2h40´49", OBJECTIU NO ACONSEGUIT

No sé si em va ajudar el fet de ser periodista però ja fa temps que em vaig adonar que les històries es podien explicar de moltes maneres diferents. No només de diversos punts de vista, en funció del narrador, sinó que fins i tot un mateix narrador podia explicar versions antagòniques d´un mateix fet. Sobre la marató de Frankfurt que he tingut el plaer de córrer aquest matí faré interpretacions i totes dues seran vàlides. Després, que cadascú es quedi amb aquella que més gràcia li faci.

L´objectiu pel qual m´havia entrenat era baixar de 2-40´ i no ho he aconseguit només per 49". En una marató, 49" és poc més d´un segon (només 1"!!!!!!!) per quilòmetre més lent. He sortit amb ganes, feia un dia esplèndid, bona temperatura, no plovia i el ventet que feia ahir havia minvat bastant. Després d´uns primers kms. de bogeria m´he endinsat en un grup bastant compacte. Anava lleugerament per sota del meu temps previst, però veient que al darrere la gent venia sense una dur una formació clara, no he tingut cap dubte. El temps de pas dels primers 5.000 ha estat de 18´32" (a 3´42"/km), 18´46", 18´40," 18´46" i 18´52". I ha estat aquí, en el km. 25, quan el grup s´ha esvalotat per l´arribada d´un altre grup que venia pel darrere...i jo he pagat la trencadissa. M´he quedat tallat. Ja no m´he recuperat i cada parcial he anat empitjorant l´anterior (19´08", 19´26" i 19´57"), les cames em feien figa. Tot i la davallada he seguit lluitant, no m´he deixat anar en cap moment. Tot i saber, des del km. 35, que no baixaria de 2-40´, m´he seguit deixant la pell per intentar-ho. És molt senzill, després de 35 kms., un cop ja t´has desencisat per la pèrdua de l´objectiu, plegar, abandonar, fer-te a un costat, deixar-ho córrer. El mèrit, en molts casos, està precisament en tot el contrari. L´esforç de continuar la lluita contra un mateix i el cronòmetre traïdor, d´apretar les dents, tancar els punys i buscar amb la vista el cartell del següent quilòmetre, aquest esforç no es paga amb res quan, abatut i desencaixat, al final, creues la línia d´arribada.

Això és el que avui m´ha passat.

Però també m´ha passat una altra cosa.

L´objectiu pel qual m´havia entrenat era baixar de les 2-40´ i no ho he aconseguit, per 50", però no ho he aconseguit. La diferència de temps, en aquest cas, és el menys important. Ja he corregut prou maratons com per saber que una marató es tracta d´una lluita en dues curses diferents, una que va des de la sortida fins al km. 30 i l´altra que consisteix en els últims 12 kms. En la primera has d´anar a un ritme còmode, tan ajustat com sigui possible a la marca que vols fer. En la segona has d´intentar mantenir el ritme i controlar-ne les davallades. I lluitar, lluitar i lluitar. Fins al final. El problema sorgeix quan no fas bé la primera cursa, quan penses que tot el temps que li robis al cronòmetre serà temps que tindràs d´aventatge per quan arribi el mur. I vas retallant quinze segons en un cinc mil, deu més en un altre...i així vas fent, tot content, perquè creus que és tan poquet, tan poquet, que no ho pagaràs per això. Però resulta que ho pagues. Sempre. O gairebé sempre. I avui, evidentment, ho he pagat.

Sóc conscient que és molt més atractiva i interessant la primera crònica. Però el regust que em queda al cos, ara mateix s´apropa més a l´explicació de la segona.

Tot i això, amb el pas dels dies, estic conven-s-ut que valoraré aquest temps de 2h40´49", que tampoc el regalen. També tinc clar que, un dia o altre, tornaré a baixar de 2-40´.

Agraeixo a tothom que s´ha interessat per la cursa i a aquells que, fins i tot, l´han seguit per internet. Avui, la Marató de Frankfurt, l´ha guanyat el kenià Wilson Kipsang, amb un temps de 2h4´57". És una sensacional marató. Val la pena córrer-la.

