El compte enrere va començar fa una mica més d'un mes. Però ara és quan s'apropa l'hora de la veritat. Només queden quatre setmanes per al gran dia. 25 dies. Després de la cursa d'ahir a Fuenlabrada ja puc marcar objectiu de temps per a la Marató de Sant Sebastià: vull baixar de 2h 45, tot i que crec que si tot va bé, em podria apropar a les 2h 43 (de cara a la Marató Barcelona ja seré més exigent, vull tornar a baixar de 2h 40!!!).
Per aquestes últimes setmanes tinc un petit pla: augmentar quilometratge i situar-me al voltant dels 120-130. Entre aquestes jornades hi haurà tres pics importants, que em guardo per als caps de setmana. Faré dues tirades de 32 kms. a la Casa de Campo i competiré, l'11 de novembre, a la Mitja Marató de Moratalaz, una de les que més he fet en aquests anys madrilenys.
M'hauria agradat que em quedés un cap de setmana més, per descansar, però ja faig tard. Tot i així, abans de l'últim test (dissabte 17 de novembre) hauré aixecat el peu de l'accelerador.
Córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé...
I molta sort. També necessitaré moooooooooooolta sort.
dilluns, 29 d’octubre del 2012
diumenge, 28 d’octubre del 2012
BONS RELLEUS, BÀSICS PER FER UNA GRAN MITJA DE FUENLABRADA
Un descens sobtat de les temperatures em deia que, aquest matí, les coses podien anar força bé. Sortir de casa i veure que el termòmetre marca 4ºC, és un bon símptoma. El dia encara s'havia d'anar despertant i el mercuri ha anat pujant fins a l'inici de la cursa. A mi, m'agrada córrer amb fred. Em fa la sensació que sóc més regular que amb calor, on la pèrdua de líquids pot alterar el meu rendiment. Amb fred em sembla que ho tinc tot més controlat.
S'havien de fer dues voltes a un circuit amb constants pujades i baixades. Ja m'havien advertit que no aniríem per terreny pla, però ho he pogut constatar. Amb aquest perfil, les marques no podien ser gaire bones. Però tenia ganes de competir, de lluitar, de trobar-me en cursa i veure com responien, tant el cos com el cap.
Aquest és el perfil de la volta de 10K. L'arribada era en una pista d'atletisme. |
Des de poc després de la sortida hem anat formant un grupet que, en el km.3 ja s'ha quedat amb només tres unitats. No ens coneixíem cap dels tres (Javier De Mata, un fondista d'1.12' en mitja, Óscar Rabaneda, un triatleta, i jo) però ens hem anat rellevant al davant amb una freqüència admirable. Ningú ho ha demanat, tots tres col·laboràvem. Ho comento ja que no és normal, en qualsevol cursa sempre trobes el típic paparra que s'enganxa al darrere, no dóna un sol relleu i et va xuclant les forces. Doncs avui ha estat tot el contrari. I amb aquesta combinació tan bona hem anat avançant corredors. La primera vegada que he pogut comptar, anàvem en les posicions 27, 28 i 29. A les pujades, el triatleta tirava ben fort i l'amenaça de quedar-me despenjat viatjava enganxada al meu cap. Hem superat la primera volta havent superat cinc atletes. En el segon gir sabia que algú dels tres cauria, tot i que no esperava ser-ne jo la víctima. No anava just de forces però veia que estaven apretant. No volia enfonsar-me i haver-me d'arrossegar fins al final. No volia sentir aquell "clic" que fas quan no pots més i et deixes anar. M'he pres un Gel Energy d'Isostar i he intentat buscar el meu ritme. Ells se m'han allunyat, però cada vegada que superaven algú, jo anava al darrere i també ho feia. Al km.17, els he tornat a enxampar.
Al davant hi havia un reguitzell de corredors que semblaven morts, tot i que no els acabàvem d'agafar. El ritme de la segona volta ha estat molt bo i en la part final m'he adonat que encara em quedava un puntet més. Quan m'he trobat còmode m'he posat a tirar, de valent. Els meus companys han vingut al darrere i hem passat a dos nanos més. Ha estat aleshores quan en Javier ha canviat. Se n'ha anat sobrat de forces, cap endavant. Faltaven poc més de mil metres i he decidit intentar imitar-lo. Sorprenentment, les cames responien. La baixada ajudava a dur un bon ritme i hem seguit progressant, separats per uns vint metres. En l'entrada a la pista d'atletisme ja he vist que les coses es quedarien tal com estaven. He trepitjat la catifa d'arribada en 1.18'49", a una mitjana de 3'44"/km, i en la tretzena posició final.
