En les últimes hores abans de dir-li adéu em proposo fer balanç del que ha estat, a nivell atlètic, el meu 2012, un any que feia molt bona pinta quan començava, però que no ha cobert les expectatives.
Arrencava en un bon estat de forma, el que m'havia deixat la Marató de Panamà el desembre de l'any anterior. Era optimista i ambiciós i volia aconseguir una marca sub-2:40 a la Marató de Barcelona. En una idea d'aquelles idees de bomber que li passen a un pel cap, vaig voler imitar Gebrselassie, en un entrenament de pujada en altitud. Va anar força bé...fins que va tocar baixar. El fred, els més de deu quilòmetres de descens i un ritme massa elevat, van acabar amb les meves lumbars. La lesió em va apartar de la marató de la meva ciutat, on vaig superar els nervis acompanyant en Marc Mascarell, en el seu debut, durant la part més complicada del recorregut.
A la lumbàlgia s'hi va afegir una tendinitis als isquiotibials que m'impedia anar ràpid. Això va fer que desistís de fer cap 10K o cap Mitja amb intencions de res...i em llancés cap a la Trailwalker, d'Intermon-Oxfam. Amb l'Arcadi i els germans Bonastre vaig viure una experiència inoblidable, la de córrer en equip i patir en equip. A mitjans de juliol, però, vaig repetir ultra, als Monegros, en la Isostar Desert Marathon, però no vaig acabar tant satisfet. En aquesta edició se'm va fer molt més dura.
Potser no tant com la Marató de l'Aneto se li va fer a en Javier Fran Sin, l'invident a qui vaig acompanyar. Una altra experiència que ajuda a aprendre a esforçar-se i a confiar en aquells que t'envolten.
Passat l'estiu ho vaig centrar tot en la preparació de la Marató de Donosti...però en cap moment vaig aconseguir el punt de forma idoni i, al final, la realitat em va esclatar a la cara: 2h49' i moltes ganes de millorar-ho d'aquí a tres mesets.
A nivell de números, en aquest any que s'acaba he corregut 4064 quilòmetres, distribuïts entre un elevat nombre d'entrenaments i 15 curses. Tres ultramaratons, dues maratons, quatre mitges i sis deu mils.
Doncs res, una mica de raïm aquesta nit i demà, a començar l'any amb bon peu. Toca tornar a córrer.
Feliç 2012!!!
BALANCE DE 2012: INTENSO PERO LENTO
En estas última horas antes de despedir el año, pasaré balance a lo que ha sido, a nivel atlético, mi particular 2012, un año que empezaba con muy buena pinta, pero que al final no ha cubierto las expectativas.
Lo empezaba en un buen estado de forma, el que arrastraba tras el Maratón de Panamá del diciembre anterior. Era optimista y quería conseguir un sub 2:40 en Barcelona. En una de esas ideas de bombero que se le ocurren a uno, quise imitar a Gebrselassie, en un entrenamiento de subida en altitud. Fue bastante bien, hasta que tocó regresar...bajando. El frío, los más de diez kilómetros de descenso y una velocidad excesiva acabaron con mis lumbares. La lesión me apartó del maratón mi ciudad, donde acabé acompañando a Marc Mascarell, en su debut, durante la parte más complicada del recorrido.
A la lumbalgia se le añadió una tendinitis en los isquiotibiales, que me impedía ir rápido. Desistí de hacer 10K o medias con aspiraciones...y me tiré de cabeza a algo más lento: diercto a la Trailwalker, de Intermon-Oxfam. Con Arcadi y los hermanos Bonastre viví una experiencia inolvidable, la de correr en equipo y sufrir en equipo. A mediados de julio repetí ultra en los Monegros. Pero la Isostar Desert Marathon no me dejó tan satisfecho como el año anterior. Esta edición se me atragantó un poco y sufrí para llegar hasta el final.
Quizás no tanto como Javier Fran Sin en el Marató de l'Aneto. Javier es el invidente al que acompañé en los Pirineos. Otra experiencia que ayuda a aprender a esforzarse y, sobretodo, a confiar en aquellos que te rodean.
Pasado el verano, centré todos mis entrenamientos en el gran objetivo de la temporada, preparar el Maratón de Donosti...pero nunca me sentí plenamente en forma y, al final, la realidad me estalló en toda la cara: 2h49' y muchas ganas de mejorar tiempo en tres mesecitos.
A nivel de números, en este año que se acaba he corrido 4064 kilómetros, repartidos entre un gran número de entrenamientos y 15 carreras: tres ultramaratones, dos maratones, cuatro medias y seis diez miles.
Pues nada, unas poquitas uvas esta noche y mañana, a empezar con buen pie. Toca volver a correr.
Feliz 2012!!!
dilluns, 31 de desembre del 2012
dissabte, 29 de desembre del 2012
ÉS AIXÍ COM ES LLUITA CONTRA EL DOPATGE?
Feia dies que volia escriure sobre el tema però m'ho volia prendre amb una mica de calma. L'estada a Barcelona ha estat massa intensa, tant a nivell atlètic com a nivell familiar com per aturar-me a escriure sobre el dopatge. Aquells que em coneixeu sabreu que és un tema que em posa dels nervis. Puc semblar excessivament radical, però no puc amb certes coses.
El passat 21 de desembre, l'Agència Mundial Antidopatge (AMA) va sancionar amb tres mesos d'inhabilitació per realitzar proves antidopatge al laboratori de Madrid, centre que depèn de l'Agència Estatal Antidopatge (AEA), per una contaminació d'una mostra d'orina. Fins aquí, el tema és greu, però podríem estar parlant, simplement, d'un error humà que tothom pot tenir.
El que resulta del tot inacceptable és el que la directora de l'AEA, Ana Muñoz, reconeixia fa uns dies al periodista d'El País, Carlos Arribas. El cas em sembla prou rellevant com per reproduir alguns fragments de l'article en qüestió:
No es mi intención reabrir el eterno debate sobre la barra libre para todos o la sanción a la mínima falta. Me quedo con el ridículo espantoso de esta situación. Ana Muñoz asegura que todo esto cambiará el año que viene. Pero lo mismo decía ex-presidente de la AEA, Francisco Javier Martín del Burgo, y no hizo nada de nada. La lucha contra el dopaje cuesta mucho dinero e ir haciendo controles para hacer el canelo...tampoco es necesario. A pesar de todo, siempre habrá alguien que diga aquello de que "en España no hay problemas con el dopaje". Y yo me pregunto: es así como se lucha contra el dopaje?
El passat 21 de desembre, l'Agència Mundial Antidopatge (AMA) va sancionar amb tres mesos d'inhabilitació per realitzar proves antidopatge al laboratori de Madrid, centre que depèn de l'Agència Estatal Antidopatge (AEA), per una contaminació d'una mostra d'orina. Fins aquí, el tema és greu, però podríem estar parlant, simplement, d'un error humà que tothom pot tenir.
El que resulta del tot inacceptable és el que la directora de l'AEA, Ana Muñoz, reconeixia fa uns dies al periodista d'El País, Carlos Arribas. El cas em sembla prou rellevant com per reproduir alguns fragments de l'article en qüestió:
“He visto que con vistas a los Juegos de Londres algunas federaciones llevaban a cabo los controles obligatorios con cita previa, lo que falsea totalmente su filosofía”, dice Muñoz Merino. “Y he visto que algunas federaciones, incluso, encargaban controles antidopaje a médicos cercanos a deportistas que han dado positivo, como Luis García del Moral, del caso Armstrong, Javier Solanas, amigo de José Luis Blanco, o Javier Núñez, el médico de Alessandra Aguilar. Esto no puede seguir así. Son suficientes sospechas para pensar que cientos de controles en España están mal hechos”. La inmensa mayoría de positivos detectados a deportistas españoles provienen de controles organizados en competición o fuera de ella por la Agencia Mundial Antidopaje o por las respectivas federaciones internacionales, no por las nacionales.
No vull entrar en l'etern debat de la barra lliure per a tothom o la sanció a la mínima falta. Em quedo amb el ridícul espantós d'aquesta situació. Ana Muñoz diu que tot això canviarà. Però també ho deia l'expresident de l'AEA, Francisco Javier Martín del Burgo, i no va fer res de res. Tot plegat costa molts diners i anar fent controls per fer el paperina no és necessari. Malgrat tot, encara sentirem algú que digui allò de "a Espanya no hi ha problemes amb el dopatge". I jo em pregunto: és així com es lluita contra el dopatge?
¿ES ASÍ COMO SE LUCHA CONTRA EL DOPAJE?
Hace días que quería escribir sobre el tema pero me lo quería tomar con calma. Los días en Barcelona han sido demasiado intensos, tanto a nivel atlético como a nivel familiar, como para ponerme a escribir sobre dopaje. Aquellos que em conocéis, sabéis que es un tema que me enerva. Puedo parecer excesivamente radical pero hay ciertas cosas que no soporto.
El pasado 21 de diciembre,la Agencia Mundial Antidopaje (AMA) sancionó con tres meses de inhabilitación para realizar pruebas al laboratorio de Madrid, un centro que depende de la Agencia Estatal Antidopaje (AEA), por la contaminación de una muestra de orina. Hasta aquí, el tema es grave, aunque quizás podría haberse tratado de un error humano, que cualquiera peuede cometer.
Lo que resulta inaceptable es lo que la directora de la AEA, Ana Muñoz, reconocía hace unos días al periodista de El País, Carlos Arribas. El caso me parece suficientemente relevante como para reproducir alguns fragments del artículo en qüestió:
Lo que resulta inaceptable es lo que la directora de la AEA, Ana Muñoz, reconocía hace unos días al periodista de El País, Carlos Arribas. El caso me parece suficientemente relevante como para reproducir alguns fragments del artículo en qüestió:
“He visto que con vistas a los Juegos de Londres algunas federaciones llevaban a cabo los controles obligatorios con cita previa, lo que falsea totalmente su filosofía”, dice Muñoz Merino. “Y he visto que algunas federaciones, incluso, encargaban controles antidopaje a médicos cercanos a deportistas que han dado positivo, como Luis García del Moral, del caso Armstrong, Javier Solanas, amigo de José Luis Blanco, o Javier Núñez, el médico de Alessandra Aguilar. Esto no puede seguir así. Son suficientes sospechas para pensar que cientos de controles en España están mal hechos”. La inmensa mayoría de positivos detectados a deportistas españoles provienen de controles organizados en competición o fuera de ella por la Agencia Mundial Antidopaje o por las respectivas federaciones internacionales, no por las nacionales.
No es mi intención reabrir el eterno debate sobre la barra libre para todos o la sanción a la mínima falta. Me quedo con el ridículo espantoso de esta situación. Ana Muñoz asegura que todo esto cambiará el año que viene. Pero lo mismo decía ex-presidente de la AEA, Francisco Javier Martín del Burgo, y no hizo nada de nada. La lucha contra el dopaje cuesta mucho dinero e ir haciendo controles para hacer el canelo...tampoco es necesario. A pesar de todo, siempre habrá alguien que diga aquello de que "en España no hay problemas con el dopaje". Y yo me pregunto: es así como se lucha contra el dopaje?
