Ni en els somnis més agradables m'hauria imaginat que guanyaria el Trail de Peñalara (TP80). No hi vaig pensar en cap dels dies previs ni tampoc durant la cursa...fins que em van dir que anava primer, al quilòmetre 63. En aquell moment no ho sabia, però estava a punt de patir una "pàjara" de grans dimensions que, per poc, no em va costar aquest triomf que ara estic assaborint. És clar que potser millor que comenci pel començament.
Nerviós i amb una certa ansietat afrontava la meva primera ultra de muntanya. Sortir a les onze de la nit va fer que el dia se'm fes molt llarg, massa. Tot i que divendres ja no treballava, no vaig poder dormir tot el que hauria desitjat i quan em vaig presentar a Navacerrada, al capvespre, tenia una mica de son. De sortida vaig voler anar a un ritme còmode, de trot fàcil i econòmic, sense preocupar-me gaire per la quantitat de gent que duia al davant. Tot i així, quan la pista va començar a pujar, vaig anar avançant corredors, fins que es va convertir en un camí estret. La imatge de centenars de frontals tots en línia, pujant enmig de la foscor, amb la lluna plena observant tota l'escena, és d'aquelles que només aprecies quan la vius, in situ. A partir d'aquell punt, per superar qualsevol atleta havia de gastar massa energia...o esperar que es fes a un costat per agafar aire. Vaig optar per aquesta segona opció. Conservar mecànica. Però no anàvem lents, no. De fet, arribant al cim de la Maliciosa (km.8-2227 metres), em vaig adonar que anava molt avançat de les millors previsions de temps que havia fet.
Arribant a la Maliciosa-Fotografia de Juan Carlos Domíngez kataverno.com |
La pujada cap al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metres) la vaig fer a bon ritme, junt amb l'Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileny que també feia la versió de 80K. Vam anar parlant gairebé tota l'estona. Va ser un dels millors moments de la cursa. Em sentia fresc i àgil. Còmode i amb confiança. La baixada cap al següent punt d'avituallament la vam fer també a bon ritme, tot i que pel camí vam ensopegar-nos amb un bon grapat de branques. A Hoya de San Blas (km.28-1160 metres) ja ens van dir que anàvem entre els 15 primers de la general. Però en cap moment sabíem quants, d'aquests corredors, eren del TP80.
Afrontàvem la pujada al port de la Morcuera (km.38-1776 metres) tots dos sols, l'Alvaro i jo. Ningú s'apropava pel darrere, tampoc agafàvem ningú del davant. I en aquell punt va començar a acabar-se la nostra aventura comuna. Per arribar al port hi ha alguns tobogans i en les zones de descens o de fàcil ascens ell accelerava i imprimia un ritme excessiu per a mi. Havia anat còmode tota l'estona i volia seguir anant-hi. Conservar mecànica. Vaig haver de deixar-lo anar. Tot i això, quan el camí es va tornar a enfilar cap a dalt el vaig anar enxampant i en la pujada final el vaig superar. Aleshores va ser ell qui es va despenjar. Ja no el vaig tornar a veure més fins al final.
Després de l'avituallament de La Morcuera tocava afrontar un descens llarg de quinze quilòmetres, per una pista llarga i, sobretot de nit, avorrida. Em van superar dos corredors del GTP110, en John Tidd i en Miguel Mataix. Baixaven a tota castanya i no els vaig poder seguir. El meu ritme constant, seguia sent bo, però la monotonia em va fer perdre la concentració. Resultat: dues caigudes...sense més consqüències que petites ferides a les cames i a les mans.
A Rascafría (km.52-1166 metres) m'hi vaig plantar en menys de set hores de cursa. Havia seguit superant les millors previsions de temps i m'havia plantat a menys de 30 quilòmetres de l'arribada, en bon estat de forma però conscient, també, que el que em faltava era la part més decisiva, la més complicada. Quan entrava al poliesportiu a avituallar-me, en vaig veure sortir a en John i en Miguel. En el descens només m'havien tret set minuts. Sí, només. Em feia la sensació que pujant cap al Reventón i Peñalara els podria enxampar, estava crescut. L'esperança de poder tornar a córrer amb algú em va fer cometre la gran errada de la cursa. Vaig anar pujant a bon ritme fins que els vaig albirar, de lluny. Els havia retallat un parell de minuts i només me'n faltaven dos més per enxampar-los. Vaig iniciar una estúpida persecució que va fructificar al coll del Reventón (km.63-2037 metres). En aquell avituallament em van comunicar que estava liderant la cursa de 80. En aquell avituallament, però, vaig arribar-hi sense forces. M'havia deixat la pell per una bestiesa sense sentit...i, a més, se'm va oblidar tornar a carregar el camelback. Pensant més en la proximitat de l'arribada...vaig cometre un greu error de càlcul.
