dilluns, 30 de gener del 2017

1:20'59" A LA MITJA DE GETAFE

(Traducción al castellano al final del artículo)

Sé que els pròxims mesos no tindré gaires oportunitats de córrer curses, així que estic intentant aprofitar cada ocasió que se'm planta al davant. A Getafe hi havia corregut diverses vegades. La ciutat no m'agrada, és més aviat lletjota, però és una mitja ràpida. Després d'haver-me estrenat en els 21K a Villaverde, a començaments de desembre, volia veure quina evolució havia tingut en aquest temps. 
Feia fred, a la sortida i amenaçava pluja. Va ploure. Vaig decidir córrer amb una samarreta de màniga curta, per dins de la de tirants. El ritme que volia seguir era 3'50"/km i la idea era agafar una mica de marge en els primers quilòmetres. Poc. 
De marge ja en vaig agafar, ja. I no es pot dir que ho pagués (o sí, no sé). No vaig anar gaire per sota de la previsió. El problema va ser que no vaig poder aguantar el ritme durant els 21 quilòmetres de la cursa. Encara no. Confiava poder-me enganxar a la llebre d'1:20, però quan em va superar, al km. 12, em vaig adonar que el ritme que duia era excessiu per a mi. Per comptes de posar-me a la cua del grupet, em vaig anar quedant. El globus es va anar allunyant, cada cop sanaba fent més petit. No em vaig recuperar fins al km.18. 
Era massa tard per esmenar el problema. Però ho vaig intentar. Encara em quedaven forces. L'últim quilòmetre, en baixada, em va ajudar a aconseguir l'objectiu. El temps final, 1:20'59", em deixa molt satisfet. Gairebé un minut i mig menys que a Villaverde i en els 3'50"/km de mitjana.
Aquí deixo dues fotografies, la d'abans i la de després de la cursa, amb el Coliseum Alfonso Pérez Muñoz, al fons.



1:20'59" EN LA MEDIA MARATÓN DE GETAFE

Sé que en los próximos meses no tendré muchas oportunidades de correr carreras, así que estoy intentando aprovechar cada ocasión que se me planta delante. En Getafe había corrido en diferentes ocasiones. La ciudad no me gusta, es más bien fea, pero la media es rápida. Después de haberme estrenado en los 21K en Villaverde, a principios de diciembre, quería ver qué evolución había tenido en este tiempo.
En la salida hacía frío y amenazaba lluvia. Llovió. Decidí correr con una camiseta de manga corta por debajo de la de tirantes. El ritmo que quería seguir era de 3'50"/km y la idea era pillar un poco de margen en los primeros kilómetros. Poco.
De margen ya cogí, ya. Y no se puede decir que no lo pagase (o sí, no sé). No fui demasiado por debajo de la previsión. El problema fue que no pude aguantar el ritmo durante los 21 kilómetros de la carrera. Todavía no. Confiaba poder pegarme a la liebre de 1:20', pero cuando me superó, en el km. 12, me di cuenta de que el ritmo que llevaba era excesivo para mí. En vez de ponerme a la cola del grupo me fui quedando atrás. El globo se fue alejando, haciéndose cada vez más pequeño. No me recuperé hasta el km.18. 
Era demasiado tarde para arreglar el problema. Pero lo intenté. Todavía me quedaban fuerzas. El último kilómetro, en bajada, me ayudó a conseguir el objetivo. El tiempo final, 1:20'59", me deja muy satisfecho. Casi un minuto y medio menos que en Villaverde y en esos 3'50"/km de media.
Aquí dejo dos fotografías, la de antes y la de después de la carrera, con el Coliseum Alfonso Pérez Muñoz, al fondo.

divendres, 27 de gener del 2017

STRAVA I EL RECOMPTE DELS QUILÒMETRES DE LES VAMBES

(Traducción al castellano al final del artículo)

