Blog personal d'en Sebas Guim.
Corredor de fons i ultra fons.
Amor per l'atletisme, la natura i els reptes que ens presenta la vida dia a dia.
Després de gairebé tres anys lesionat, torno a córrer, una altra vegada. Però també m'he aficionat a les triatlons.
M'he aixecat de la migdiada amb tot el cos dolorit i atonyinat, talment com si m’haguessin
apallissat. No eren tiretes, no. Era un dolor global, fruit d’un malestar
general. El mateix amb què havia afrontat, unes hores abans, la Mitja Marató de
Getafe, aquella en què tenia posades tantes esperances, aquella que confiava
que em serviria de guia per decidir què puc fer a la Marató de Barcelona. Però
no va ser possible. Tot just després d’haver penjat l’anterior entrada del bloc,
vaig començar a trobar-me malament. De primer només eren alguns estossecs
esporàdics, que més endavant van augmentar tant en freqüència com en
intensitat. En l’AVE de tornada a Madrid ja vaig veure que alguna cosa no
rutllava i així que vaig arribar a casa vaig cuinar-me un plat de pasta i me’n
vaig anar a dormir. Amb el
pit tot obert i molt sensible, avui m'he preparat per a la cursa,
seguint la litúrgia habitual. L’única diferència és que ho feia amb un
incipient refredat i una mica de febre. He fet un breu però bon escalfament i
he sortit a buscar fortuna. El somni de fortuna s'ha convertit en un calvari.
Tenia intenció d’anar a 3’40”/km de mitjana i només he estat capaç de mantenir
el ritme durant els dos primers parcials...que, a més, eren en lleuger descens.
A partir del tercer quilòmetre he anat retrocedint de forma espantosa i per
molts intents que feia d’enganxar-me als nombrosos grups que m’anaven avançant,
només era capaç d’aguantar durant uns centenars de metres. Ha estat molt dur. Els
braços no m’arquejaven bé, l’aire no m’arribava als pulmons i em feia la
sensació que el cap m’esclataria en qualsevol moment. Si
divideixo la cursa en quatre parcials de 5K, la corba descendent és de les que
fan por: 18’27”-19’06”-19’33”-19’39”...i els últims 1.097 metres en 4’03”. El
més lògic i sensat hauria estat retirar-me i anar-me’n cap a casa per ficar-me dins
del llit. Però sóc tossut de mena i no m’agrada retirar-me de les curses. El
que tinc clar és que més enllà de la meva obstinació, de la Mitja de Getafe no en puc treure cap aspecte positiu.
Només em
puc agafar a una dada curiosa, que no té relació amb res, però que em va bé en
aquests moments: l’any passat vaig fer una sensacional Mitja de Getafe i la
setmana següent vaig caure lesionat. Avui estic fotut, anímicament, però confio
que la febre desaparegui i que se’n vagi el mal de cap, per tornar a la bona
línia d’entrenaments. He perdut una bona referència de cara a Barcelona, però
el meu estat de forma no és dolent. I l’1h20’49” no em fa justícia.
Ni més ni menys, vaig a Getafe a buscar confiança. Corro la mitja més ràpida dels voltants de Madrid, una prova amb una elevada participació, fet que ajuda a trobar grups per intentar bones marques. Em trobo bé, amb ganes, descansat i amb forces per intentar baixar de l'1h18. Em feia la sensació que l'any passat estava més fi que ara, però he estat mirant els arxius i, en sèries de 1000, estic anant més ràpid aquesta temporada. el que tinc clar és que el 2012 va ser un any complicat i tots els problemes van sorgir tot just després de Getafe. Allà hi vaig fer una marca sorprenent, d'1h17'18", per sota dels 3'40/km. de mitjana. Allò em va motivar tant que vaig cometre diferents errors en la preparació de la Marató de Barcelona i vaig acabar lesionant-me. Enguany tinc clares les prioritats. Sacrifico un bon temps en la mitja...sempre i quan pugui arribar en bones condicions al 17 de març, el gran DIA D.
