RICARDO ABAD, UN ALTRE MIRALL

Ricardo Abad és un navarrès, de Tafalla, de 40 anys. La seva vida començà girant al voltant del ciclisme però l'any 2005 es va posar a córrer a peu. Com que no li agraden les mitges tintes, així, de cop, va fer cinc maratons en una temporada. A partir d'aquell moment la seva vida faria un gir radical i va entrar en el món de les ultramaratons. Però Ricky no és un atleta qualsevol, ell sempre destaca (i no només per la seva alçada). L'any 2008 va fer 30 maratons en 30 dies. No en va tenir prou i el 2009 va fer-ne 150, en 150 dies més. L'1 d'octubre embogir de forma definitiva: es va posar a córrer una marató diària i no ha parat. Ni un sol dia.

Durant aquest temps l'he anat seguint a través del seu bloc i vaig tenir ocasió de conèixer-lo a Ciudad Real, fa dues setmanes. Jo vaig anar a córrer la mitja, ell (evidentment) feia la marató sencera. Tenia ganes de parlar amb ell, així que, en un moment de calma, m'hi vaig atansar.

En Ricky està casat i té una filla petita. Després de la marató diària se'n va a treballar. Gasta un parell de vambes cada 21 dies. Corre per ell mateix, però també per l'ANFAS, asociació navarresa a favor de les persones amb discapacitat intel.lectual. El que em crida l'atenció d'aquest tipus de reptes és la capacitat d'aixecar-se dia rere dia, amb les forces físiques i mentals necessàries per a superar una marató. Va passar-ho malament quan va perdre el seu pare. Però el pitjor dia de tots el va viure el 13 de maig. Li tocava córrer la marató que feia 225. Aquell dia es va aixecar a les cinc de la matinada per anar a treballar. Se sentia content, ja que havia guanyat una mica de pes. La sorpresa no trigaria a arribar. A mig matí es va començar a trobar malament i quan li tocava sortir a córrer, a la tarda, gairebé no podia fer un pas. Va vomitar un munt de vegades. No era el millor dia per a sortir a fer una marató. I què fas, en aquests casos?

Aquesta setmana em sento fatal, em pesen les cames i tinc un mal de cap que no em deixa tranquil, però si deixo de córrer no passa res. Per a algú com en Ricardo Abad això no és possible. Es va calçar les vambes, va sortir al carrer i va començar a córrer, trotant a un ritme molt suau. Ben aviat va haver de caminar. Li quedaven més de 34 quilòmetres i no era capaç de córrer. Si no es va rendir aquell dia no es rendirà mai. Passada l'una de la matinada va finalitzar la seva dosi de marató diària, amb un temps de 6h 54'. I l'endemà, tornem-hi que no ha estat res. Aquests patiments generen grans recompenses. Així s'entén quan Ricardo Abad assegura que cada dia que passa és una mica més feliç.



El 12 de febrer, a Barcelona, correrà la marató número 500, la que completarà la quadratura del cercle. I aleshores, què? Segurament no trigarà gaire a trobar una nou repte. Ànims i enhorabona!!!

AQUEST REFREDAT NO FA BONA PINTA

Semblava que se n'anava però no ho vol fer. He passat la part del dolor a la gargamella, la de la suor al nas i la dels estornuts. Ara visc amb un mal de cap que no és normal i una molesta mucositat. 35 kms en quatre dies (0-6-16-13) no és normal, però tampoc m'anava gens malament, de cara a la Mitja de Moratalaz de diumenge. La setmana passada l'havia acabat amb 133 kms, animat i amb bones expectatives de futur. No som res, tot canvia d'un dia per l'altre. Què senzill és fer passes enrere i quant costa avançar-ne, encara que sigui, només una de sola.

ALGUN DIA LES COSES HAVIEN DE CANVIAR

I aquest dia va ser dissabte passat.

No sóc un gran amant dels Manel. No ho sóc perquè no els he conegut com caldria. Aquesta tarda m’han vingut ganes d’escoltar-los i escric tranquil•lament, mentre sona El gran salt, un bonic tema. M’hi hauria d’aficionar una mica, crec que van amb mi...o sóc, qui va amb ells. Del que tenia ganes, a banda de gaudir d’una estona de calma, era de fer un bon entrenament. Començava a estar fart de decepcions en forma de marques en curses o de sensacions en entrenaments. Dissabte vaig tornar a la Casa de Campo, on vaig fer les set voltes que tenia pendent des de feia molt de temps.