No recordo quin dia em vaig donar d'alta d'Strava, la xarxa social per a corredors, ciclistes i triatletes. Devia ser al voltant de mitjans de setembre, però en el registre de dades (l'aplicació recupera activitats amb caràcter retroactiu) apareixen entrenaments de bicicleta de fins al 19 de juny. El que m'interessa destacar d'aquesta aplicació és el comptador de quilòmetres que fas amb cadascuna de les vambes amb què corres. 
Duc els comptes de cada quilòmetre que he corregut des de l'any 1996, el del meu debut a la Marató de Barcelona. Però, fins ara, mai havia estat capaç d'organitzar-me i apuntar quin recorregut tenia el calçat que anava utilitzant al llarg de tants anys d'entrenaments i competicions.
Ara, sí.
I en vull fer una repassada. Aquests cinc parells de vambes són els que he estat fent servir des de la meva recuperació de la lesió. 
Les presento d'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Asics Gel Fuji Trabuco 2 (121,9 km)
Són vambes de muntanya. Les vaig fer servir molt en la meva última època abans de caure lesionat, quan em dedicava a les curses de muntanya de llarga distància. Posteriorment, han estat peça important en la rehabilitació, ja que els primers entrenaments els vaig fer amb elles. Sumen molts més dels 121,9 km que apareixen. En guardo un gran record, especialment, de l'Ultra Trail de Collserola.
Asics Tarther (139,8 km)
Les voladores!!! Lleugeríssimes. Me les poso per fer entrenaments de sèries en pista i per competir. Em van com un guant. El dia que les utilitzo sempre és important. Generen bon rotllo.
Asics Cumulus 17 (121,2 km)
L'última adquisició. Unes vambes tot terreny, molt efcients, de batalla, que aguanten llargues tirades, tant d'asfalt com sobre terreny pedregós.
Asics Dyna Flyte (440,5 km)
Ara mateix, suposen la base del meu dia a dia atlètic. Lleugeres, còmodes i amb bona amortiguació.
Asics Nimbus Limited Edition Marató de Barcelona (200,4 km)
Una joia de coleccionista. És cert que també sumen bastants quilòmetres més dels que m'apareixen a Strava, però sóc conscient que encara els trauré molt més rendiment.

La pregunta que em faig és: cada quant convé canviar de vambes? Els fabricants recomanen renovar el material cada 800 quilòmetres, aproximadament. Però no tothom trepitja de la mateixa manera ni pesa el mateix, així que és important anar mirant l'estat de la sola i comprovar que l'amortiguació segueixi mantenint-se efectiva.


STRAVA Y EL RECUENTO DE LOS KILÓMETROS DE LAS ZAPATILLAS

No recuerdo qué día me di de alta en Strava, la red social para corredores, ciclistas y triatletas. Probablemente fue a mediados de septiembre, pero en el registro de datos (la aplicación recupera datos con carácter retroactivo) aparecen entrenamientos de bicicleta de hasta el 19 de junio. Lo que me interesa destacar de esta aplicación es el contador de kilómetros que haces con cada una de las zapatillas con las que corres.
Llevo las cuentas de cada kilómetro que he corrido desde el año 1996, el de mi debut en el Maratón de Barcelona. Pero hasta ahora nunca había sido capaz de organizarme y apuntar qué recorrido tenía el calzado que iba utilizando a lo largo de tantos años de entrenamientos y competiciones. 
Ahora, sí.
Y quiero hacer un repaso. Estos cinco pares de zapatillas son los que he estado haciendo servir desde mi recuperación de la lesión. 
Las presento de izquierda a derecha y de arriba a abajo:
Asics Gel Fuji Trabuco 2 (121,9 km)
Son zapatillas de montaña. Las utilicé mucho en mi última época antes de caer lesionado, cuando me dedicaba a las carreras de montaña de larga distancia. Posteriormente, han sido pieza importante en la rehabilitación, ya que con ellas hice los primeros entrenamientos. Suman muchos más de los 121,9 km que aparecen. Guardo un bonito recuerdo, especialmente de mi participación, con ellas, en el Ultra Trail de Collserola.
Asics Tarther (139,8 km)
Las voladoras!!! Ligerísimas. Me las pongo para hacer entrenamientos en pista y para competir. Me van como un guante. El día que las utilizo siempre es importante. Me dan buen rollo.
Asics Cumulus 17 (121,2 km)
La última adquisición. Unas zapatillas todo terreno, muy eficientes, de batalla, que aguantan largas tiradas, tanto de asfalto como sobre terreno de piedras.
Asics Dyna Flyte (440,5 km)
Ahora mismo, suponen la base de mi día a día atlético. Ligeras, cómodas y con buena amortiguación.
Asics Nimbus Limited Edition Marató de Barcelona (200,4 km)
Una joya de coleccionista. Es cierto que también suman bastantes kilómetros más de los que me aparecen en Strava, pero soy consciente de que todavía les sacaré mucho más partido.

