divendres, 30 de juliol del 2010
BUSCO MARATÓ QUE NO COINCIDEIXI AMB EL BARÇA-MADRID DE NOVEMBRE
"Houston, tenim un problema". Estic fent la segona millor pretemporada dels últims 10 anys. Després d'unes vacances amb un bon descans actiu, a la muntanya (caminant i oxigenant-me), estic a punt de tancar el mes de juliol amb més de 200 kms. d'entrenament. Em trobo bé i amb ganes. Penso en la Marató de Sables del mes d'abril però abans volia fer una marató a la tardor. Mantenint la tònica habitual, la que tenia més punts tornava a ser Donostia, pel seu gran recorregut, per la ciutat, per l'ambient...Però una vegada més coincideix amb la disputa del Barça-Madrid de futbol, el de la primera volta de la llga, el cap de setmana del 28 de novembre. I què faig ara? No vull tornar a córrer a Saragossa, em va decebre la temporada passada, ni tampoc voldria gastar-me un dineral per anar-me'n fora d'Europa (Sables ja em costarà un ull de la cara...). Tampoc vull una marató al mes d'octubre, ja que arribaria curt de forma.Per últim, m'agradaria que fos una mica ràpida, aspiro a lluitar per fer marca...o apropar-m'hi. Mentre passen els dies, però, segueixo entrenant-me, sota el sol asfixiant de Madrid. Avui toca, en tinc moltes ganes, tornar al circuit de la Casa de Campo.
dilluns, 26 de juliol del 2010
CAVALLS DEL VENT, CARROS DE FOC, POSETS...PRETEMPORADA ENTRE REFUGIS
Em queda encara una setmana de vacances, però ja sóc a Madrid un altre cop. Han estat tres setmanes molt bones, amb una barreja de muntanya i mar, amb un clar predomini del primer. M'havien parlat tant dels Cavalls del Vent com dels Carros de Foc, però és com moltes altres experiències: les ha de viure un mateix. La primera travessa gairebé suma 100 quilòmetres, però els desnivells no són tan elevats com a Aigüestortes.
La serra del Cadí té un encant especial. Un se sent petit amb tantes roques i muntanyes. Els refugis són molt comfortables, l'única pega és que un s'ha d'acostumar a sorolls aliens. Jo sóc de son més aviat lleuger, així que em va costar una mica fer-me als refugis. L'última etapa, de Serrat de les Esposes a Lluís Estasen, em va semblar tota una joia, especialment des d'una horeta abans d'arribar al Prat d'aguiló fins al Pas dels Gosolans. Tampoc m'oblido de les Penyes Altes de Moixeró, que tenen unes vistes molt bones.
Els Cavalls els vam fer en tres jornades, llargues, totes elles, però sense córrer. Em van servir per recordar-me (una vegada més) que a la muntanya he de retallar les meves ambicions. No em vull plantejar la possibilitat de fer uns Cavalls o uns Carros en modalitat skyrunner (cobrir la distància total en menys de 24 hores). És un patiment excessiu, amb riscos de lesions elevats, sobretot durant la nit. Però, sobretot, ha de ser esgotador.
El cas és que els Carros els vam fer amb una mica més de calma, en cinc dies, i en vaig gaudir una mica més. Ja sigui per l'escenari molt més pirinenc o per la gran quantitat de llacs espectaculars, però passar uns dies en aquesta zona de Catalunya carrega les piles a qualsevol. Alguns dels indrets que més em van marcar van ser els que apareixen en les imatges: la vista des del Montardo, els escarpats Encantats o el bucòlic entorn del refugi de Josep Maria Blanch. Tampoc pot deixar ningú indiferent l'entorn del circ de Saboredo, tota una meravella.
