dimarts, 25 de setembre del 2012

TORNO A LA MARATÓ DE DONOSTI

Sant Sebastià és una ciutat amb la qual fa molts anys que mantinc un idil.li. Hi vaig anar per primera vegada de nano, a la meitat dels vuitanta, amb el meu pare, per veure un partit de la meva Real. El rival era el Barça i l'escenari, l'antic estadi d'Atotxa, un petit fortí que desprenia una aroma especial. El resultat va ser d'empat a dos, però de Donosti m'hi vaig endur alguna cosa més que els quatre gols vaig veure. Un passeig per la platga de la Contxa, una xocolata amb xurros a la plaça de la Constitució (al bell mig del casc antic), una primera pujada al Monte Urgull...i un munt de sensacions especials.

Amb els anys hi vaig tornar un parell de vegades, a l'estiu. Però tot va canviar quan m'hi vaig desplaçar per córrer la meva primera marató donostiarra. Ja en duia tres a les cames, totes tres a Barcelona. I a Sant Sebastià vaig viure el que suposa anar-hi amb la colla d'amics, amb el grup de les Aigües. Sé que no descobreixo res, però hi ha una diferència brutal entre córrer una marató a casa i una altra fora. En la primera mantens les rutines habituals. En la segona la litúrgia és molt emocionant. Recordo que sortíem de Barcelona divendres a primera hora de la tarda i dilluns al matí, amb els cossos castigats, tornàvem cap a casa. Feliços.

Quan me'n vaig anar a viure a Madrid a l'emoció d'anar a Sant Sebastià per córrer la marató, s'hi afegia la de tornar a estar amb els amics, ara que no coincidim amb tanta freqüència. Fa dos anys vaig voler córrer la Marató de Frankfurt (aquí, l'enllaç a la crònica), en un intent´de baixar de 2-40' que no vaig aconseguir...pels pèls. La temporada passada volia tornar a Donosti però un derbi madrileny m'ho va impedir i, a la llarga, vaig acabar vivint una de les experiències de la meva vida, a la Marató de Panamà (crònica de la cursa).

Ara estic sortint d'una lesió que m'afecta des del mes de febrer. He començat a córrer tard i lent. Més tard i més lent que en cap altra marató de tardor en la meva vida. Des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto, no he tornat a competir i només m'he limitat a intentar recuperar-me i córrer sense dolors. Però cada dia que passa em trobo millor, més fort i més optimista. I aquest optimisme m'ha fet decidir-me. Sense embuts: el 25 de novembre correré la Marató de Donosti.

Deia que no he tornat a competir, tot i que diumenge passat vaig prendre part en la "Madrid corre por Madrid". No estava preparat, no tenia dorsal ni vaig sortir a lluitar. Tenia ganes de fer una tirada llarga pel Retiro, volia rodar 21 kms i em vaig afegir a la prova. L'experiència va ser molt bona: 39'10" (+-3'55"/km), amb 7 quilòmetres a les cames abans del tret de sortida. L'arribada a casa va ser el millor regal d'aquesta part inicial de la temporada.

Vaig tancar la setmana passada amb 90 kms a les cames, a poc a poc he anat sumant hores d'entrenament. Ara comença una segona fase de la meva preparació. He fixat un objectiu i ara he de treballar per arribar-hi en la millor forma possible. Toquen fartleks i sèries. Toca suar...i patir.

dijous, 20 de setembre del 2012

ANOTHER STEP FORWARD (SENSE EL "...BUT")

Molt millor.
Han estat unes setmanetes en què m'he allunyat una mica del bloc. Dies de molta feina, dies de lliurança, dies de dolors muscular...però ja hi torno a ser.
I avui amb un esperit molt positiu.
Ahir vaig sortir a córrer sense cap tipus de problema i, a més, a la tarda, vaig anar a veure en Mario Navarro, de Fisio In Corpore. En Mario és fisioterapeuta, osteòpata, professor de pilates, empresari...i amic des de fa ja una colla d'anys. M'havia tractat d'anteriors lesions fa algunes temporades però ara hi he tornat, buscant una solució que no estava trobant. Ara, amb les seves mans i els seus consells, sembla que estic fent un gran pas endavant. Amb això de les lesions (tots els corredors ho sabem) mai es pot cantar victòria del tot, però diria que anem pel camí correcte. que estic trobant.
Aquest matí he tornat al Retiro i ho he fet amb ganes. Ganes de fer un 5.000 i veure què tal. N'havia fet dos, abans del d'aquest matí, amb uns registres de 19'24 i 19'00. El pas endavant ha estat una nova queixalada d'onze segons, per aconseguir un interessant 18'49", a 3'46" de mitjana. El que més m'ha agradat ha estat que, a partir del km. 3,5 he anat patint, i no PEL DOLOR ALS ISQUIOS!!! Patia pel cansament, per la manca d'aire, perquè veia que no podia seguir el ritme que duia, perquè la pujada que hi ha en l'últim 600 se'm feia eterna. Patia per aquelles coses que t'han de preocupar quan corres, per aquelles coses que em van fer estimar l'atletisme. Saber que no pots més però seguir insistint-te que sí. Ser conscient que el Garmin és a punt de pujar un segon la mitjana i intentar que no se'n surti amb la seva. I això em passava perquè no sentia els isquios. Sentia que no estic en forma, una realitat més que evident. Però una realitat que, amb entrenament, confio anar modificant.
El proper dia, escriuré sobre la marató de tardor (tocaré fusta...)