La pregunta que me hago es: cada cuánto conviene cambiar de zapatillas? Los fabricantes recomiendan renovar el material cada 800 kilómetros, aproximadamente. Pero no todo el mundo pisa de la misma manera ni pesa lo mismo, así que es importante ir mirando el estado de la suela y comprobar que la amortiguación sigue siendo buena.

diumenge, 22 de gener del 2017

SETMANA INTENSA AMB ÒPTICA TRIATLÈTICA

(Traducción al castellano al final del artículo)

He corregut cinc dies, en els que he fet 70 quilòmetres, sense sèries, però amb una visita al nou circuit on faig els tests. Hi vaig anar dimecres, al parc del Conde Orgaz. Allà hi tinc marcat un segment, "Perímetro Orgaz", de poc més de 3.200 metres. Es tracta d'un circuit molt exigent, que baixa de forma constant en la primera part i puja, amb diferents canvis de desnivell, en la segona.
Allà és on m'exigeixo, allà és on em diverteixo. No hi tinc referències d'abans de la lesió, així que les marques que vaig fent són "absolutes". En la visita d'aquesta setmana vaig establir un nou millor temps, 13'03", onze segons millor que els 13'14"que tenia.

També he nedat. La setmana passada vaig finalizar les classes amb en Juan Diego Gil, un coach de luxe (medallista paral·límpic a Barcelona'92) que m'ha fet veure les meves mancances a l'aigua (nombroses) i m'ha intentat corregir alguns mals costums. El cas és que aquesta setmana ja he començat a nedar pel meu compte. Un dia, poca estona, 1.150 metres.
Amb en Juan Diego Gil
 I avui he sortit en bici. Per primera vegada aquest 2017, he superat els 100 quilòmetres. Ha estat en una ruta molt maca per la zona baixa próxima a la Sierra: Madrid-Tres Cantos-Colmenar Viejo-San Agustín de Guadalix-Guadalix de la Sierra-Colmenar Viejo-Tres Cantos-Madrid, una volta amb dues dificultats de muntanya, la Atalaya i el Cerro de San Pedro. En totes dues he millorat els registres de la meva única visita anterior.
M'agrada millorar.
I quan vas en un grup de nivell com el d'avui (Mati, Jabi, Fabio, Charly, Alberto, David i Mingui) és més senzill aconseguir-ho.
A l'Atalaya
 Una de les coses que té la bici és que t'apropa a paisatges interessants. En aquest que he capturat en una de les parades, al Cerro de San Pedro, el contrallum ho oculta gairebé tot.