L'última caminadeta de les vacances pirinenques la vam fer al Posets, pel camí més senzill de tot, sortint del refugi Ángel Orús. Pujada sense remei ni descans, ús de crampons obligatori per afrontar la glacera de la Canal Fonda i la cresteta final, que t'omple el cos de vertigen si no estàs acostumat a alts desnivells a banda i banda d'un camí estret. Com gairebé sempre en aquests casos, la recompensa va superar amb escreix l'esforç i el patiment invertits.dilluns, 5 de juliol del 2010
PRIMERA SESSIÓ AMB EL PENSAMENT POSAT A SABLES'11
Vaig anar a Barcelona per Sant Joan. L'aniversari d'en Marc Fontanals s'ho valia, tot i que hi tornaria aquesta setmana, per celebrar el meu. El cas és que vaig fer unes sessions intensives de muntanya que van posar a prova les meves articulacions i, en general, tot el tren inferior. I no hi ha prova que superin, són un desastre. En aquest cas el dolor era al soli, però ho vaig superar amb un descans de tres dies que em va anar molt bé. Torno a ser a casa. Quan dic a casa em refereixo a Catalunya, en el sentit ampli, tot i que avui paro a Sant Pol. No es tracta de descobrir ara Sant Pol de Mar, però què bonic que és!!! Aprofitant el luxe que suposa tenir el mar a tocar (un luxe, venint de Madrid com vinc), cada dia surto a nedar. I cada dia millor, per cert. He canviat la forma de respirar per intentar acostumar-me a girar cada tres braçades. Fins ara ho havia intentat, però me'n cansava massa aviat i acabava sortint cada dues, sempre pel mateix lloc. Docns bé, ja puc dir que he superat la prova. Ja no em suposa cap esforç alternar el costat de sortida. Una alegria.
A nivell de córrer he recuperat rutes on feia temps que no corria. Avui he anat muntanya amunt, cap a la deixalleria (o potser antiga deixalleria? No hi havia rastre d'escombraries...), seguint el camí d'alguna de les tradicionals marxes que fan per Sant Pau, al mes de gener. Però, per primera vegada, he fet la ruta amb una motxilla a l'esquena. Ha estat el meu primer entrenament per als Sables 2011, però només ho ha estat pel fet d'endur-me la motxilla amb què tinc intenció de córrer pel desert. Anava buida (només hi duia un anorac amb folre i un "sac-llençol) però la intenció era el que comptava. El cas és que, apretant totes les tires queda com una extensió del propi cos. És molt còmode. Però també molt petita, no sé com m'ho faré per posar-hi tot el que hauré de dur al Marroc...
A nivell de córrer he recuperat rutes on feia temps que no corria. Avui he anat muntanya amunt, cap a la deixalleria (o potser antiga deixalleria? No hi havia rastre d'escombraries...), seguint el camí d'alguna de les tradicionals marxes que fan per Sant Pau, al mes de gener. Però, per primera vegada, he fet la ruta amb una motxilla a l'esquena. Ha estat el meu primer entrenament per als Sables 2011, però només ho ha estat pel fet d'endur-me la motxilla amb què tinc intenció de córrer pel desert. Anava buida (només hi duia un anorac amb folre i un "sac-llençol) però la intenció era el que comptava. El cas és que, apretant totes les tires queda com una extensió del propi cos. És molt còmode. Però també molt petita, no sé com m'ho faré per posar-hi tot el que hauré de dur al Marroc...
dilluns, 28 de juny del 2010
COM ACONSEGUIR DORSAL PER A LA MARATÓ DE SABLES
El preu per aquest 2010 era de 3220 euros. Tot i així, no és el més important. Diuen que és més complicat aconseguir dorsal que no els diners per pagar-lo. Ja us ho diré. De moment he iniciat els tràmits per poder prendre part en aquesta aventura. A partir d'aquí, comprar motxilla, vambes, mitjons, polaines, ulleres de sol, gorra...comprar i provar el menjar liofil·litzat. Un s'ha d'acostumar a tantes coses que fa por oblidar-ne alguna. El llistat sembla que no s'acaba mai.
