M'ho estic passant molt bé amb això de les curses de muntanya. No n'he fet tantes, però em diverteixen. Pateixo i em deixen buit, però m'enganxen. I només fa dues setmanes que vaig acabar la Guadarrama Trail Race i ja estic amb pensant en nous reptes. Amb les cames encara dolorides, tinc nous objectius a la vista.
El primer no és tant un objectiu com un regal caigut del cel. Del cel tarragoní.
Els amics del C.A. Runners Tarragona, amb en Wladi i en Juanan al capdavant, m'ofereixen la possibilitat de descobrir el que és una Behobia-San Sebastián.
Després de la meva estimada Barcelona, la segona ciutat talismà és Donosti. Per la Real, la Marató, la Concha, l'Urgull, l'Igueldo, el Kursaal, el Boulevard, el Viejo, l'Antiguo, Zurriola, el San Marcial...el llistat de llocs o activitats seria inacabable. Però sempre hi he tingut un compte pendent, amb Sant Sebastià.
La Behobia.
Acostuma a tenir lloc dues setmanes abans de la marató. I quan anava a Donosti, a la tardor, ho feia pels 42 quilòmetres. I la Behobia sempre em quedava pendent.
Ara no estic per competir, no estic per exigir-me anar a buscar una marca. No l'aconseguiria. Surto de fer una cursa de 100K de muntanya i, si tot va bé, en menys d'un mes faré una altra cursa de llarga distància. Però els 20 quilòmetres d'aquesta fantàstica cursa no m'aniran malament. Seran un rodatge a ritme viu, a intentar no rebentar. I si ho faig, igualment, estic convençut que l'experiència amb els Runners Tarragona haurà valgut la pena.
dimarts, 29 d’octubre del 2013
A LA BEHOBIA, AMB ELS RUNNERS TARRAGONA
Etiquetes de comentaris:
Behobia San Sebastián,
Guadarrama Trail Race,
Marató Costa Daurada,
Runners Tarragona
diumenge, 20 d’octubre del 2013
EL MEU PRIMER TUBULAR
VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
No tinc clar si va ser l'any 1991, abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, o l'any 1993. Me n'havia anat una setmana amb en Francesc Roura, de Sant Pol, a fer una ruta en bicicleta pels Alps. Les vam carregar en tren fins a Ginebra i allà vam començar una aventura màgica per alguns dels ports més emblemàtics del Tour de França. Amb alforges a la roda del darrere, cada dia fèiem un munt de quilòmetres. A la nit acampàvem en qualsevol indret on no passéssim desapercebuts, lleguerament amagats entre els arbres. Mentre pujava, l'Isola 2000, l'Iséran, la Croix-de Fer, el Télégraph, el Galibier o l'Alpe d'Huéz, somiava que era en Perico Delgado o en Lucho Herrera.
Després d'aquells meravellosos dies, quan tornava cap a casa, no m'imaginava que haurien de passar més de 20 anys fins que tornés a agafar la bicicleta. Avui ha estat el dia elegit per posar-hi fi.
Per què ho vaig deixar?
Sóc un desastre a nivell de coneixements de mecànica. Vaig començar a sortir en bici amb la gent del Club Ciclista Sant Pol, però sempre sota el paraigües protector del meu pare. Jo només sabia pedalar. Si punxava, m'esperava que ell arribés i, "junts", canviàvem el tubular. El mecanisme era senzill: jo aguantava la bici i ell ho feia absolutament tot.
Quan vaig deicidir anar-me'n als Alps sabia que hi havia possibilitats de punxar, però vaig pensar que me'n sortiria. No me'n vaig sortir. En Francesc Roura no és el meu pare, però me'n vaig aprofitar com si ho fos i, després d'un intent fallit, vaig calcar tots els passos a què estava habituat. Jo sostenia la bici...i mirava com ho feia (això sí, amb molta cara d'atenció i intentant embrutar-me els dits de greix perquè semblés que havia fet alguna cosa).Quan vaig arribar a Sant Pol, avergonyit, no vaig tornar a agafar la bici. Fins avui.