SEMANA INTENSA CON ÓPTICA TRIATLÉTICA

He corrido cinco días, en los que he hecho 70 kilómetros, sin series, pero con una visita al nuevo circuito en el que hago los tests. Fui el miércoles, al parque del Conde Orgaz. Ahí tengo marcado un segmento, "Perímetro Orgaz", de poco más de 3.200 metros. Se trata de un circuito muy exigente, que baja de forma constante en la primera parte y sube, con diferentes cambios de desnivel, en la segunda.
Ahí es donde me exijo, ahí es donde me divierto. No tengo referencias de antes de la lesión, así que las marcas que voy haciendo son "absolutas". En la visita de esta semana establecí nu nuevo mejor tiempo, 13'03", once segundos mejor que los 13'14"que tenía.

También he nadado. La semana pasada finalicé las clases con Juan Diego Gil, un coach de lujo (medallista paralímpico en Barcelona'92) que me ha hecho ver mis problemas en el agua, así como también me ha intentado corregir algunas malas costumbres. El caso es que esta semana ya he empezado a nadar por mi cuenta. Un día, poco rato, 1.150 metros.
Con Juan Diego Gil
 Y hoy he salido en bici. Por primera vez este 2017, he superado los 100 kilómetros. Ha sido en una bonita ruta por la zona baja próxima a la Sierra: Madrid-Tres Cantos-Colmenar Viejo-San Agustín de Guadalix-Guadalix de la Sierra-Colmenar Viejo-Tres Cantos-Madrid, una vuelta con dos dificultades de montaña, la Atalaya y el Cerro de San Pedro. En ambas he mejorado los registros de mi única visita anterior.
Me gusta mejorar.
Y cuando vas en un grupo de nivel como el de hoy (Mati, Jabi, Fabio, Charly, Alberto, David y Mingui) es más sencillo conseguirlo.
En la Atalaya
Una de las cosas que tiene la bici es que te acerca a paisajes interesantes. En este que he capturado en una de las paradas, en el Cerro de San Pedro, el contraluz lo oculta casi todo.

diumenge, 15 de gener del 2017

CHALLENGE MADRID, UN REPTE ON NO VAL CÓRRER I PROU

(Traducción al castellano al final del artículo)

Aquesta setmana m'he inscrit al Challenge Madrid, que tindrà lloc el 24 de setembre, una prova que no és cap broma i per a la qual cal que em prepari molt bé. Perquè són distàncies que desconec, i (a excepció dels 42 quilòmetres de córrer) de dues disciplines amb les quals no estic familiaritzat. Des que he tornat a córrer, m'he il·lusionat amb córrer. Moltíssim. Però vaig tenir l'oportunitat de debutar en una triatló, a Barcelona, el 9 d'octubre, i em va agradar tant que vaig repetir a Gijón, quinze dies després.
Havia nascut un cuquet, que se'm començava a moure per dins.
Vaig decidir que volia fer una triatló de llarga distància. El que popularment es coneix com un ironman, que és una marca registrada. N'hi ha d'altres. Com Challenge. Que va tenir la brillant idea de reflotar una triatló de llarga distància que s'havia estrenat a Madrid el 2015, però que no anava a tenir continuïtat. Una prova peculiar, que s'acaba en un lloc tan emblemàtic com la Puerta del Sol, justament al 'Kilómetro 0', el punt on comencen les principals carreteres espanyoles.
Es tracta d'una prova dura, en un circuit molt més dur del que és habitual en aquest tipus de proves, especialment el tram ciclista, en què cal pujar tres ports de muntanya que es troben per damunt dels 1.500 metres d'altitud sobre el nivell del mar.
A nivel d'entrenaments estic intentant canviar el xip. No és una cursa a peu, sinó que es tracta  d'una triatló. A partir d'aquí, dues reflexions:
-mai he nedat 3,8 km d'una sola tirada.
-mai he pedalat 180 km d'una sola tirada.

Si vull completar el Challenge Madrid convé que em posi les piles en els meus dos punts febles.
I en aquest inici de 2017, estic intentant fer els deures, tornant a nedar (poc, poquet) i tornant a sortir en bicicleta.

