BUSCO MARATÓ QUE NO COINCIDEIXI AMB EL BARÇA-MADRID DE NOVEMBRE

"Houston, tenim un problema". Estic fent la segona millor pretemporada dels últims 10 anys. Després d'unes vacances amb un bon descans actiu, a la muntanya (caminant i oxigenant-me), estic a punt de tancar el mes de juliol amb més de 200 kms. d'entrenament. Em trobo bé i amb ganes. Penso en la Marató de Sables del mes d'abril però abans volia fer una marató a la tardor. Mantenint la tònica habitual, la que tenia més punts tornava a ser Donostia, pel seu gran recorregut, per la ciutat, per l'ambient...Però una vegada més coincideix amb la disputa del Barça-Madrid de futbol, el de la primera volta de la llga, el cap de setmana del 28 de novembre. I què faig ara? No vull tornar a córrer a Saragossa, em va decebre la temporada passada, ni tampoc voldria gastar-me un dineral per anar-me'n fora d'Europa (Sables ja em costarà un ull de la cara...). Tampoc vull una marató al mes d'octubre, ja que arribaria curt de forma.Per últim, m'agradaria que fos una mica ràpida, aspiro a lluitar per fer marca...o apropar-m'hi. Mentre passen els dies, però, segueixo entrenant-me, sota el sol asfixiant de Madrid. Avui toca, en tinc moltes ganes, tornar al circuit de la Casa de Campo.

CAVALLS DEL VENT, CARROS DE FOC, POSETS...PRETEMPORADA ENTRE REFUGIS

Em queda encara una setmana de vacances, però ja sóc a Madrid un altre cop. Han estat tres setmanes molt bones, amb una barreja de muntanya i mar, amb un clar predomini del primer. M'havien parlat tant dels Cavalls del Vent com dels Carros de Foc, però és com moltes altres experiències: les ha de viure un mateix. La primera travessa gairebé suma 100 quilòmetres, però els desnivells no són tan elevats com a Aigüestortes.

La serra del Cadí té un encant especial. Un se sent petit amb tantes roques i muntanyes. Els refugis són molt comfortables, l'única pega és que un s'ha d'acostumar a sorolls aliens. Jo sóc de son més aviat lleuger, així que em va costar una mica fer-me als refugis. L'última etapa, de Serrat de les Esposes a Lluís Estasen, em va semblar tota una joia, especialment des d'una horeta abans d'arribar al Prat d'aguiló fins al Pas dels Gosolans. Tampoc m'oblido de les Penyes Altes de Moixeró, que tenen unes vistes molt bones

.

Els Cavalls els vam fer en tres jornades, llargues, totes elles, però sense córrer. Em van servir per recordar-me (una vegada més) que a la muntanya he de retallar les meves ambicions. No em vull plantejar la possibilitat de fer uns Cavalls o uns Carros en modalitat skyrunner (cobrir la distància total en menys de 24 hores). És un patiment excessiu, amb riscos de lesions elevats, sobretot durant la nit. Però, sobretot, ha de ser esgotador. 

El cas és que els Carros els vam fer amb una mica més de calma, en cinc dies, i en vaig gaudir una mica més. Ja sigui per l'escenari molt més pirinenc o per la gran quantitat de llacs espectaculars, però passar uns dies en aquesta zona de Catalunya carrega les piles a qualsevol. Alguns dels indrets que més em van marcar van ser els que apareixen en les imatges: la vista des del Montardo, els escarpats Encantats o el bucòlic entorn del refugi de Josep Maria Blanch. Tampoc pot deixar ningú indiferent l'entorn del circ de Saboredo, tota una meravella.

L'última caminadeta de les vacances pirinenques la vam fer al Posets, pel camí més senzill de tot, sortint del refugi Ángel Orús. Pujada sense remei ni descans, ús de crampons obligatori per afrontar la glacera de la Canal Fonda i la cresteta final, que t'omple el cos de vertigen si no estàs acostumat a alts desnivells a banda i banda d'un camí estret. Com gairebé sempre en aquests casos, la recompensa va superar amb escreix l'esforç i el patiment invertits.

PRIMERA SESSIÓ AMB EL PENSAMENT POSAT A SABLES'11

Vaig anar a Barcelona per Sant Joan. L'aniversari d'en Marc Fontanals s'ho valia, tot i que hi tornaria aquesta setmana, per celebrar el meu. El cas és que vaig fer unes sessions intensives de muntanya que van posar a prova les meves articulacions i, en general, tot el tren inferior. I no hi ha prova que superin, són un desastre. En aquest cas el dolor era al soli, però ho vaig superar amb un descans de tres dies que em va anar molt bé. Torno a ser a casa. Quan dic a casa em refereixo a Catalunya, en el sentit ampli, tot i que avui paro a Sant Pol. No es tracta de descobrir ara Sant Pol de Mar, però què bonic que és!!! Aprofitant el luxe que suposa tenir el mar a tocar (un luxe, venint de Madrid com vinc), cada dia surto a nedar. I cada dia millor, per cert. He canviat la forma de respirar per intentar acostumar-me a girar cada tres braçades. Fins ara ho havia intentat, però me'n cansava massa aviat i acabava sortint cada dues, sempre pel mateix lloc. Docns bé, ja puc dir que he superat la prova. Ja no em suposa cap esforç alternar el costat de sortida. Una alegria.
A nivell de córrer he recuperat rutes on feia temps que no corria. Avui he anat muntanya amunt, cap a la deixalleria (o potser antiga deixalleria? No hi havia rastre d'escombraries...), seguint el camí d'alguna de les tradicionals marxes que fan per Sant Pau, al mes de gener. Però, per primera vegada, he fet la ruta amb una motxilla a l'esquena. Ha estat el meu primer entrenament per als Sables 2011, però només ho ha estat pel fet d'endur-me la motxilla amb què tinc intenció de córrer pel desert. Anava buida (només hi duia un anorac amb folre i un "sac-llençol) però la intenció era el que comptava. El cas és que, apretant totes les tires queda com una extensió del propi cos. És molt còmode. Però també molt petita, no sé com m'ho faré per posar-hi tot el que hauré de dur al Marroc...