I, a banda, caldria córrer una estoneta, clar. Diuen els entesos que entre 150 i 200 kms setmanals!!! Ara mateix em sembla una brutalitat, tenint en compte que quan he preparat bé una marató ho he fet amb un màxim de 140 kms/setmana. Caldrà córrer per muntanya, per platja, amb pes a l'esquena...bufff. Hi ha algú que no es cansi, només de pensar-hi? Step by step (Pas a pas)
I, a banda, caldria córrer una estoneta, clar. Diuen els entesos que entre 150 i 200 kms setmanals!!! Ara mateix em sembla una brutalitat, tenint en compte que quan he preparat bé una marató ho he fet amb un màxim de 140 kms/setmana. Caldrà córrer per muntanya, per platja, amb pes a l'esquena...bufff. Hi ha algú que no es cansi, només de pensar-hi? Step by step (Pas a pas)
dilluns, 21 de juny del 2010
QUI NO ESTÀ MOTIVAT QUE NO SURTI DE CASA
Per a qualsevol cosa, el que sigui. Millor no fer-ho que fer-ho sense ganes. Però cap de les dues em val. M'agrada fer les coses posant-hi tot el que tinc, encara que sigui ben poc. Quan més es gaudeix és quan s'hi ha posat tota la voluntat, tot l'esforç, tot l'empeny, a aconseguir un repte. I jo tinc molts reptes per endavant. L'any passat vaig haver d'ajornar (per problemes de calendaris futbolístics [incompatibles amb la prova]) la meva participació a la Marató de Sables. Enguany en torno a tenir moltes ganes. Per aquells que no sabeu de què us parlo, aquest reportatge d'en Jordi Fandiño, a TV3, n'és una bona mostra.
http://www.tv3.cat/videos/2900790/Marato-des-Sables
Per a la resta començaré dient que la Marató de Sables (a partir d'aquest punt MdS) és un repte on les ganes superen els meus coneixements. Em sento fort i capaç, físicament. Però el que es viu allà baix és un autèntic infern de patiment. La barreja d'aquest patiment amb les satisfaccions permanents amb què et va obsequiant la prova en fan una experiència molt desitjable. De cada marató que corro n'aprenc alguna cosa, però després de 15 anys de participacions en proves de 42.195 metres puc dir, sense resultar pedant (espero), que tinc moltes lliçons d'avantatge sobre la gran majoria de corredors.
A Sables, si aconsegueixo un dorsal, seré un passarell. Un debutant amb moltes ganes però cap experiència. Ni corro per dunes ni platges, ni ho faig mai amb bosses a l'esquena, ni cuino menjar liofilitzat, ni sé fer polaines ni on comprar-les...
Però se m'ha ficat al cap anar-hi i faré tot el possible per viure aquesta experiència.
De moment, l'únic que rebo són consells.
Se n'accepten més.
Gràcies.
http://www.tv3.cat/videos/2900790/Marato-des-Sables
Per a la resta començaré dient que la Marató de Sables (a partir d'aquest punt MdS) és un repte on les ganes superen els meus coneixements. Em sento fort i capaç, físicament. Però el que es viu allà baix és un autèntic infern de patiment. La barreja d'aquest patiment amb les satisfaccions permanents amb què et va obsequiant la prova en fan una experiència molt desitjable. De cada marató que corro n'aprenc alguna cosa, però després de 15 anys de participacions en proves de 42.195 metres puc dir, sense resultar pedant (espero), que tinc moltes lliçons d'avantatge sobre la gran majoria de corredors.
A Sables, si aconsegueixo un dorsal, seré un passarell. Un debutant amb moltes ganes però cap experiència. Ni corro per dunes ni platges, ni ho faig mai amb bosses a l'esquena, ni cuino menjar liofilitzat, ni sé fer polaines ni on comprar-les...
Però se m'ha ficat al cap anar-hi i faré tot el possible per viure aquesta experiència.
De moment, l'únic que rebo són consells.
