Em queda encara una setmana de vacances, però ja sóc a Madrid un altre cop. Han estat tres setmanes molt bones, amb una barreja de muntanya i mar, amb un clar predomini del primer. M'havien parlat tant dels Cavalls del Vent com dels Carros de Foc, però és com moltes altres experiències: les ha de viure un mateix. La primera travessa gairebé suma 100 quilòmetres, però els desnivells no són tan elevats com a Aigüestortes.
La serra del Cadí té un encant especial. Un se sent petit amb tantes roques i muntanyes. Els refugis són molt comfortables, l'única pega és que un s'ha d'acostumar a sorolls aliens. Jo sóc de son més aviat lleuger, així que em va costar una mica fer-me als refugis. L'última etapa, de Serrat de les Esposes a Lluís Estasen, em va semblar tota una joia, especialment des d'una horeta abans d'arribar al Prat d'aguiló fins al Pas dels Gosolans. Tampoc m'oblido de les Penyes Altes de Moixeró, que tenen unes vistes molt bones.
Els Cavalls els vam fer en tres jornades, llargues, totes elles, però sense córrer. Em van servir per recordar-me (una vegada més) que a la muntanya he de retallar les meves ambicions. No em vull plantejar la possibilitat de fer uns Cavalls o uns Carros en modalitat skyrunner (cobrir la distància total en menys de 24 hores). És un patiment excessiu, amb riscos de lesions elevats, sobretot durant la nit. Però, sobretot, ha de ser esgotador.
El cas és que els Carros els vam fer amb una mica més de calma, en cinc dies, i en vaig gaudir una mica més. Ja sigui per l'escenari molt més pirinenc o per la gran quantitat de llacs espectaculars, però passar uns dies en aquesta zona de Catalunya carrega les piles a qualsevol. Alguns dels indrets que més em van marcar van ser els que apareixen en les imatges: la vista des del Montardo, els escarpats Encantats o el bucòlic entorn del refugi de Josep Maria Blanch. Tampoc pot deixar ningú indiferent l'entorn del circ de Saboredo, tota una meravella.
L'última caminadeta de les vacances pirinenques la vam fer al Posets, pel camí més senzill de tot, sortint del refugi Ángel Orús. Pujada sense remei ni descans, ús de crampons obligatori per afrontar la glacera de la Canal Fonda i la cresteta final, que t'omple el cos de vertigen si no estàs acostumat a alts desnivells a banda i banda d'un camí estret. Com gairebé sempre en aquests casos, la recompensa va superar amb escreix l'esforç i el patiment invertits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada