dimarts, 25 de setembre del 2018

CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN AMB DESNIVELL EN BICI I A PEU, TOCAT PER LA CALOR

(Traducción al castellano al final del artículo)

Arribant a Villanueva de la Cañada, cap al quilòmetre 144, vaig adonar-me que anava curt d'aigua. Encara en quedaven 16 per al següent punt d'avituallament, amb una pujada, la de "los satélites" que és de les que passen factura. Havia calculat malament i vaig haver d'acabar demanant aigua a un parell de triatletes. Però no va ser suficient. A Majadahonda vaig carregar, però ja no va ser el mateix. Vaig baixar de la bici, a la Casa de Campo, em vaig posar les vambes i vaig començar a córrer, amb el convenciment que seria una marató dura. I, efectivament, ho va ser.
El Challenge Madrid és una triatló de llarga distància. Però no és una de qualsevol. Tres ports de muntanya (Canencia, Morcuera i Cotos) deixen un desnivell positiu acumulat de 2.686 metres i la converteixen en una prova d'una exigència superior. La cursa a peu, una marató, tampoc és senzilla, perquè Madrid no té un pam de pla. Però 380 metres de desnivell positiu serveixen per apuntalar a un mort. I ahir n'hi va haver molts.

Sabíem que faria calor, per això vam gaudir la fresqueta de la sierra, abans de llançar-nos a l'aigua, a les vuit del matí. Dues voltes al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, on, per primera vegada en una triatló, no em vaig angoixar. Vaig sortir al darrere de tot, tranquil, lent, marcant cada braçada, respirant pausat...El resultat, van ser gairebé 4 minuts menys que el 2017. Començava molt bé.
La bici em venia molt de gust fer-la. Aquest any he fet més quilòmetres que la temporada passada (de fet, com en la natació). Vaig sortir amb el fre de ma posat, contenint-me a Canencia, gaudint a Morcuera i intentant aguantar bé a Cotos. A partir d'allà, beure, menjar i pedalar, durant 90 "quilometrets de res". El primer cop de calor va arribar després del descens de Navacerrada (la vida a la sierra és més fresqueta). La resta, fins a la T2, ho dono per explicat.
I en la cursa a peu, la meva (suposada) especialitat...allà és on vaig petar. Per falta d'entrenament? Per la duresa del circuit? Per la calor? Per l'acumulació de tots aquests factor? Probablement. Vaig beure moltíssima aigua, bastantes ampolles de Powerade, alguns gots de Coca-Cola i vaig menjar plàtans i un petit exèrcit de gels, que em van deixar l'estómac un pel tocat.
En el circuit a peu, en cadascuna de les 4 voltes, arribaves fins a escassos 150 metres de l'arribada. L'ambient era boníssim!!! Però, també, segon com, contraproduent. Els que arribaven, sempre, eren els altres. Jo girava cua i tornava a haver d'afrontar una altra volta.
Fins que, havent lluitat contra la calor, el cansament, les rampes i les ganes d'abandonar, al final, també va arribar el meu torn. La catifa vermella m'esperava a mi. Havia de gaudir el moment. I ho vaig fer, i tant!!! 12 hores i 26 minuts després vaig tocar la glòria, a la línia d'arribada de la Puerta del Sol.
Agraïments
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez i Ángel Rodríguez, que se'n van haver d'anar al metge, sense poder viure el final.
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil i altres "kampas", el seu suport incondicional suma molt...tot i que el telèfon sempre acabi convertint-se en el pitjor notari de la situación real.
-David Castaño i parella, veure'ls a la meta va ser un regal inesperat.
-Fabio Premoli i família, que em van alegrar el pas pel Temple de Debod, fent-me descobrir, a més, una posta de sol encisadora.
-Antonio Alix, situat en el lloc més crític del recorregut...això és afició pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio i família, que quan em van veure es van deixar la veu, ajudant-me a pujar.
-Rafa Prado, per l'inesgotable suport en la distància i per la confiança que va dipositar en mi.
-I gràcies, també, a tots aquells que, diumenge passat van decidir sortir al carrer a fer sentir el seu al·lè als triatletes.



CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN CON DESNIVEL EN BICI Y A PIE, TOCADO POR EL CALOR

Llegando a Villanueva de la Cañada, hacia el kilómetro 144, me di cuenta de que iba corto de agua. Todavía me quedaban 16 hasta el siguiente punto de avituallamiento, con una subida, la de los satélites, que es de las que pasan factura. Había calculado mal y tuve que acabar pidiendo agua a un par de triatletas. Pero no fue suficiente. En Majadahonda cargué líquido, pero ya no fue lo mismo. Me bajé de la bici, en la Casa de Campo, me calcé las zapatillas deportivas y empecé a correr, con el convencimiento de que sería un maratón duro. Y, efectivamente, lo fue.
El Challenge Madrid es un triatlón de larga distancia. Pero no es uno cualquiera. Tres puertos de montaña (Canencia, Morcuera y Cotos) dejan un desnivel acumulado de 2.686 metros y lo convierten en una prueba de una exigencia superior. La carrera a pie, un maratón, tampoco es sencilla, porque Madrid no tiene un palmo de terreno llano. De acuerdo, pero 380 metros de desnivel positivo sirven para apuntalar a un muerto. Y, el domingo, hubo muchos.

Sabíamos que  haría calor, por ello creo que disfrutamos del fresquito de la sierra, antes de tirarnos al agua, a las ocho de la mañana. Dos vueltas al pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, donde, por primera vez en un triatlón, no me agobié. Salí en la parte trasera del grupo, tranquilo, lento, marcando cada brazada, respirando pausadamente...El resultado fueron casi 4 minutos menos que el 2017. Empezaba muy bien.
La bici me apetecía mucho. Este año he hecho más kilómetros que la temporada pasada (de hecho, como en la natación). Salí con el freno de mano puesto, conteniéndome en Canencia, disfrutando en Morcuera e intentando aguantar bien en Cotos. A partir de ahí, beber, comer y pedalear durante 90 "kilometrillos de nada". El primer golpe de calor llegó tras el descenso de Navacerrada (la vida en la sierra es más fresquera). El resto, hasta la T2, lo doy por explicado.
Y en la carrera a pie, mi (supuesta) especialidad...ahí es donde peté. Por falta de entrenamiento? Por la dureza del circuito? Por el calor? Por la acumulación de todos esos factores? Probablemente. Bebí mucha agua, bastantes botellas de Powerade, algunos vasos de Coca-Cola y comí plátanos, así como un pequeño ejército de geles, que me dejaron el estómago un pelín tocado.
En el circuito aa pie, en cada una de las cuatro vueltas, llegabas a escasos 150 metros de la llegada. El ambiente era buenísimo!!! Pero también se daba una circunstancia un poco peligrosa, ya que ibas observando como otros triatletas iban llegando a meta...Mientras que a mí me tocaba dar la vuelta y volver a iniciar otra vuelta (de tuerca).
Hasta que, habiendo luchado contra el calor, el cansancio, los calambres y las ganas de abandonar, al final, también llegó mi turno. La alfombra roja me esperaba. Y había que disfrutarlo. Y lo hice, sí. 12 horas y 26 minutos después, toque la gloria, en la línea de meta de la Puerta del Sol.
Agradecimientos
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez y Ángel Rodríguez, que se tuvieron que ir al médico, sin poder vivir el final
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil y otros "kampas", su apoyo incondicional suma mucho...a pesar de que el teléfono siempre acabe convirtiéndose en el peor notario de la situación real.
-David Castaño y pareja, verlos en meta fue un regalo inesperado.
-Fabio Premoli, Dori e hija, que me alegraron el paso por el Templo de Debod, descubriéndome, además, una puesta de sol hechizadora.
-Antonio Alix, situado en el lugar más crítico del recorrido...eso es afición pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio y familia, que cuando me vieron se dejaron la voz, ayudándome a subir la cuesta.
-Rafa Prado, por el apoyo inagotable en la distancia y por la confianza que depositó en mí.
-Y gracias, también, a todos aquellos que, el domingo pasado decidieron salir a la calle a hacer sentir su aliento a los triatletas.