Per què hi he tornat?
A un amic de Madrid, en Javi Gil, àlies "Gilles", la seva dona li va regalar una bicicleta de carretera. Ell està començant a entrar en el món de les triatlons i vol sortir a rodar. Jo estic en una fase d'entrenaments de llarga distància que, de tants impactes, un dia o altre, acabaran amb les meves articulacions. Vaig pensar que m'aniria bé diversificar els entrenaments i vaig anar a buscar la meva ALAN, que duia dues dècades agafant pols al garatge dels meus pares, a Barcelona i me la vaig endur a Madrid. És una rel.líquia d'al.lumini, amb els cables del fre per fora del manillar, els pedals rovellats, palanques de canvi al quadre...i rodes de tubular.
Com ha anat?
La meva imatge per les carreteres madrilenyes era una mica còmica, però el que feia riure de debò era la roda del darrere. Quan ja enfilàvem el camí de tornada m'he adonat que el tubular s'havia DESCOSIT!!! Estava obert!!! I, miraculosament, no havia punxat. Abans que esclatés enmig d'una corba i em fes rodolar per terra, ens hem aturat i l'hem canviat. Així, sense anestèsia ni preparació mental per l'operació. En Gilles és un rookie de les dues rodes i ni tan sols havia sentit a parlar de tubulars, així que el meu truc de mirar amb atenció mentre l'altre ho fa tot, en aquesta ocasió no funcionaria. I què he fet? Doncs ni més ni menys que tot allò que havia vist fer al meu pare tantes vegades. Amb menys destressa però una efectivitat semblant, m'he emmerdat els dits (involuntàriament) i he aconseguit canviar, per fi, el meu primer tubular.
I ara, què?
La sortida ha estat una passada. Ens ho hem passat genial. Madrid-Manzanares-Madrid, 82 kms, en 3h25' (110' per anar, 95' per tornar), no està gens malament. Una mica de mal als braços i bastant dolor a les cervicals, però tinc clar que repetirem, segur!!!
A en Gilles li agraeixo que m'hagi conveçut per tornar a agafar la bici.
I al meu pare, que m'iniciés en el món de les dues rodes...i que tingués la paciència de sant que va tenir amb la meva inutilitat per a la mecànica. No he millorat gaire però, com a mínim, ara ja sé canviar un tubular.
MI PRIMER TUBULAR
No tengo claro si fue en 1991, antes de los Juegos Olímpicos de Barcelona, o en 1993. Me había ido una semana con Francesc Roura a hacer una ruta en bicicleta por los Alpes. Las subimos a un tren que nos llevó a Ginebra y ahí empezamos una aventura por algunos de los puertos más emblemáticos del Tour de Francia. Con alforjas en la rueda trasera, cada día hacíamos un montón de kilómetros. Por la noche acampábamos en cualquier lugar donde pudiéramos pasar desapercibidos, ligeramente ocultos entre los árboles. Mientras subía el Isola 2000, el Iséran, la Croix-de Fer, el Télégraph, el Galibier o l'Alpe d'Huéz, soñaba que era Perico Delgado o Lucho Herrera.
Después de aquellos maravillosos dias, cuando regresaba hacia el pueblo, no me imaginaba que pasarían más de 20 años hasta que volviese a coger la bicicleta. Hoy ha sido el día elegido para poner fin al tema.
Por qué lo dejé?
Soy un desastre en cuanto a mecánica. Empecé a salir en bici con la gente del Club Ciclista Sant Pol, pero siempre bajo el paraguas protector de mi padre. Yo sólo sabía dar pedales. Si pinchaba, esperaba a que llegase él y, "juntos", cambiásemos el tubular. El mecanismo era muy sencillo: yo aguantaba la bici y mi padre lo hacía absolutamente todo.