ÚLTIMES HORES, TOT EN ORDRE

Vaig arribar ahir al migdia a Frankfurt, ciutat amb un encant especial. No és especialment maca, però he de reconèixer que tants gratacels junts acaben impressionant. El casc antic, on hi ha el Römer, també és molt recomanable. Vaig preparar aquesta marató amb diferents alicients, un d´ells era que hi aniria amb en Marc Fontanals, amb qui sempre hem mantingut una bona rivalitat (tot i que ara ell juga una altra lliga, està fortíssim). El cas és que al final no ha pogut venir, així que part d´aquella il.lusió inicial va desaparèixer el dia que em va comunicar la seva absència. Tot i això, estic encantat de ser a Frankfurt. Estic motivadíssim!!!

És la meva primera marató a nivell internacional i em sembla que encara en podem aprendre una mica. La fira del corredor, si fa no fa, és com la de Barcelona, però a Frankfurt es respira ambient de marató des que entres a la ciutat. La promoció que en fan és brutal, la pancarta de SORTIDA ja estava penjada (com a mínim) des de divendres i els punts quilomètrics també estan marcats molt abans de la prova. Però el millor que té aquesta marató és l´ARRIBADA: els últims 40 metres són dins del Festhalle, un pavelló preciós, amb grades, on aquest migdia s´ha fet la tradicional pasta party.

Ahir vaig  córrer 40 minuts i avui mitja horeta més, en tots dos casos molt suaument. Les sensacions són boníssimes. Cap dolor ni molèstia enlloc. Estic hidratat, he menjat bé i (com a mínim fins ahir) he dormit bé. Per evitar cansar-me caminant amunt i avall (fet habitual quan estem en una ciutat que desconeixem) vaig decidir endur-me la tercera part de la triolgia de MILLENIUM. Em té tan enganxat que pràcticament es pot dir que faig "vida monacal" (ja tindré temps, després de la cursa, per conèixer més a fons la ciutat...).

La idea, ara mateix, és sortir a 3´46"/km. Sense obsessions (no vull anar sol d´inici, massa árriscat) però anant alerta. Portaré tres gels, que em prendré, si tot va bé, als quilómetres 20, 32 i 38. Farà bona temperatura, uns deu graus i no s´espera pluja. L´únic problema és que es preveu que faci vent.

Ara per ara, això és tot. Com deien a l´antiga Roma, alea jacta est.

MOLT DE COMPTE AMB ELS DETALLS

Descanso al llit escoltant, Amos Lee, després d’una molt bona jornada de diumenge. Avui he fet l’últim gran entrenament abans de la Marató de Frankfurt. Han estat trenta quilòmetres, entre Navacerrada, Cotos i Valdesquí (per damunt dels 1.800 metres d’altitud). M’he trobat molt bé, les sensacions han estat molt positives, ha estat com una injecció de moral de cara al compte enrere que em resta per encarar la prova.


Ara mateix, la feina ja la tinc tota feta. Vaig començar a entrenar a la tornada de les vacances, el 26 de juliol. Des d’aleshores han passat 13 setmanes, amb 85 dies vestint-me de curt i posant-me les vambes i únicament 6 de descans, per sumar un total de 1.482 kms. He competit en cinc curses (dues mitges i tres 10.000) i he fet vint o més quilòmetres en 22 ocasions (en quatre de les quals n’he fet 30 o més).

Els resultats no han estat els que esperaba, no he aconseguit anar als ritmes que m’esperava, i això ha minvat una mica la meva confiança. Malgrat tot em sento resistent, un bon dièsel, capaç d’aguantar bé el repte dels 42.195 metres.

Faig el repàs abans d’iniciar l’última setmana perquè a partir de demà dilluns el més important ja no será córrer (que ho faré, sí, però d’una manera més pausada) sinó vigilar una sèrie de detalls que poden influir directament en el resultat final, qüestions com ara l’alimentació, el descans o, sobretot, els refredats, angines o malalties diverses. Després de tantes sessions d’entrenament les defenses del cos estan més baixes del que és habitual i hi ha moltes probabilitats de caure malalt. Les minimitzaré tant com pugui.