A Getafe hi vaig des de Barcelona, on sóc ara mateix. Avui he corregut una estoneta a les Aigües, amb en Prats, en Cesc i en Jack. Una sessió atípica, a 600 kms d'allà on es disputa la cursa...però ben a propet de l'Íngrid, la filla de l'Andrea i en Marc, que va néixer dijous. Estic convençut que l'arribada de la tercera nebodeta m'ajudarà a volar pels carrers de la capital del Sud de Madrid.
BUSCO CONFIANZA EN LA MEDIA MARATÓN DE GETAFE
Ni más ni menos, voy a Getafe a buscar confianza. Mañana corro la media más rápida de Madrid y alrededores, una prueba que goza de una elevada participación, hecho que ayuda a la formación de grupos en carrera para intentar buenas marcas. Me siento bien, descansado, con ganas y con fuerzas para intentar bajar de 1h18. Hasta hace un rato tenía la sensación de que el año pasado estaba más fino que ahora, pero repasando los archivos he visto que las series de 1000 las hacía un poco más lentas que en esta temporada. Lo que tengo claro es que 2012 fue un año complicado y todo se empezó a torcer justo después de la Media Maratón de Getafe. Hice una carrera sorprendente, acabé en 1h17'18", por debajo de los 3'40/km. de media. Eso me motivó tanto que cometí algunos errores en los siguientes entrenamientos preparatorios del Maratón de Barcelona. Y la consecuencia fue una lumbalgia que me impidió estar en la línea de salida. Este año tengo claras las prioridades. Sacrifico un buen tiempo en media...a cambio de la llegar en buenas condiciones al 17 de marzo, el gran DÍA D.
A Getafe llegaré desde Barcelona, donde me encuentro en estos momentos. Esta mañana he podido rodar en la Carretera de les Aigües, junto a Prats, Cesc y Jack. Una sesión atípica, a 600 kms del lugar dons se disputa la carrera...pero muy cerquita de Íngrid, la hija de Andrea y Marc, que nació el pasado jueves. Estoy convencido de que la llegada de mi tercera sobrinita me ayudará a volar por las calles de la capital del Sur de Madrid.
Va ser un d'aquells dies de vent que no ens agraden als corredors. Mentre em dirigia cap a la Casa de Campo, en cotxe, em preguntava si el bosc del circuit frenaria el vent o si me l'hauria de menjar tot jo. Després d'un bon grapat de curses curtes i unes quantes sessions amb sèries de mil, ha arribat el moment de fer un pas endavant i començar a augmentar la distància. La setmana que ve correré la Mitja Marató de Getafe, així que ahir tocava test de 20 kms, cinc voltes al Templo.
L'objectiu principal era mantenir una progressió, volta a volta i tot i que vaig començar fort des de la primera, me'n vaig sortir prou bé: 15'38-15'33-15'33-15'21-15'09. Em queda un mal regust de l'última volta, quan el vent i un considerable flat em van impedir baixar de 15', en el que hauria estat un gir de nivell.
A poc a poc segueixo avançant. Sumo quilòmetres (la setmana passada en vaig fer 103, en aquesta me'n cauran alguns més) i sumo confiança.
Però les setmanes segueixen avançant, només falten un mes i 28 dies per a la Marató de Barcelona.
El refranyer és savi i hauríem de fer-li una mica més de cas. Fes una cosa però fes-la bé, no en vulguis fer dues...si són incompatibles. I jo ho he fet. I el refranyer no ha fallat. Aquest matí he corregut la cinquena cursa de preparació per a la Marató de Barcelona, un clàssic del calendari madrileny, el Trofeo Páris. Després dels resultats obtinguts a Tres Cantos i a la Cursa de Reis, la setmana passada, confiava que avui seria capaç de baixar, d’una vegada per totes, de 36’ en un 10.000. El problema però, era que aquest cap de setmana em coincidien la cursa d’aquest matí amb un sopar al Txistu amb el grup de pòquer, una cita que no volia perdre’m per res del món. En aquest cas, i sense que serveixi de precedent, la cursa (que afortunadament començava tard, a les 11:15) estava en un evident segon pla. Vaig arribar a casa, encara amb l’estómac ple, al voltant de dos quarts de quatre, mala hora si vols competir l’endemà.
