les sessions amb la motxilla a l’esquena, intentant millorar la distribució del pes i la tensió de les tires, ahir al matí, dia de Reis, me’n vaig anar a la Casa de Campo i m’hi vaig tirar dues horetes, 22 kms. amb sis quilets dins de la Salomon Raid Light. Vaig buscar pujades i baixades, terreny enfangat i zones amb arrels i troncs. La primera hora va ser molt bona i còmodament vaig anar guanyant quilòmetres, però a partir dels vint minuts de la segona l’esquena se’m va anar carregant i l’espatlla va passar a pesar-me una barbaritat. Des d’aquest moment i fins al final el patiment va ser una constant. Tinc clar que a Sables serà mil vegades pitjor, així que caldrà que em segueixi preparant, fins i tot amb més atenció. Hi haurà moltes claus, segur, però la resistència a la muntanya i la càrrega de pes seran vitals. Aquest cap de setmana pujo a Navacerrada amb la intenció de seguir creixent.

ANY NOU ENFOCAT EN LA MARATÓ DE SABLES

2011-01-02T05:28:00.000-08:00

Com es prepara una competició que s'ha de disputar al mes d'abril, al desert del Marroc i a més de 45ºC de temperatura...quan vius envoltat d'asfalt i petits parcs, a menys de 10ºC? No en tinc ni idea. Però llegint en diferents blocs i parlant amb gent que ja ha pres part a Sables he arribat a la conclusió que el més important, ara per ara, és habituar-me a dur pes a l'esquena. En els dies que duri la cursa aniré carregat amb entre 14 i 18 kgs, aproximadament (o això és el que penso ara mateix). La calor, la son, les feridures, la manca d'aigua, etc, no seran res al costat del mal d'esquena provocat per les motxilles (en són dues, una al darerre i una altra al davant).

Avui m'he estrenat. L'he carregat amb 6 kgs. i he sortit al carrer a fer 10.000 metres, pel parc de Breogán. No ha estat senzill acostumar-s'hi, sobretot als impactes constants de la motxilleta davantera sobre l'estómac. Feia temps que no tenia flat així que quan he notat els primers símptomes n'he tingut clar l'origen. Després de 50 minuts de rodatge, el cert és que tot pesa una mica menys. Però tot i així, Déu n'hi dó.

El pla d'entrenament l'aniré variant d'aquí al mes d'abril, però intentaré anar augmentant el pes setmanalment i córrer amb motxilla cinc dies a la setmana (i deixar-ne un o dos per a gaudir de la lleugeresa de l'atletisme al que he estat habituat fins ara). A banda, a l'el.líptica de casa segueixo fent 50 kms. setmanals. El canvi del 2011 en referència al 2010 és que ara també els faig amb pes. Ahir 30 kms. amb 11 kgs. i avui, a banda d'haver corregut a peu, 20 kms. amb 11 kgs. de propina.

La primera valoració d'aquests entrenaments és positiva. Tot i que el que tinc, ara mateix, és un dolor a les cervicals que, imagino, m'anirà acompanyant aquests propers tres mesos.

SAN SILVESTRE VALLECANA O EL PLAER DE CÓRRER PER CAP D'ANY

2011-01-02T04:51:00.000-08:00

La xifra oficial d'atletes que van completar la cursa va ser de 27.162. La San Silvestre Vallecana és una d'aquelles curses que tothom hauria de córrer alguna vegada. La del passat 31 de desembre era la meva tercera clàssica madrilenya i, un cop més, em va ajudar a passar el cap d'any amb bones sensacions. La baixada pel carrer Serrano és molt agraïda, com ho són també els passos per la Puerta de Alcalá o la Cibeles. Però, sobretot, el millor moment arriba quan t'endinses per Vallecas i comences a pujar per l'avinguda de l'Albufera, allà és ple de gent animant sense parar. Es fa emocionant. A nivell competitiu és una prova complicada, ja que per molt que intentis sortir al davant, sempre hi ha centenars de corredors sortits no-se-sap-d'on, que apareixen enmig del camí a un ritme de passeig. Les zigazagues són necessàries per seguir endavant i això, evidentment, altera el ritme de cursa. Vaig acabar el 96è de la general, amb un temps oficial de 35'38", lleugerament més ràpid que a Aranjuez fa quinze dies i bastant millor que a Sabadell, fa una setmana. Haver corregut l'últim dia de l'any motiva a seguir-ho fent l'any que comença. Aquesta és la meva idea. Espero que les lesions em permetin seguir gaudint del plaer de córrer.

GRANS SENSACIONS AL RIU RIPOLL DE SABADELL

2010-12-26T09:57:00.000-08:00

Ho necessitava. I m'ha vingut molt bé. No coneixia la cursa i no volia patir-la. M'ha agradat molt (tot i que, lògicament no ha estat per la bellesa d'un paisatge envoltat de fàbriques, què hi farem), per moments m'he traslladat en el temps a la meva època de corredor de crossos, quan corria al Cornellà Atlètic...ja fa uns vint anys!!!

