Ahir vaig tornar a experimentar les sensacions meravelloses que van fer de mi, ja fa molts anys, un maratonià: nervis previs a la sortida, necessitat de controlar l’adrenalina dels primers quilòmetres, recerca del ritme adequat, hidratació en tots els punts d’avituallament, inici del cansament, disgregació del grup d’escapats, lluita en solitari contra la distància, resta de quilòmetres, estimacions sobre el possible temps final, animadors amics i animadors anònims, sobrecàrregues musculars, patiment, esforç per no llençar la tovallola, emoció de l’últim quilòmetre, pell de gallina en la recta final i satisfacció per l’objectiu complert un cop creuada la línia d’arribada. Són moltes sensacions que es poden explicar amb més o menys detall però que s’han de viure per entendre-les. Però és que a més, després dels emblemàtics 42.195 metres comença tota una altra història, el que en el món del rugbi en diuen “el tercer temps”, els comentaris que genera la batalla viscuda entre els companys de cursa, en bona part combatents coneguts en les últimes dues o tres hores.
Ahir vaig córrer a Saragossa, la segona marató de l’any, la segona després de gairebé dos anys d’un calvari viscut per culpa d’una lesió als isquiotibials. Vam sortir junts, amb en Marc Fontanals i ens vam ficar al grup de la Luis Lárraga, que buscava les 2h40’. De seguida vam veure que el grup no anava i que aquella roda no era la bona. Ens en vam anar tots dos, amb la companyia d’un aragonès, José Mari, clavat a en Chema Martínez. Vam anar junts fins a la mitja marató, que vam passar en 1h22’, més lent de les intencions inicials. En Marc va haver d’abandonar per problemes als bessons i jo vaig seguir la lluita en solitari. Al quilòmetre 34 em vaig topar amb el mur. Faltaven només 8.000 metres, els més complicats i esgotadors. A diferència d’altres ocasions, no hi va haver degoteig d’avançaments. En els pitjor moments no em vaig rendir, no em vaig deixar anar. Vaig baixar el ritme una estona, fins que vaig poder superar el tràngol. De fet em van superar només quatre atletes i a dos d’ells els vaig tornar a passar en el 40. Els dos últims quilòmetres van ser molt bons i vaig acabar la prova en 2h47’14”, en la 23ena posició.
Menció a banda es mereixen els dos corredors que em van superar en el tram final: un va ser l'Enrique Del Rey, de la Joventut Atlètica de Sabadell i l’altre en Ramon Trullols, dl Xafatolls, aquell mateix atleta que ja em va passar a la mitja de Mollerussa i del qual guardo un bon record. Se’l veia finet i tot i que venia de fer una prova de 100 kms., va tornar a fer un final excepcional. Una vegada més, Ramón, enhorabona. Ara bé, no t’adormis, que la propera presentaré batalla...
Ahir vaig córrer, vaig patir, vaig lluitar i vaig gaudir. Avui ja faig plans: ens veiem el 22 de febrer a València?
PD: a Saragossa van patir com nosaltres tres amics que van fer una bona cursa. Els germans Bonastre, Xavi (3h 34'42") i Manel (3h 42'38"), i una promesa emergent com és en Víctor Garanto (2h 58'56"), també per a ells, la meva enhorabona.
dilluns, 23 de novembre del 2009
dijous, 19 de novembre del 2009
TRES DIES DE CALMA I A PUNT PER A LA GRAN BATALLA
He deixat passar el temps. Una setmana i mitja sense esriure, descansant, pensant...i entrenant, és clar. La setmana passada vaig pujar a Navacerrada a fer un últim entrenament llarg. La idea era fer 30 quilometrets, però em vaig topar amb el déu eòlic per excel.lència i vaig rendir-me als 21 (això es pot fer als entrenaments, només als entrenaments). No em va deixar mal cos la renúncia, a aquestes alçades estic preparat per a qualsevol cosa.
El cas és que en tres dies serem a Saragossa, buscant recuperar les bones sensacions d'una marató. A Madrid'09 em vaig retrobar amb la distància, però l'estat de forma era pèssim. Ara l'he preparat a consciència i espero un millor resultat.
Correré amb les quatre barres, però una samarreta nova, que l'antiga ja està molt trillada i em deixava feridetes sota les aixelles.. Espero que l'estrena em doni ales i m'ajudi en tot allò que m'he deixat sense fer pel camí.