Les sensacions de cursa han estat inmillorables. He competit molt bé, he patit, m'he sabut despenjar, m'he recuperat i he acabat a 3'20", com una bala. Estic a prop del que busco. La grip de fa dues setmanes no m'ha passat tanta factura com m'esperava. Si mantinc aquesta evolució puc fer una bona Marató de Sant Sebastià.
Etiquetes de comentaris:
Donostiako Maratoia,
Gel Energy Isostar,
Javier De Mata,
Marató de Sant Sebastià,
Medio Maratón Fuenlabrada,
mitges maratons,
Mitja Fuenlabrada,
Óscar Rabaneda
divendres, 26 d’octubre del 2012
LA MITJA DE FUENLABRADA EM POSARÀ A LLOC
Vaig perdre una setmana d'entrenaments i aquesta altra l'he intentat aprofitar. Però les tirades dels tres primers dies em van deixar força esgotat. Ahir ho vaig pagar amb una sessió al Retiro, passada per aigua en què vaig sentir clarament que les camen no m'anaven. Per aquest motiu, aquest matí me l'he pres de descans. El cos m'ho demanava. Confio haver recuperat part de les forces perdudes.
La prova de foc la viuré diumenge a la Mitja Marató de Fuenlabrada, una prova que vaig descobrir l'any 2009.
Aleshores sortia de la mateixa lesió als isquiotibials que ara em torna a empipar, després de més d'un any i mig sense poder competir. Va ser la meva primera cursa i em va donar ànims per córrer, només unes poques setmanes després, la Marató de Madrid. A Fuenlabrada (aquí hi ha la crònica d'aquell dia) vaig patir molt més del que m'esperava, però tot va ser per no córrer amb el cap. Volia sortir a un ritme lent i em vaig deixar anar per les ganes de volar. Les ganes van seguir, les forces es van acabar molt aviat.
Diuen des de l'organització que fa dos anys que han canviat el recorregut...i que l'han fet una mica més dur, tot i que més atractiu per als espectadors (ja que s'han de fer dues voltes a un circuit). La marca no serà una bona referència per a Sant Sebastià, però les sensacions sí que m'han de servir per saber a què puc i a què no puc aspirar a Donosti.
Vull agrair a l'Isaías Díaz, de Corricolari, les gestions que ha fet per tal d'aconseguir-me un dorsal d'última hora, així com al Club de Atletismo de Fuenlabrada, per tramitar-me aquesta inscripció.
La prova de foc la viuré diumenge a la Mitja Marató de Fuenlabrada, una prova que vaig descobrir l'any 2009.
Aleshores sortia de la mateixa lesió als isquiotibials que ara em torna a empipar, després de més d'un any i mig sense poder competir. Va ser la meva primera cursa i em va donar ànims per córrer, només unes poques setmanes després, la Marató de Madrid. A Fuenlabrada (aquí hi ha la crònica d'aquell dia) vaig patir molt més del que m'esperava, però tot va ser per no córrer amb el cap. Volia sortir a un ritme lent i em vaig deixar anar per les ganes de volar. Les ganes van seguir, les forces es van acabar molt aviat.
Diuen des de l'organització que fa dos anys que han canviat el recorregut...i que l'han fet una mica més dur, tot i que més atractiu per als espectadors (ja que s'han de fer dues voltes a un circuit). La marca no serà una bona referència per a Sant Sebastià, però les sensacions sí que m'han de servir per saber a què puc i a què no puc aspirar a Donosti.
Vull agrair a l'Isaías Díaz, de Corricolari, les gestions que ha fet per tal d'aconseguir-me un dorsal d'última hora, així com al Club de Atletismo de Fuenlabrada, per tramitar-me aquesta inscripció.
Etiquetes de comentaris:
Club Atletismo Fuenlabrada,
Corricolari,
Isaías Días,
Medio Maratón Fuenlabrada,
Mitja Fuenlabrada
dijous, 25 d’octubre del 2012
UN ALTRE REGAL DE MARCIANO DURÁN
Molta gent potser no sabrà qui és Marciano Durán. Molta gent no haurà sentit mai el seu nom. Probablement no siguin runners. Els corredors sí que el coneixem...o a ell, o la seva obra. Marciano Durán és un corredor uruguaià (perquè abans que cap altra cosa és corredor) que també es dedica a escriure. I ho fa molt bé. És l'autor del mític Esos locos que corren (punxeu aquí si no sabeu a què em refereixo). Els dibuixos i les notes musicals acompanyen amb harmonia cada paraula.
La pàgina en qüestió ha rebut un milió de visites i Durán ha volgut agraïr-nos aquesta fidelitat que li hem demostrat els atletes amb un altre poema, que vull reproduir aquí, de forma íntegra.