Cuando decidí ir a los Alpes sabía que había posibilidades de sufrir un pinchazo. Pero pensé que ya me las arreglaría. Y no me las arreglé. Francesc Roura no es mi padre pero me aproveché de él como si lo fuera y tras un intento fallido, calqué a la perfección todos los pasos a los que estaba tan habituado. Sostuve la bici y miré (poniendo mucha cara de atención) como mi amigo lo hacía todo. Eso sí, me ensucié los dedos con grasa de la cadena para que pareciese que había hecho algo.Cuando llegué a Sant Pol, avergonzado, no volví a montar en bicicleta. Hasta hoy.
Por qué he vuelto a montar?
A un amigo de Madrid, Javi Gil, alias "Gilles", su mujer le regaló una bicicleta de carretera. Está empezando en el mundo de los triatlones y quiere salir a rodar. Yo me encuentro en una fase de entrenamientos de larga distancia que, tarde o temprano, acabará con mis articulaciones. Pensé que me iría bien diversificar los entrenamientos, así que fui a buscar mi ALAN que estaba criando polvo en el garaje de mis padres, en Barcelona, y me la traje a Madrid. Es una reliquia de aluminio, con los cables del freno bailando por encima del manillar, los pedales oxidados, palancas de cambio en el cuadro...y ruedas de tubular.
Com ha ido?
Mi imagen por las carreteras madrileñas era un poco cómica. Pero lo peor de todo lo llevaba en la rueda trasera. Cuando ya estábamos en el camino de vuelta me he dado cuenta de que el tubular se había DESCOSIDO!!! Estaba totalmente abierto!!! Y, milagrosamente, no había pinchado. Antes de que lo hiciera en una curva y me hiciera caer por los suelos, nos hemos parado y lo hemos cambiado. Así, sin anestesia ni nada, sin preparación mental para la operación. Gilles es debutante y no había oído ni hablar de los tubulares, así que el truco de mirar con atención mientras el otro lo hacía todo, esta vez no iba a funcionar. Y qué he hecho? Pues, sencillamente, todo aquello que había visto hacer a mi padre tantas veces. Con menos maña pero con una efectividad parecida, me he ensuciado los dedos (esta vez sin querer) y he conseguido cambiar, por fin, mi primer tubular.
I ahora, qué?
La salida ha sido un éxito. Nos lo hemos pasado genial. Madrid-Manzanares-Madrid, 82 kms, en 3h25' (110' de ida, 95' de vuelta), no está nada mal. Un poco de molestias en los brazos y bastante dolor en las cervicales, pero tengo claro que repetiremos, seguro!!!
A Gilles le agradezco que me haya convencido para volver a montar en bici.
Y a mi padre, que me iniciase en el mundo de las dos ruedas...y que tuviese la paciencia de santo que tuvo con mi inutilidad para la mecánica. No he mejorado mucho pero, por lo menos, ya sé cambiar un tubular
No tinc clar si va ser l'any 1991, abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, o l'any 1993. Me n'havia anat una setmana amb en Francesc Roura, de Sant Pol, a fer una ruta en bicicleta pels Alps. Les vam carregar en tren fins a Ginebra i allà vam començar una aventura màgica per alguns dels ports més emblemàtics del Tour de França. Amb alforges a la roda del darrere, cada dia fèiem un munt de quilòmetres. A la nit acampàvem en qualsevol indret on no passéssim desapercebuts, lleguerament amagats entre els arbres. Mentre pujava, l'Isola 2000, l'Iséran, la Croix-de Fer, el Télégraph, el Galibier o l'Alpe d'Huéz, somiava que era en Perico Delgado o en Lucho Herrera.
Després d'aquells meravellosos dies, quan tornava cap a casa, no m'imaginava que haurien de passar més de 20 anys fins que tornés a agafar la bicicleta. Avui ha estat el dia elegit per posar-hi fi.
Per què ho vaig deixar?
Sóc un desastre a nivell de coneixements de mecànica. Vaig començar a sortir en bici amb la gent del Club Ciclista Sant Pol, però sempre sota el paraigües protector del meu pare. Jo només sabia pedalar. Si punxava, m'esperava que ell arribés i, "junts", canviàvem el tubular. El mecanisme era senzill: jo aguantava la bici i ell ho feia absolutament tot.