70" SÓN MOLTS, PERÒ TAMPOC TANTS

Tenia pressupostada una hora, setze minuts i trenta segons per a la Mitja de Mollerussa, però les coses no van sortir com esperava. Aquesta temporada estic rebent nombrosos senyals que m'indiquen que no és la meva. Tot i així no renuncio a il.lusionar-me una i altra vegada. Tinc un somni, fer una bona cursa a Frankfurt, i no el deixaré escapar així com així.
Dit això, val a dir que Mollerussa no va ser un fracàs, ni molt menys. La temperatura era excepcional, vam començar a córrer a 8ºC, però feia un vent bastant molest. Qui coneix aquesta mitja sabrà que el recorregut transcorre per les llargues rectes de les carreteres que uneixen Palau d'Anglesola amb Bellvís i El Poal. De sortida vaig evitar el primer grup quan, en el quilòmetre dos, vaig veure que passava a 7'05", excessivament ràpid. Coneixedor de les meves limitacions vaig intentar esperar un segon grup, que mai es va arribar a formar. Vaig avançar fins al km. 5 amb un corredor del Reus Ploms i un altre del CA Tarragona, però el ritme que portàvem era massa lent i vaig decidir aventurar-me tot sol endavant. Era un risc que corria, a falta de 16 kms, però em va sortir bé. Vaig anar retallant distància amb els corredors que em precedien, en vaig passar a dos i em van faltar tres segons escadussers per a un tercer avançament. Les distàncies entre els atletes eren molt grans i, per molt que ho vaig intentar, tampoc a Mollerussa vaig poder guanyar en Ramon Esquius (no hi tinc res en contra, al contrari, però sovint, en diferents moments de les curses, el tinc a l'abast de la mà...i al final em quedo amb les ganes. Ahir ell va ser un dels que anaven amb el grup capdavanter i que va acabar cedint. La cursa, per als primers, va ser molt bonica. Es va formar un interessant grup de sis atletes que, junts, van avançar cobrint-se el vent entre uns i altres. En Sancho Abad es va endur el triomf final, disputat sobre un sorprenent Joan Piqué i Serra, que segueix un ascens permanent. En Joan Prats va recuperar les bones sensacions perdudes a Sant Cugat i va arribar sisè.
Els meus parcials en cada 5.000 mostren que, tot i que sentia que anava còmode, anava pagant el preu de lluitar contra el vent en solitari: 18'17, 18'13, 18'35 i 18'41...amb uns últims 1.097 metres en 3'55", per a un total d'1h17'41". La posició final, catorzè, em deixa un bon regust. El temps final, dolent. I l'ambició? Potser és el que em va faltar. Potser me l'hauria d'haver jugat i aguantar amb els primers més estona. Potser, potser, potser...però això és el que hi ha, 70" més lent del que volia, a dues setmanes per a Frankfurt. Malgrat tot, segueixo somiant, lluitant i esperançat de tornar a baixar de les 2h 40'.

1h16'30, OBJECTIU REALISTA A MOLLERUSSA

L'any 2007 vaig fer 1h16'51" i la temporada passada vaig aturar el crono en 1h17'20". Enguany porto més preparació que aleshores, ja que l'objectiu és molt més a prop. Si la vida la poguéssim explicar amb números, l'1h16'30 hauria de sortir clavada. Però les coses no són tan senzilles i per molt que vulgui, aquest any no acabo d'anar fi del tot. L'últim entrenament llarg em va sortir força bé, però n'esperava més. I, a part, cal tenir en compte que no tinc ritme de 3'40 a les cames, ara mateix...i hauria d'anar per sota.

Siguem positius. Aquesta setmana ha estat la segona (des que vaig començar a entrenar a l'estiu) en què faig una baixada, de quilòmetres (10, 11, 14 i avui 17...), de ritme (només avui he tirat fort, la resta de dies he anat a 4'30")...i de dies (després de 47 dies consecutius entrenant, demà divendres descansaré). Queda clar que arribaré descansat a Mollerussa. El que passi allà pot ser una història ben diferent.

NO ÉS PER TIRAR COETS PERÒ MOTIVA

Ha estat una setmana encarada tota a l'entrenament d'aquest matí, a l'últim test de 32 abans de Frankfurt i el resultat manté les expectatives que tenia, amb una evolució positiva però encara un puntet per sota del que feia quan preparava Barcelona'2010, al mes de febrer. Set voltes al circuit, a dos quarts d'una de la tarda, temperatura molt bona, 15ºC, gens d'aire, ambient humit i recorregut tovet pel xàfec que va caure ahir. 15'56-15'44-15'37-15'38-15'35-15'36-15'21. No ha estat una progressió absoluta, tampoc he fet una última volta espectacular, però he mantingut una regularitat fantàstica durant 20 kms (a 3'54"). He tingut una mica de flat a l'inici de la quarta volta i m'he pres un gel al final d'aquest mateix gir. Les tres últimes voltes han estat controlades. Veia que no podria superar la marca del passat mes de febrer (1-49'02) i m'he centrat a córrer amb cap, sense desesperar-me, intentant assegurar-me millorar el temps de l'últim test fet fa quinze dies (1-50'18). Al final he aturat el crono en 1-49'27" (+-3'54-5), a 25" de Barcelona, tampoc està malament, així que aniré esperançat a Mollerussa (els càlculs i previsions els deixo per a més endavant).  Abans d'aquest test d'avui, vaig córrer tres dies a Salamanca, amb pluja, fresqueta i, per què no dir-ho, també una mica de tensió. Però passo pàgina, miro endavant i em centro només en allò que suma. La resta no m'interessa.

