dijous, 31 de març del 2011

A SABLES SERÉ LA VEU DE RUNNERS.ES

M'ho van proposar i no sé dir que no...La veritat és que em ve molt de gust explicar les experiències, patiments i aventures que estic a punt de viure. El bloc és el bloc però una incursió en el món editorial sempre motiva.

veure article publicat a runners.es

dimecres, 30 de març del 2011

LA MOTXILLA JA TANCA

Ahir ho vaig aconseguir. Fer entrar tot el material que hauré de dur a Sables, l'obligatori i el necessari, no és gens senzill. Sense comptar l'aigua pesa al voltant dels 8 kgs (segurament en l'últim moment hi encabiré algunes coses més). He renunciat una mica a l'abric, confiant que el TYVEK (el vestit tècnic que portaven els voluntaris del "xapapote" del Pestige) sigui molt efectiu. Les malles, si no m'obliguen, no les carregaré. Entren un munt de dubtes sobre si porto prou menjar, barretes, etc. L'altre dia em vaig fer envasar al buit una mica de pernil i una mica de formatge (recomanacions made in Conesa...), el problema és que me'ls voldria cruspir avui mateix...

Dissabte passat vaig córrer 31 kms, a Collserola, amb en Josep Maria Fàbregas i en Marc Fontanals. De tornada a les Aigües vaig trobar-me amb molts vells coneguts, entre ells en Lluís Pallarès i l'Albert Majos, àlies "màquina". Va ser maco tornar-los a veure, després de tant de temps.
Els últims dies abans d'agafar l'avió he estat enllestint les últimes cosestes que em quedaven per fer...i fent uns entrenaments suaus i divertits. Ja ho he dit algunes vegades: la feina està feta. Ara només cal que el cos i la ment responguin com cal quan arribi l'hora de la veritat.

dijous, 24 de març del 2011

ÚLTIMA SETMANA, PERFILANT ELS ÚLTIMS SERRELLS

D'aquí a set dies seré un sac de nervis. no falta res per embarcar-me en la que de ben segur serà una de les aventures de la meva vida, d'aquelles que explicaré quan sigui gran als meus fills i néts (si arriben)...I no tan gran,  de fet escriuré a la la web de la revista RUNNERS WORLD durant els dies en què es disputi la prova i a la revista així que torni. També ho faré a CORRICOLARI. Un extra de pes per una càmera mini dv em permetrà fer un reportatge que s'emetrà al programa TEMPS D'AVENTURA, de TV3.

He triat diferents llistats de recomanacions de coses per endur-me, així com de les que són obligatòries i aquests últims dies no paro d'anar a buscar coses. Ja tinc tota la roba (només em falta que em serigrafiïn les samarretes) i el calçat amb la veta adherent per posar-hi les polaines. He fet reforçar les costures de la motxilla. M'he comprat un frontal millor que el que tenia, un altre bidó amb canyeta i moltes coses més. Començo a calcular els dies de competició i penso que no m'hi cabrà tot. Crec que és una angoixa generalitzada en tots els debutants...i també en alguns repetidors (em consta).

A nivell d'entrenaments, he baixat el pistó des de fa deu dies. Ara no corro tots els dies, alguns faig rodatges simbòlics i altres tirades d'entre 20 i 28 kms, com la de dissabte, on vaig fer part de la Cuerda Larga, un clàsssic a la Sierra madrilenya, tot sobre neu (una passada!!!).

Estic intentant esbrinar com podeu enviar-me missatges de suport...que ho heu de fer!!! Diuen que només cal posar el meu nom sencer (SEBASTIÀ GUIM LASTRAS) i el número de dorsal (535) i enviar un correu electrònic a http://www.darbaroud.com/ o http://www.nlmt.com/  però em sembla massa genèric perquè arribi al destinatari, així que ja ho concretaré quan me n'assabenti bé.

dilluns, 14 de març del 2011

53 QUILÒMETRES D'ENTRENAMENT, UNA BOGERIA. 80, ETAPA MORTÍFERA?

Des que fa un munt d'anys vaig córrer la Matagalls-Montserrat mai havia fet una tirada tan llarga com ahir. 53 quilòmetres!!! On vaig a parar...però resulta que no són res, que a Sables, l'etapa número quatre en té al voltant de vuitanta. Vaig parar a mig camí per canviar-me de samarreta, però en tot el trajecte no vaig deixar de córrer. El dia anterior, dissabte, havia fet 28 kms de munyanya, a Navacerrada, així que vaig acabar mooooolt fotut. Avui ja em trobo millor. Aquest matí podria haver anat a córrer però no m'ha vingut de gust. Són els aventatges que té no estar en plena competició, al desert dir que no és anar-te'n cap a casa, renunciar a un somni, renunciar al teu gran objectiu.