La prova es disputa en el Parc del Manzanares, una zona bastant planera al sud de Madrid (al costat de la Caja Mágica, el recinte que acull aquests dies el Campionat del Món d’handbol). Després de dues curses amb dificultats pel que fa al desnivell de la cursa avui tenia l’oportunitat de volar. Conscient que tenia justificació davant d’un possible pèssim resultat, he sortit molt fort. El primer error ja l’he comès, quan he sortit a poc més de 3’20”/km. He trigat més de l’habitual a agafar el ritme òptim i, amb el pas dels quilòmetres, ho he anat pagant.
Foto: Sonia Ruiz Andrade
A meitat de cursa, 17’53”, em mantenia en els temps, però la regressió era constant i ja tenia bastant coll amunt la possibilitat de baixar de 36’. Tot i així, no he volgut entregar-me i m’he mantingut en lluita. El llarg esprint final ha redreçat la cursa fins al punt deixar-me a només un segon del temps que anava buscant: 36’01” (vintè en la classificació general), un registre que em deixa clar que estic bé i que segueixo progressant...però també que en això de córrer, com en la vida, cal definir bé les prioritats. El sopar amb els amics va estar genial, malgrat que el vaig finalitzar abans d’hora. I la cursa ha estat molt bona (millor marca personal de la temporada), tot i que no hi arribava en òptimes condicions (la son i l’excés de menjar m’han passat factura).
Foto: Sonia Ruiz Andrade
Després d’haver-me fustigat una mica, vull remarcar un detall d’aquesta setmana que augmenta el meu optimismo de cara al futur. Segueixo evolucionant en els temps de les sèries de mil. Si la passada havia deixat la mitjana en 3’34.0 ara ja l’he rebaixat a 3’30.4, un nivell que no esperava assolir el dia que se’m va acudir tornar a fer sèries: 3’27, 3’30, 3’29, 3’34 i 3’30 (recuperant un minut). El nivell d’exigència, de cara a la pròxima setmana, augmenta de forma notable. Confio que el fet de compartir entrenaments amb en Jordi Antolí, m’ajudarà a seguir progressant. Per cert, qui no va anar a missa i, per tant, sí que va repicar molt bé, va ser la Paz. Va aconseguir baixar de 45' en un 10.000 i d'un plomall també va baixar de 44. La seva nova marca, 43'26, ja li permet sortir amb l'èlit, en la pròxima San Silvestre Vallecana. Ha arribat el moment de buscar nous horitzons. * Agraïment especial a la Sonia Ruiz Andrade, que ha penjat nombroses fotos de la cursa a Picasa
NO SE PUEDE IR A MISA Y REPICAR
El refranero es sabio y deberíamos hacerle un poco más de caso. Haz una cosa e intenta hacerla bien. no quieras hacer dos a la vez...si son incompatibles. Y yo lo he hecho. Y el refranero no ha fallado. Esta mañana he corrido la quinta carrera de preparación para el Maratón de Barcelona. Se trataba del Trofeo Páris, un clásico del calendario atlético madrileño. Tras los resultados obtenidos en Tres Cantos y La Vaguada, la semana pasada, confiaba que hoy sería capaz de bajar, de una vez por todas, de 36’ en un 10.000. El problema, sin embargo, era que este fin de semana me coincidían la carrera de esta mañana con una cena en el Txistu con el grupo de póker, una cita que no quería perderme por nada del mundo. En este caso y sin que sirva de precedente, la carrera (que afortunadamente empezaba tarde, a las 11:15) estaba en un segundo plano. Anoche llegué a casa a las tres y media, mala hora si se pretende competir al día siguiente.