Etiquetes de comentaris:
AEA,
Agencia Estatal Antidopaje,
Agencia Mundial Antidopaje,
Alessandra Aguilar,
AMA,
Carlos Arribas,
dopatge,
doping,
El País,
José Luis Blanco,
Lance Armstrong
dimecres, 26 de desembre del 2012
ABANS DELS CANELONS, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL
No em podia imaginar que em podia sortir una cursa rodona com la que he fet aquest matí a Sabadell, pujant i baixant pel Riu Ripoll. I, ara per ara, no puc demanar més. No arriba a una setmana sencera, però el temps que he passat a Catalunya aquestes festes l'he aprofitat més que cap altre any. He corregut tots els dies i en totes les sessions hi ha hagut acció. La d'aquest dia de Sant Esteve, abans dels canelons postnadalencs, havia de ser la cirereta de l'"Stage Barcelona"...i no m'ha fallat. Bé, NO HE fallat. La festa del Riu Ripoll és d'aquelles que valen la pena. Se surt a pocs metres de la pista coberta de Sabadell, una preciosa i moderna instal·lació atlètica, i es remunta el riu Ripoll, quatre quilòmetres i mig cap amunt. La tornada, un ràpid descens pel mateix camí de la pujada. La cursa ja la vaig córrer fa alguns anys i per poc que pugui (i tot i que són 9,2 quilòmetres, lluny del 10K tradicional, òptim per prendre referències) intentaré repetir cada dia de Sant Esteve.
No és habitual córrer amb companys de feina i avui ho he fet amb uns quants (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler i Arcadi Alibés). La febre atlètica es manté al departament d'Esports de TV3.
A la línia de sortida m'he trobat el gran Marcel Zamora, que tot just està començant la pretemporada. Els bons, però, no necessiten de gaires entrenaments per posar-se finets i ha pujat al tercer lloc del podi (el triomf ha estat per l'olímpic sabadellenc, Miquel Quesada).
Com faig sempre que puc, he sortit al davant. Ha estat un inici molt explosiu que, a poc a poc, he anat controlant. Amb una bona perspectiva del camí, lluny del perill de caigudes, m'han passat força corredors. Ha estat fins al pas pel tercer quilòmetre, aleshores he començat a avançar atletes. No he canviat de ritme, no he buscat superar a ningú. Simplement he buscat una freqüència de gambada constant (sembla senzill...però no sempre ho és). Un cop a dalt de tot, he vist el grup que em precedia força a prop i he lluitat per enganxar-m'hi.
Quan ho he aconseguit he viscut el moment més delicat de la cursa, el de les grans decisions. M'he sentit realitzat pel fet d'haver-los enganxat i he estat a punt de conformar-m'hi. És una sensació perillosa, cal anar amb compte. Sovint em fa abaixar els braços. I si ho faig, s'acaba la cursa.
ANTES DE LOS CANELONES, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL (VERSIÓN EN CASTELLANO)
No podía imaginar una carrera tan redonda como la que he hecho esta mañana en Sabadell, subiendo y bajando por el río Ripoll. Y, ahora mismo, no puedo pedir más. No llega a una semana entera, pero el tiempo que he pasadop en Catalunya estas fiestas lo he aprovechado más que ningún otro año. He corrido todos los días y en todas las sesiones ha habido acción. La de este día de San Esteban, antes de los canelones post-navideños, tenía que ser el punto culminante del "Stage Barcelona"...i no me ha fallado. Bueno, NO HE fallado.
La fiesta del Riu Ripoll es de las que merecen la pena. Se sale a pocos metros de la pista cubierta de Sabadell, una preciosa instalación atlética, y se sube por la ladera del río, cuatro kilómetros y medio hacia arriba. La vuelta, un rápido descenso por el mismo camino de subida. La carrera ya la conocía de otra ocasión, hace unos años y por poco que pueda (y a pesar de que no cumple con los tradicionales 10K que nos gusta hacer a los corredores para tener referencias de tiempo (se cubre una distancia de 9,2 kms) intentaré repetir cada festividad de San Esteban.
No es habitual correr con compañeros de trabajo. Hoy lo he hecho con unos cuantos (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler y Arcadi Alibés). La fiebre atlética se mantiene en el departamento de Deportes de TV3.
En la línea de salida me he encontrado con el gran Marcel Zamora, que está empezando la pre-temporada. Los buenos no necesitan mucho para ponerse finitos...hoy ha subido al tercer cajón del podio (el triunfo ha sido para el olímpico sabadellense, Miquel Quesada).
Como hago siempre que puedo, he salido en la parte delantera del grupo. El inicio ha sido muy explosivo, pero poco a poco me he dio controlando. Cuando ya tenía una buena perspectiva del camino, tras haberme alejado de los peligros de una caída, he visto como me superaban algunos corredores. Hasta el paso por el tercer kilómetro. Ese ha sido el punto de inflexión. No he cambiado de ritmo ni he intentado alcanzar a nadie. Simplemente he mantenido una frecuencia de zancada constante (parece fácil...pero no siempre lo es). Una vez he llegado arriba he visto muy cerquita al grupo que me precedía y he apretado un poco para pillarlo.
Cuando lo he conseguido he vivido el momento más delicado de la carrera, el de las grandes decisiones. Me he sentido realizado por haberlos alcanzado y he estado a punto de conformarme con ese pequeño obetivo. Es una sensación peligrosa, hay que ir con cuidado. A menudo me hace bajar los brazos. Y si lo hago, se acaba la carrera. Hoy ha estado a punto de repetirse la historia, pero he conseguido mantener la concentración, he avanzado a todos los integrantes del grupo y me he puesto a tirar, sin preocuparme por posibles cambios de ritmo que, al final, me relegasen de nuevo a cola de grupo.
Tenía fuerzas y las quería agotar. En el último tramo de descenso me han pasado dos corredores pero en la doble subida final he cerrado los puños y he recuperado la posición. El paso por el arco de la línea de llegada, en el puesto 14º, lo he hecho con una sonrisa en los labios. Hoy he vuelto a sufrir hasta el final. Y las referencias de tiempo siguen mejorando: la media, de 3'37/km, me hace pensar que voy por el buen camino.
No és habitual córrer amb companys de feina i avui ho he fet amb uns quants (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler i Arcadi Alibés). La febre atlètica es manté al departament d'Esports de TV3.
Foto: Cristina Fàbregas |
Foto: F.Carrión |
Foto: F.Carrión |
Avui ha estat a punt de repetir-se la història, però no he perdut la concentració, he avançat tots els integrants del grup i m'he posat a tirar, sense preocupar-me per canvis de ritme que m'acabessin enviant, al final, a cua de grup una altra vegada.
Tenia forces i les volia esgotar. En l'últim tram de descens m'han passat dos corredors, però en la doble pujada final he tancat fort els punys i he recuperat la posició. El pas per l'arc de la línia d'arribada, en la catorzena posició, l'he fet amb un somriure als llavis. Avui, he tornat a patir fins al final. I les referències de temps segueixen millorant: la mitjana, de 3'37/km em fa pensar que vaig pel bon camí.
Foto: Cristina Fàbregas |
ANTES DE LOS CANELONES, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL (VERSIÓN EN CASTELLANO)
No podía imaginar una carrera tan redonda como la que he hecho esta mañana en Sabadell, subiendo y bajando por el río Ripoll. Y, ahora mismo, no puedo pedir más. No llega a una semana entera, pero el tiempo que he pasadop en Catalunya estas fiestas lo he aprovechado más que ningún otro año. He corrido todos los días y en todas las sesiones ha habido acción. La de este día de San Esteban, antes de los canelones post-navideños, tenía que ser el punto culminante del "Stage Barcelona"...i no me ha fallado. Bueno, NO HE fallado.
La fiesta del Riu Ripoll es de las que merecen la pena. Se sale a pocos metros de la pista cubierta de Sabadell, una preciosa instalación atlética, y se sube por la ladera del río, cuatro kilómetros y medio hacia arriba. La vuelta, un rápido descenso por el mismo camino de subida. La carrera ya la conocía de otra ocasión, hace unos años y por poco que pueda (y a pesar de que no cumple con los tradicionales 10K que nos gusta hacer a los corredores para tener referencias de tiempo (se cubre una distancia de 9,2 kms) intentaré repetir cada festividad de San Esteban.
No es habitual correr con compañeros de trabajo. Hoy lo he hecho con unos cuantos (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler y Arcadi Alibés). La fiebre atlética se mantiene en el departamento de Deportes de TV3.
Foto: Cristina Fàbregas |
Foto: F.Carrión |
Foto: F.Carrión |
Foto: Cristina Fàbregas |
Etiquetes de comentaris:
atletisme popular,
cursa riu ripoll,
Marcel Zamora,
Miquel Quesada
dimarts, 25 de desembre del 2012
DAYS 2-3-4 STAGE BARCELONA
Tenia intenció d'escriure cada dia d'aquesta estada a Barcelona per anar explicant com anava aquests entrenaments que tan bé vaig començar dissabte passat. Però la mateixa tarda d'aquell dia en què vaig fer una sessió de 19 quilòmetres (amb sèries incloses) vaig anar a (intentar) aprendre a fer anar una TRX , per practicar l'"entrenament en suspensió". Una activitat que es van inventar a la Marina nordamericana per mantenir en forma els soldats, allà on fossin. Es tracta d'unes cordes elàstiques que permeten treballar la força, la resistència, l'estabilitat i l'elasticitat.
En el meu cas crec que em va treballar un gran ventall de músculs que no faig servir gairebé per res. I l'endemà no podia fer un pas sense maleïr les cordetes...La Bea Garcia em va demostrar, si no ho tenia prou clar, que no sóc un home de gimnàs. Però també, que no m'aniria malament apropar-me a un de tant en tant.
Una mica en mode autòmata, diumenge vaig córrer 14 kms, amb un final feliç, que no m'esperava, a 3'32", amb en Josep Maria Fàbregas i en Joan Prats. L'endemà havia fet una mica de bondat i em trobava una mica millor així que ens vam permetre una tornada divertida amb en Prats. En progressió constant (3'53, 3'50, 3'45, 3'36 i 3'27), vam fer un últim cinc mil en 18'32", que no està gens malament. I un total de 18 kms.
Avui era el dia del 5K de Nadal, una tradicional cursa sense medalles, que els últims anys guanya sense dificultat el meu cosí Cesc Guim. Avui, ell i en Jacque, s'han divertit amb un Prats...que a poc a poc va agafant la forma. Pel darrere, en Fàbregas, l'Imanol, en Manel Alcalà i jo hem anat augmentant el ritme de forma sostinguda i hem acabat en 19'02, cosa que no està gens malament. A mi m'ha permès estirar la cama però no passar-me de roca. Demà, corro la Cursa del Riu Ripoll, a Sabadell.
En el meu cas crec que em va treballar un gran ventall de músculs que no faig servir gairebé per res. I l'endemà no podia fer un pas sense maleïr les cordetes...La Bea Garcia em va demostrar, si no ho tenia prou clar, que no sóc un home de gimnàs. Però també, que no m'aniria malament apropar-me a un de tant en tant.
