RECORDS DE LA ISOSTAR DESERT MARATHON 2011

L'altre dia anunciava la meva intenció de participar en la segona edició de la Isostar Desert Marathon. Des d'aleshores no he parat de pensar-hi, intentant recordar què vaig fer bé i què no, intentant recuperar mentalment les sensacions que em van acompanyar en cada moment clau de la cursa: nervis en la sortida, autocontrol del ritme, preocupació per la velocitat dels rivals, avituallaments superats en temps rècord (sense esperes), primers avançaments de corredors, primers defalliments de corredors, primeres deshidratacions de corredors...defalliment i deshidratació pròpies...quilòmetres de festigueig i avorriment, desig d'arribar al següent avituallament, necessitat d'un bon entrepà o una paella, ganes d'anar a la platja, ganes de dormir, ganes de plorar. Pèrdua de competitivitat, sensació que en Joan s'està avorrint d'esperar-me, sensació que començarem a perdre posicions, necessitat de quedar-me sol i anar a la meva, agraïment per la davallada del sol, necessitat del frontal, preocupació per ensopegades, valoració dels efectes de les ensopegades, recuperació anímica, negra nit, confusions entre els llums dels cotxes i els llums dels frontals dels perseguidors...i arribada a l'últim punt de control.

En aquest últim avituallament vaig fer una paradeta "express". El cansament dur ja havia quedat enrere. Les forces havien crescut i l'esperit competitiu, abandonat hores abans, va tornar i em va ajudar a acabar la prova amb grans sensacions. Als pocs quilòmetres del control vaig avançar en Víctor Manuel Román, que m'havia avançat tres horetes abans i que ocupava la sisena posició. Després d'en Víctor vaig trobar en Joan Prats, buscant marques entre la foscor. Amb ell vam anar junts fins a la línia d'arribada. Va ser una bona quadratura del cercle.

Aquí us deixo el vídeo que es va emetre en el programa Temps d'Aventura de l'estiu passat.

La sorpresa l'he tingut avui quan, m'he capbussat en la web de la prova i he repassat les classificacions de la cursa. M'ha cridat l'atenció veig que el meu últim parcial (1:10:39) està destacat en negreta, senyal indicatiu que va ser el més ràpid. La sorpresa ha estat majúscula. sóc conscient que en Miquel Capó, segon classificat, es va aturar uns minuts a esperar en Telmo Coimbra, per deixar-lo guanyar. Però tot i això, la satisfacció que em donen els números no me la treu ningú. Tots anàvem esgotats i tots volíem arribar. Potser jo era l'únic que sabia que tenia un corredor relativament a prop a qui poder avançar. Una motivació extra per augmentar el ritme i buidar-me del tot.