La prueba se disputa en el Parque Lineal del Manzanares, una zona bastante llana del sur de Madrid (al lado de la Caja Mágica, el recinto que estos días acoge el Campeonato del Mundo de balonmano). Tras dos carreras con dificultades en cuanto a desnivel, hoy tenía la oportunidad de volar. Consciente de que tenía justificación ante un posible pésimo resultado, he salido sin complejos, muy fuerte. El primer error ya lo he cometido saliendo a poco más de 3’20/km. He tardado más de lo habitual en encontrar mi propio ritmo y con el paso de los kilómetros lo he ido pagando.
Foto: Sonia Ruiz Andrade
A mitad de carrera, 17’53”, me mantenía en tiempos, pero la regresión constante me dejaba bastante claro que mis opciones de bajar de 36’ se habían quedado en prácticamente nada. A pesar de ello, me he mantenido en lucha y me he vaciado. El largo sprint final ha corregido un poco el tema. Lo justo para dejarme con lamiel en los labios, a un solo segundo del tiempo que iba buscando: 36’01” (vigésimo en la clasificación general), un registro que me deja claro que estoy bien y que sigo progresando…pero también que en esto de correr, como en la vida, es necesario definir bien las prioridades. La cena con los amigos estuvo muy bien, a pesar de que me fui antes de que finalizase. La carrera también ha sido muy buena (mejor marca personal de la temporada), aunque no llegué en las mejores condiciones (el sueño y una cena copiosa me han pasado factura).
Foto: Sonia Ruiz Andrade
Después de haberme fustigado un poco yo solito, quiero remarcar un detalle de la semana que aumenta mi optimismo de cara al futuro. Sigo evolucionando los tiempos de las series de mil.Si la semana pasada dejé la media en 3’34.0 ahora ya la he rbajado a 3’30.4, un nivel que no esperaba conseguir el día en el que se me ocurrió volver a hacer series: 3’27, 3’30, 3’29, 3’34 y 3’30 (recuperando un minuto). El nivel de exigencia, de cara a la próxima semana, aumenta de forma notable. Confío que el hecho de compartir entrenamientos con Jordi Antolí, me ayudará a seguir mejorando.
Por cierto, quien no fue a misa y, por lo tanto, sí que repicó muy bien, fue Paz. Por primera vez consiguió bajar de 45' en un 10.000, también rompió la barrera de los 44'. Su nueva marca, 43'26", ya le permite salir con la élite en la próxima San Silvestre Vallecana. Llega el momento de buscar nuevos horizontes. *Agradecimiento especial a Sonia Ruiz Andrade, que ha colgado en Picasa numerosas fotos de la carrera.
No tot havia de ser dolent. Les conseqüències de fer-se gran no només són negatives. De tant en tant, tot i tot, també et pots endur una alegria, com m’ha passat a mi aquest matí, a Tres Cantos, un poble de la zona nord de Madrid on, aquest matí, s’ha disputat la Vuelta Pedestre, una cursa d’asfalt de 15 kms.
En un començamentno tenia intenció de participar-hi, ja que dissabte ja havia competit a la Cursa de Reis, però havia descansat bé i m’hi he apropat, per fer un entrenament atractiu. Mentida. Els entrenaments són entrenaments i les curses, curses. Des del moment en què he pagat la inscripció i m’he penjat el dorsal al pit he estat plenament conscient que aniria competir. I a fe que he competit. A
Tres Cantos hi he anat amb la Paz i en José Luis Guerrero, amic i
company de feina, al Diario As. Feia un fred que convidava molt poc a
córrer: -1ºC!!!