Una mica en mode autòmata, diumenge vaig córrer 14 kms, amb un final feliç, que no m'esperava, a 3'32", amb en Josep Maria Fàbregas i en Joan Prats. L'endemà havia fet una mica de bondat i em trobava una mica millor així que ens vam permetre una tornada divertida amb en Prats. En progressió constant (3'53, 3'50, 3'45, 3'36 i 3'27), vam fer un últim cinc mil en 18'32", que no està gens malament. I un total de 18 kms.
Avui era el dia del 5K de Nadal, una tradicional cursa sense medalles, que els últims anys guanya sense dificultat el meu cosí Cesc Guim. Avui, ell i en Jacque, s'han divertit amb un Prats...que a poc a poc va agafant la forma. Pel darrere, en Fàbregas, l'Imanol, en Manel Alcalà i jo hem anat augmentant el ritme de forma sostinguda i hem acabat en 19'02, cosa que no està gens malament. A mi m'ha permès estirar la cama però no passar-me de roca. Demà, corro la Cursa del Riu Ripoll, a Sabadell.
Etiquetes de comentaris:
atletisme popular,
Barcelona,
carretera de les Aigües,
cursa riu ripoll,
Francesc Guim,
Joan Prats,
Josep Maria Fàbregas,
Manel Alcalà,
sabadell
dissabte, 22 de desembre del 2012
DAY 1 - STAGE BARCELONA
És només el primer dia i podria dir que ja en tinc prou. No per cansament, no per avorriment, no per falta de motivació...sinó per tot el contrari. Els resultats d'aquesta primera jornada em resulten excessivament bons com per imaginar que res em pugui sortir millor en els pròxims dies. I m'agradaria tornar-me'n cap a Madrid amb una sensació de millora. Però potser val la pena que, si em vull fer entendre, m'expliqui una mica millor.
Avui a les Aigües hi he corregut amb el meu cosí, Francesc Guim i el seu amic Jacques. Dues fletxes de nivell. En Cesc havia de fer 8 sèries de mil, recuperant dos minuts, mentre que en Jacques tenia rodatge suau. M'he plantejat sumar quilòmetres i deixar-me d'històries...però el cuquet de compartir patiment amb el "Guim bo" m'ha acabat cridant massa i, sense pensar-m'ho dues vegades, m'he aturat al km. 5,5. El lloc on anàvem a fer les sèries.
Durant la primera ja veia que anava fort, però m'he dit: "tira fins on puguis i si no pots més, tornes rodant cap a casa, que no passa res...Total, no tenies previst fer sèries..."
Amb aquesta mentalitat he arribat al mil en 3'17!!!
3'17"???? Des de quan no feia jo un mil en 3'17? No en tinc ni idea. Però sé que, a Madrid, quan m'hi poso, en puc fer un al voltant dels 3'23". El fet és que ajuda el fet d'haver-me despertat un parell d'hores abans i haver esmorzat amb calma...però és que no em trobava excessivament cansat. Les pulsacions anaven disparades però un minut més tard ja havien tornat a lloc. Així que un pelet més tard ens hi hem tornat a posar. He hagut de lluitar molt més que en l'anterior però he clavat el temps: 3'17". Aquí passa alguna cosa, estic volant i només me n'adono jo? He d'aclarir que intentava, de lluny, seguir el meu cosí, que estirava la cama el mínim necessari per fer-les entre 3'08" i 3'10"...I aquest incentiu m'ha fet apretar les dents. En la tercera ja he vist que les forces no eren les mateixes i l'esforç m'estava passant factura, 3'21". Però no volia anar-me'n sense fer una última a conciència. Quan fas sèries o canvis de ritme, sempre et guardes un punt per l'última, un petit canvi que m'ha ajudat a maquillar un intèrval en què anava lleugerament més lent que en els anteriors. Però amb el punt final he acabat en 3'18".
D'acord que he recuperat gairebé dos minuts, però ni així entenc com he pogut anar tant ràpid. Tant se val, tampoc és qüestió de queixar-se. Potser és senyal que a Madrid no entrego tot el que tinc i que m'estic acostumant perillosament a conformar-me d'anar per sota de les meves veritables possibilitats. També és cert que si ens entrenem amb algú altre rendim molt millor.
Avui, en aquest DAY 1 - STAGE BARCELONA, tot ha sortit genial. Veurem demà què em depara el dia.
DAY 1 - STAGE BARCELONA
Es sólo el primer día y ya podría decir que tengo suficiente. No por cansancio. Tampoco por aburrimiento ni por falta de motivación. Quizás por todo lo contrario. Las ganas y la ilusión que tenía esta mañana me han hecho rendir por encima de mis posibilidades. Los resultados de esta primera jornada me resultan excesivamente buenos. Y siento que, haga lo que haga en estos próximos días, nada puede salir mejor. Me gustaría volver a Madrid con una sensación de mejora, algo difícil...Como creo que no se entiende muy bien, voy a explicarme un poco mejor.
Hoy, en las Aigües he corrido con mi primo, Francesc Guim, y su amigo Jacques, dos flechas de mucho nivel. Cesc tenía que hacer 8 series de mil, recuperando dos minutos y Jacques iba a rodar a ritmo cómodo durante una horita. Me apetecía lo de rodar...pero mucho más compartir sufrimiento con "el Guim bueno". El gusanillo me ha llamado demasiado y, sin pensármelo dos veces, me he parado en el km 5,5. El lugar en el que haríamos los cambios.
Durante la primera ya he visto que iba fuerte, más de la cuenta, pero me he dicho aquello de: "tira hasta donde puedas y luego vuélvete para casa rodando, que no pasa nada. Tota, a ti ho y no te tocaban series..."
Con esta mentalidad he cruzado la línea del mil en 3'17"!!!
3'17"???? Cuánto hacía que no corría un mil en 3'17? No tengo ni idea. Sólo sé que, en Madrid, cuando me lo propongo, puedo llegar a ir a 3'23". Está claro que ayuda el hecho de no ir con las prisas diarias del horario laboral, haberme levantado dos horas antes de correr y salir con algo en el estómago...pero bueno. Tanto? Es que no sentía haber hecho un gran derroche de fuerzas...Las pulsaciones, disparadas, han vuelto a su lugar poco antes de la salida de la segunda serie. En este segundo round he tenido que luchar mucho más, pero he conseguido clavar el tiempo: 3'17. Vamos, vamos...que esto mola!!! Seguir, aunque fuera de lejos, a mi primito (3'09", sobrado), me motivaba mucho. Sin embargo, nada es eterno y en la tercera me ha venido el cansancio. Intentando no abandonarme he conseguido unos dignísimos (inimaginables en Madrid), 3'21". No me quería ir sin vaciarme del todo en un último kilómetro. Ahí he entregado todo lo que tenía y, con un apretón final, he acabado maquillando una serie ligeramente más lenta. Al final, 3'18".
En Madrid recupero un minuto entre series y hoy he parado entre 1'50" y 1'55". Eso se nota mucho. Pero no creo que haya sido la clave de unos resultados tant distintos a los que hago en mi hábitat natural. No entiendo cómo he podido ir tan rápido. Aunque, al fin y al cabo, da un poco igual, no prensetaré ninguna queja, no? La lectura que me queda es que, quizás, estoy acostumbrándome peligrosamente a ir lento y me conformo con mucho menos de lo que verdaderamente puedo hacer. También es cierto que cuando entrenamos en compañía rendimos mucho mejor.
Hoy, en este DAY 1 del STAGE BARCELONA, todo ha salido todo genial. Veremos mañana qué nos depara el día.
Avui a les Aigües hi he corregut amb el meu cosí, Francesc Guim i el seu amic Jacques. Dues fletxes de nivell. En Cesc havia de fer 8 sèries de mil, recuperant dos minuts, mentre que en Jacques tenia rodatge suau. M'he plantejat sumar quilòmetres i deixar-me d'històries...però el cuquet de compartir patiment amb el "Guim bo" m'ha acabat cridant massa i, sense pensar-m'ho dues vegades, m'he aturat al km. 5,5. El lloc on anàvem a fer les sèries.
Durant la primera ja veia que anava fort, però m'he dit: "tira fins on puguis i si no pots més, tornes rodant cap a casa, que no passa res...Total, no tenies previst fer sèries..."
Amb aquesta mentalitat he arribat al mil en 3'17!!!
3'17"???? Des de quan no feia jo un mil en 3'17? No en tinc ni idea. Però sé que, a Madrid, quan m'hi poso, en puc fer un al voltant dels 3'23". El fet és que ajuda el fet d'haver-me despertat un parell d'hores abans i haver esmorzat amb calma...però és que no em trobava excessivament cansat. Les pulsacions anaven disparades però un minut més tard ja havien tornat a lloc. Així que un pelet més tard ens hi hem tornat a posar. He hagut de lluitar molt més que en l'anterior però he clavat el temps: 3'17". Aquí passa alguna cosa, estic volant i només me n'adono jo? He d'aclarir que intentava, de lluny, seguir el meu cosí, que estirava la cama el mínim necessari per fer-les entre 3'08" i 3'10"...I aquest incentiu m'ha fet apretar les dents. En la tercera ja he vist que les forces no eren les mateixes i l'esforç m'estava passant factura, 3'21". Però no volia anar-me'n sense fer una última a conciència. Quan fas sèries o canvis de ritme, sempre et guardes un punt per l'última, un petit canvi que m'ha ajudat a maquillar un intèrval en què anava lleugerament més lent que en els anteriors. Però amb el punt final he acabat en 3'18".
D'acord que he recuperat gairebé dos minuts, però ni així entenc com he pogut anar tant ràpid. Tant se val, tampoc és qüestió de queixar-se. Potser és senyal que a Madrid no entrego tot el que tinc i que m'estic acostumant perillosament a conformar-me d'anar per sota de les meves veritables possibilitats. També és cert que si ens entrenem amb algú altre rendim molt millor.
Avui, en aquest DAY 1 - STAGE BARCELONA, tot ha sortit genial. Veurem demà què em depara el dia.
DAY 1 - STAGE BARCELONA
Es sólo el primer día y ya podría decir que tengo suficiente. No por cansancio. Tampoco por aburrimiento ni por falta de motivación. Quizás por todo lo contrario. Las ganas y la ilusión que tenía esta mañana me han hecho rendir por encima de mis posibilidades. Los resultados de esta primera jornada me resultan excesivamente buenos. Y siento que, haga lo que haga en estos próximos días, nada puede salir mejor. Me gustaría volver a Madrid con una sensación de mejora, algo difícil...Como creo que no se entiende muy bien, voy a explicarme un poco mejor.
Hoy, en las Aigües he corrido con mi primo, Francesc Guim, y su amigo Jacques, dos flechas de mucho nivel. Cesc tenía que hacer 8 series de mil, recuperando dos minutos y Jacques iba a rodar a ritmo cómodo durante una horita. Me apetecía lo de rodar...pero mucho más compartir sufrimiento con "el Guim bueno". El gusanillo me ha llamado demasiado y, sin pensármelo dos veces, me he parado en el km 5,5. El lugar en el que haríamos los cambios.
Durante la primera ya he visto que iba fuerte, más de la cuenta, pero me he dicho aquello de: "tira hasta donde puedas y luego vuélvete para casa rodando, que no pasa nada. Tota, a ti ho y no te tocaban series..."