Potser va ser el fet d’anar-hi sense expectatives, que em va permetre córrer molt còmodament. Vaig tornar a ser constant, amb un ritme viu i una progressió que no vaig interrompre al llarg dels 28 quilòmetres que va durar el test (16’01-15’58-15’53-15’51-15’47-15’44 -15’13). Quan corres d’aquesta manera i acabes com vaig acabar, te’n vas a descansar content, amb un somriure d’orella a orella...feliç. Va ser el millor entrenament de la temporada, un entrenament lluny dels que feia temps enrere, però en la línia d’aquells que he fet els últims anys. En les últimes voltes em faltava l’aire. De cames anava de meravella, però em costava respirar. I no volia ni afluixar ni canviar la cadència respiratòria. Necessitava aguantar fins que arribés una part del circuit que em permetés anar millor. Així m’ho vaig proposar, així ho vaig fer.

La part negativa, que no hauria d’aparèixer en aquest post és un maleït refredat que ha vingut a visitar-me i, sembla que també, a quedar-se una temporadeta. Però, què hi farem? No es pot tenir tot.

Ara, amb el Boomerang (dels Manel), continuo passant la tarda.

PANAMÀ ÉS UNA MICA MÉS A PROP

Un dia o altre havia de prendre una decisió. Ho vaig fer dimecres, després del pont de Tots Sants. El meu estat de forma no és gaire bo, així que tan se val on vagi a córrer, que la marca serà discreteta. Les opcions que tenia s'havien reduït a Lisboa i Panamà. A la capital portuguesa ja hi he estat; a l'altra, no. A la feina he aconseguit una setmana de vacances, així que valia la pena anar-me'n a córrer la Marató de Ciutat de Panamà. Vaig llegir el bloc d'en Marc Tió, que hi va anar l'any passat, he vist que és una cursa per passar-ho verritablement malament, humitat al voltant del 95%, altes temperatures, sortida a una hora intempestiva (les cinc del matí!!!)...i no m'hi vaig repensar més. Cap a veure el Canal. Serà una bona manera de tancar un 2011 especialment atípic: la marató del Sàhara em va servir per preparar la de Sables (totes dues van acabar convertint-se en experiències inoblidables). A l'estiu vaig seguir fent llarga distància, als Monegros, a la Isostar Desert Marathon i, per acabar l'any, ben rodó, me'n vaig a fer les Amèriques.

Ja m'he recuperat de la Mitja de Ciudad Real, aquesta setmana he tornat a córrer molts quilòmetres a un ritme baix (17-23-20-18...i 9) i demà, si tot va bé, aniré a la Casa de Campo a fer la tirada llarga que tinc pendent, les set volets al circuit, aquellles que havia d'haver fet algunes setmanes enrere. Demà però, hi aniré relaxat. Tant me fa el que trigui, el que compta és finalitzar els 32 kms.

MITJA MARATÓ DE CIUDAD REAL, PISTES SOBRE L'ESTAT REAL

La nit anterior havia tingut lloc el canvi d'horari de la tardor, el favorable, el que ens permet dormir una hora més del compte. Vaig descansar molt i bé. Feia un bon dia, però bufava una mica de ventet. La cursa era un no parar de pujades i baixades, de pendent mínim, però d'aquells que et va matant amb el pas dels quilòmetres. 600 inscrits i 300 més (que disputaven la marató sencera), poca gent per formar un grupet maco. De sortida em vaig sentir molt còmode, a un ritme ràpid, de 3'38", en els dos primers parcials. Sentia que tornava a ser aquell Sebas que acostumava a ser. Però no. Encara no estic preparat per anar a aquella velocitat, així que em vaig deixar anar fins que vaig trobar el pas necessari. Era el meu...però, lamentablement, el de ningú més. Així que vaig córrer tot sol durant la cursa sencera.