He sortit amb uns guants finets, patint que m’acabarien fent nosa, però puc dir que han fet el seu servei. Des del tret de sortida que he buscat anar ràpid. Ben aviat hem format un grupet de quatre o cinc corredors, on n’hi havia tres de locals. Un d’ells s’ha convertit en la meva parella de ball a la cursa i gran rival. Es diu Jesús Antonio Cambronero i segons podia comprovar en cada rotonda, és un paio popular a Tres Cantos. Amb el pas dels quilòmetres m’he fixat que els que el saludaven eren els policies que controlaven el trànsit...els seus companys de feina. El paio, policia local de Tres Cantos, ha passat al relleu en diverses ocasions i ens hem entès força bé. Junts hem avançat algunes posicions fins que, cap al km.13 he decidit buscar fortuna en solitari i he intentat desempallegar-me’n. He obert un petit forat, però la cosa no s’ha decidit del tot fins la volta a la pista. Amb només cinc segons de marge he aconseguit mantenir la posició. Quina? La dotzena. El número em satisfà, tot i que no em diu gran cosa. El millor del cas ha estat que, sense saber-ho, en Jesús Antonio i jo lluitàvem per un lloc al podi. Una d’aquelles coses en les quals, amb el pas dels anys, ja no penses. Però avui ha estat així. Una subcategoria anomenada “Veterans A” m’ha fet reviure sensacions que ja tenia oblidades. He corregut a una mitjana de 3’39”/km.
No sóc ni millor ni pitjor que ahir. Però no enganyaré a ningú si dic que, avui em sento una miqueta millor. I aquesta nit dormiré com un nen.
COSAS DE LA EDAD
No todo iba a ser malo, no? Las consecuencias de hacerse mayor no sólo son negativas. De vez en cuando, a pesar de todo, también puedes llevarte una alegría, tal y como me ha pasado a mí esta mañana, en Tres Cantos, un pueblo de la zona norte de Madrid donde esta mañana se ha disputado la Vuelta Pedestre, una carrera de asfalto de 15 kms.
En un principio no tenía intención de participar, ya que el sábado había competido en la Carrera de Reyes de la Fundación Solventia. Pero había descansado bien, así que he decidido ir y hacer un entrenamiento atractivo. Mentira!!! Los entrenamientos son entrenamientos y las carreras, carreras. Desde el momento en el que he pagado la inscripción y me he colgado el dorsal en el pecho era consciente de que saldría a competir. Y, ciertamente, sí que he competido. A Tres Cantos he ido con Paz y con José Luis Guerrero, amigo y compañero de trabajo, del Diario As. Hacía mucho frío, -1ºC, una temperatura que invitaba muy poco a correr.
He salido con unos guantes finos que tengo, preocupado por si me acabarían molestando…pero han acabado siendo muy útiles. Des del disparo de salida he querido ir rápido. Muy pronto se ha formado un grupete de 4 o 5 corredores, en el que había tres locales. Uno de ellos se ha convertido en mi pareja de baile de la carrera, así como también en mi gran rival. Se llama Jesús Antonio Cambronero y como he podido ir comprobando al paso por las rotondas, es un tipo popular en Tres Cantos. Con el paso de los kilómetros me he dado cuenta de que los que le saludaban eran los policías que estaban controlando el tráfico…sus compañeros de trabajo. El tipo, policía local de Tres Cantos, ha pasado al relevo en varias ocasiones y nos hemos entendido bastante bien. Juntos hemos avanzado algunas posiciones hasta que, hacia el kilómetro 13, he decidido probar suerte en solitario y he intentado la escapada. He abierto un pequeño hueco pero la cosa no se ha decidido hasta la vuelta final en la pista de atletismo.Con sólo cinco segundos de margen he logrado mantener la posición. Cuál? La duodécima. El número em satisface, a pesar de que no me dice gran cosa. Lo mejor del caso es que, sin saberlo, Jesús Antonio y yo luchábamos por un lugar en el podio. Una de esas cosas en las que, con el paso de los años, dejas de pensar. Pero hoy ha sucedido así. Una sub-categoría llamada “Veteranos-A” me ha hecho revivir sensaciones que tenía profundamente olvidadas. En una carrera repleta de toboganes he corrido a una media de 3’39”/km.