Con esta mentalidad he cruzado la línea del mil en 3'17"!!!
3'17"???? Cuánto hacía que no corría un mil en 3'17? No tengo ni idea. Sólo sé que, en Madrid, cuando me lo propongo, puedo llegar a ir a 3'23". Está claro que ayuda el hecho de no ir con las prisas diarias del horario laboral, haberme levantado dos horas antes de correr y salir con algo en el estómago...pero bueno. Tanto? Es que no sentía haber hecho un gran derroche de fuerzas...Las pulsaciones, disparadas, han vuelto a su lugar poco antes de la salida de la segunda serie. En este segundo round he tenido que luchar mucho más, pero he conseguido clavar el tiempo: 3'17. Vamos, vamos...que esto mola!!! Seguir, aunque fuera de lejos, a mi primito (3'09", sobrado), me motivaba mucho. Sin embargo, nada es eterno y en la tercera me ha venido el cansancio. Intentando no abandonarme he conseguido unos dignísimos (inimaginables en Madrid), 3'21". No me quería ir sin vaciarme del todo en un último kilómetro. Ahí he entregado todo lo que tenía y, con un apretón final, he acabado maquillando una serie ligeramente más lenta. Al final, 3'18".
En Madrid recupero un minuto entre series y hoy he parado entre 1'50" y 1'55". Eso se nota mucho. Pero no creo que haya sido la clave de unos resultados tant distintos a los que hago en mi hábitat natural. No entiendo cómo he podido ir tan rápido. Aunque, al fin y al cabo, da un poco igual, no prensetaré ninguna queja, no? La lectura que me queda es que, quizás, estoy acostumbrándome peligrosamente a ir lento y me conformo con mucho menos de lo que verdaderamente puedo hacer. También es cierto que cuando entrenamos en compañía rendimos mucho mejor.
Hoy, en este DAY 1 del STAGE BARCELONA, todo ha salido todo genial. Veremos mañana qué nos depara el día.
dijous, 20 de desembre del 2012
VACANCES DE NADAL O "STAGE" A BARCELONA?
La gent aprofita les vacances per descansar, menjar, beure, gaudir de la família...i fer mil i una històries que en altres moments no pot fer. Jo també ho faig. Però tenint en compte que visc a Madrid i aquí m'entreno sol un dia rere l'altre, el fet d'anar cap a Barcelona suposa un punt afegit a tot plegat. M'hauré d'enfrontar a la son i l'excés d'activitats, però gaudiré convertint les vacances nadalenques en una estada esportiva. A meitat de temporada, però serà un "stage" en tota regla. Tirades llargues, amb canvis de ritme, amb pujades i baixades, en grup (o, si més no, sempre en companyia), amb curses, amb xerrameca postentrenament...
I tot això, a partir de demà passat dissabte. Aquests dies m'he recuperat força bé de la cursa de Majadahonda. Dimarts vaig tornar a fer les 5 sèries de 1.000 (1' rec.) i em van sortir força millor que la setmana anterior: 3'44-3'41-3'41-3'35-3'31" (a diferència dels 3'47-3'44-3'43-3'42-3'47). Aquests dies també he fet una tiradeta de 18 kms, per mantenir la resistència i demà em tocaria un petit fartlek, per acabar de rematar.
El que em trobaré a Barcelona, a la carretera de les Aigües, encara està per veure.
Però de ben segur que en Prats, en Cesc, en Marc, en Josep Maria i companyia...em faran suar la gota.
Endavant, doncs!!!
VACACIONES DE NAVIDAD O "STAGE" EN BARCELONA?
La gente aprovecha sus vacaciones para descansar, comer, beber, disfrutar de la familia...y hacer mil y una historias que, en otros momentos, no puede hacer. A mí me pasa lo mismo. Pero teniendo en cuenta que vivo en Madrid y que, aquí, me entreno en solitario cada día, , viajar a Barcelona, a casa, con los míos, supone un valor añadido a las vacaciones. Tendré que enfrentarme al sueño y al cansancio por elxceso de actividades. Pero disfrutaré convirtiendo las vacaciones en un "stage", a mitad de la temporada. Rodajes largos, cambios de ritmo, subidas, bajadas, carreras, salidas en grupo...y las tertulias posteriores.
Todo empezará este próximo sábado. Los últimos días he dio recuperándome bastante bien del 10K de Majadahonda. Hice series de 1.000, mejorando los resultados cosechados la semana pasada (3'44-3'41-3'41-3'35-3'31" (a diferencia de los 3'47-3'44-3'43-3'42-3'47). También he tenido tiempo para una tirada de 18 kms, a 4'30"; y mañana, a primera hora, me desayuno un bonito fartlek.
Lo que me espera en Barcelona, en la carretera de les Aigües, todavía está por ver. Pero seguro que mis amigos me harán sudar la gota gorda.
Preparado para ello, pues.
I tot això, a partir de demà passat dissabte. Aquests dies m'he recuperat força bé de la cursa de Majadahonda. Dimarts vaig tornar a fer les 5 sèries de 1.000 (1' rec.) i em van sortir força millor que la setmana anterior: 3'44-3'41-3'41-3'35-3'31" (a diferència dels 3'47-3'44-3'43-3'42-3'47). Aquests dies també he fet una tiradeta de 18 kms, per mantenir la resistència i demà em tocaria un petit fartlek, per acabar de rematar.
El que em trobaré a Barcelona, a la carretera de les Aigües, encara està per veure.
Però de ben segur que en Prats, en Cesc, en Marc, en Josep Maria i companyia...em faran suar la gota.
Endavant, doncs!!!
VACACIONES DE NAVIDAD O "STAGE" EN BARCELONA?
La gente aprovecha sus vacaciones para descansar, comer, beber, disfrutar de la familia...y hacer mil y una historias que, en otros momentos, no puede hacer. A mí me pasa lo mismo. Pero teniendo en cuenta que vivo en Madrid y que, aquí, me entreno en solitario cada día, , viajar a Barcelona, a casa, con los míos, supone un valor añadido a las vacaciones. Tendré que enfrentarme al sueño y al cansancio por elxceso de actividades. Pero disfrutaré convirtiendo las vacaciones en un "stage", a mitad de la temporada. Rodajes largos, cambios de ritmo, subidas, bajadas, carreras, salidas en grupo...y las tertulias posteriores.
Todo empezará este próximo sábado. Los últimos días he dio recuperándome bastante bien del 10K de Majadahonda. Hice series de 1.000, mejorando los resultados cosechados la semana pasada (3'44-3'41-3'41-3'35-3'31" (a diferencia de los 3'47-3'44-3'43-3'42-3'47). También he tenido tiempo para una tirada de 18 kms, a 4'30"; y mañana, a primera hora, me desayuno un bonito fartlek.
Lo que me espera en Barcelona, en la carretera de les Aigües, todavía está por ver. Pero seguro que mis amigos me harán sudar la gota gorda.
Preparado para ello, pues.
dilluns, 17 de desembre del 2012
7è A MAJADAHONDA EN EL DEBUT POST DONOSTI
Vull competir,
vull competir, vull competir, vull competir, vull competir, vull competir,
vull competir, vull competir, vull competir, vull competir...
És un dels
aspectes de la planificació de temporades que sempre intento corregir. Per
competir a un bon nivell, cal fer el major nombre de quilòmetres a ritmes
exigents i un bon ritme de competició, a banda dels entrenaments, s’aconsegueix
per mitjà de les curses.
I això és el que
vaig fer ahir. En una productiva setmana a nivell d’entrenaments (que vaig
tancar amb 97 quilòmetres) vaig pujar a Majadahonda per participar en la
primera edició de la Carrera Solidaria. L’organitzaven uns amics i volia ser-hi
present. Es feia en un preciós parc que hi ha al costat de la ciutat esportiva
de l’Atlètic de Madrid, el Monte del Pilar. El nom ja deixava entreveure que el
recorregut no seria gaire pla. Així va ser.
La temperatura
no superava els 6ºC, així que vaig fer un bon escalfament, millor del que és
habitual en mi. De sortida vaig intentar evitar cops i incidents i un cop en
cursa, vaig anar situant-me còmodament en la que seria la meva zona natural de
lluita, entre el dotzè i el quinzè classificat. El ritme era dur però no anava
ofegat. Veia que el cap de cursa no s’allunyava gaire i em venia de gust
ambicionar, tirar fort i anar cap endavant però era conscient que seria un
error. Ara per ara sóc incapaç d’aguantar gaire estona a un ritme de 3’30”/km.
La decisió va acabar sent encertada i, a poc a poc, vaig començar a avançar
rivals. Tot i que em costen les pujades, és en aquests desnivells on acostumo a
guanyar posicions (en els descensos la gent s’embala molt fàcilment...i,
sovint, em deuen veure com un tractor: em passa tothom).
Al final vaig
arribar en la setena posició, amb un temps de 36’17”, el millor d’una temporada
en què les altres referències que tenia eren de 37’20 i 36’30”. La cursa de
Majadahona era un pèl curta, però les dificultats orogràfiques compensen els
250 metres de menys que vam fer.
Content, satisfet
i amb ganes de més. Acabo com començava: vull competir, vull competir, vull
competir, vull competir, vull competir, vull competir, vull competir, vull
competir, vull competir, vull competir, vull competir, vull competir vull
competir, vull competir, vull competir, vull competir, vull competir, vull
competir...
7º EN MAJADAHONDA,
EN EL DEBUT POST DONOSTI
Quiero competir,
quiero competir, quiero competir, quiero competir, quiero competir, quiero
competir...
Es uno de los
aspectos que siempre intento corregir cuando planifico la temporada. Para
competir a un buen nivel, hay que hacer el mayor número de kilómetros a ritmos
exigentes. Y un buen ritmo de competición, a parte de en los entrenamientos, se
consigue en las carreras.
Y eso es lo que
hice ayer. En una productiva semana a nivel de entrenamientos (que cerré con 97
kilómetros) subí a Majadahonda para participar en la primera edición de la
Carrera Solidaria. La organizaban uns amics y me apetecía mucho tomar parte en
ella. Tenía lugar en un precioso parque que hay al lado del Cerro del Espino,
centro de entrenamientos del Atlético de Madrid. El parque se llama Monte del
Pilar y el nombre ya presagiaba que el recorrido no sería muy llano. Así fue.
La temperatura
no superaba los 6ºC, así que calenté concienzudamente, mucho mejor de lo que
acostumbro a calentar. De salida intenté (y conseguí) evitar golpes e
incidentes. Una vez en carrera, me fui situando en la que iba a ser mi zona
natural de lucha, entre el 12º y eñ 15º clasificado. El ritmo era duro pero no
iba ahogado. No veía muy lejos la cabeza de carrera y ambicionaba tirar fuerte
e ir hacia delante, pero era consciente de que sería un error. Ahora mismo soy
incapaz de aguantar a 3’30”/km durante mucho rato. La decisión resultó acertada
y, poco a poco, empecé a superar a rivales. A pesar de que me cuesta subir, era
precisamente en las zonas ascendentes en las que más avanzaba (no sé qué pasa
pero en las bajadas la gente me pasa de una manera fulminante).