A FRANKFURT HI VAIG AMB EN MARC, QUE ESTÀ COM UNA MOTO

Quan el meu amic Joan Prats va deixar la seva feina, d'enginyer, a l'antiga N-152, li va canviar la vida. No sé si va ser el camp, el tractor, Balaguer, els préssecs o les prunes, però va millorar atlèticament d'una manera fantàstica, impressionant. Sempre havia estat millor que jo però d'ençà que les diferències es van fer inabastables per a mi. En tots aquests anys només he pogut superar-lo en dues ocasions, en dues setmanes consecutives, a les mitges de Móstoles i Sant Cugat. Però hi ha trampa: arrossegava una anèmia que desconeixia.

Això no tindria cap sentit si no expliqués ara que el passat cap de setmana a en Joan el va guanyar un altre amic comú, el meu company de fatigues a Frankfurt, en Marc Fontanals. Ell i jo tenim un nivell molt semblant, gairebé calcat. Però aquest any està que se surt, fortíssim, fins al punt que diumenge, a Sant Cugat, en Marc es va esmorzar en Prats. Amb un temps d'1h15'58, a més, va arribar tres minuts abans que en Joan Piqué Serra, que a la Mitja de Sabadell em va treure gairebé dos minutets. Tothom sap que l'amistat és molt bonica, però als teus amics t'agrada guanyar-los més que a ningú altre. Abans de Frankfurt, tindré l'opció de posar a prova les meves forces, al costat de les d'en Marc (i les d'en Prats, que de ben segur que es treurà l'espina) a la Mitja de Mollerussa.

Pel que fa als entrenaments, començo la setmana amb moltes ganes. Ahir van caure 20 kms (amb un fartlek curtet [4x4' forts 2' recuperació]) i avui 18 kms a ritme viu. En una setmana complicadeta a nivell de feina, la selecció espanyola de futbol és a Madrid, tot el que pugui anar fent serà allò que m'hauré tret del damunt. I moltes ganes que tinc, de córrer, lluitar, patir...i descansar.

A4

No és la carretera d’Andalusia ni un tipus de paper ni tampoc el conegut vehicle de la companyia alemanya AUDI. Em trobo A-4 setmanes de la disputa de la marató de Frankfurt. No estic confiat, no estic positiu, la millora que esperava no es produeix i estic en el moment decisiu de la preparació. De fet, aquesta que comença hauria de ser la setmana més important de totes. He d’intentar no deixar-me endur pel, tot i que lleuguer, desànim amb què estic enfocant la recta final.


Ahir vaig tancar una segona setmana consecutiva de 130 kms. Dissabte vaig anar al circuit. Hi vaig fer 5 voltes però tot i que vaig rebaixar el ritme de mitjana dels últims 20 kms. que hi havia fet (de 3’54” a 3’52”) les sensacions no van ser d’anar “súper”. Se’m resisteix la pujada del tercer quilòmetre i això comença a ser habitual...i preocupant. Ara bé, vaig tornar a baixar de 15’ i, a poc a poc, vaig aconseguint un punt més de ritme. Vaig coincidir amb uns atletes etíops que volaven i amb el grup d’atletes que entrena el mític Antonio Serrano (també volen, però una mica menys). Quan feia l’última volta vaig rebre els ànims del maratonià Pablo Villalobos, que va fer una gran actuació als europeus de Barcelona.

En aquestes quatre setmanes que queden, seguiré apostant pels caps de setmana: aquest primer aniré a fer 7 voltetes al circuit, el següent aniré a Mollerussa i l’últim abans de viatjar a Alemanya pujaré a rodar dues horetes a Navacerrada, al voltant dels 1.900 metres. És el pla a dia d’avui però estic obert al que em diguin les sensacions.