En una zona ampla, el camí anava crestejant amunt i avall. El sol de les vuit del matí em torrava el cos i em van venir moments de buidor. Havia perdut lucidesa mental i agilitat de moviments. Anava mig marejat...o potser marejat del tot. Sense forces i amb el cap com un timbal em vaig aturar i em vaig estirar sobre una pedra, a descansar. Un instant. Necessari. Estava exhaust. No tenia cap confiança de poder acabar la prova.
Em va avançar l'Enric Lleti, un atleta valencià amb qui havia coincidit al cim de la Maliciosa, hores abans. Amb les reserves d'aigua sota mínims, li'n vaig demanar una mica. L'Enric feia la cursa llarga però, tot i això, no va dubtar a deixar-me fer un parell de glops del seu bidó. Entre aquests dos i uns altres més que em van donar alguns espectadors que seguien la cursa, vaig anar avançant cap al cim de Peñalara (km.70-2429 metres).
Ulls clucs, assaborint l'aigua revitalitzant de l'Ander, un dels generosos aficionats- http://www.andrewrunningplanet.com/ |
El descens tenia una zona tècnica en què vaig anar molt lentament, per evitar qualsevol caiguda. Però superada aquesta zona delicada, vaig arribar a un riu. Mullar-me braços, cara, coll i cames em va fer revifar. Amb 75 quilòmetres al damunt, però ja tornava a ser persona. Vaig girar la vista enrere i no vaig veure ningú. I allà em vaig adonar que era a punt de guanyar la cursa. Que ho tenia a l'abast de la mà. Vaig voler gaudir de cada revolt, cada pont, cada canvi de desnivell...i de la vista de La Granja. Em vaig emocionar. Després de més d'onze hores de cursa i del moment de crisi que havia superat, vaig creuar la línia d'arribada com a campió del Trail de Peñalara 80K. Ni en els somnis més agradables.
Nervioso y con una cierta ansiedad, afrontaba mi primera ultra de montaña. Salir a las once de la noche hizo que el día se me hiciese muy largo, demasiado. A pesar de que el viernes ya no trabajé no pude dormir todo lo que me habría gustado. De tal manera que cuando llegué a Navacerrada, al anochecer, tenía un poco de sueño.
De salida quise ir a un ritmo cómodo, de trote fácil y económico, sin preocuparme por la cantidad de gente que llevaba delante. Cuando la pista empezó a empinarse fui avanzando a corredores. Pero no duró mucho, el camino se estrechó y se hizo un tapón. La imagen de cientos de frontales, todos en línea, subiendo en mitad de la oscuridad, con la luna llena majestuosa, observando toda la escena, es de aquellas que sólo aprecias cuando la vives in situ. A partir de aquel punto, para superar a cualquier atleta tenía que gastar demasiada energía...o esperar a que se apartase levemente del camino para beber o coger aire. Opté por esta segunda opción. Conservar mecánica. No íbamos lentos, todo lo contrario. En la cima de la Maliciosa (km.8-2227 metros), me di cuenta de que iba avanzado sobre las mejores previsiones de tiempo que había hecho.
Arribant a la Maliciosa-Fotografia de Juan Carlos Domíngez kataverno.com |
La subida al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metros) la hice a un buen ritmo, junto a Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileño que también hacía la versión de 80K. Fuimos hablando casi todo el rato. Fue uno de los mejores momentos de la carrera. Me sentía fresco y ágil, cómodo y con confianza. La bajada hacia el siguiente punto de avituallamiento la hicimos también a velocidad de crucero, a pesar de que por el camino nos zampamos un montón de ramas. En Hoya de San Blas (km.28-1160 metros) nos comunicaron que estábamos entre los 15 primeros de la general. Sin embargo no sabíamos cuántos de esos corredores competían en el TP80.