Quan vaig deicidir anar-me'n als Alps sabia que hi havia possibilitats de punxar, però vaig pensar que me'n sortiria. No me'n vaig sortir. En Francesc Roura no és el meu pare, però me'n vaig aprofitar com si ho fos i, després d'un intent fallit, vaig calcar tots els passos a què estava habituat. Jo sostenia la bici...i mirava com ho feia (això sí, amb molta cara d'atenció i intentant embrutar-me els dits de greix perquè semblés que havia fet alguna cosa).Quan vaig arribar a Sant Pol, avergonyit, no vaig tornar a agafar la bici. Fins avui.
Per què hi he tornat?
A un amic de Madrid, en Javi Gil, àlies "Gilles", la seva dona li va regalar una bicicleta de carretera. Ell està començant a entrar en el món de les triatlons i vol sortir a rodar. Jo estic en una fase d'entrenaments de llarga distància que, de tants impactes, un dia o altre, acabaran amb les meves articulacions. Vaig pensar que m'aniria bé diversificar els entrenaments i vaig anar a buscar la meva ALAN, que duia dues dècades agafant pols al garatge dels meus pares, a Barcelona i me la vaig endur a Madrid. És una rel.líquia d'al.lumini, amb els cables del fre per fora del manillar, els pedals rovellats, palanques de canvi al quadre...i rodes de tubular.
Com ha anat?
La meva imatge per les carreteres madrilenyes era una mica còmica, però el que feia riure de debò era la roda del darrere. Quan ja enfilàvem el camí de tornada m'he adonat que el tubular s'havia DESCOSIT!!! Estava obert!!! I, miraculosament, no havia punxat. Abans que esclatés enmig d'una corba i em fes rodolar per terra, ens hem aturat i l'hem canviat. Així, sense anestèsia ni preparació mental per l'operació. En Gilles és un rookie de les dues rodes i ni tan sols havia sentit a parlar de tubulars, així que el meu truc de mirar amb atenció mentre l'altre ho fa tot, en aquesta ocasió no funcionaria. I què he fet? Doncs ni més ni menys que tot allò que havia vist fer al meu pare tantes vegades. Amb menys destressa però una efectivitat semblant, m'he emmerdat els dits (involuntàriament) i he aconseguit canviar, per fi, el meu primer tubular.
I ara, què?
La sortida ha estat una passada. Ens ho hem passat genial. Madrid-Manzanares-Madrid, 82 kms, en 3h25' (110' per anar, 95' per tornar), no està gens malament. Una mica de mal als braços i bastant dolor a les cervicals, però tinc clar que repetirem, segur!!!
A en Gilles li agraeixo que m'hagi conveçut per tornar a agafar la bici.
I al meu pare, que m'iniciés en el món de les dues rodes...i que tingués la paciència de sant que va tenir amb la meva inutilitat per a la mecànica. No he millorat gaire però, com a mínim, ara ja sé canviar un tubular.
MI PRIMER TUBULAR
No tengo claro si fue en 1991, antes de los Juegos Olímpicos de Barcelona, o en 1993. Me había ido una semana con Francesc Roura a hacer una ruta en bicicleta por los Alpes. Las subimos a un tren que nos llevó a Ginebra y ahí empezamos una aventura por algunos de los puertos más emblemáticos del Tour de Francia. Con alforjas en la rueda trasera, cada día hacíamos un montón de kilómetros. Por la noche acampábamos en cualquier lugar donde pudiéramos pasar desapercibidos, ligeramente ocultos entre los árboles. Mientras subía el Isola 2000, el Iséran, la Croix-de Fer, el Télégraph, el Galibier o l'Alpe d'Huéz, soñaba que era Perico Delgado o Lucho Herrera.
Después de aquellos maravillosos dias, cuando regresaba hacia el pueblo, no me imaginaba que pasarían más de 20 años hasta que volviese a coger la bicicleta. Hoy ha sido el día elegido para poner fin al tema.
Por qué lo dejé?