km. 5 de cursa, iniciem la baixada

He sortit a la primera fila, més per la comoditat a la sortida que per ambició competitiva. A diferència d'Aranjuez, ara fa una setmana, no m'he deixat endur pels velocistes del primer quilòmetre i al primer pas pel Ripoll anava aproximadament el 40è. Era bonic de veure un primer grup capdavanter amb domini aclaparador de corredors de la Joventut Atlètica de Sabadell, entre ells (amb una samarreta d'anteriors temporades) l'olímpic Miquel Quesada, que a la llarga ha estat el guanyador. La meva cursa era una altra, més enrere, més de sensacions, de trobar-me còmode en la distància i no haver de pagar sobreesforços al final. He anat remuntant posicions i m'he situat 19è a meitat de cursa. El descens ha estat molt atractiu, tot i que una mica incòmode per la quantitat d'atletes amb què et creuaves i que ocupaven bona part del camí. Però si només haguessin estat atletes rai...en un dels ponts que havíem de creuar he xocat de ple amb un ciclista que pujava. N'eren dos i encara m'explico què hi feien. En plena curva m'he menjat el manillar de la bici i el nano ha acabat anant per terra. M'he girat instintivament i he comprovat que no s'havia fet mal. He continuat endavant, però l'accident m'ha fet perdre la concentració i el contacte amb el que aleshores era el meu rival directe a la cursa. Tot i això no he perdut ritme i n'he enganxat a un altre, del CA Castellar, Josep Margalef Dolz. Poc abans d'arribar a la pista m'ha deixat enrere, però avui tenia ganes d'esprintar i quan he vist que no arribava a agafar els corredors que hi havia al davant i es començava a deixar anar he intentat guanyar un lloc més en la general. Tot i que ha reaccionat molt bé a l'atac i que ha anat d'un pèl que no em tornés a passar, al final m'he imposat. Setzè classificat, amb un temps de 36'17" (18'28-17'49).

Una mica desencaixat? És habitual.

Al riu Ripoll m'hi he trobat amics i això sempre millora aquest tipus de curses sobre les que corro a Madrid, on generalment vaig tot sol. Bona jornada atlètica, conclusions positives, sensacions millorades en referència al 10.000 d'Aranjuez i ganes de fer la propera. Ara que s'acaba, ara que començaré a preparar Sables, ara m'arriba un "mono" de deu mils que no sé com treure-me'l del damunt. Ja buscaré solucions. Si aquests fossin tots els problemes amb què ens hem d'enfrontar...

TORNO A CÓRRER A CATALUNYA. DEMÀ, AL RIU RIPOLL DE SABADELL

2010-12-25T10:49:00.000-08:00

Setmana festiva, de poca feina, alterada per la visita als jutjats de Madrid de Marta Domínguez i per la golejada de l'equip del senyor "amenaço d'anar-me'n si en Valdano i en Florentino em fan la guitza" contra el Llevant. Tot plegat, però, no va suposar canvis notoris, com a mínim en els entrenaments. Fa dos dies que sóc a Barcelona. No en tinc cap dubte que, ara mateix, rendiria més si visqués aquí. En aquest breu espai de temps n'he tingut prou per sumar 38 quilometrets!!! Ahir 18, després que em vaig trobar en Manel Alcalà al dos i mig de les Aigües (impagable, com sempre, córrer al seu costat). Avui n'han caigut 20 més, de muntanya, per celebrar el Nadal. De sortida érem una gran colla, però ens hem dividit en dos grups i els més malalts (Prats, Fàbregas i el meu cosí, Cesc Guim) hem anat cap a Can Borrell. No em convenia gens allargar tant la jornada, ja que demà corro la Cursa del riu Ripoll. Però tenint en compte que no es tracta d'una prova plana, on pugui fer un bon temps, valia la pena aprofitar l'ocasió que em brindaven els amics per compartir una rodada d'aquelles que no acostumo a fer a Madrid.
No em sento cansat, tot i que sóc conscient que tot sortirà demà. L'esperit, però, no varia. Vull lluitar, patir i recuperar sensacions de 10.000. Vull no sortir a tota castanya. Vull tenir ganes d'esprintar al final. Vull passar-m'ho bé.
I després, Sant Esteve, el penúltim gran àpat nadalenc. Fins ara els estic gaudint d'allò més...

ELS RECORDS SÓN ALLÀ ON SÓN. LA REALITAT ÉS AQUÍ, I AIXÒ ÉS EL QUE TOCA VIURE

2010-12-19T04:53:00.000-08:00

Revisant els últims missatges veig quen o pretenia estar al voltant dels 3'30"/km sinó entre 34'00 i 34'30"...amb un clar optimisme inconscient. Els 35' pelats també se m'han escapat, de llarg. Però com a mínim he baixat de 36' (35'47...a 3'34"), que no està tan malament. La Cursa d'Aranjuez és molt bona, molt ràpida i l'any que ve m'agradaria apuntar-m'hi i córrer-la amb dorsal. Ja fa anys que visc a Madrid i no hi havia anat mai, a Aranjuez. Val la pena. Però el cas és que no hi he anat a fer turisme, hi he anat a córrer. De sortida, desconeixedeor del ritme que duia, i empès per la massa que se'm menjava, he marcat 3'22" al pas pel primer quilòmetre. Però ha estat un miratge, era un ritme infernal que no podria aguantar. He afluixat i m'he anat trobant amb mi mateix. El pas per l'equador l'he fet a 17'37", que estava dins de les previsions. El que quedava era resistir com pugués i ho he fet en 18'10", amb un últim quilòmetre sense forces per a més que, paradoxalment, he acabat clavant la mitjana de la cursa...3'34".

És el que toca, és la realitat del Sebas 2010. L'accepto. Però no renuncio a seguir lluitant. Encara no.