Al final llegué
en la séptima posición, con un tiempo de 36’17”, el mejor de una temporada en
la que las otras referencias eran de 37’20 y 36’30”. La carrera de Majadahona
era un pelín corta, pero las
dificultades orográficas compensan los 250 metros de menos.
Contento,
satisfecho y con ganas de más. Acabo esta entrada de la misma forma que la
empezaba: quiero competir,quiero competir, quiero competir,quiero competir,
quiero competir,quiero competir, quiero competir,quiero competir, quiero
competir,quiero competir, quiero competir,quiero competir, quiero
competir,quiero competir, quiero competir,quiero competir, quiero competir...
Etiquetes de comentaris:
Carrera de la Solidaridad de Majadahonda
dijous, 13 de desembre del 2012
COM QUAN ENTRENAVA A CORNELLÀ
Podria dir que, d’una manera o d’una altra, he corregut tota la meva vida. Vaig començar a practicar l’atletisme de molt jovenet, en la categoria d’“Infantils”. M’entrenava al Centre de Tecnificació que hi havia a Cornellà de Llobregat i corria pel Cornellà Atlètic. Les pistes quedaven lluny de casa, de Barcelona, i els primers anys vaig combinar el metro i el Seat Panda de la meva mare, que m’hi deixava poc abans de les sis de la tarda. Més endavant, amb la Ducati 50TT (quan hi penso encara ric) i, posteriorment, amb la TZR, ja vaig ser autònom. Allà a Cornellà hi vaig passar una època meravellosa i inoblidable. Sobre les batalletes d’aquells anys ja n’escriuré en una altra entrada. En aquesta, he volgut recordar-ho,únicament, per les sèries i els fartleks.
A Cornellà, teníem unes rutines d’entrenament: els dimarts fèiem sèries i els dijous, fartleks. Des que vaig començar a entrenar-me pel meu compte vaig abandonar bastant aquestes pràctiques. A les Aigües de tant en tant fèiem canvis o alguna sèrie, però només en funció de les ganes de guerra que tinguéssim. Quan me’n vaig anar a viure a Madrid vaig passar a entrenar-me tot sol i em vaig dedicar a sumar quilòmetres i més quilòmetres, a ritmes alegres. Però sense canvis. Així vaig aconseguir batre les meves marques, tant en 10K i mitja com en marató.
Ara mateix arrossego la lumbàlgia i la tendinitis als isquios i, tot i que en tinc ganes, no puc anar a ritmes ràpids. O sí, no ho sé. Aquesta setmana estic revolucionant els meus entrenaments. Abans d’ahir vaig fer sèries de 1.000 i aquest matí una fartlek mexicà. No tinc clar que vulgui adoptar els canvis en la meva rutina, potser el que passa és que s’han donat les circumstàncies.
Dimarts tenia ganes de fer alguna cosa rapideta i no em venia de gust fer un decebedor 5K al Retiro. Bona excusa per fer 5 sèries, recuperant un minut. Els temps (dolents: 3’47”, 3’44”, 3’43”, 3’42” i 3’47”) seran una primera referència per quan repeteixi experiment. L’important era fer cinc intervals i no saltar-me’n cap.
Aquest matí havia quedat amb en Miguel Angel Toribio, un amic de Radio Marca, que tenia ganes de fer un fartlek. Tenim un nivell semblant així que hem anat molt bé.
Recuperàvem sempre el temps que havíem anat forts i el tema ha deixat aquests números: 2 minuts a 3’33” (rec 2’), 4-3’31”, 6-3’38”, 4-3’26” i 2-3’28”.
Al final m’han acabat sortint 23 kms (!!!) i això ha derivat en una migdiada de campionat. Me l’he guanyat, no? Amb migdiada o sense, estaria molt bé recuperar l’hàbit dels canvis de ritme. Necessito intensitat. Canya!!!
COMO CUANDO ENTRENABA EN CORNELLÁ
Podría decir que, de una manera u otra, he corrido toda mi vida. Empecé a practicar atletismo desde muy jovencito, en “Infantiles”. Entrenaba en el Centro de Tecnificación que había en Cornellà de Llobregat y corría por el Cornellà Atlètic. Las pistas quedaban lejos de mi casa y los primeros años combiné el metro y el Seat Panda de mi madre, para llegar a las pistas poco antes de las seis de la tarde. Tiempo más tarde, con la Ducati 50TT (cuando lo recuerdo todavía me río…) y luego la TZR, me convertí en una persona autónoma. En Cornellà pasé una época maravillosa e inolvidable. Sobre las batallitas de esos tiempos ya escribiré en otra ocasión. En esta entrada, sólo lo he recordado por las series y los fartleks.
En Cornellà, teníamos unas rutinas de entrenamiento: los martes había series y los jueves, fartleks. Desde que empecé a entrenar por mi cuenta, abandoné estas prácticas. En la carretera de les Aigües, de vez en cuando hacíamos series, pero sin una periodicidad marcada, iba un poco en función de las ganas de guerra que tuviésemos. Cuando me vine a vivir a Madrid pasé a entrenarme en solitario y me dediqué a sumar kilómetros…sin cambios de ritmo, aunque éste era exigente. De esta manera conseguí superar mis marcas de 10K, medio maratón y maratón.
Actualmente arrastro una lumbalgia y una tendinitis en los isquiotibiales y, a pesar de las ganas que tengo, no puedo ir a ritmos elevados. Bueno, quizás sí, tampoco lo sé. Esta semana estoy revolucionando mis entrenamientos. El martes hice series de mil y esta mañana, un fartlek mejicano.
El caso es que el martes me apetecía hacer algo rapidito, pero no quería correr un 5K y acabar arrastrándome por el Retiro. Me pareció una buena alternativa hacer cinco series, recuperando un minuto. Los tiempos (malos: 3’47”, 3’44”, 3’43”, 3’42” i 3’47”) serán una primera referencia para cuando repita el experimento. Lo importante era hacer cinco intervalos y no escaquearme.
Esta mañana he quedado con Miguel Angel Toribio, un amigo de Radio Marca, que tenía ganas de hacer un fartlek. Tenemos un nivel parecido, así que hemos ido muy bien. Recuperábamos siempre el mismo tiempo que habíamos ido fuerte y, al final, la sesión ha arrojado estos números: 2 minutos a 3’33” (rec 2’), 4-3’31”, 6-3’38”, 4-3’26” i 2-3’28”.
Al final me han acabado saliendo 23 kms (!!!) y todo ello ha derivado en una siesta de campeonato. Me la he ganado, no? Con siesta o sin ella, estaría muy bien recuperar el hábito de los cambios de ritmo. Necesito intensidad. Caña!!!
Etiquetes de comentaris:
atletisme popular,
carretera de les Aigües,
cornellà atlètic cornella de llobregat
dilluns, 10 de desembre del 2012
FULL DE RUTA PER A BARCELONA
Hi he estat pensant molt durant aquestes dues últimes setmanes, sobretot després d'haver pres la decisió de córrer la Marató de Barcelona. Falten tres mesos i pocs dies per a la cita però m'aniria bé fer un plantejament a llarg termini i marcar un full de ruta, amb les curses que tinc intenció de disputar. És un calendari obert a modificacions però a grans trets quedaria marcat per les següents proves:
16 desembre -10K Cursa Solidària Majadahonda
26 desembre - 9K Cursa pel Riu Ripoll (Sabadell)
13 gener - 10K Trofeu Paris (Madrid)
27 gener - Mitja Marató Getafe
10 febrer - Mitja Marató Fuencarral El Pardo (o 17 febrer - Mitja Marató Guadalajara)
3 març - Mitja Marató Collado Villalba "Tragamillas"
Aquest llistat em permetria competir cada quinze dies, deixant-me lliure un cap de setmana cada dos per anar al circuit de la Casa de Campo i fer tirades llargues. Tot plegat fa molt bona pinta i si fos capaç de competir en les sis curses tinc confiança que m'anirà millor que a Sant Sebastià. El més important, com no podia ser d'una altra manera, és que les lesions (que tinc) em respectin. La setmana passada vaig sumar 64 quilòmetres i, a partir d'aquesta, no en faré menys de 80 en cap de les que hi ha fins al 17 de març.
//////////////////////////////////////////////////////////
HOJA DE RUTA PARA BARCELONA
He estado pensando mucho durante estas dos últimas semanas, sobretodo después de haber decidido correr el Maratón de Barcelona el próximo mes de marzo. Faltan tres meses y pocos días para la cita pero me iría bien hacer un planteamiento a largo plazo y marcar una hoja de ruta, con aquellas carreras que tengo intención de disputar. Es un calendario abierto a modificaciones pero, a grandes rasgos, quedaría marcado por las siguientes pruebas:
16 Dicicembre -10K Carrera Solidaria Majadahonda
26 Ddicicembre - 9K Cursa pel Riu Ripoll (Sabadell)
13 Enero - 10K Trofeo Paris (Madrid)
27 Enero - Medio Maratón Getafe
10 Febrero - Medio Maratón Fuencarral El Pardo (17 Febrero - Medio Maratón Guadalajara)
3 Marzo - Medio Maratón Collado Villalba "Tragamillas"
Este listado me permitiría competir cada quince días, liberándome un fin de semana cada dos para ir al circuito de la Casa de Campo y hacer tiradas largas. En general tiene muy buena pinta. Si fuese capaz de competir en las seis carreras, me daría mucha confianza de cara a Barcelona y lucharía con garantías para mejorar el tiempo alcanzado en San Sebastián. Sin embargo, lo más importante, como no puede ser de otra manera, es que las lesiones (que actualmente padezco) me respeten. La semana pasada sumé 64 kilómetros, una cifra de la que no bajaré hasta el próximo 17 de marzo.
De los 64 de la semana pasada, repartidos en seis sesiones, corrí dos días con mi primo Francesc Guim, un crac de 2h31' en el Maratón de Barcelona'12. Fueron dos paseos para él, que ayer corría el mítico Cross de Granollers, y un test "despierta-piernas" para a mí, que no sumaba 17 kms seguidos desde antes del Maratón de Donosti.
16 desembre -10K Cursa Solidària Majadahonda
26 desembre - 9K Cursa pel Riu Ripoll (Sabadell)
13 gener - 10K Trofeu Paris (Madrid)
27 gener - Mitja Marató Getafe
10 febrer - Mitja Marató Fuencarral El Pardo (o 17 febrer - Mitja Marató Guadalajara)
3 març - Mitja Marató Collado Villalba "Tragamillas"
Aquest llistat em permetria competir cada quinze dies, deixant-me lliure un cap de setmana cada dos per anar al circuit de la Casa de Campo i fer tirades llargues. Tot plegat fa molt bona pinta i si fos capaç de competir en les sis curses tinc confiança que m'anirà millor que a Sant Sebastià. El més important, com no podia ser d'una altra manera, és que les lesions (que tinc) em respectin. La setmana passada vaig sumar 64 quilòmetres i, a partir d'aquesta, no en faré menys de 80 en cap de les que hi ha fins al 17 de març.
Dels 64 de la setmana passada, repartits en sis sessions, vaig córrer dos dies amb el meu cosí Francesc Guim, un crac de 2h31' a la Marató de Barcelona'12. Un passeig per a ell, que ahir corria el mític Cross de Granollers, i un test "despertacames" per a mi, que no sumava 17 quilòmetres seguits des d'abans de la Marató de Donosti.