Ja ho vaig fer fa dos anys quan vaig descobrir Esos locos que corren i ho repeteixo ara amb Usted preguntará por qué corremos: Marciano Durán, muchísimas gracias!!!
La pàgina en qüestió ha rebut un milió de visites i Durán ha volgut agraïr-nos aquesta fidelitat que li hem demostrat els atletes amb un altre poema, que vull reproduir aquí, de forma íntegra.
USTED PREGUNTARÁ POR QUÉ CORREMOS
(a Mario Benedetti...un fenómeno que nunca corrió una carrera)
(a Mario Benedetti...un fenómeno que nunca corrió una carrera)
Si el frío nos perfora hasta los huesos
y el sol va quemando nuestros planes.
Si el viento nos devuelve hacia el principio
y el desaliento esconde los finales...
...usted preguntará por qué corremos.
Si cada cuesta cuesta hasta el ahogo
y en la pendiente está el deswplome.
Si los aires ya no son los del comienzo
y la ruta es una sucesión de murallones...
...usted preguntará por qué corremos.
Si el aire disminuye hasta la asfixia
y respirar se torna un desafío.
Si la sed reseca los caminos
y nos asaltan los fríos y resfríos...
...usted preguntará por qué corremos.
Corremos porque el paso no es bastante
y no es bastante el canto ni la risa.
Corremos por los cuerdos que extrañados
ven pasar a los locos con su prisa.
Corremos en un mundo muy sensato
regido por la típica cordura.
Corremos cada loco reclamando,
el derecho al paréntesis que cura.
¡El derecho irrenunciable a la locura!
Usted...¿Insiste una vez más en preguntar?
Corremos, señor...téngalo claro,
porque no nos enseñaron a volar.
Marciano Durán www.marcianoduran.com.uy
Ja ho vaig fer fa dos anys quan vaig descobrir Esos locos que corren i ho repeteixo ara amb Usted preguntará por qué corremos: Marciano Durán, muchísimas gracias!!!
Etiquetes de comentaris:
atletisme popular,
esos locos que corren,
Marciano Durán,
usted preguntará por qué corremos
dilluns, 22 d’octubre del 2012
SETMANA GRIPOSA, SETMANA PERDUDA
Sempre que estic uns dies absent al bloc, al darrere hi ha
una mala notícia. En el cas de la setmana passada, la mala notícia no és greu i
només estem parlant d’una grip.
Ja m’havia costat recuperar-me de la cursa de les Empreses,
a nivell muscular. Però un lleuger mal de cap em va anar apareixent durant la
tarda de dilluns.
Dimarts vaig seguir fent sessions d’entrenament de recuperació,
però al vespre tenia el cap com un timbal.
Dimecres vaig decidir quedar-me al llit. I anar a treballar.
I dijous em vaig tornar a quedar al llit. I vaig tornar a treballar.
Divendres em trobava una mica millor, però no es tractava d’engegar-ho
tot a rodar.
Dissabte vaig gosar sortir a fer mitja horeta i quan vaig
tornar a casa vaig haver d’estirar-me al llit durant una hora i quart.
I l’endemà, certament millor, vaig rodar 12 quilòmetres de
forma tranquil·la.
Definitivament, la setmana passada va ser aquella setmana
tonta que tots tenim en la preparació d’una marató. O això espero (ja m’agradaria
no tenir cap més ensurt d’aquí a Donosti…).
Avui he començat la nova setmana rodant a la Carretera de les
Aigües, amb el meu cosí, Cesc Guim. He sortit a les fosques i he vist com s’anava
fent de dia. 18 quilòmetres donen per a moltes coses i nombroses sensacions. La
de córrer “a casa”, n’és una de molt especial. La de fer-ho en companyia, fins
i tot potser més encara. Afortunadament, ambdues sensacions, les podré
experimentar dos dies més.
Això, si el mal de cap m’ho permet. Pensava que sí però…no estic al
100%.
dilluns, 15 d’octubre del 2012
36’30” CASTELLANA AMUNT, CASTELLANA AVALL
Dues curses en dues setmanes seguides, 50” de diferència. La millora no em podria haver deixat més satisfet. Ahir diumenge vaig córrer la Cursa de les Empreses i, per poc que pugui, repetiré l’any que ve. Em va encantar. Enguany no ha tingut una participació tan elevada com la temporada passada (3.000 ahir, 8.000 el 2011), però són coses de la crisi que, afortunadament, no han afectat en l’ambient atlètic. La gran majoria de les curses multitudinàries que s’organitzen a Madrid, en un moment o altre, acaben,trepitjant la Castellana. En aquest cas vam poder gaudir de més de 9 kms pel llarg passeig. Pujada des de Ríos Rosas fins a Plaza Castilla i baixada des d’allà fins a Colón, per acabar tornant al punt de sortida.