Sense esperar miracles, confio que duimenge surti el sol, no faci vent i pugui tenir una bona cursa. I també en Marc, en Bonastre i tots aquells que gosin aventurar-se en aquesta meravellosa aventura.
Sort a tothom!!!
El cas és que en tres dies serem a Saragossa, buscant recuperar les bones sensacions d'una marató. A Madrid'09 em vaig retrobar amb la distància, però l'estat de forma era pèssim. Ara l'he preparat a consciència i espero un millor resultat.
Correré amb les quatre barres, però una samarreta nova, que l'antiga ja està molt trillada i em deixava feridetes sota les aixelles.. Espero que l'estrena em doni ales i m'ajudi en tot allò que m'he deixat sense fer pel camí.
Sense esperar miracles, confio que duimenge surti el sol, no faci vent i pugui tenir una bona cursa. I també en Marc, en Bonastre i tots aquells que gosin aventurar-se en aquesta meravellosa aventura.
Sort a tothom!!!
diumenge, 8 de novembre del 2009
LA VIDA ET SORPRÈN, TAMBÉ POSITIVAMENT, QUAN MENYS T'HO ESPERES
Parlava ahir sobre l'anèmia sense avís que m'havia afectat la setmana passada, així com sobre les opcions de fer alguna cosa a Moratalaz, avui. I, com les sorpreses de la vida també poden ser positives, avui he viscut una jornada excel.lent. He fet el millor temps de la temporada, en el millor moment, a 15 dies de la marató, en la tercera mitja que corro i després de l'ensurt anèmic. He acabat 12è, amb un temps d'1h15'45", a 3'35" de mitjana!!! (http://www.forevent.es/resultados/moratalaz09/media.html). Ja vaig dir que no havia de mirar enrere, cap als números de temporades anteriors, així que, mirant cap endavant, Saragossa'09 se'm presenta amb grans expectatives. A Moratalaz he sortit darrere del segon grup, tot i que el ritme dels primers no era gaire millor que el meu. Quan ha arribat la primera pujadeta la selecció s'ha fet més evident. He anat tota l'estona amb un noi del club d'atletisme d'Almagro i, a poc a poc, hem anat recollint cadàvers. Feia vent i hem col.laborat tots dos per igual en els relleus (quin gust trobar algú que no escatima esforços!!!). No ens hem separat fins al km.19, quan ens ha enxampat una de les víctimes anteriors...que s'havia recuperat i volava cap a l'arribada. Allà he canviat una mica i el meu company de cursa s'ha quedat enrere. Sensacions positives, optimisme i ganes, moltes ganes de seguir entrenant-me i que arribi el gran dia!!!
dissabte, 7 de novembre del 2009
PROBLEMES DESCONEGUTS, SOLUCIONS PACIENTS
Algunes vegades no saps per què passen les coses i n'hi ha d'altres que tens clar que passaran. No és el cas, aquest últim. Ho portava bé, havia anat millorant progressivament, els entrenaments eren cada cop millors...Però no ho vaig veure venir, no hi va haver cap avís previ. D'un dia per l'altre em vaig passar a sentir malament, molt buit de forces, amb un gran mal de cap i un cansament brutal als braços. En vaig quedar al llit. I així tot un cap de setmana. Els metges només em van saber dir que no es tractava de la grip "A", però no van ajudar més. Així que vaig intentar recuperar-me imaginant que el que m'havia afectat havia estat una anèmia. Vaig omplir els dipòsits de ferro (gràcies, Joan!!!) i em vaig anar sentint millor cada dia. Tornar a córrer, una altra vegada. Tornar a córrer em va fer guanyar confiança i dijous ja vaig poder fer 20 quilometrets. Les sensacions tornaven a ser bones. Mirant enrere no havia perdut tant de temps ni tants entrenaments. Estic curt de forma però també estic descansat. Demà diumenge hi ha una mitja, a Moratalaz (un clàssic barri atlètic de Madrid...conegut per l'antic "LARIOS DE MORATALAZ"), que ja vaig córrer fa alguns anys. És on vaig aconseguir la meva marca actual en la distància. Lògicament sóc molt lluny d'aquella 1h13'20". Miro la progressió de la temporada, a Móstoles (1h18')i Mollerussa (1h17')...m'agradaria fer 1h16' però crec que he perdut una mica aquests dies, així que qualsevol temps inferior a l'1h18 seria fantàstic. Hi ha qui diu que el descans gaudit durant la baixa m'haurà fet més bé que mal. Demà ho comprovaré.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)