//////////////////////////////////////////////////////////
HOJA DE RUTA PARA BARCELONA
He estado pensando mucho durante estas dos últimas semanas, sobretodo después de haber decidido correr el Maratón de Barcelona el próximo mes de marzo. Faltan tres meses y pocos días para la cita pero me iría bien hacer un planteamiento a largo plazo y marcar una hoja de ruta, con aquellas carreras que tengo intención de disputar. Es un calendario abierto a modificaciones pero, a grandes rasgos, quedaría marcado por las siguientes pruebas:
16 Dicicembre -10K Carrera Solidaria Majadahonda
26 Ddicicembre - 9K Cursa pel Riu Ripoll (Sabadell)
13 Enero - 10K Trofeo Paris (Madrid)
27 Enero - Medio Maratón Getafe
10 Febrero - Medio Maratón Fuencarral El Pardo (17 Febrero - Medio Maratón Guadalajara)
3 Marzo - Medio Maratón Collado Villalba "Tragamillas"
Este listado me permitiría competir cada quince días, liberándome un fin de semana cada dos para ir al circuito de la Casa de Campo y hacer tiradas largas. En general tiene muy buena pinta. Si fuese capaz de competir en las seis carreras, me daría mucha confianza de cara a Barcelona y lucharía con garantías para mejorar el tiempo alcanzado en San Sebastián. Sin embargo, lo más importante, como no puede ser de otra manera, es que las lesiones (que actualmente padezco) me respeten. La semana pasada sumé 64 kilómetros, una cifra de la que no bajaré hasta el próximo 17 de marzo.
De los 64 de la semana pasada, repartidos en seis sesiones, corrí dos días con mi primo Francesc Guim, un crac de 2h31' en el Maratón de Barcelona'12. Fueron dos paseos para él, que ayer corría el mítico Cross de Granollers, y un test "despierta-piernas" para a mí, que no sumaba 17 kms seguidos desde antes del Maratón de Donosti.
Etiquetes de comentaris:
Marató Barcelona,
Marato de Barcelona,
Maratón Barcelona
dimecres, 5 de desembre del 2012
RUMB A LA MARATÓ DE BARCELONA, KM. 0
Una setmana de dol pel trist resultat aconseguit a Donosti. I prou. Però una setmana sencera sense córrer que em va anar de meravella per descansar, per trencar amb aquella rutina de llevar-me d'hora i fer tirades llargues, per menjar molt (i bé!!!)...i ara ja torno a tenir el cap al seu lloc. He passat de l'el.líptica al carrer i aquests tres primers dies de la setmana m'he estrenat amb 10, 10 i 7 quilòmetres. Sempre suaus, però que em serveixen per anar recuperant el contacte perdut.
Les primeres sensacions no són dolentes, tot i que segueixo arrossegant els problemes lumbars i d'isquios que em van impedir preparar en condicions la Marató de Sant Sebastià. Entenc que són unes molèsties que hauré de compaginar durant una llaaaaaaarga temporada, així que no em plantejo grans objectius.
Estic en el punt de sortida. Començo els entrenaments específics per a la pròxima Marató de Barcelona. El primer que miro, quan entro al web oficial, és el compte enrere per al dia D. I ara mateix falten 3 mesos, 11 dies i gairebé 18 hores, temps suficient per posar-me en forma.
La primera part dels deures que he de fer consisteix a perdre una mica de pes: a Donosti vaig competir carregant una mica més de 67 quilos...i crec que (sense ser un escàndol, òbviament) és un aspecte a tenir en compte. He començat a provar la pasta i l'arròs integral i intento servir-me en plats més menuts. Però sóc conscient que la teoria és clara..mentre que la meva força de voluntat per posar-la en pràctica, és bastant limitada. Intentaré esforçar-m'hi. "Som el que mengem", no?
Les primeres sensacions no són dolentes, tot i que segueixo arrossegant els problemes lumbars i d'isquios que em van impedir preparar en condicions la Marató de Sant Sebastià. Entenc que són unes molèsties que hauré de compaginar durant una llaaaaaaarga temporada, així que no em plantejo grans objectius.
Estic en el punt de sortida. Començo els entrenaments específics per a la pròxima Marató de Barcelona. El primer que miro, quan entro al web oficial, és el compte enrere per al dia D. I ara mateix falten 3 mesos, 11 dies i gairebé 18 hores, temps suficient per posar-me en forma.
La primera part dels deures que he de fer consisteix a perdre una mica de pes: a Donosti vaig competir carregant una mica més de 67 quilos...i crec que (sense ser un escàndol, òbviament) és un aspecte a tenir en compte. He començat a provar la pasta i l'arròs integral i intento servir-me en plats més menuts. Però sóc conscient que la teoria és clara..mentre que la meva força de voluntat per posar-la en pràctica, és bastant limitada. Intentaré esforçar-m'hi. "Som el que mengem", no?
Etiquetes de comentaris:
dieta,
Marató de Barcelona,
Marató Donosti,
Som el que mengem
dijous, 29 de novembre del 2012
NO TODAS LAS GOTAS SON IGUALES
Aquest diumenge farà un any que vaig córrer la Marató de Panamà. Aprofitant el record vull compartir la crònica que, aleshores, vaig escriure per a la revista Corricolari. L'entrada que vaig fer al bloc, 6è classificat a la Marató de Panamà ha estat una de les més llegides de l'any. Estic convençut que aquesta també agradarà. Per a tots aquells que s'estiguin plantejant la possibilitat d'anar a "fer les amèriques", atlèticament parlant.
No todas las gotas son iguales,, por Sebas Guim
Suena el despertador de forma insistente. Son las tres de la madrugada, noche cerrada en Ciudad de Panamá. En sólo dos horas, cuando todavía estemos a oscuras, se dará la salida al maratón. Me he levantado con nervios, con ese cosquilleo habitual de antes de las competiciones. He corrido más de 20 maratones en mi vida y ya tengo adquiridas una serie de rutinas que sigo religiosamente. Pero soy consciente de que en éste que estoy a punto de empezar hay muchos factores cuyo efecto desconozco. El madrugón es uno de ellos y se debe al calor y la humedad que dominan la ciudad durante el día. Los 25ºC de temperatura serán duros pero el 98% de humedad puede acabar con cualquiera.
Cuando empecé a plantearme la posibilidad de correr en Panamá mis conocimientos sobre el país centroamericano no iban mucho más allá del ex dictador Manuel Antonio Noriega, el ex futbolista “Dely” Valdés y, por supuesto, esa obra de ingeniería que hay que ver de cerca, para entenderla y disfrutarla, el Canal. Sin embargo al visitar el istmo uno se da cuenta de que Panamá es mucho más. La bahía que envuelve la capital, los archipiélagos de San Blas o de Bocas del Toro, el volcán Barú o el Parque Nacional de Darién colman las expectativas de cualquier extranjero.
Pero el reto sigue estando enfrente, los 42 kilómetros no se han movido, están ahí esperando al grupo de atrevidos que buscan poner a prueba sus cuerpos. Tras escuchar las últimas notas del himno de Panamá suena el disparo de salida. Ya no hay marcha atrás. Empezamos a correr en Amador, en el extremo oeste de la ciudad, y avanzamos en busca del sol hacia la Cinta Costera. Avisado sobre los peligros que puede ocasionarme la excesiva humedad no desaprovecho las oportunidades de beber. Un par de sorbos en cada punto de avituallamiento me mantendrán bien hidratado.
A pesar de los esfuerzos por respetar mi plan de actuación soy consciente de que las primeras gotas de sudor han aparecido antes de llegar al segundo kilómetro. Al paso por el 10 ya llevo la camiseta pegada al cuerpo. El Club de Corredores del Istmo, organizador del evento, trabaja denodadamente por intentar convertir este maratón en el más importante de Centroamérica y uno de los mejores de Latinoamérica. Para lograrlo este crecimiento cuenta con el apoyo del Gobierno e importantes patrocinadores. 600 voluntarios colaboran para asistir a los corredores en los puntos de avituallamiento y evitar incidencias a lo largo del recorrido. En juego está el prestigio de ganar, la honrilla de llegar y una bolsa nada desdeñable de 70.000 dólares en premios, distribuidos entre las diferentes categorías. Para ganar hay que sudar, y en Panamá, mucho más que en otros lugares. Me tomo un primer gel mientras nos acercamos al tramo marino del Corredor Sur, con unas vistas espectaculares.
El sol empieza a aparecer por el horizonte. Pocas nubes, mal augurio. Al llegar al barrio de Costa del Este, en el extremo opuesto de la ciudad, nos aproximamos al kilómetro veinte. Por mis brazos van descendiendo pequeñas gotas de sudor, que caen al suelo al llegar a la punta de mis dedos. Los avances que ha ido experimentando la carrera han permitido que, en esta edición, se haya incorporado el chip. Al pisar la alfombrilla, el característico “piiiip” me recuerda que estoy entrando en la segunda mitad de carrera. Los rayos del sol me apuntan directamente al cogote, pero no me cuesta encontrarle la vertiente positiva, los impresionantes rascacielos que dominan la ciudad lucen un brillo encantador. Es por edificios como el Hotel Trump Ocean Club, The Point, Ocean Two, Aqualina Tower o el popularmente conocido como “Tornillo”, por lo que la ciudad se ha ido ganando el sobrenombre de Panamanhattan.
Sigo bebiendo y sudando, aunque la proporción no debe ser la misma: me siento cansado, el aire no me llega, me pesan las piernas. Miro hacia abajo y me sorprendo al constatar las huellas que dejan mis zapatillas después de cada zancada. Están totalmente empapadas, como si acabasen de salir de una lavadora con la centrifugadora estropeada. Es el momento de tomarme el segundo gel. Hay que levantar la cabeza de nuevo y disfrutar de la vista. Vuelvo a pasar por el centro de la ciudad pero ahora lo hago a plena luz del día.
Avanzo lentamente, y voy restando kilómetros al objetivo. Ya sólo faltan seis. El tercer y último gel suele ser el que mejor me sienta. Sin embargo me sorprendo cuando me avanzan algunos corredores, a un fuerte ritmo. Me relajo al percatarme de sus dorsales de color azul (el mío es amarillo), indicativos de que participan en el medio maratón y que salieron una hora y media más tarde. Panamá no tiene una gran cultura atlética, así que haciendo coincidir un medio maratón o un maratón por relevos con la prueba reina, pretenden conseguir que los habitantes del istmo se vayan iniciando en el deporte más sencillo del mundo. Parece que lo están logrando. Mis pensamientos van de un lado a otro y ya no me queda nada. No me importa el rival que me precede ni tampoco el que me persigue. Llegar es mi meta y estoy a punto de lograr el objetivo. Escucho la megafonía cada vez más fuerte, observo las banderas de los patrocinadores, se me pone la piel de gallina, la gente me transmite su último aliento. Un aliento necesario para dar esa última zancada, la que me ayuda a cruzar por debajo del arco y superar la línea de meta. Siento que una gota desciende por mi mejilla, pero tengo claro que no se trata de sudor. Esta gota es diferente, es una emotiva lágrima de felicidad.