Tot i que el pendent és molt lleuger, tothom sap que la Castellana puja. Però no va ser fins ahir que em vaig adonar de fins a quin punt aquesta inclinació afecta al ritme. Tot just després del tret de sortida vaig intentar espavilar per poder agafar una posició que em permetés córrer còmodament. Com ja havia fet la setmana passada a Getafe, em vaig posar al voltant dels 3’23/km, que vaig anar abandonant per trobar el meu propi ritme. Aquesta regressió va anar acompanyada per l’exigència del terreny i, malgrat que seguia avançant atletes, vaig reduir el ritme a una mitjana de 3’45/km, en el moment en què arribàvem a dalt de tot i giràvem cap avall. No hi arribava ofegat però no tenia clar quina reserva em quedava ni quin ritme seria capaç de mantenir en el descens. Aquests pensaments voltaven pel meu cap, mentre les meves cames ja havien pres una decisió de forma unilateral: és baixada, toca córrer de valent.
Vaig anar agafant confiança cada vegada que mirava el Garmin i comprovava la millora en el ritme. Els grupets de corredors s’anaven fent més petits i la distància entre cadascun d’ells s’anava fent més gran. A Colón, el punt més baix, ja havia augmentat el ritme fins als 3’37/km. Per a l’arribada faltaven dos mil metres, una altra vegada cap amunt. A diferència de la cursa del diumenge anterior, en aquesta no anava sol, hi havia molts més atletes del meu nivell. Això va ser una motivació extra per seguir lluitant. Mantenir la posició, sigui quina sigui, és un aspecte que a tots ens agrada. El meus duels particulars em van conduir a l’arribada en un temps de 36’30”.
En aquest bloc, sovint escric sobre la necessitat de no mirar enrere en el temps, per evitar desmotivacions. Fa uns quants anys, sense ser res de l’altre món, aconseguia unes marques molt millors que les que faig actualment. Prefereixo centrar-me en els temps presents...La setmana passada vaig córrer un 10.000 en 37’20 i ara n’he fet un altre 50” més ràpid. És per estar-ne satisfet, no? Aquesta nit, com a mínim, he dormit molt a gust.
dissabte, 13 d’octubre del 2012
TIRADA DE 26 KMS, DONOSTI MÉS A PROP
El bosc, tot per a mi |
Les Asics Nimbus, un calçat ideal |
Satisfaction |
Aquell moment en què no pots dir res |
Aquell moment en què no cal dir res |
Futur pròxim: d'aquí a unes horetes correré la Carrera de las Empresas, un clàssic del calendari de 10K de Madrid. L'objectiu és intentar millorar els 37'20 de la setmana passada a Getafe.
Etiquetes de comentaris:
asics 33,
Asics Gel 33,
Carrera de las Empresas,
Casa de Campo,
Cerro Garabitas,
Last Lap,
minimalisme,
natural running
dimecres, 10 d’octubre del 2012
SÈRIES DE 1.000? A LA MEVA MANERA
Ja ho he explicat en alguna altra ocasió. Tinc animadversió a les sèries.
Vaig practicar atletisme en categories de formació, des d'infantil fins a junior, al Cornellà Atlètic. Els dimarts i els dijous tocaven sèries o fartlek. No és ben bé el mateix, tot i que en els dos casos es tracta d'entrenaments d'intensitat. Les sèries eren a tota castanya i acabava esgotat, asfixiat i sense un pèl de forces. Mentre practicava atletisme, guiat o tutel.lat, no me n'adonava, però amb el pas dels anys (quan vaig deixar-ho per centrar-me en els estudis) em vaig adonar que havia avorrit les sèries. Es tractava més d'una qüestió mental que no pas física.
Quan llegeixo, veig i escolto els entrenaments que fan altres corredors, pateixo només d'imaginar-me la dificultat de les sessions a què es sotmeten. 10 sèries de 1.000 em semblen una bogeria. No em veig capaç de fer-les. Ni ara ni mai.
Però aquesta temporada estic intentant recuperar aquella punta de ritme que vaig perdre a les ultres (Trailwalker, Isostar Desert Marathon i Marató de l'Aneto). Però aquest intent no acaba de fructificar. En tres ocasions que havia anat al Retiro, vaig trobar el meu límit en dues solitàries sèries que, això sí, anava fent cada vegada en millors temps. 3'36" i 3'34" era la meva última alegria...que avui he pogut superat.
No arribaré a les deu sèries, però avui ja n'he fet tres. He seguit recuperant durant el brevíssim minut de les altres ocasions i m'han sortit en 3'35", 3'32" i 3'29". No podia dir fava. Tampoc podia pensar fer-ne una de quarta.