Òbviament, però, m'agrada massa córrer com per renunciar a fer-ho. El que pasa és que vaig més cansat. Ahir vaig sortir en bicicleta amb en Fabio Premoli, 85 km, i avui, a la Vuelta Pedestre a Tres Cantos, no em responien les cames.
Tot i així, he aguantat els 15 km, a una mitjana de 3'50"/km, que m'ha servir per acabar en la posició 25.



CHALLENGE MADRID, UN RETO DONDE NO BASTA CON CORRER

Esta semana me he inscrito al Challenge Madrid, que se celebrará el 24 de septiembre, una prueba que no es ninguna broma y para la que necesitaré prepararme muy bien. Porque son distancias que desconozco y (a excepción de los 42 kilómetros a pie) de dos disciplinas con las que no estoy familiarizado. Desde que volví a correr me he ilusionado por el atletismo. Muchísimo. Pero tuve la oportunidad de debutar en un triatlón, en Barcelona, el 9 de octubre, y me gustó tanto que repetí en Gijón, quince días después.

Había nacido un gusanillo, que se ha ido movido por dentro.
Decidí que quería hacer un triatlón de larga distancia. Lo que popularmente se conoce como un ironman, que en realidad es una marca registrada. Pero hay otras. Como Challenge. Que tuvo la brillante idea de reflotar un triatlón de larga distancia que se había estrenado en Madrid el 2015, pero que no iba a tener continuidad. Una prueba peculiar, que finaliza en un lugar tan emblemático como la Puerta del Sol, justamente en el 'Kilómetro 0', el punto de origen de las principales carreteras españolas.
Se trata de una competición dura, en un circuito mucho más duro de lo que es habitual, especialmente el tramo ciclista, en el que hay que ascender tres puertos de montaña que se hallan por encima de los 1.500 metros de altitud sobre el nivel del mar.

A nivel de entrenamientos estoy intentando cambiar el chip. No es una carrera a pie, sino que es un triatlón. A partir de aquí, dos reflexiones:
-nunca he nadado 3,8 km de una sola tirada.
-nunca he pedaleado 180 km de una sola tirada.

Si quiero completar el Challenge Madrid conviene que me ponga las pilas en mis dos puntos débiles. Y en este inicio del 2017 estoy intentando hacer los deberes, volviendo a nadar (poco, muy poco...que es mejor que nada) y volviendo a salir en bicicleta.

Óbviamente, sin embargo, me gusta demasiado correr como para renunciar a hacerlo. Lo que pasa es que voy más cansado. Ayer, por ejemplo, salí en bicicleta con Fabio Premoli, 85 km, y hoy, en la Vuelta Pedestre a Tres Cantos, no me respondían las piernas.
A pesar de ello, he aguantado los 15 km a una media de 3'50"/km, que me ha servido para acabar en la posición 25.