Soy un desastre en cuanto a mecánica. Empecé a salir en bici con la gente del Club Ciclista Sant Pol, pero siempre bajo el paraguas protector de mi padre. Yo sólo sabía dar pedales. Si pinchaba, esperaba a que llegase él y, "juntos", cambiásemos el tubular. El mecanismo era muy sencillo: yo aguantaba la bici y mi padre lo hacía absolutamente todo.
Cuando decidí ir a los Alpes sabía que había posibilidades de sufrir un pinchazo. Pero pensé que ya me las arreglaría. Y no me las arreglé. Francesc Roura no es mi padre pero me aproveché de él como si lo fuera y tras un intento fallido, calqué a la perfección todos los pasos a los que estaba tan habituado. Sostuve la bici y miré (poniendo mucha cara de atención) como mi amigo lo hacía todo. Eso sí, me ensucié los dedos con grasa de la cadena para que pareciese que había hecho algo.Cuando llegué a Sant Pol, avergonzado, no volví a montar en bicicleta. Hasta hoy.
Por qué he vuelto a montar?
A un amigo de Madrid, Javi Gil, alias "Gilles", su mujer le regaló una bicicleta de carretera. Está empezando en el mundo de los triatlones y quiere salir a rodar. Yo me encuentro en una fase de entrenamientos de larga distancia que, tarde o temprano, acabará con mis articulaciones. Pensé que me iría bien diversificar los entrenamientos, así que fui a buscar mi ALAN que estaba criando polvo en el garaje de mis padres, en Barcelona, y me la traje a Madrid. Es una reliquia de aluminio, con los cables del freno bailando por encima del manillar, los pedales oxidados, palancas de cambio en el cuadro...y ruedas de tubular.
Com ha ido?
Mi imagen por las carreteras madrileñas era un poco cómica. Pero lo peor de todo lo llevaba en la rueda trasera. Cuando ya estábamos en el camino de vuelta me he dado cuenta de que el tubular se había DESCOSIDO!!! Estaba totalmente abierto!!! Y, milagrosamente, no había pinchado. Antes de que lo hiciera en una curva y me hiciera caer por los suelos, nos hemos parado y lo hemos cambiado. Así, sin anestesia ni nada, sin preparación mental para la operación. Gilles es debutante y no había oído ni hablar de los tubulares, así que el truco de mirar con atención mientras el otro lo hacía todo, esta vez no iba a funcionar. Y qué he hecho? Pues, sencillamente, todo aquello que había visto hacer a mi padre tantas veces. Con menos maña pero con una efectividad parecida, me he ensuciado los dedos (esta vez sin querer) y he conseguido cambiar, por fin, mi primer tubular.
I ahora, qué?
La salida ha sido un éxito. Nos lo hemos pasado genial. Madrid-Manzanares-Madrid, 82 kms, en 3h25' (110' de ida, 95' de vuelta), no está nada mal. Un poco de molestias en los brazos y bastante dolor en las cervicales, pero tengo claro que repetiremos, seguro!!!
A Gilles le agradezco que me haya convencido para volver a montar en bici.
Y a mi padre, que me iniciase en el mundo de las dos ruedas...y que tuviese la paciencia de santo que tuvo con mi inutilidad para la mecánica. No he mejorado mucho pero, por lo menos, ya sé cambiar un tubular
Etiquetes de comentaris:
ciclisme,
Manzanares el Real,
Tornar a Córrer,
tornaracorrer
dimarts, 15 d’octubre del 2013
CRÒNICA DE LA GUADARRAMA TRAIL RACE 101KMS
VERSIÓN EN CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
No he descansat prou, encara. I trigaré bastant a fer-ho. Però no vull deixar que passin més dies sense escriure sobre la Guadarrama Trail Race 90 que vaig disputar dissabte passat. Una cursa que em va motivar des que vaig sentir-ne a parlar, una cursa que m'ha fet gaudir de valent. No tinc clar què és el que busco en les curses de llarga distància, però em tenen ben enganxat.
Després d'un canvi d'última hora en el recorregut de la prova, el perfil va quedar d'aquesta manera:
El tret de sortida va tenir lloc a les tres de la matinada, una hora poc habitual per a mi, però perfectament comprensible (quantes menys hores de sol, menys calor i menys risc de deshidratació) en una prova d'aquestes característiques.