I quan torno a pensar en el que alguns fan, me'n faig creus. No ho entenc. Els felicito. Us felicito. Us admiro.
Però em quedo amb el meu sistema, que m'agrada més.
A córrer m'agrada anar-hi amb un somriure a la cara. Amb ganes de gaudir, de passar-m'ho bé, de lluitar i de patir, però fins a un punt. Passo de torturar-me.
Vaig practicar atletisme en categories de formació, des d'infantil fins a junior, al Cornellà Atlètic. Els dimarts i els dijous tocaven sèries o fartlek. No és ben bé el mateix, tot i que en els dos casos es tracta d'entrenaments d'intensitat. Les sèries eren a tota castanya i acabava esgotat, asfixiat i sense un pèl de forces. Mentre practicava atletisme, guiat o tutel.lat, no me n'adonava, però amb el pas dels anys (quan vaig deixar-ho per centrar-me en els estudis) em vaig adonar que havia avorrit les sèries. Es tractava més d'una qüestió mental que no pas física.
Quan llegeixo, veig i escolto els entrenaments que fan altres corredors, pateixo només d'imaginar-me la dificultat de les sessions a què es sotmeten. 10 sèries de 1.000 em semblen una bogeria. No em veig capaç de fer-les. Ni ara ni mai.
Però aquesta temporada estic intentant recuperar aquella punta de ritme que vaig perdre a les ultres (Trailwalker, Isostar Desert Marathon i Marató de l'Aneto). Però aquest intent no acaba de fructificar. En tres ocasions que havia anat al Retiro, vaig trobar el meu límit en dues solitàries sèries que, això sí, anava fent cada vegada en millors temps. 3'36" i 3'34" era la meva última alegria...que avui he pogut superat.
No arribaré a les deu sèries, però avui ja n'he fet tres. He seguit recuperant durant el brevíssim minut de les altres ocasions i m'han sortit en 3'35", 3'32" i 3'29". No podia dir fava. Tampoc podia pensar fer-ne una de quarta.
I quan torno a pensar en el que alguns fan, me'n faig creus. No ho entenc. Els felicito. Us felicito. Us admiro.
Però em quedo amb el meu sistema, que m'agrada més.
A córrer m'agrada anar-hi amb un somriure a la cara. Amb ganes de gaudir, de passar-m'ho bé, de lluitar i de patir, però fins a un punt. Passo de torturar-me.
Etiquetes de comentaris:
Cornellà Atlètic,
fartlek,
Isostar Desert Marathon,
Marató de l'Aneto,
series de 1.000,
sèries de 1.000,
Trailwalker
dilluns, 8 d’octubre del 2012
SE’M FA ESTRANY NO SORTIR A CÓRRER
I m’alegro que se’m faci estrany, però és el que toca. Des del passat 10 d’agost, una setmana i mitja després de la Marató de l’Aneto que vaig fer amb en Javier Fran Sin, vaig entrar en un cercle encisadorament viciós, una dinàmica meravellosa d’anar a córrer cada dia i anar augmentant les tirades de forma progressiva.
Primer vaig enganxar 19 dies consecutius de rodatges, que van donar lloc a una jornada de descans, a continuació van ser 23, els entrenaments non stop, i ara n’he sumat 15 més. Un total de 57 dies seguits amb només dies de descans, fins avui...es mereixen una petita aturada.
Així que aquest matí m’ho he pres amb calma. Ha sonat el despertador, he obert el llibre de lectura que m’entreté i em distreu, i m’he posat a gaudir del plaer de no fer res. I no em sento malament, ni de conya. La setmana passada vaig sumar 111 quilòmetres, repartits de tal manera que vaig fer dos tests a la Casa de Campo, amb tirades de 20 kms, i una cursa, la primera de la temporada.
Ahir diumenge vaig competir a Getafe, localitat on (després de revisar notes) s’havien interromput les meves curses. Allà vaig córrer una Mitja Marató el passat 25 de febrer, en plena preparació per a la Marató de Barcelona. Poc després em vaig lesionar d’una lumbàlgia i vaig passar a “arrossegart-me” en curses d’ultradistància (Trailwalker, Isostar Desert Marathon...) que em permetien córrer sense haver de forçar. Tot i la càrrega del dia anterior, tenia ganes de prendre una primera referència competitiva. A més, havia pogut enganyar uns amics per anar-hi. En Mario i la Bea feia segles que no corrien, en Javi i l’Elisa ho fan de tant en tant, i la Paz ja fa temps que corre.