Se n'accepten més.
Gràcies.
dimecres, 16 de juny del 2010
TORNEN ELS OBJECTIUS, TORNA "TORNAR A CÓRRER"
Han passat tres mesos des de la Marató de Barcelona. L'experiència va ser brutal i intensa però necessitava un descans. Tres mesos pot semblar excessiu. Per a mi ho és. Però no han estat tres mesos de descans absolut, va ser un meset de descans i dos més d'impediments físics, com no, en forma de lesió. Aquest cop no té res a veure a desgast muscular als turmells, genolls, isquiotibials ni res que s'hi assembli. El problema, dolorós, el vaig tenir en una costella. En desconec l'origen, tot i que ha estat motiu de moltes hipòtesis en forma de broma, però el que puc assegurar és que va ser (ja hi puc dir!) molt molest i força dolorós.
Ara ja torno a córrer (31 kms fa dues setmanes, 48 kms la passada i 16+16+12 en els tres dies de la setmana en curs). No és per tirar coets però com ens passa als maratonians quan agafem embranzida no hi ha qui ens pari. Estic vivint la meva embranzida i no vull desaprofitar-la.
Pel camí he hagut de sacrificar la meva participació a la Desman, competició d'esports d'aventura per empreses, tot un repte on ens divertim amb companys de feina cada mes de juny...
En el punt de mira, més enllà de recuperar la forma, estan dues travesses clàssiques del Pirineu català: els Cavalls del Vent i els Carros de Foc. Al mes de novembre voldria fer una altra marató (però sense objectiu en ferm) i tot l'entrenament aniria encaminat als Sables 2011, que aquesta cop si que no se'm poden escapar.
Torno a córrer, torno a escriure.
Ara ja torno a córrer (31 kms fa dues setmanes, 48 kms la passada i 16+16+12 en els tres dies de la setmana en curs). No és per tirar coets però com ens passa als maratonians quan agafem embranzida no hi ha qui ens pari. Estic vivint la meva embranzida i no vull desaprofitar-la.
Pel camí he hagut de sacrificar la meva participació a la Desman, competició d'esports d'aventura per empreses, tot un repte on ens divertim amb companys de feina cada mes de juny...
En el punt de mira, més enllà de recuperar la forma, estan dues travesses clàssiques del Pirineu català: els Cavalls del Vent i els Carros de Foc. Al mes de novembre voldria fer una altra marató (però sense objectiu en ferm) i tot l'entrenament aniria encaminat als Sables 2011, que aquesta cop si que no se'm poden escapar.
Torno a córrer, torno a escriure.
diumenge, 7 de març del 2010
MERAVELLOSA MARATÓ, MOLT EMOTIVA, GRAN RESULTAT
No miris enrere. El quilòmetre que acabes de superar ja és història. L'important és el pròxim que has d'afrontar. No importa si t'avancen. Importes tu. Tu i el cronòmetre. Em deia l'Arcadi Alibés que m'ho passaré molt bé el dia que canviï el xip i deixi de pensar en les marques. D'acord, potser té raó. Però què bonic que és lluitar contra el temps. I, sobretot, que bonic que és quan les coses acaben bé. Avui ha estat un d'aquells dies.
Vaig sopar uns clàssics espaguetis bolonyesa i vaig encarar-me a la tele per veure el Madrid-Sevilla, un partit amb final elèctric i decepció. Un cop al llit, vaig fer-hi algunes voltetes abans de caure adormit. El despertador sonava a les sis del matí, dues hores i mitja abans de l'inici de la cursa i la idea era acabar d'esmorzar dues hores abans del tret de sortida. Un iogur amb mel, un plàtan, vuit galetes, dues torrades amb mantega i sucre...i aigua, molta aigua (en petits glopets).