Solució als dubtes previs: sopar i dormir abans de la cursa? No sé com ho fan els altres corredors (me n'he d'informar...), però jo vaig optar per fer una llarga migdiada, prendre un plat de pasta per sopar i intentar dormir fins a mitjanit (hora de llevar-se).
Problema d'última hora: mentre preparava el material obligatori vaig veure que havia perdut el frontal. No era una meravella i a casa en tinc uns quants més, però tots lleugerament pitjors. Vaig regirar el pis de dalt a baix, sense fortuna. Me n'hauré de comprar un de nou. I serà un dels bons.
Sortida: Pocs corredors pels carrers de San Lorenzo del Escorial, enfilant la pujada cap al port de Malagón. Es forma un primer grup amb en Pedro Bianco, guanyador del Gran Trail de Peñalara, al capdavant. Perdo el contacte per un error de passarell amb el frontal i em mantinc en solitari, en la setena posició. No hi veig gaire bé, no em sento còmode, això no és com m'ho havia imaginat. Confiava anar en grup i m'he quedat més penjat que un fuet.
No desespero i m'adono que vaig retallant diferències, fins que al quilòmetre 15, en una elecció de camí errònia, els enganxo. Bé, n'enganxo a quatre, ja que els dos primers s'han escapat fa estona i són ben lluny. El nostre grup es trenca i es converteix en un tercet, amb en Joaquín Reyes i en Juan Barón. Fa fresqueta, mentre anem pujant cap al collado de la Mina. Abans d'arribar-hi ens trobem un frontal de cara que ens enfoca de forma directa. És el que anava segon classificat, que s' ha perdut i ens espera per anar amb nosaltres. Ho fem, tot i que a un ritme més elevat que el que dúiem anteriorment.
A un quilòmetre de l'alto del León desapareixen els senyals, ens equivoquem de camí i no tornem a trobar-lo fins que ens enxampen dos atletes més. Ja en som sis, tot un privilegi, en una cursa tan llarga i amb una participació tan baixa (73 inscrits).
Toca afrontar la pujada de la Peñota. Ho fem a un ritme pausat, crec que a tots plegats ens interessa anar junts, així que ningú fa res per trencar el grup, que (això sí) s'ha reduït en dues unitats. Ni de pujada ni de baixada, no ens separem. Companyerisme absolut entre els quatre esperant que aparegui el sol i es faci de dia, fet que es produeix quan arribem a Cercedilla.
Les expectatives són màximes. Per molts plans que hagués fet no havia imaginat arribar al km 40 en un grup que lluitaria per la segona posició. Irreal.
Sortim de l'avituallament i ja veig que no puc seguir el ritme que m'imposen. Toca pujar el port de Navacerrada i després la Bola del Mundo, així que és millor que m'ho prengui amb calma.
No és tant autocontrol i ritme calculat...com que em sorprèn un buit de forces. Em quedo amb en Juan Barón, un triatleta que ve de fer l'Ironman de Zuric, en poc més d'onze hores. Amb ell farem junts tota la segona meitat de la cursa. En el descens cap a La Barranca em caic de morros i em faig mal al colze, que comença a sagnar sense control. En una font que hi ha a tres quilòmetres de l'aparcament, em curo superficialment les ferides. En les pujades en Juan va millor que jo, i en les baixades (qui ho diria!!!) el ritme el marco jo. Arribem a Navacerrada i parem set minuts, un descans necessari abans d'iniciar els últims 42 kms de cursa. Lents però constants, correm sempre que el terreny no puja de forma excessiva.
Los Molinos, alto del León, Cabeza Lijar, collado de la Mina, refugi de Salamanca, la Naranjera...a poc a poc anem cremant etapes. Sabem que no tenim opció de podi i intentem evitar que ens enganxi el sisè classificat, que ens estava empaitant pels volts de Navacerrada. En Juan fa estona que no va fi, està patint de valent. Però hem anat junts un munt de quilòmetres i preferim continuar així fins San Lorenzo del Escorial. Pactem que no disputarem l'arribada. Se'm fa estrany, però ho entenc. Jo mateix vaig viure una circumstància semblant a l'Emmona, quan la desídia em va fer renunciar a un esprint que, potser, podria haver guanyat.