A mi, a més, em va servir per estrenar l’equipació d’Asics, la roba que vesteixen els professionals de l’Anima Sana In Corpore Sano. El disseny és espectacular i la samarreta no té costures que puguin provocar petites ferides pel fregament. Genial!!! Amb els pantalons, de cara a la marató, hauré de fer alguna cosa. Acostumo a córrer amb dos o tres gels, que guardo a les butxaques, però com els pross sempre tenen els seus assistents distribuïts pel recorregut, minimitzen el pes de la roba...així que no tinc espai on guardar-me’ls. Hi hauré de pensar.
En un 10K no em feien falta gels. Vaig sortir fort, d’inici (3’25/km), per veure com s’anava desenvolupant la cursa. Així que em vaig anar situant (...no hi havia gaire gent) a la novena posició!!! Aleshores el grupet en què estava va anar reduint el ritme. M’anava perfecte que s’endormisqués el tema fins a uns 3’40 que confiava poder aguantar. Quan vam començar a superar-los vaig veure que el grup no anava enlloc i que no podia quedar-me allà, rodant per rodar. Era el km. 3 i allà començava veritablement la meva cursa, el meu examen de forces, el meu test de capacitat de patiment, ja no només amb mi, sinó amb la resta de corredors que lluitaven en unes condicions semblants.
Aquesta història és buida d’anècdotes. Vaig augmentar el ritme i me’n vaig anar tot sol endavant. Vaig trigar dos quilòmetres a situar-me sisè i d’allà ja no em vaig moure. El cinquè era lluny i no clavava. El setè era lluny i no volava. Només alguna circumstància sorprenent podia alterar l’ordre de les coses i es va produir, a falta de 1500 metres...tot i que, afortunadament, només va ser a mitges. És el que passa en les curses de baix pressupost i dorsals de paper: la suor el va fer caure i vaig haver de recular per recollir-lo. El marge era llarg i me n’havia adonat bastant ràpidament. Quan vaig passar per l’arc d’arribada, a la pista d’atletisme, el rellotge em marcava 37’21”, molt a prop dels 37’30” que m’havia plantejat fer.
Si no m’he guanyat aquest dia de descans, que algú vingui i m’ho expliqui.
Etiquetes de comentaris:
Asociacion Dedines,
Carrera por la Discapacidad,
Isostar Desert Marathon,
Javier Fran Sin,
Marató de Barcelona,
Marató de l'Aneto,
Mitja Getafe,
Trailwalker
dissabte, 6 d’octubre del 2012
EXPERIÈNCIA A LA CASA DE CAMPO...AMB FINAL FELIÇ
No és el que sembla. Tot i que a la Casa de Campo de Madrid hi hagi gent de dubtosa reputació tenint experiències diverses, les meves són d'una naturalesa totalment diferent. Avui he viscut una experiència amb final feliç a la Casa de Campo, cert. Però no és la que us penseu.
Fer el mateix tipus de test dues vegades en només quatre dies no és una cosa habitual en mi. Dimecres passat vaig estrenar-me al cerro Garabitas, amb una prova de quatre voltes i aquest matí he repetit l'experiència. Hi he anat amb l'Ury Bruguera, un corredor mataroní, i lector del bloc, que estava de visita a Madrid. Disputarà la Marató de Donosti a finals de novembre i la marca que hi busca, 2h45', s'apropa bastant al meu objectiu.
Tenir l'oportunitat de fer un entrenament acompanyat d'algú del meu nivell és un luxe que no podia desaprofitar. Avui tocava treballar, així que hem hagut de posar-nos a córrer ben aviat...encara era fosc. No buscava millorar el temps de dimecres (61'56") sinó veure'm capaç de mantenir-me en aquells ritmes. Les dues primeres voltes han estat més lentes, el motoret no acabava d'engegar. Però quan hem començat la tercera tot ha canviat de cop: sabia que estava superat l'equador de l'entrenament i que si volia gaudir de debò m'hi havia de posar. He anat allargant les gambades i exigint-me una mica més. La resposta del cronòmetre ha estat molt bona, una volta de 15'27". L'últim gir crec que l'hem començat conservadors, esperant superar la pujada del començament del tercer quilòmetre, on és clau arribar amb forces. Un cop al punt més elevat he augmentat el ritme, ja sense frens de cap tipus i he tancat la volta mb uns 14'47" que suposen un nou rècord de la temporada. L'últim parcial, en 3'30", em deixa clar també, que tot i que vaig sumant quilòmetres a les cames, començo a tenir aquell final interessant que m'havia caracteritzat en èpoques passades. El temps total final, 62'17", com era de preveure, s'ha quedat lluny del de l'altre dia, però la satisfacció ha estat molt més elevada.