Afrontábamos la subida al puerto de la Morcuera (km.38-1776 metros) los dos solos, Álvaro y yo. Nadie se acercaba por detrás pero tampoco veíamos a nadie por delante. Y en ese punto empezamos a poner fin a nuestra aventura compartida. En el trayecto hacia el puerto había algunos toboganes. En las zonas de descenso o de fácil ascenso, él aceleraba el ritmo, que pasaba a ser excesivo para mí. Había ido cómodo toda la noche y quería seguir igual. Conservar mecánica. Opté por dejar que se fuera. Sin embargo, cuando el camino empezó a empinarse, le recorté diferencias y más adelante le superé. Entonces fue Álvaro el que se descolgó. No volví a verle más, hasta el final.
Tras el avituallamiento de la Morcuera tocaba afrontar una descenso largo, de quince kilómetros, por una pista larga y (sobretodo de noche) aburrida. Me avanzaron dos corredores del GTP110, John Tidd y Miguel Mataix. Bajaban a toda velocidad y no logré seguirles. Mi ritmo constante seguía siendo bueno pero la monotonía me hizo perder la concentración. Resultado: dos caídaueñas heridas en piernas y manos.
A Rascafría (km.52-1166 metros) llegué tras menos de siete horas de carrera. Había seguido superando las mejores previsiones de tiempo y me había plantado a casi 30 kilómetros de la llegada en un buen estado de forma, aunque consciente de que lo que se aproximaba era la parte más decisiva. Cuando entré en el polideportivo, en busca del avituallamiento, vi salir a John y Miguel. En el descenso sólo (sí, sólo) me habían sacado siete minutos. Y los volvía a tener cerca. Me daba la sensación que subiendo hacia el Reventón y Peñalara podría darles alcance. Estaba crecido. La esperanza de poder volver a correr acompañado me hizo cometer un gran error. Subí a buen rotmo hasta que los avisté, a lo lejos. Les había recortado tiempo y ya sólo los tenía a dos minutos. Inicié una estúpida persecución que fructificó en el Reventón (km.63-2037 metros).
En ese avituallamiento me comunicaron que estaba liderando la carrera de 80. A ese avituallamiento, sin embargo, llegué sin fuerzas. Lo había dado todo por una tontería sin sentido…y, además, olvidé volver a cargar el camelback. Sintiéndome tan cerca del final cometí un error de cálculo.
En una zona ancha, el camino iba cresteando arriba y abajo. El sol, a pesar de ser las ocho de la mañana, me abrasaba el cuerpo. Me vino un momento de vacío total. Había perdido lucidez mental y agilidad de movimientos. Iba medio mareado…o quizás mareado del todo. Sin fuerzas y con la cabeza atolondrada, me paré y me estiré sobre una piedra, para descansar. Un instante. Necesario. Estaba exhausto. No estaba nada convencido de ser capaz de acabar la prueba.
Me avanzó Enric Lleti, un atleta valenciano al que ya había visto subiendo la Maliciosa. Con las reservas de agua bajo mínimos, me atreví a pedirle un poco. A pesar de que Enric hacía la carrera larga no dudó un instante y me dio dos tragos de uno de sus bidones. Entre los suyos y los que me dieron algunos espectadores fui avanzando como pude hasta la cima de Peñalara (km.70-2429 metros).
Ojos cerrados, saboreando el agua revitalizante de Ander, uno de los generosos aficionados- http://www.andrewrunningplanet.com/ |
El descenso tenía una zona técnica por la que avancé muy lentamente, para evitar sobresaltos. Pero una vez superada esta zona delicada, llegué a un riachuelo. Refrecarme brazos, cara, cuello y piernas me hizo despertar. Con 75 kilómetros a cuestas, sí, pero volvía a ser persona. Giré la vista atrás y no vi a nadie. Ahí me di cuenta de que estaba a punto de ganar la carrera, de que lo tenía en mis manos. Quise disfrutar de cada giro, cada puente, cada cambio de desnivel…y de la vista de La Granja. No pude evitar emocionarme. Tras más de once horas de carrera y, sobretodo, tras haber superado el desfallecimiento del Revetón, crucé la línea de llegada del Trail de Peñalara 80K. Ni en los sueños más agradables.