No todas las gotas son iguales,, por Sebas Guim
Suena el despertador de forma insistente. Son las tres de la madrugada, noche cerrada en Ciudad de Panamá. En sólo dos horas, cuando todavía estemos a oscuras, se dará la salida al maratón. Me he levantado con nervios, con ese cosquilleo habitual de antes de las competiciones. He corrido más de 20 maratones en mi vida y ya tengo adquiridas una serie de rutinas que sigo religiosamente. Pero soy consciente de que en éste que estoy a punto de empezar hay muchos factores cuyo efecto desconozco. El madrugón es uno de ellos y se debe al calor y la humedad que dominan la ciudad durante el día. Los 25ºC de temperatura serán duros pero el 98% de humedad puede acabar con cualquiera.
Cuando empecé a plantearme la posibilidad de correr en Panamá mis conocimientos sobre el país centroamericano no iban mucho más allá del ex dictador Manuel Antonio Noriega, el ex futbolista “Dely” Valdés y, por supuesto, esa obra de ingeniería que hay que ver de cerca, para entenderla y disfrutarla, el Canal. Sin embargo al visitar el istmo uno se da cuenta de que Panamá es mucho más. La bahía que envuelve la capital, los archipiélagos de San Blas o de Bocas del Toro, el volcán Barú o el Parque Nacional de Darién colman las expectativas de cualquier extranjero.
Pero el reto sigue estando enfrente, los 42 kilómetros no se han movido, están ahí esperando al grupo de atrevidos que buscan poner a prueba sus cuerpos. Tras escuchar las últimas notas del himno de Panamá suena el disparo de salida. Ya no hay marcha atrás. Empezamos a correr en Amador, en el extremo oeste de la ciudad, y avanzamos en busca del sol hacia la Cinta Costera. Avisado sobre los peligros que puede ocasionarme la excesiva humedad no desaprovecho las oportunidades de beber. Un par de sorbos en cada punto de avituallamiento me mantendrán bien hidratado.
A pesar de los esfuerzos por respetar mi plan de actuación soy consciente de que las primeras gotas de sudor han aparecido antes de llegar al segundo kilómetro. Al paso por el 10 ya llevo la camiseta pegada al cuerpo. El Club de Corredores del Istmo, organizador del evento, trabaja denodadamente por intentar convertir este maratón en el más importante de Centroamérica y uno de los mejores de Latinoamérica. Para lograrlo este crecimiento cuenta con el apoyo del Gobierno e importantes patrocinadores. 600 voluntarios colaboran para asistir a los corredores en los puntos de avituallamiento y evitar incidencias a lo largo del recorrido. En juego está el prestigio de ganar, la honrilla de llegar y una bolsa nada desdeñable de 70.000 dólares en premios, distribuidos entre las diferentes categorías. Para ganar hay que sudar, y en Panamá, mucho más que en otros lugares. Me tomo un primer gel mientras nos acercamos al tramo marino del Corredor Sur, con unas vistas espectaculares.
El sol empieza a aparecer por el horizonte. Pocas nubes, mal augurio. Al llegar al barrio de Costa del Este, en el extremo opuesto de la ciudad, nos aproximamos al kilómetro veinte. Por mis brazos van descendiendo pequeñas gotas de sudor, que caen al suelo al llegar a la punta de mis dedos. Los avances que ha ido experimentando la carrera han permitido que, en esta edición, se haya incorporado el chip. Al pisar la alfombrilla, el característico “piiiip” me recuerda que estoy entrando en la segunda mitad de carrera. Los rayos del sol me apuntan directamente al cogote, pero no me cuesta encontrarle la vertiente positiva, los impresionantes rascacielos que dominan la ciudad lucen un brillo encantador. Es por edificios como el Hotel Trump Ocean Club, The Point, Ocean Two, Aqualina Tower o el popularmente conocido como “Tornillo”, por lo que la ciudad se ha ido ganando el sobrenombre de Panamanhattan.
Sigo bebiendo y sudando, aunque la proporción no debe ser la misma: me siento cansado, el aire no me llega, me pesan las piernas. Miro hacia abajo y me sorprendo al constatar las huellas que dejan mis zapatillas después de cada zancada. Están totalmente empapadas, como si acabasen de salir de una lavadora con la centrifugadora estropeada. Es el momento de tomarme el segundo gel. Hay que levantar la cabeza de nuevo y disfrutar de la vista. Vuelvo a pasar por el centro de la ciudad pero ahora lo hago a plena luz del día.
Avanzo lentamente, y voy restando kilómetros al objetivo. Ya sólo faltan seis. El tercer y último gel suele ser el que mejor me sienta. Sin embargo me sorprendo cuando me avanzan algunos corredores, a un fuerte ritmo. Me relajo al percatarme de sus dorsales de color azul (el mío es amarillo), indicativos de que participan en el medio maratón y que salieron una hora y media más tarde. Panamá no tiene una gran cultura atlética, así que haciendo coincidir un medio maratón o un maratón por relevos con la prueba reina, pretenden conseguir que los habitantes del istmo se vayan iniciando en el deporte más sencillo del mundo. Parece que lo están logrando. Mis pensamientos van de un lado a otro y ya no me queda nada. No me importa el rival que me precede ni tampoco el que me persigue. Llegar es mi meta y estoy a punto de lograr el objetivo. Escucho la megafonía cada vez más fuerte, observo las banderas de los patrocinadores, se me pone la piel de gallina, la gente me transmite su último aliento. Un aliento necesario para dar esa última zancada, la que me ayuda a cruzar por debajo del arco y superar la línea de meta. Siento que una gota desciende por mi mejilla, pero tengo claro que no se trata de sudor. Esta gota es diferente, es una emotiva lágrima de felicidad.
Etiquetes de comentaris:
Corricolari,
Marató de Panamà,
Marató Donosti,
Maratón Ciudad de Panamá,
Maratón Donosti
dimarts, 27 de novembre del 2012
LA RESSACA DE LA MARATÓ
Em desperto a dos quarts de vuit del matí, empès per la rutina dels últims dies. Sóc incapaç de continuar dormint. Intento sortir del llit i al primer moviment ja m’adono que el dia serà complicat. Escarransit de braços que sóc, avui els necessitaré per ajudar a mantenir-me dret. Les cames em fan figa, de tant en tant un genoll cedeix i estic a punt de caure de morros. Bec aigua pels descosits, em sento salat, crec que ahir vaig deixar Donosti sense croquetes...o gairebé (tant per dinar com per sopar, de pintxos, em vaig entregar a menjar-ne).
La primera dutxa de posterior a la marató va suposar el mateix suplici de cada any. Les ferides pel fregament a les axil•les van fer que, sense necessitat de posar-hi sabó, sentís una brutal coïssor simplement pel relliscar de l’aigua. La segona, ja la faig sense tants problemes, després d’un banyet reparador a la platja de la Contxa.
A finals de novembre l’aigua és freda i, tal i com estic, m’anirà de meravella aquesta reposada sessió antiinflamatòria. Trenta minuts amb la vista voltant pel Monte Igueldo, l’Urgull, l’illa de Santa Clara...abans d’entrar a l’aigua no sentia les cames. Quan en surto, el que no sento, és el fred.
En el viatge de tornada cap a casa, suposo que més o menys com tothom, ja vaig pensant en la propera. No perdo ni un minut a decidir-ho, ja ho havia fet fa mesos. Em moro de ganes de tornar a córrer la Marató de Barcelona. M’agradaria poder entrenar-la com Déu mana i que em sortís una millor marca que la que he fet a Sant Sebastià. Tot i això, la il•lusió de córrer a la meva ciutat va pel davant. Ara mateix, però, el més important és descansar i recuperar-me muscularment. La resta ja ho aniré veient.
diumenge, 25 de novembre del 2012
MIL PARAULES QUE CONTRADIUEN UNA IMATGE
Un munt de mesos entrenant-te per a 42 quilòmetres de lluita i patiment. Superes la línia d'arribada i aquesta és la cara que et queda. Per què? Perquè esperava més: buscava entrar en menys de 2h 44' i he acabat fent 2h 49'11". Si agafo els números i els analitzo fredament, la conclusió només tindrà aspectes negatius. En canvi, puc assegurar que em sento molt orgullós de la cursa que he fet. Diuen que una imatge val més que mil paraules. No sé quantes em faran falta per explicar-ho, però puc assegurar de forma rotunda que aquesta imatge que il.lustra la meva arribada no fa justícia a les sensacions que m'acompanyen. Tota marató té la seva història. La que escric a continuació és la crònica de la meva Marató de Donosti 2012.
Matí plujós a Sant Sebastià (no volia vent i no n'ha fet, però ens hem mullat bastant...no em queixo), he sortit lleugerament per davant de la llebre de 2.45, amagat dins d'un grup en què hi havia dues noies. Molt concentrat, economitzant forces i sumant quilòmetres. Tot i que no anàvem lents aviat ens ha caçat el grup de 2.45, que anava amb un petit marge de temps sobre l'objectiu final. Era un grup nombrós, potser hi havia una cinquantena de corredors, o més. El cas és que no m'hi he trobat còmode. No m'agrada córrer entre tants atletes, sempre hi ha nervis, petits cops de colze i ensurts. Potser ha estat una paradoxa però no m'ha passat res dolent...fins que no m'he quedat del grup, al km.25.Anava tot sol, lluitant perquè no augmentés la distància i el turmell m'ha fet una rebrincada. Com la pluja, tampoc passarà a la història. He seguit endavant. Sí que han estat determinants els problemes estomacals. Notava la panxa regirada i he anat aguantant, amb la confiança que se'm passaria més endavant. No hi ha hagut canvis. Bé, sí. Cap a pitjor. Per primera vegada en la meva història com a maratonià m'he vist obligat a fer una parada tècnica. La improvitzada zona de boxes ha estat un petit parc, al barri de Gros. La pluja, en aquest cas, m'ha fet passar desapercebut. Ningú passeja pels parcs, sota la pluja. A continuació, físicament no tenia ritme, però tornava a gaudir de la marató.
El cronòmetre em generava desconfiança, els parcials al voltant de 4'10" (lluny dels 3'53" que buscava) es repetien amb massa freqüència. I jo, apretant fort les dents, tancant els punys i esforçant-me per anar al més ràpid possible. Els quilòmetres passaven de forma lenta i jo buscava companyia per avançar en la tercera volta, la decisiva. Però no anava fi i amb ningú em trobava còmode: uns anaven massa lents, altres massa ràpids.
He lluitat i he patit, però avui no tenia més forces. M'he quedat sense benzina massa aviat i davant d'aquesta circumstància només he vist una alternativa possible: alçar el cap, fixar la mirada en l'objectiu més pròxim, mantenir una gambada alegre, arribar a l'estadi i creuar la línia d'arribada, orgullós d'haver finalitzat una altra marató.
Aquesta crònica no hauria estat possible sense les fotografies de la Paz Rodríguez, que s'ha patejat Donosti amunt i avall. Mil gràcies!!!