Ara toca descansar les cames, que demà torna a ser un dia interessant. A banda del Barça-Madrid, pel matí també es disputa, a Getafe, la Carrera por la Discapacidad. Es tracta d'una prova que organitza l'associació Dedines, una ong que lluita per intentar integrar i sensibilitzar la societat davant del món de la discapacitat, així com també, per defensar els drets dels nens. En circumstàncies normals no hi correria però he engrescat un grup d'amics per anar-hi, l'ocasió s'ho val. Com m'agrada mullar-me, diré que (si el circuit és pla) em donaré per satisfet si faig 37'30". Confio assolir l'objectiu sense haver de cremar totes les naus.
I dilluns ja descansaré!!!
Fer el mateix tipus de test dues vegades en només quatre dies no és una cosa habitual en mi. Dimecres passat vaig estrenar-me al cerro Garabitas, amb una prova de quatre voltes i aquest matí he repetit l'experiència. Hi he anat amb l'Ury Bruguera, un corredor mataroní, i lector del bloc, que estava de visita a Madrid. Disputarà la Marató de Donosti a finals de novembre i la marca que hi busca, 2h45', s'apropa bastant al meu objectiu.
Tenir l'oportunitat de fer un entrenament acompanyat d'algú del meu nivell és un luxe que no podia desaprofitar. Avui tocava treballar, així que hem hagut de posar-nos a córrer ben aviat...encara era fosc. No buscava millorar el temps de dimecres (61'56") sinó veure'm capaç de mantenir-me en aquells ritmes. Les dues primeres voltes han estat més lentes, el motoret no acabava d'engegar. Però quan hem començat la tercera tot ha canviat de cop: sabia que estava superat l'equador de l'entrenament i que si volia gaudir de debò m'hi havia de posar. He anat allargant les gambades i exigint-me una mica més. La resposta del cronòmetre ha estat molt bona, una volta de 15'27". L'últim gir crec que l'hem començat conservadors, esperant superar la pujada del començament del tercer quilòmetre, on és clau arribar amb forces. Un cop al punt més elevat he augmentat el ritme, ja sense frens de cap tipus i he tancat la volta mb uns 14'47" que suposen un nou rècord de la temporada. L'últim parcial, en 3'30", em deixa clar també, que tot i que vaig sumant quilòmetres a les cames, començo a tenir aquell final interessant que m'havia caracteritzat en èpoques passades. El temps total final, 62'17", com era de preveure, s'ha quedat lluny del de l'altre dia, però la satisfacció ha estat molt més elevada.
Ara toca descansar les cames, que demà torna a ser un dia interessant. A banda del Barça-Madrid, pel matí també es disputa, a Getafe, la Carrera por la Discapacidad. Es tracta d'una prova que organitza l'associació Dedines, una ong que lluita per intentar integrar i sensibilitzar la societat davant del món de la discapacitat, així com també, per defensar els drets dels nens. En circumstàncies normals no hi correria però he engrescat un grup d'amics per anar-hi, l'ocasió s'ho val. Com m'agrada mullar-me, diré que (si el circuit és pla) em donaré per satisfet si faig 37'30". Confio assolir l'objectiu sense haver de cremar totes les naus.
I dilluns ja descansaré!!!
Etiquetes de comentaris:
Asociacion Dedines,
atletisme,
atletisme popular,
Carrera por la Discapacidad,
Donostiako Maratoia,
Marató de Sant Sebastià
dijous, 4 d’octubre del 2012
DEBUT A LA CASA DE CAMPO AMB LES ASICS FUJI TRABUCO
Era una ocasió especial i havia de viure-la de forma igualment especial. Feia alguns mesos que no em deixava caure per la Casa de Campo, per fer un entrenament amb cara i ulls, un entrenament al circuit de Garabitas que tantes alegries m'ha aportat en aquests anys que fa que sóc a Madrid. I ahir hi vaig anar. Feia un dia fantàstic, amb una mica de sol i temperatura fresqueta. La idea era fer quatre voltes ràpides...o tan ràpides com fos possible. Per al debut al circuit m'havia reservat l'estrena de les noves Asics Fuji Trabuco, una meravella que desconeixia, però de la qual ja no em podré desprendre.
El nou model de les clàssiques "Trabuco" passa anomenar-se ara Gel Fuji Trabuco. Són unes vambes més lleugeres que les anteriors, amb una protecció afegida a la punta per minimitzar l'impacte amb rocs i pedres diversos. Estan dissenyades per fer muntanya però la comoditat i seguretat que fan sentir augmenten les ganes d'utilitzar-les en altres terrenys. Tot just després de posar-me-les ja vaig saber que m'ho passaria molt bé: anava ben calçat. Vaig esmorzar una mica de fruita, un parell de torrades, un suc de taronja i un te. Vaig aguantar una estona i me'n vaig anar cap a la Casa de Campo.