No soy ni mejor ni peor que ayer. Pero tampoco quiero engañar a nadie: hoy me siento un poquito mejor. Y esta noche dormiré como un niño.
Et despistes i se t'escapa el temps. Per què corre tant? Per què vola? Per què, justament ara que m'estic divertint de mala manera i sento que "progresso adequadament"? No val adormir-se. La Marató de Barcelona és a la cantonada i entrem en les setmanes decisives, aquelles que ens situaran en un estat de forma, òptim o no, per aconseguir la marca desitjada.
El meu no és genial, tampoc m'enganyaré, però sé que els resultats acabaran caient pel seu propi pes. Ho han de fer. M'ho estic guanyant...dic jo.
L'horitzó de la marató sempre el tinc en ment, però hi he parat especial atenció quan he anat a repassar els entrenaments d'aquesta setmana. El compte enrere de 10 setmanes no podia passar desapercebut. El cert, però, és que la meva intenció, era escriure sobre aquest inici d'any. Sobre el refredat que vaig enganxar després del "superstage" de Barcelona i que em va deixar k.o. durant quatre dies o sobre un rodatge de 20 kms que vaig fer dijous o sobre les sèries de mil: l'entrenament que vaig acabar avorrint en la meva darrera època a Cornellà s'ha convertit ara en una motivació especial. Ni en faig moltes ni són molt ràpides. Però recupero molt poc. I progresso, que és el més important.
Les d'aquesta setmana (5 de1000, rec.1') van acabar deixant-me una mitjana de 3'34"/km (3'31", 3'32", 3'35", 3'32" i 3'38"). Els números mostren que em vaig quedar sense benzina per a l'última, però les ganes que hi estic posant em van fer aguantar fins al final.
També van ser les ganes, en aquest cas, de competir, les que van fer que m'apuntés a la Carrera de Reyes Fundación Solventia, un 10K que s'estrenava avui a Madrid, a la zona de La Vaguada.
Nou del matí, zero graus a la línia de sortida d'una cursa de dues voltes a un circuit amb una pujada pronunciada de més de dos quilòmetres i mig, pujada més dura que la del circuit del Riu Ripoll. La baixada, també s'ha de dir, també ha estat interessant i divertida. Segueixo veient que pujo millor del que baixo. Després d'un inici de cursa esbojarrant i la posterior reconfiguració de la cursa, hem anat mantenint les posicions durant els sis quilòmetres del mig. En la part final, tot i que no he tingut una evolució tan bona com la del dia de Sant Esteve a Sabadell, he tornat a avançar atletes. M'he vist molt a prop de baixar de 36', però m'han sobrat 16" (en un 10K sense aquest exagerat desnivell ja estaria en els 35' (o això penso...optimista de mi)). i he creuat la línia d'arribada en 15ª posició.
Avui és cinc de gener, nit de Reis. Nit per somiar. No m'agrada demanar, i menys encara quan sento que (gairebé) tinc tot el que necessito. Però si em respectessin les lesions...em faria tant més feliç.
Doctor, doctor!!! No sé què em passa.
No crec que sigui una cosa que només m'afecti a mi. Em sembla que ens passa, més o menys, a tots els corredors.
Jo, em poso a córrer i la música em ve al cap. No necessito dur auriculars, de fet no m'hi sento còmode (no se m'acaben d'amotllar a les orelles), simplement arrenco a córrer i els acords musicals van apareixent. De vegades m'arriba aquell últim tema que he estat escoltant abans de sortir de casa. Unes altres sóc jo mateix que intento recordar la lletra d'alguna cançó i la vaig repetint.