Al km. 4, còmode no anava

O com si hagués anat sol. Des del km. 5 vaig anar amb una paparra al darrere. Al començament no em feia res, pensava que més endavant passaria a col·laborar. I més endavant, el que va passar va ser que vam abandonar Ciudad Real per anar a Miguelturra i el vent de cara a la carretera es va tornar en un problema afegit. Després de gairebé vint minuts navegant sota el patrocini de "Veles Guim" em vaig girar i li vaig preguntar si li feia res tirar una estoneta...En el primer moment es va fer el suec, després em va dir que anava fos i que estigués tranquil, que a l'arribada no m'esprintaria. Qui parlava d'esprintar per un "honorífic" lloc entre el 26 i el 33??? Jo també volia anar tapadet, com ell.

Doncs no.

Quan veritablement em va treure de polleguera va ser quan vaig accelerar. Entenia que, si anava fos i no m'havia fet ni un únic relleu, el paio es quedaria i adéu siau. Com a mínim per no quedar com un poca-vergonya. Doncs no. Es va rebentar el fetge per seguir-me. El vaig intentar convèncer una altra vegada, però va ser inútil.

Al quilòmetre 14, ja de tornada, la carretera que sortia de Miguelturra feia pujada. Allà va ser on aquell corredor (de nom Raúl, triatleta de Ciudad Real) egoista i nefast company de fatigues, va decidir capitular...i quedar-se enrere. Quan vaig deixar de sentir la seva respiració em va semblar com si m'haguessin  alliberat. Em desempallegava del fre i tornava a córrer a bon ritme. D'allà fins a l'arribada va ser una cursa completament diferent, una altra vegada centrat en la prova, movent cames i braços com cal, enfocat en un únic objectiu. Havia malgastat forces per un incident sense importància. Si apretava fort les dents fins al final, encara podria acabar content. 

I vaig aconseguir-ho.Vaig aturar el cronòmetre en 1.20.07, disset segons pitjor que al Mediterrani, en la posició número 29, però amb la sensació que vaig a més. Pujades, vent i incident, a banda, em sento més fort. Vaig tancar la setmana amb 124 quilòmetres!!! No havia d'estar cansat ni res...

Aquesta setmana confio augmentar encara una mica més el volum i apropar-me als 130 kms. Ja baixaré la pròxima, que tinc previst córrer la Mitja de Moratalaz i allà si que hi vull arribar descansat.

I MÉS, I MÉS, I MÉS...I ENCARA UNA MICA MÉS

La Mitja del Mediterrani em va posar a lloc. Ara mateix valc poc menys d'una hora i vint minuts, aquesta és la realitat. I amb aquests números segueixo treballant. Diumenge passat vaig arribar a la cursa carregat de quilòmetres, 94, i no tinc intenció d'afluixar. No pas ara. Aquest cap de setmana correré la Mitja de Ciudad Real, una altra prova on fan coincidir marató i mitja marató. El perfil de la cursa no és tan bo com al Mediterrani, però aspiro a fer un temps semblant...tot i els 16, 17, 22 i 23 quilòmetres que he fet des de dilluns (als que hauré d'afegir els 14 de demà i els 8 de dissabte).
Les sèries, fartleks o canvis forts de ritme, ara mateix, em generen lesions. L'alternativa que tinc és sumar quilòmetres i quilòmetres, i més, i més, i més...I no preocupar-me gaire pels temps parcials que vagi fent.
Em sento com un lent tren de mercaderies.
Però un tren que confio que arribi moooooolt lluny.
Per cert, encara no sé on anar. Pendent del correu electrònic per prendre una decisió sobre l'elecció de la marató. Panamá o Lisboa, that's is the question.

FAUJA SINGH ES QUEDA SENSE RÈCORD

Fauja Singh va néixer l'1 d'abril del 1911. Com a mínim, això és el que posa al seu passaport, però només al passaport. I aquest és el problema. El Llibre Guinness dels Rècords només accepta rècords que es puguin provar i, en aquest cas, demana un certificat de naixement. El govern de l'Índia assegura que l'any 1911 no guardaven els certificats de naixement, així que malauradament, el veterà atleta centenari que fa dues setmanes va ser capaç de córrer la Marató de Toronto, invertint-hi més de vuit hores, es queda sense la glòria del Guinness. Ni tan sols una carta de la reina d'Anglaterra en què felicitava Singh pel seu 100 aniversari no va estovar els rectors del llibre de rècords. Tant de bo siguin sempre igual d'exhaustius.
La proesa, però, queda reconeguda. Fauja Singh, segueix sent un heroi i un exemple a seguir.