dilluns, 9 de gener del 2017

LA PISTA MÉS BONICA DE CATALUNYA

El volcà de Santa Margarida, la Fageda d'en Jordà, Santa Pau, el pont romànic de Besalú, la vila de Santa Pau...que bonica és la Garrotxa!!! Hi ha mil i un secrets en aquesta preciosa comarca gironina, però un dels que em feia més il·lusió descobrir era l'Estadi Municipal Parc Esportiu Tossols Basil, una veritable joia pels amants de l'atletisme. Es tracta d'una pista sintètica de 400 metres de corda, amb sis carrers, presidida per una frondosa roureda, en un entorn meravellós, al costat del riu Fluvià.
L'espai va ser inaugurat el 1999, després que l'equip arquitectònic d'RCR aconseguís un projecte que respectés les reivindicacions ecologistes (volien evitar la tala d'arbres) i els requeriments d'homologació de la Federació Catalana d'Atletisme (volien evitar restriccions de vista). Un premi FAD d'arquitectura, a més de molts altres reconeixements fan evident que l'estadi convenç i agrada als experts del món de la construcció.
Ara bé, no és el mateix veure'l a través de fotografies, que fer-ho amb els teus ulls. No és el mateix imaginar-te corrent pel seu interior, que fer-ho amb les teves cames. Per aquest motiu, aprofitant les vacances de Nadal, m'hi vaig apropar. Per gaudir i per córrer.   
Vaig estar escalfant durant mitja hora, fent voltes per l'exterior de la pista. El dia era fred i el gebre s'havia instal·lat damunt la gespa, així com en el tartan de color verd. Quatre sèries de 1.000, amb un temps de recuperació d'1'30", i uns resultats esperançadors de cara al futur: 3'34", 3'33, 3'30" i 3'31". Probablement l'entorn em va empènyer a córrer a aquests ritmes boníssims. Especialment bonica és la contra-recta, on el paisatge varia i es passa pel petit promontori que va ser motiu de les disputes. 
 A banda de la meravellosa sensació de córrer envoltat de roures, dues coses em van cridar l'atenció: la gratuïtat del seu accés (sense ús dels vestidors) i la gairebé nul·la presència d'atletes (en l'estona que hi vaig passar, vaig compartir la pista amb només dos velocistes i els seus entrenadors).
Olotins, garrotxins, catalans!!! Ja sabeu bé quin tresor hi teniu, allà??? 



LA PISTA MÁS BONITA DE CATALUNYA

El volcán de Santa Margarida, la Fageda d'en Jordà, Santa Pau, el puente románico de Besalú, el pueblo de Santa Pau...qué bonita es la Garrotxa!!! Hay mil y un secretos en esta preciosa comarca gerundense, pero uno de los que más ilusión me hacía descubrir era el Estadio Municipal Tossols Basil, una verdadera joya para los amantes del atletismo. Se trata de una pista sintética, con seis calles, presidida por un frondoso robledal, en un entorno maravilloso, al lado del río Fluvià.
El espacio fue inaugurado en 1999, después de que el equipo arquitectónico de RCR consiguiese un proyecto que tuviese en cuenta las reivindicaciones ecologistas (querían evitar la tala de árboles) y los requerimientos de homologación de la Federació Catalana d'Atletisme (querían evitar restricciones de vista). Un premio FAD de arquitectura, además de muchos otros reconocimientos, evidencian que el estadio convence y gusta a los expertos del mundo de la construcción.
Sin embargo, no es lo mismo ver el estadio a través de fotografías, que hacerlo con tus propios ojos. No es lo mismo imaginarte corriendo por su interior, que hacerlo con tus propias piernas. Por este motivo, aprovechando las vacaciones de Navidad, me acerqué a comprobarlo en persona.
Estuve calentando durante media hora por el exterior de la pista. El día era gélido y la escarcha se había instalado encima del césped, así como en el tartán de color verde. Cuatro series de 1.000, con un tiempo de recuperación de 1'30" y unos resultados esperanzadores de cara al futuro: 3'34", 3'33, 3'30" y 3'31". Probablemente el entorno me empujó a correr a estos ritmos buenísimos. Especialmente bonita es la contrarrecta, donde el paisaje varía y se pasa por el pequeño promontorio que fue motivo de las disputas anteriormente comentadas.
Aparte de la maravillosa sensación de correr rodeado por robles, dos cosas me llamaron la atención: la gratuidad de su acceso (sin uso de los vestuarios) y la casi nula presencia de atletas (en el rato que duró mi entrenamiento, compartí la pista, únicamente con dos velocistas y sus entrenadores).  
Realmente sois conscientes del tesoro que tenéis???

dijous, 5 de gener del 2017

M'ENCANTEN!!! ...I LES HAVIA ARRIBAT A ODIAR

(Traducción al castellano al final del artículo)

Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.

Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.

Fins ara.
Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.

L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.

Córrer és un plaer.

I cansar-me, un gust.


ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR

Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.

Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.

Hasta ahora.
Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.