Un cop a la línia de sortida tenia 42.195, per endavant, tot un repte. El ritme que volia seguir era 3'50"/km. Vam sortir de la plaça d'Espanya i vam enfilar Sants cap amunt. Eren moments per cremar adrenalina i treure's els nervis. Poc després arribàvem al Camp Nou i a la Diagonal, el punt més elevat de la marató. Ni em sentia còmode ni trobava grup ni duia un ritme constant. Eren mals auguris. Vaig afluixar el ritme fins que em va agafar un grupet on em vaig sentir una mica més còmode. Del grup recordo dos atletes del CA Pratencm que buscaven les 2h 40'. Va ser amb ells, amb qui vaig viure i patir la marató.
Al pas per la Pedrera hi havia la meva família, amb un cartellet còmic que no guanyaria cap concurs de dibuix però que em va donar forces i em va arrencar un somriure. El passeig de Gràcia el vam fer després d'un llarg esforç per atrapar un grupet que hi havia al davant, així que ens vam prendre la pujada amb calma. Un cop vam agafar Rosselló vam tornar a imprimir un bon ritme. En una marató que és com una visita guiada per tots els punts emblemàtics de Barcelona, baixar per Marina i veure la Sagrada Família, amb tots els fotògrafs estirats a terra per aconseguir una bona instantània, posava els pèls de punta. I seguíem corrent.
Sempre dic que una marató no són dues mitges, sinó 30+12 kms, així que arribar a l'equador de la prova no em va produir cap sensació especial, més enllà de veure que el temps de pas, 1h20'16", era lleugerament millor del que esperava...36". El gran dubte el vaig tenir just després de creuar la catifa dels 21097 metres. Allà, els pratencs van canviar de ritme i se'n van anar cap a Diagonal Mar a tota castanya. No sé per què ho vaig fer però vaig anar a buscar-los. Veia que podien ser una bona referència, tot i que no acabaven de mantenir-se constants. Intentar atrapar-los suposava un esforç extra, però vaig decidir córrer el risc. El tema va tenir poca durada. Al voltant del km. 24 van fer un altre canvi i vaig decidir anar a la meva. Arribàvem a la Diagonal Mar i encarava la pujada cap a Glòries, amb la Torre Agbar de fons. Una recta molt bonica, amb gran animació i cançons emotives. Recordo que sonava el "Bad Romance", de Lady Gaga, que m'encanta, i vaig començar a pensar que seria un gran dia.
Un cop al final de la Diagonal (km.30) m’esperava en Manel Alcalà, per donar-me un gel de NutriSport. Ja me n’havia pres un altre al km.20, però era aleshores que començaven els moments decisius. Sortint de la Diagonal mantenia una bona velocitat, sempre inferior als 19’10" cada 5.000 (ritme de pas a 3’50”). El passeig marítim, a la Vila Olímpica, va ser un dels moments més delicats de la prova. Saps que ja queda poc però se’t fa encara una muntanya el fet d’haver d’arribar fins a l’altra punta de la ciutat. Allà vaig superar un dels dos pratencs, que s’havien separat a Glòries. El vaig superar a ell i a molts altres corredors. A falta de deu quilòmetres, en una marató, es veu clarament com van les coses. Qui va passant segueix la lluita pel cronòmetre, qui és superat s’entrega a la distància i busca arribar, sigui com sigui. El problema és que vas passant gent i et preguntes quan et tocarà a tu, quan et vindran tots els mals.
I entre una cosa i una altra vaig arribar a l’Arc del Triomf, un monument bonic (i punt, per a mi) però que se’m va fer meravellós. L’organització (excel•lent el tots els sentits) va reduir la zona de pas dels atletes i els espectadors hi estaven més a prop, fent més caliu i donant uns ànims totalment necessaris. Em sentia crescut. Els quilòmetres mantenien la sintonia amb el rellotge i les cames no esqueixaven. Però l’esforç que havia de fer era molt més intens. Ja no em deixava endur per un ritme x, l’havia de lluitar passa a passa. La plaça de Catalunya, de baixada, és impressionant (no hauria dit el mateix en el sentit invers, en un punt de la marató tan avançat com aquell) i l’entrada al Portal de l’Àngel, també. Abans d’arribar a la Catedral em tornava a esperar en Manel, amb la bici, un somriure i un altre gel. Seguia patint però seguia apretant.