Creuem la línia d'arribada en 13 hores i 44 minuts en quarta i cinquena posició, exhausts, contents...i amics. Han estat 101 quilòmetres de patiment compartit, amb 4.600 metres D+, i això uneix d'una manera que només poden entendre aquells que que ho viuen. Fa dos dies no sabia qui era en Juan Barón. Ara potser en sé ben poques coses, però sé que ha valgut la pena córrer al seu costat i lluitar amb ell. Junts hem viscut una aventura excepcional a les muntanyes de Guadarrama.
Per últim hi ha aquesta imatge, la de l'entrega de trofeus de la categoria senior, on he quedat classificat en la tercera posició. El del meu costat és en Pedro Bianco, que em va treure més de dues hores. L'altre és en Joaquín Reyes, que va arribar tercer de la general, 17 minuts abans que jo.
A partir d'aquí, el reguitzell de corredors va ser constant i llarg. Cadascú amb les seves vivències i els seus patiments. Cadascú amb les seves batalletes per explicar. Les meves han estat possible gràcies al suport d'Isostar i Asics, que m'ajuden amb la nutrició i l'equipament. Sense ells tot seria una mica més complicat.
CRÓNICA DE LA GUADARRAMA TRAIL RACE 90K (101K)
Todavía no he descansado lo suficiente. Y creo que tardaré bastante. Pero no quiero dejar que pasen más días sin escribir sobre la Guadarrama Trail Race 90 que disputé el pasado sábado. Una carrera que me motivó desde que me enteré de su existencia...y que me ha hecho disfrutar un montón. No tengo claro qué es lo que estoy buscando en las pruebas de larga distancia pero me tienen totalmente pillado.
Después de un cambio de última hora en el recorrido, el perfil de la prueba quedó de esta manera:
La salida tuvo lugar a las tres de la madrugada, una hora poco habitual para mí, pero perfectamente comprensible (cuantas menos horas de sol, menos calor, menos riesgo de deshidratación) en una prueba de estas características.
Solución a las dudas previas: cenar y dormir antes de la carrera? No sé cómo lo hacen los demás corredores (me tengo que informar...), pero yo opté por hacer una larga siesta, cenar un plato de pasta e intentar dormir hasta medianoche (hora de levantarse).
Problema de última hora: mientras preparaba el material obligatorio, en casa, me di cuenta de que había perdido el frontal. No era una maravilla y en casa tengo algunos más...pero era el mejor que tenía. Lo busqué por todos los rincones, sin suerte. Tendré que comprarme uno nuevo. Esta vez será de los buenos!!!
Salida: Pocos corredores por las calles de San Lorenzo del Escorial, iniciando la subida hacia el puerto de Malagón. Se forma un primer grupo encabezado por Pedro Bianco, ganador del Gran Trail de Peñalara. Pierdo el contacto por un error de pardillo con el frontal y me mantengo en la séptima posición, corriendo en solitario. No tengo una buena visión del camino, no me siento cómodo, no me mola ir solo...la carrera no ha empezado como la había imaginado. Confiaba ir en grupo y me he quedado colgado, solo en la oscuridad.
No desespero y con el paso de los kilómetros me doy cuenta de que voy recortando diferencias. En el km.15, en una elección de camino errónea por su parte, enlazo con el grupo que me precede. De hecho sólo son cuatro, ya que Pedro Bianco y Eduardo Pérez se han ido por delante. Mi nuevo grupo se convierte en un terceto, con Joaquín Reyes y Juan Barón. Hace frío, mientras subimos al collado de la Mina. Antes de llegar nos topamos con un frontal quenos enfoca directamente. Es el segundo clasificado, que se quedó solo, se perdió y nos espera para que vayamos juntos. A partir de ese momento pasamos a ir a un ritmo superior al que llevábamos anteriormente.