Però el que més em costa d'assimilar és quan, per art de màgia, em trobo taral·lejant les notes de bestieses com el "Sólo se vive una vez"...de les Azúcar Moreno.
Però si a mi no m'agrada Azúcar Moreno!!!
Aleshores intento pensar en Estopa, Jack Johnson, Brett Dennen o alguna cosa més del meu gust: m'hi poso, em concentro, en trobo una...arribo a un semàfor o al parc...baixo la guàrdia, em despisto...i torna a repetir-se el "Sólo se vive una vez". Noooooooo!!!!!!!
Ja ho dic que crec que no dec ser l'únic a qui li passa això. Però és ben estrany. Les Azúcar Moreno no són, però, el pitjor que em passa pel cap. Deu ser síndrome d'Estocolm (difícil, ja que no he estat mai seguidor del Reial Madrid, i no crec que a aquestes alçades de la vida m'hi converteixi pròximament), però de tant en tant el que no em puc treure del cap, quan corro, és l'himne del Madrid!!!
Que fort!!! Això ho reconec, és un tema que podria dur a estudi. Però prefereixo limitar-me a escriure-ho aquí, en pétit comité. En la lluita mental per fer-lo desaparèixer, sorgeixen els himnes de l'Atlètic de Madrid i el del centenari del Sevila (aquest, sense ser sevillista, m'agrada).
Doctor, em pot dir què em passa?
Té solució?
Hauria de deixar de córrer?
Si és així, prometo no tornar-me a queixar. Seguiré taral·lejant Azúcar Moreno o les Mocitas madrileñas.
NO ME LA PUEDO QUITAR DE LA CABEZA
Doctor, doctor!!! No sé qué me passa.
No creo que sea una cosa que sólo me afecte a mí. Me parece que nos pasa, más o menos, a todos los corredores.
Yo, me pongo a correr y la música me viene sola. Entra en mi cabeza y no hay forma de quitármela. No necesito ponerme auriculares, simplemente empiezo a correr y los acordes musicales van surgiendo poco a poco. A veces, me viene ese último tema que he estado escuchando antes de salir de casa. En otras ocasiones soy yo mismo quien intenta recordar la letra de alguna canción y la voy tarareando.
Pero lo que más me cuesta asimilar es cuando, por arte de magia, me encuentro tarareando excentricidades como el "Sólo se vive una vez", de las...Azúcar Moreno.
Pero si a mí no me gustan las Azúcar Moreno!!!
En ese momento me esfuerzo para intentar pernsar en Estopa, Jack Johnson, Brett Dennen o alguna cosa más de mi estilo. Me concentro, busco, encuentro una, respiro tranquilo...hasta que en un semáforo, al pasar por delante de un arbolito o ante cualquier otra circunstancia, bajo la guardia, me despisto...y vuelve a aparecer el "Sólo se vive una vez". Noooooooo!!!!!!!
Repito que creo que no debo ser el único al que le pasa. Pero es muy raaaaro. Sin embargo, las Azúcar Moreno no so lo peor que me viene a la cabeza. No sé si será cosa del famoso síndrome de Estocolmo (lo veo difícil, ya que nunca he sido aficionado del Real Madrid...y no creo que a estas alturas vaya a convertirme), pero de vez en cuando lo que no puedo sacarme de la cabeza, cuando corro, es el himno del Madrid!!!
Sé que es fuerte...pero es así. Quizás es una cuestión que podría hacerla estudiar, pero prefiero limitarme a escribirla aquí, en pequqño comité. En la lucha mental para que desaparezcan las notas de ánimo a los merengues, a veces surgen los himnos del Atlético de Madrid o del Sevilla (aunque en este último caso es el del centenario nervionense y me entra bastante bien).
Doctor, me puede decir qué me pasa?
Tiene solución?
Tendría que dejar de correr?
Si es así, prometo no volver a quejar,e. Seguiré tarareando Azúcar Moreno o las Mocitas madrileñas.