El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.

Correr es un placer.

Y cansarme, un gusto.

diumenge, 1 de gener del 2017

L'EXCÉS DE TORRONS ES DEIXA NOTAR A VALLECAS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Feia un munt d'anys que volia tornar a córrer aquesta San Silvestre Vallecana, la reina de les curses multitudinàries, amb 42.000 corredors, en una festa atlètica el vespre de l'últim dia de l'any. És un plaer haver pogut ser un d'ells.
Vaig tenir la sort de poder sortir bastant al davant i tot i que hi ha molta gent surt a mort durant un quilòmetre...i després afluixa i gaudeix de l'ambient durant els altres nou, a ritme festiu, la veritat és que vaig tenir una sortida neta.
La baixada pel carrer Serrano va ser espectacular, com sempre. Vas veient com s'estira la serp, tant al davant com al darrere. Val la pena girar-se i descobrir el monstre que t'empaita. 
Els parcials, favorables pel desnivell negatiu, registraven números poc per damunt dels 3'30". Anava forçant, clarament, però amb la idea d'anar afluixant de forma controlada.
Controlada, sí. Això és el que volia.
Il·lús.
Innocent.
Quan no tens l'entrenament adequat i t'has pres més torrons del compte, Vallecas et passa factura. En el meu cas s'ho va cobrar en el penúltim quilòmetre, en la pujada per l'Avenida de la Albufera, amb un 4'05 que em va fer tocar de peus a terra. Les cames no anaven. Bé, les cames ja havien anat prou. 
Quan vaig creuar l'arc d'arribada, els 37'05" em van deixar una sensació lleugerament decebedora. Però aquest matí d'1 de tener, la veritat és que ho veig tot d'una altra manera. L'evolució d'aquest 2016 ha estat espectacular. Havia renunciat a tornar a córrer, cansat de lluitar, vençut per la lesió als genolls. I vaig tornar-hi.
I ara encaro un 2017 ple d'il·lusions, reptes i objectius, tant esportius com no esportius.
Bon Any!!!



EL EXCESO DE TURRONES SE DEJA NOTAR EN VALLECAS

Hacía un montón de años que quería volver a correr esta San Silvestre Vallecana, la reina de las carreras multitudinarias, con 42.000 corredores, en una fiesta atlética la tarde del último día del año. Es un placer haber podido ser uno de ellos.
Tuve la suerte de poder salir bastante delante y, a pesar de que hay mucha gente que sale a muerte durante un kilómetro...y después afloja y disfruta de los otros nueve, a ritmo festivo, lo cierto es que tuve una salida limpia.
La bajada por la calle Serrano fue espectacular, como siempre. Vas viendo como se estira la serpiente, tanto por delante como por detrás. Merece la pena girarse y descubrir el monstruo que te persigue.
Los parciales, favorables por el desnivel negativo, registraban números cercanos a los 3'30". Iba forzando, claramente, pero con la idea de ir aflojando de forma controlada.
Controlada, sí. Eso es lo que yo quería.
Iluso.
Inocente.

Cuando no tienes el entrenamiento adecuado y, además, has comido más turrón de la cuenta, Vallecas te pasa factura. En mi caso, se lo cobró en el penúltimo kilómetro, en la subida por la avenida de la Albufera, con un 4'05" que me hizo tocar con los pies en el suelo. Las piernas no iban. Bueno, las piernas ya habían ido suficiente. Tras cruzar el arco de llegada, los 37'05" finales me dejaron una sensación ligeramente decepcionante. Pero esta mañana de 1 de enero, la verdad es que lo veo todo de otra manera. La evolución de 2016 fue espectacular. Había renunciado a correr, había tirado la toalla, cansado de luchar contra la lesión de rodillas. Pero volví.
Y ahora encaro un 2017 lleno de ilusiones, retos y objetivos, tanto deportivos como no deportivos.
Feliz año nuevo!!!