A un kilómetro del alto del León desaparecen las señales, nos equivocamos de camino y no volvemos a encontrarlo hasta que nos atrapan dos atletas que venían persiguiéndonos. Ya somo seis, un grupazo, todo un lujo, en una carrera tan larga y con una participación tan reducida (73 inscritos).
Toca afrontar la subida a la Peñota. Lo hacemos de forma pausada, me da la sensación de que a todos nos interesa ir juntos, así que nadie hace nada por romper el grupo, que (eso sí) se ha reducido en dos unidades. Ni de subida ni de bajada, no nos separamos. Compañerismo absoluto entre los cuatro, esperando que salga el sol y nos haga el camino más fácil. Al hacerse de día, llegamos a Cercedilla.
Las expectativas son máximas. Por muchos planes que hubiera hecho, no había imaginado llegar al km.40 en un grupo que lucharía por la segunda posición. Irreal. Nada más lejos de la realidad.
Salimos del avituallamiento y me doy cuenta de que no puedo seguir el ritmo que me imponen. Toca subir el puerto de Navacerrada y después la Bola del Mundo, así que es mejor que me lo tome con calma. No quiero enterrar mis opciones tan pronto. Sin embargo, a pesar del intento de autocontrol, me sorprende un vacío de fuerzas. Me quedo con Juan Barón, un triatleta que viene de hacer el Ironman de Zurich, en poco más de once horas. Con él hacemos juntos toda la segunda mitad de la carrera. En el descenso hacia la Barranca me pegó un porrazo y el codo me empieza a sangrar descontroladamente, pero en una fuente que hay a tres kilómetros del aparcamiento, me curo superficialmente las heridas. En las subidas Juan va mejor que yo y en las bajadas (quién lo diría!!!) el ritmo lo marco yo. Llegamos a Navacerrada y paramos siete minutos, un descanso necesario antes de iniciar los últimos 42 kms de carrera. Lentos pero constantes, corremos siempre que el terreno no sube de forma excesiva.
Los Molinos, alto del León, Cabeza Lijar, collado de la Mina, refugio de Salamanca, la Naranjera...poco a poco vamos quemando etapas. Sabemos que no tenemos opción de pódium e intentamos evitar que nos pille el sexto clasificado, que nos estaba acechando desde antes de Navacerrada. Hace rato que Juan no va muy fino, está sufriendo lo que sufrí yo unas horas atrás. Pero hemos ido juntos un montón de kilómetros y preferimos seguir así hasta San Lorenzo del Escorial. Pactamos que no disputaremos la llegada. Se me hace raro, pero lo entiendo. Yo mismo viví una circunstancia parecida en la Emmona, cuando la desidia me hizo renunciar a luchar un sprint que, quizás, podría haber ganado.
Cruzamos la línea de llegada en 13 horas y 44 minutos en cuarta y quinta posición, exhaustos, contentos...y amigos. Han sido 101 kilómetros de sufrimiento compartido, con 4.600 metros de desnivel positivo, y eso une de una manera que sólo pueden entender aquellos que lo viven. Hace dos días no sabía quién era Juan Barón. Ahora tampoco es que le conozca en profundidad, no. Pero sé que mereció la pena correr a su lado y luchar junto a él, por esta excepcional aventura en las montañas de Guadarrama.
Por último está esta imagen, la de la entrega de trofeos de la categoría senior, donde he quedado tercero. El que tengo al lado es Pedro Bianco, que me sacó más de dos horas. El otro, el de naranja, Joaquín Reyes, que llegó tercero de la general, 17 minutos antes que yo.
A partir de aquí, el reguero de corredores fue constante y largo. Cada uno con sus vivencias y sus sufrimientos, cada cual con sus batallitas por explicar. Las mías son posibles gracias al apoyo que recibo de Isostar y Asics, que me ayudan constantemente con la nutrición y la equipación. Sin ellos, todo sería un poco más complicado.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
Guadarrama Trail Race,
Isostar,
Juan Barón,
Paleocenter,
Pedro Bianco,
runners
Subscriure's a:
Missatges (Atom)