Ahir vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar cap a Colmenar Viejo, on vaig buscar una fita del Camí de Santiago, versió madrilenya. Surt d'una església de Madrid i inicia el trajecte creuant la Sierra fins a Segòvia. Jo vaig escollir el tram que sortia de Colmenar perquè volia viure l'aproximació a la zona de la Pedriza, que és molt maca (ja que vas fotut, com a mínim gaudeix del paisatge, no?). A l'anada predominava l'ascensió, sobretot fins a 4 kms de Manzanares el Real. La vista del poble, enmig de la vall, amb el pantà de Sant Agustín al costat i les muntanyes de roca al fons, val un bon entrenament. A continuació vaig creuar Mataelpino, que no té res, i vaig seguir una mica més amunt, fins al km. 26,5, camí de Navacerrada i Cercedilla. La tornada, en teòric descens, es va fer complicada. El cansament acumulat s'anava notant i les pedres i els constants canvis de desnivell eren un autèntic perill. Les ensopegades es van repetir. Afortunadament no vaig patir cap caiguda. L'últim tram se'm va fer etern. Tot i que duia dos bidons de 3/4 de litre em va faltar aigua i vaig arribar amb la reserva totalment esgotada. Tot i que em considero un "diesel", les conseqüències no han estat desastroses. La reparació, a casa, en forma de líquids, pasta i massatges, van tenir el seu efecte i avui puc explicar-ho amb un somriure als llavis. Després d'aquest entrenament, el repte de Sables és una mica més a prop.

dijous, 10 de març del 2011

JA TINC TRADUCTOR. NO ÉS EXACTE PERÒ AJUDARÀ

Ja fa uns dies que sóc a Madrid. El descans inicial que m'havia proposat va durar només un dia. Tinc necessitat de seguir sumant quilòmetres. No m'importa descansar un dia (o més) cada setmana, però els que corro els vull estirar al màxim. Aquests últims dies, per exemple, he sumat 0, 25, 16 i avui 26 quilòmetres més. Dos dies amb motxilla, un sense.

Sento les cames, ja no carregades sinó més aviat dures, duríssimes. Començo a pensar que estic fent un bon entrenament. Si aquest cap de setmana sóc capaç d'organitzar-me per a fer una tirada ben llarga, d'unes quantes hores, bona part de la feina ja estarà feta.

Avui he disposat d'una estoneta per barallar-me amb el bloc i he aconseguit instal·lar-hi un traductor. Ara, aquells amics madrilenys i de fora, ja no tindran excusa.

Aquest seguit de fotos correspon a la baixada d'una duna que vam anar a buscar amb l'Antonio Tarifa i en José Luis Guerrero. Vista des de lluny semblava més maca, però un cop ens hi vam apropar vam veure que era de sorra dura i no matava. La baixada, això sí, va ser divertida.

dilluns, 7 de març del 2011

OBRO AMB UNA MARATÓ, TANCO AMB UNA MITJA

Mai abans havia corregut la popular Tragamillas, la mitja marató de Collado Villalba. El mes de març sempre és una època difícil, massa a prop de les maratons, però és que a més, a Collado Villalba no s'hi poden fer 100 metres llisos. Allà o puges o baixes. I quan toca pujar, agafa't fort. Després de l'aventura saharaui, quan vaig arribar a Madrid encara tenia "mono" de curses.


Vaig sortir amb calma, a 4' pelats el quilòmetre. No anava forçat, no patia i no tenia molèsties enlloc. Vaig passar el primer 10.000 en 40'00". En el segon no vaig poder mantenir el ritme. La pujada en camp a través em va fer reduir la gambada, no volia pagar-ho car al final. La motxilla a l'esquena ja funciona gairebé com una segona pell, no la vaig notar en tota la mitja. L'arribada era a la pista d'atletisme de Collado Villalba, em va donar ales per guanyar un parell de llocs i tancar la prova en un "estrany" 1h26'49.

CLASSIFICACIÓ TRAGAMILLAS 2011

ARRIBADA TRAGAMILLAS 2011

No m'hi acabo d'acostumar. De vegades, quan em paro a pensar, em fa la sensació que la temporada que ve, quan em despengi la motxilla, no seré capaç de recuperar ritmes elevats. Tampoc no tinc clar si en tindré ganes. I si em dóna per canviar el xip de forma definitiva? Seria equivalent a renunciar als somnis? L'acceptació de la davallada? O l'inici d'una nova aventura del córrer? Preguntes, de moment, sense respostes. Caldrà esperar.

dimarts, 1 de març del 2011

A LA CÀRREGA, QUE NO HA ESTAT RES

Ben descansat, aquest matí no he deixat que em superessin les ganes de jugar amb els nens de la haima, m'he calçat les vambes, m'he pujat la motxilla a l'esquena (he prescindit de la part ventral) i me n'he anat a córrer. Ja no només perquè fa molt bona temperatura, sinó també perquè la llum és preciosa, sortir a primera hora només et dóna aventatges. Abandonant Smara per la zona sud m'he creuat amb un grup d'alegerians que també s'entrenaven. Un d'ells va guanyar ahir la marató (en 2h40') i un altre, la mitja (en 1h14')...uns màquines, tots ells. Ens hem saludat i he seguit a la meva, desert endins, buscant l'horitzó, on mai arribo, buscant la tranquil.litat i la soletat, que sovint aconsegueixo. D'aquest manera he cobert 20 kms de distància, una distància impensable per a fer el dia després de qualsevol altra de les maratons que he disputat, però necessària quan estic preparant el repte dels Sables.

Avui ha estat un dia de desfilades. La República Àrab Saharaui Democràtica celebra els seus 35 anys d'existència, un període ple de penúries que confien poder superar d'una vegada per totes. Aquest poble pacífic i amable, situat enmig d'un desert calurosíssim, que és ple de gent acollidora, que no té aigua però tanmateix es fa un fart de patir quan veu un núvol perquè posa en perill les seves cases fetes amb sorra, només vol viure en llibertat.