I AQUELLA MUSIQUETA ES VA REPETINT DINS DEL TEU CAP

Surts a entrenar-te. T’agrada córrer, és el que més t’agrada fer en aquesta vida, però ets conscient que et trobes davant d’una hora (hora i mitja, dues hores...) de soledat, només tu i el cronòmetre, només tu i el que et donin les cames. Primer penses en les sensacions inicials, per assegurar-te que tot marxa bé, que no hi ha molèsties ni dolors, després fas un repàs mental al trajecte que faràs aquell dia, busques un ritme i, aleshores, comencen la mecànica repetitiva. Allò que a la majoria de gent avorreix de córrer i que a d’altres dóna una felicitat completa. Tens la ment en blanc i qualsevol record passa a fer-te una visita: la feina, l’amor, la família, els amics, la música, un llibre, una pel•lícula...la vida.


De vegades dirigim aquests pensaments, però sovint van i vénen sense que els puguem controlar. A mi em passa amb les cançons. Com un disc ratllat se m’apareix un tema, el tararejo mentalment una i altra vegada i, quan intento posar la ment en blanc, se’m torna a presentar. Ahir vaig anar a la Casa de Campo a fer l’últim test llarg de 32, amb les ja clàssiques 7 voltes de 4 kms al circuit de Garabitas. I des del començament de la primera volta em va venir al cap el Bad romance, de Lady Gaga (“I want your loving and I want your revenge. You and me could write a bad romance....”), una cançó molt comercial i repetitiva, però també molt canyera. I, sobretot, m’encanta. Però he de reconèixer que durant dues hores que va durar la tirada se’m va fer excessiu. Vaig intentar canviar a Paolo Nutini, Estopa o d’altres, però ahir era el dia de Lady Gaga...i (tampoc em queixaré) no em va anar gens malament.

Per endur-me millors sensacions que la setmana passada era necessari sortir a un bon ritme d’inici. La primera volta ja la vaig fer per sota de 4 min/km i, una estona després vaig trobar-me amb 12 kms a les cames i una alegria cada cop que mirava el rellotge. Els tres primers parcials (15’53”, 15’49”, 15’39) em van fer pensar que hauria d’afluixar per voluntat pròpia abans que m’ho demanés el cos. Fins aleshores vaig gaudir, no em resultava cap esforç fora del normal. Però a partir de la meitat del recorregut va començar el patiment. Vaig ser conscient que havia d’apretar les dents i córrer ben concentrat, sense despistar-me ni un instant (de vegades se te’n va el cap una estona, creus que estàs mantenint el ritme i quan arribes al punt quilomètric t’emportes la desagradable sorpresa que havies afluixat sense adonar-te’n). No hi va haver regressió i, fins i tot, vaig mantenir-me amb un punt de millora (15’35”, 15’31”, 15’29”) com si el rellotge, en comptes de dur-lo al canell, el tingués a les cames. I, aleshores, arribava l’última volta. Recordava que la setmana passada l’havia fet a 15’10, però no em veia amb cor ni d’apropar-m‘hi. Això va ser el millor del dia. No vaig perdre la fe ni la il•lusió ni les ganes de lluita. Ja acabava, valia la pena un últim esforç...i la recompensa no es va fer esperar (15’06). 28kms a 3’53.6 (la setmana passada els vaig fer a 3'57.1) i una última volta, quan més cansat estava, a 3’46.5. Sensacions immillorables, a dues setmanes de la marató de Barcelona.