ANEM CREMANT ETAPES

La setmana passada va ser la millor des que he tornat a córrer. 48 quilòmetres ja comencen a ser una xifra que es pot valorar. Ja no corro 5.000 metres i cap a casa. M’he anat trobant millor i els tres últims dies vaig viure un festival. 11 kms tant divendres com dissabte i diumenge. Gairebé una hora corrent sense parar, suant, cansant-me i sentint que em bullia la sang. El dia que vaig viure sensacions més intenses va ser diumenge. Havia treballat des de primera hora del matí, a la lamentable assemblea del Madrid. Vaig sortir a córrer cap al tard, poc abans que els blancs juguessin (i perdessin) contra el Sevilla. Estava plovent a bots i barrals. No m’ho pensar dues vegades. Em va recordar entrenaments de temporades glorioses...quan corria cada dia, fes el temps que fes, i arribava xop de dalt a baix. Així vaig arribar l’altre nit a casa, però amb un somriure d’orella a orella. Sento que vaig cremant etapes, que les molèsties són més minses i que puc anar estirant la cama cada dia una mica més. La moral va en ascens.