dimecres, 19 de setembre del 2012

LA CRISI ES PALPA ANANT A CÓRRER AL RETIRO

Sortim de casa, repetim una rutina i ens posem a córrer, avançant pels mateixos carrers de sempre. I això un dia i un altre i un altre i un altre...i passen els anys i seguim corrent. En el meu cas vaig variant les rutes però sempre que puc m'apropo al parc del Retiro. Ja fa uns deu anys que visc a Madrid, però no ha estat fins avui que me n'he adonat.

Ahir vaig treballar fins tard i aquest matí no sortia tan d'hora com ho faig habitualment. Potser ha estat això. Eren tres quarts de nou quan començava a trepitjar la sorreta que hi ha a l'entrada del parc. La ciutat ja fa una bona estona que s'ha despertat. Al Retiro, hi ha gent que neteja, d'altres que fan exercicis, un bon grapat de corredors que s'esforcen a anar més ràpid...i un ampli ventall de ciutadans que, simplement, lluiten per sobreviure.

Es mouen amunt i avall, amb molta parsimònia. Mai saps bé cap on van, però sí que veus que no tenen cap pressa. Carreguen pesades bosses o empenyen carrets totalment plens. Dormen al Retiro i ho fan, bé estirats en bancs, bé en algun dels espais amb gespa. Avui els he vist.

M'han cridat l'atenció perquè a aquella hora ja no dormien i, en moviment, destaquen més. Són vagabunds i cada dia n'hi ha més. En quaranta minuts de rodatge n'he vist...una cinquantena!!!

Aquesta crisi econòmica s'està allargant més del compte i el que fa uns anys es percebia en els comerços de barri que anaven tancant, un rere l'altre, avui ja ha fet un pas més enllà. La gent termpeja com pot...fins quan pot. I després, què? Al carrer. Toca seguir endavant. Despertar-se cada dia i confiar en un futur millor, que no acaba d'arribar.

Que es queixin aquells que realment en tinguin motius. Aquells que no en tenim, millor que callem.

dilluns, 3 de setembre del 2012

ONE STEP FORWARD...BUT


Sí, però.
La línia segueix sent la mateixa de la setmana passada. Allà on fa set dies vaig baixar de quatre minuts el quilòmetre en un mil, ara ho he repetit en un 5K. Va ser divendres, al circuit del Retiro. M’hi vaig deixat la pell, tot s’ha de dir i vaig fer 19’21” (+-3’53”), millorant 81” l’última referència en la distància. A això hi afegeixo un millor temps en els últims deu quilòmetres d’un entrenament: 43’42” (una mica més ràpid que el 43’25”). Aquestes tirades em costen molt menys, el ritme és força còmode i el cos em demana apropar-me més als quatre pelats. I, a més, aquest matí he sumat dues sèries de 1.000 metres, amb un minut de recuperació. Ja les vaig fer la setmana passada (3'46"-3'45") però una mica més ràpides (3'38" i 3'36").
D’acord. Molt bé, molt content.

Durant les sessions no tinc cap problema, però els isquiotibials i la lumbàlgia tornen a aparèixer quan el meu cos es refreda. L’altre dia vaig visitar a un osteòpata nou. Em va escoltar i em va fer el seu diagnòstic, “tot sorgeix arran dels problemes a l’esquena”. Em va tractar l’esquena, me la va escalfar i després va buscar treure’n la tensió amb el clàssic ‘click’. Quan el va aconseguir, es va acabar la sessió “Ja estàs curat. Si et tornés a fer mal,truca’m”. Amb aquesta confiança vaig sortir al carrer. En el trajecte de tornada a la feina em vaig sentir viu, sencer i il.lusionat. Després, al vespre, vaig connectar-me a internet per mirar dates de curses...i començar a fer plans.

L’endemà, després de córrer, tot tornava a la normalitat...als problemes lleus però molestos, als dolors insignificants però preocupants.

Aquests últims set dies he fet una passa endavant, però la confiança de cara al futur ha quedat una mica malmesa.

Això sí, seguiré treballant per trobar una solució.