Abans de relatar l'entrenament he de fer menció a la meva llibreteta, on hi tinc totes les dades atlètiques de la meva vida com a maratonià. Confesso que vaig buscar referències de la temporada passada (només de la temporada passada...no fos cas que m'agafés una depressió). Buscava apropar-me als 62'09" (+-3'53"/km), però no podia cremar totes les naus en la primera volta, que vaig fer poc per sota dels 16' (15'51"). A partir d'aquí hauria d'anar guanyant temps al temps, calia anar una mica més ràpid. El tram de pujada, sobre el qual he escrit en algunes ocasions, va estovant-te a poc a poc. No són més de 250 metres però quan arribes a dalt ho fas sense aire i amb una necessitat enorme de recuperar-te. Un cop ho has aconseguit ja pots tornar a tirar milles. La segona volta em va sortir a 15'42" (un xic per sobre dels 3'55/km), la progressió era bona però tot estava per decidir, així que havia de seguir millorant. Havia cobert la meitat de l'entrenament i em trobava en plenes condicions per afrontar la part final. Si no passava res, difícilment patiria una davallada. Després de la tercera volta, en 15'28" hi ha dues coses clares: d'una banda ja no vaig sobrat, de l'altra, només em falta una volta. En aquests casos sempre penso que és l'última vegada que passo per cadascun dels indrets, ja no tornaré a fer els parcials. M'hi deixo la pell, allargo gambada, bufo sorollosament (no és habitual, fins i tot jo em vaig sorprendre...) i vaig anar avançant quilòmetres (3'44, 3'48, 3'44...) fins que vaig superar l'última marca, 3'37", amb què vaig tancar la volta en 14'53" i el total de la sessió en 61'56...13" menys que la temporada passada.
Bons números i millors sensacions, a la Casa de Campo...amb les Asics Fuji Trabuco.
Etiquetes de comentaris:
Asics Gel Fuji Trabuco,
atletisme,
atletisme popular,
Casa de Campo,
Cerro Garabitas
dilluns, 1 d’octubre del 2012
"A8" NO ÉS LA DIFERÈNCIA QUE SEPARA BARÇA I MADRID
No. Quan escric "A 8" estic referint-me a les setmanes que queden per a la disputa de la Marató de Sant Sebastià, la prova que ara mateix em té ocupat en cos i ànima. Vaig trigar a recuperar-me de les lesions però no és tard per il.lusionar-me. Quan es tracta de córrer, tinc una facilitat innata d'auto-il.lusionar-me. No necessito gran cosa.
Mirar el calendari i fer el compte enrere, n'és una.
M'agrada estudiar a fons què he fet en les últimes deu setmanes abans d'una marató, per intentar aprendre dels errors o repetir els encerts. Però enguany se m'ha passat fer-ho quan tocava i tot just em desperto ara, QUAN NOMÉS FALTEN VUIT SETMANES per al gran dia.
Com a mínim estic tranquil. L'evolució és bona, tant en referències de temps com en quilòmetres correguts. A 10 setmanes vaig fer-ne 90 i aquesta passada vaig arribar a la centena, per primera vegada en la present temporada. I això m'agrada. I em motiva.
Ara entraré en un ascens progressiu de quilòmetres i de qualitat.
Els dos primers reptes els afronto aquesta setmana: visita a la Casa de Campo (que ja toca) i primera competició. Demà, dimecres i dissabte, correré pel circuit de Garabitas (a ritme fort només dimecres i dissabte), mentre que diumenge, en un 10K que es disputa a Getafe, em vestiré de curt amb la nova equipació Asics que lluiré aquesta temporada.
Mirar el calendari i fer el compte enrere, n'és una.
M'agrada estudiar a fons què he fet en les últimes deu setmanes abans d'una marató, per intentar aprendre dels errors o repetir els encerts. Però enguany se m'ha passat fer-ho quan tocava i tot just em desperto ara, QUAN NOMÉS FALTEN VUIT SETMANES per al gran dia.
Com a mínim estic tranquil. L'evolució és bona, tant en referències de temps com en quilòmetres correguts. A 10 setmanes vaig fer-ne 90 i aquesta passada vaig arribar a la centena, per primera vegada en la present temporada. I això m'agrada. I em motiva.
Ara entraré en un ascens progressiu de quilòmetres i de qualitat.
Els dos primers reptes els afronto aquesta setmana: visita a la Casa de Campo (que ja toca) i primera competició. Demà, dimecres i dissabte, correré pel circuit de Garabitas (a ritme fort només dimecres i dissabte), mentre que diumenge, en un 10K que es disputa a Getafe, em vestiré de curt amb la nova equipació Asics que lluiré aquesta temporada.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme popular,
Casa de Campo,
Cerro Garabitas,
Donostiako Maratoia,
Marató Donosti,
Marató Sant Sebastia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)