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
atletisme popular,
Donostiako Maratoia,
Marató Donosti,
Maratón Donosti,
patiment
dissabte, 24 de novembre del 2012
LA NIT ('DEL LLORO'?) ABANS DE LA MARATÓ
El tret de sortida de la Marató de Sant Sebastià és previst per a les nou del matí. Des d'ara i fins aquell moment hi ha moltes coses que m'ocupen la ment, però la més important i, a la vegada, la més difícil, és dormir. La nit abans d'una marató costa adormir-se. Independentment de què hagis estat fent durant el dia. Tant se val si tens molta o poca son. Al llit, hi donaràs un munt de voltes.
Per a mi el dia ha transcorregut amb tranquil.litat, com era d'esperar. M'he llevat d'hora, a les sis del matí, igual que faré demà. M'he activat una mica i me n'he anat a fer una volta. Cap a les nou he sortit a córrer, els clàssics "6 a 6", sis quilòmetres a sis minuts per quilòmetre. Sempre amb molta calma, la visita a la Fira del Corredor era el moment més especial de la jornada, però s'ha quedat en ben poca cosa. La de Donosti és de les fires més fluixes que he visitat mai. Tot i així, m'han donat el dorsal, que és el que hi anava a buscar. Feina feta. Els dos àpats del dia han estat calcats: uns espaguetis i mitja pizza. Migdiada després de dinar i gandulejar després de la migdiada.
Entre aquelles coses que entenc per gandulejar hi ha la sempre important tasca de preparar el material que faré servir demà. L'equipació ja és a punt: Asics Tarther, mitjos, pantalons, samarreta de tirants, dorsal...i xip.
I els suplements que em prendré durant la cursa, també. Just abans de la sortida caurà un Energy Shot d'Isostar. I al voltant dels quilòmetres 18, 29 i 37 hauran d'anar caient els tres gels que tinc preparats.
I ara sóc a l'hotel, amb tota la feina feta, a punt d'enfrontar-me amb els llençols. La gran lluita de cada any. Si, habitualment, ja em costa adormir-me, en nits com aquesta aconseguir-ho és tota una proesa. La hidratació constant de tot el dia m'obliga a haver-me de llevar diverses vegades al llarg de la nit. I els nervis també fan la seva part de feina: ritmes, carrers, avituallaments, vent, flat, cansament, pluja...Mil i una possibilitats que m'ajuden a passar la 'nit del lloro'.
Confio, no obstant això, que ara quan tanqui l'ordinador i em fiqui al llit, m'adormi en una breu estoneta. En cas contrari, estirat al matalàs, el cos (com a mínim, que ja és) haurà descansat.
Molta sort a la resta de participants de la Marató de Donosti 2012.
Etiquetes de comentaris:
atletisme,
atletisme popular,
Donostiako Maratoia,
Marató Donosti,
Maratón Donosti
divendres, 23 de novembre del 2012
EL VENT DE DONOSTI, AMENAÇA PER A LA MARATÓ
La majoria de les ocasions en què he corregut la Marató de Sant Sebastià, m'he agafat de lliurança el divendres en qüestió i m'he traslladat a la capital guipuscoana dos dies abans de la prova. Enguany he repetit operació i podria dir que ha estat amb un èxit total. El viatge des de Madrid es de gairebé cinc hores però tot i que hem sortit a dos quarts de deu del matí no hem arribat a l'hotel fins poc després de les set de la tarda. El vessant turístic de tot desplaçament maratonià ens ha conduït a fins a Zumaia, una petita localitat costanera que amaga un tresor geològic en forma de "flyschos" (estrats rocosos que han quedat descoberts a causa de la força erosionadora del mar) que s'endinsen en les muntanyes, primer en forma horitzontal i més endavant verticalment. Més enllà de les definicions, cal veure les fotografies.
Els penya-segats que hi ha a la sortida del poble també deixen astorat el visitant...com a mínim, a un servidor.
I així s'ha passat un dia d'apropament a la meva ciutat talismà. Barcelona a banda, Donostia sempre m'ha cridat molt l'atenció, en tots els sentits. I tot i que no hi tinc família puc assegurar que m'hi sento com a casa. El sopar l'hem fet al restaurant San Marcial (tot un clàssic de les visites al nord), on m'he saltat la ingesta de carbohidrats. Ja tindré temps demà de carregar els dipòsits.
La temperatura és força més templadeta que a Madrid, al voltant dels 15ºC. L'únic inconvenient és de caràcter eòlic...el vent bufa més del que m'agrada per a una marató. Confio que de cara a diumenge, tot estigui més tranquil.
Els penya-segats que hi ha a la sortida del poble també deixen astorat el visitant...com a mínim, a un servidor.
La temperatura és força més templadeta que a Madrid, al voltant dels 15ºC. L'únic inconvenient és de caràcter eòlic...el vent bufa més del que m'agrada per a una marató. Confio que de cara a diumenge, tot estigui més tranquil.
Etiquetes de comentaris:
atletisme popular,
Donostiako Maratoia,
Flysch,
Marató Donosti,
Zumaia
dimarts, 20 de novembre del 2012
EL DORSAL 629, A CINC DIES PER A DONOSTI
629. M'agrada el número de dorsal que m'ha tocat per a la Marató de Sant Sebastià.
Entrar al web de l'organització de la cursa et fa sentir-te una mica més a prop, et desperta sensacions interessants i et genera aquell pessigolleig a l'estómac, propi d'una marató. Per moltes que n'hagi corregut, és inevitable sentir un mínim de nerviosisme. Si no fos així, si em fos indiferent, per a mi, la marató perdria el sentit que té. Afortunadament, no és així.
Entrar al web de l'organització de la cursa et fa sentir-te una mica més a prop, et desperta sensacions interessants i et genera aquell pessigolleig a l'estómac, propi d'una marató. Per moltes que n'hagi corregut, és inevitable sentir un mínim de nerviosisme. Si no fos així, si em fos indiferent, per a mi, la marató perdria el sentit que té. Afortunadament, no és així.
En aquests últims dies, quan estic per casa, miro les voladores que utilitzaré a Donosti, les fantàstiques Asics Tarther 2. Són l'eina bàsica per a una marató. Però també hi ha detalls a tenir en compte com la roba, els gels, els imperdibles...Avui he mirat també el recorregut oficial i m'he adonat que ha canviat una miqueta. Segueix sent espectacular, però ens deixa sense passar pel Kursaal.
Tot i que creuem el riu Urumea, no ho fem pel pont de Zurriola (el de la imatge superior) sinó que ho fem per l'anterior, el de l'avinguda de la Llibertat. Això fa que també s'eviti el pas pel Boulevard i les quatre corbes de 90 graus que condueixen a la Contxa. Era una zona espectacular i hi havia sempre un ambient brutal. Però recordo que era molt fàcil ensopegar-se amb altres corredors, així que en aquest sentit, entenc el canvi. I què carai!!!,El Kursaal, ja el podrem visitar en un altre moment.
En línies generals, la marató es manté igual que sempre: una primera volta inicial de sis quilòmetres i dues més de 18. L'arribada és a l'estadi d'Anoeta, allà on juga la Real (per cert, després d'haver-hi jugat ahir contra el Rayo, haurà repetit divendres, contra l'Osasuna). La sortida, en canvi, tindrà lloc a l'avinguda de Madrid, una de les principals artèries d'entrada a la ciutat.
El que ha estat tot un descobriment és l'existència d'avituallaments personals. Quan vaig córrer la Marató de Frankfurt, l'any 2010, vaig utilitzar aquest sistema i vaig deixar tres bidonets i un gel. A l'hora de la veritat, en plena cursa, no compteu trobar-ho tot...però sempre ajuda.
Una altra cosa que m'ha fet ballar el cap és el fet que hi ha una llebre de 2:45. Gran dilema!!! Sé que si em pujo al carro aniré de meravella...però busco fer algun minutet menys...i m'agradaria disposar d'un petit marge per al patiment final. És la decisió més difícil que he de prendre d'aquí a diumenge. Sé que hi pensaré moltíssim...i també sé que no acabaré decidint res de res. Sortiré a veure com ho veig in situ...i acabaré fent la meva, buscant un grup d'agosarats que vulguin anar fent via. O no, qui sap.
Etiquetes de comentaris:
Anoeta,
atletisme,
atletisme popular,
avituallament,
Donostiako Maratoia,
Kursaal,
llebre,
Marató de Frankfurt,
Marató de Sant Sebastià,
Marató Donosti,
Marató Sant Sebastia,
Maratón Donosti
diumenge, 18 de novembre del 2012
L'ALTITUD I L'EFECTE PLACEBO
Els grans investigadors no s'acaben de posar d'acord sobre els beneficis dels entrenaments en altitud, però any rere any seguim veient com els esportistes d'èlit pugen a Font Romeu o Sierra Nevada i hi fan estades de preparació de per a gran campionats. La teoria bàsica de l'entrenament en altitud és senzilla: el cos respon a la falta d'oxigen en altituds elevades, de tal forma que augmenta la capacitat dels pulmons per transportar oxigen cap als músculs. Quan es torna al nivell del mar, aquesta adaptació augmenta la resistència de l'esportista. En aquest sentit (i tenint en compte que l'absència d'oxigen complica el rendiment en aquests entrenaments), la pràctica més seguida és la clàssica LHTL (living high-training low / viure en altitud, entrenar-se en a baix).
Jo entenc el concepte però no el puc posar en pràctica...bàsicament per falta de mitjans. Tot i això, he adaptat, gairebé com una tradició, la meva pròpia pràctica i en l'últim cap de setmana abans d'una marató, pujo al port de Navacerrada (1858 m) i hi faig una sessió de dues hores. El circuit és sempre el mateix: la carretera que uneix el Navacerrada amb Cotos, que avança sense grans desnivells. L'allargo un pèl, fins a arribar a fer 7 kms i repeteixo l'anada i tornada per sumar un total de 28 kms. Ho vaig ahir, amb un fred que pelava i una pluja constant que, en fases de l'entrenament, es va convertir en aigua-neu. Vaig anar millorant els parcials, un rere l'altre, i al final vaig acabar amb aquella sensació que havia anat a buscar: optimisme, confiança i força
Sóc conscient que amb una única sessió a 1.800 metres no s'aconsegueix res de res. Però hi ha un element extern que també hi té coses a dir. Em refereixo al placebo, la capacitat curativa d'un agent terapèutic que no produeix cap efecte farmacològic. No passa res. De mal, no me'n fa, pujar a córrer a Navacerrada. I els beneficis, si no són físics, sí que resulten a nivell anímic. Aquest entrenament m'ajuda a creure que he fet alguna cosa bona i que les coses poden sortir com vull que surtin. Queda menys d'una setmana per a la Marató de Donosti, al compte enrere ja li falta molt poc per arribar al final.
Etiquetes de comentaris:
altitud,
atletisme popular,
Donostiako Maratoia,
efecte placebo,
LHTL,
Marató de Sant Sebastià,
Marató Donosti
dijous, 15 de novembre del 2012
EL COS I LA MENT
"M'agradaria estar més fort. A Donosti no hi arribo en les millors condicions."
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.
No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.
No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.
Etiquetes de comentaris:
Donostiako Maratoia,
Marató de Barcelona,
Marató de Sant Sebastià,
Marató Donosti,
motivació
Subscriure's a:
Missatges (Atom)