La Trailwalker Intermon Oxfam va ser una genial experiència d’atletisme en equip, un repte de 100 quilòmetres que ens va costar més de quinze hores poder dur a terme. Des d’aquell 5 de maig la meva recuperació ha estat lenta i no he seguit una progressió. De vegades costa tornar-s’hi a posar. L’esgotament que et deixa una prova d’aquestes característiques et pot buidar, tant mental com físicament. En el meu cas, a més, la lumbàlgia i una tendinitis als isquiotibials ajudaven a prendre-m’ho amb calma, de tal manera que les tres setmanes posteriors vaig sumar 30, 27 i 36 kms., un bagatge veritablement fluix.
Però el cas és que si vull córrer la Isostar Desert Marathon (entre 110 i 120 quilòmetres pel desert dels Monegros), i a fe que vull, m’he de posar les piles. El dia elegit va ser aquest passat dissabte.
Carregat amb la motxilla, lleugereta de pes (una samarreta de recanvi, un paravent, un bidó d’aigua amb una pastilla d’Isostar, un parell de gels i el mòbil) vaig sortir de casa poc abans de les deu del matí, disposat a fer entre 35 i 40 quilòmetres. La nit anterior no vaig prendre el clàssic plat de pasta dels dies importants i, a més, per esmorzar, em vaig voler donar el plaer de prendre’m una enorme tassa de llet amb galetes. Poca aigua abans de sortir i poca aigua per beure.
Quan duia dues hores d’entrenament i feia estona que rodava per la Casa de Campo, vaig sentir que no anava sobrat de forces, que el ritme de 5’50”/km que m’havia proposat seguir ja no se’m feia tan lent, no m’havia d’esforçar per frenar-me. Al contrari. El sol picava, no hi havia gota d’aire i em movia sempre per damunt dels 30ºC. La tornada cap a casa, en un recorregut semblant al de la part final de la Marató de Madrid (gairebé pujada permanent), em va costar moltíssim. Em van venir ganes de parar-me dues o tres vegades, a la Gran Vía i al carrer Alcalá, al pas pel Retiro, com si estigués en el quilòmetre 60 d’una ultra. I, en canvi, només duia 33 kms...i anava lentíssim.
No tenia esma ni per treure la càmera i fer-me una fotografia. Ho vaig deixar per al final, quan vaig arribar al portal de casa. El resultat és més que evident, assegut en un banc estava totalment desfet.
Un cop a casa em vaig hidratar, em vaig dutxar i, enlloc d’estirar-me a descansar, em vaig vestir i me’n vaig anar a dinar fora, amb un amic, en Christian Llitjós, testimoni d’excepció de l’espectacle que vaig oferir al restaurant. Feia 20 minuts que esperàvem taula, drets, quan vaig començar a acalorar-me. Els fogots em van escalfar tot el cos i se’m va ennuvolar la vista. Vaig comentar-ho a en Christian i vaig demanar-me un refresc. Abans que me’l donessin vaig caure a terra. Pum.
La pèrdua de coneixement només va durar tres segons, però van ser suficients perquè tothom se n’adonés. Fa anys que vaig a aquest restaurant i alguns cambrers ja em coneixen (tot i que cada dia em canvien el nom...pel de Salva). A partir d’ara ja no seré ni Sebas ni Salva: seré el paio que es va desmaiar davant de tothom. Però tampoc és el que em preocupa.
El que em preocupa del cert és haver baixat la guàrdia, haver-li perdut el respecte a l’entrenament que anava a fer, com si 36 quilòmetres es fessin de forma senzilla...i més quan el cos no hi està acostumat, quan fa tres setmanes que no passa de sessions d’una hora. Em preocupa no haver begut tot el que sé que hauria d’haver begut. Em preocupa no haver fet les coses tal com sé que s’han de fer.
Tant si es tracta d’una cursa com si només és un entrenament, cal ser conscient de l’exigència a què sotmetent el cos. L’experiència és un grau, però cal saber treure’n profit. Sempre.
Ahir vaig fer una sessió més curta, de les que faig habitualment. Van ser 14 quilòmetres al voltant de les Llacunes de Villafranca, a Alcázar de San Juan (Castella-La Manxa). Vaig sortir hidratat, com ha de sert, i les sensacions van tornar a ser òptimes. Torno a córrer, torno a somriure.