Un dels grans encerts de les curses els últims anys ha estat la inclusió del nom del participant en el pitrall. Això apropa els atletes a la gent i fa que animin els patidors malalts que lluitem per arribar fins al final. A mi em va animar moltíssima gent. Familiars, amics, coneguts, amics d’amics i, sobretot, gent que no conec de res. A tots ells vull agrair uns crits d’ànim que em van ajudar, no ho sabeu com, a no donar-me per vençut.
El carrer Ferran era ple de turistes estrangers, amb les seves xancles i les seves samarretes de màniga curta...a 8ºC!!! No canviaran mai. La baixada per les Rambles, el pas per Colom i l’entrada al Paral•lel van ser com un petit parèntesi abans de la traca final. Ja no quedava res però encara era tot un món. I si et deixes anar els minuts cauen com no podries imaginar. A la ronda Sant Pau em va passar un noi jovenet que anava amb una llebre de luxe, a un ritme brutal. Va fer una segona mitja marató de pel•lícula i va baixar de 2h40’. Vaig intentar seguir-los però veient que em fondrien vaig seguir a la meva. I arribo a Sepúlveda.Només entrar-hi ja busques la plaça d’Espanya, allà al fons. El cor se t’accelera, l’emoció se’t menja i et ve una revifada de forces que no desaprofites. Un últim, ara sí, esforç. Apretes les dents i recordes tots els mecanismes que et poden ajudar a millorar: passes llargues, moviment harmònic de braços, esquena recta...I de sobte veig l’altre pratenc, allà, tot de blau, lluitant per arribar, com jo, com tots. Ara ja no hi ha comentaris ni bromes, només ens deixem endur pels crits de la gent i per les poques forces que ens queden. Recta d’arribada a les torres i un últim esforç per intentar (sense èxit) baixar de les 2h40’. No era l’objectiu, no em queda un mal regust. Al contrari, ha estat un premi.
Des de l’any 2004 que no corria a Barcelona. No pensava que fos tant i ho he hagut de mirar per confirmar-ho. Després d’haver perdut gairebé dos anys per una lesió als isquiotibials, a poc a poc, he anat tornant. Després de les 3h00’ a Madrid i les 2h47’ a Saragossa, ja hi torno a ser. Estic content, eufòric, amb ganes de tornar-hi. Amb ganes de TORNAR A CÓRRER.
PD: especial menció al nombrós grup d'atletes del departament d'Esports de TV3 que van córrer a Barcelona, des dels clàssics Arcadi Alibés, Artur Peguera i Xavi Bonastre, o el repetitiu Víctor Patsi, als debutants en la distància Quim Robert, Josep Maria Puig, Josep Coch, Quique López Vilalta, Roger Fontellas i Jordi Fandiño. A tots ells moltes felicitats!!! Confio que hi torneu.
Vaig sopar uns clàssics espaguetis bolonyesa i vaig encarar-me a la tele per veure el Madrid-Sevilla, un partit amb final elèctric i decepció. Un cop al llit, vaig fer-hi algunes voltetes abans de caure adormit. El despertador sonava a les sis del matí, dues hores i mitja abans de l'inici de la cursa i la idea era acabar d'esmorzar dues hores abans del tret de sortida. Un iogur amb mel, un plàtan, vuit galetes, dues torrades amb mantega i sucre...i aigua, molta aigua (en petits glopets).
Un cop a la línia de sortida tenia 42.195, per endavant, tot un repte. El ritme que volia seguir era 3'50"/km. Vam sortir de la plaça d'Espanya i vam enfilar Sants cap amunt. Eren moments per cremar adrenalina i treure's els nervis. Poc després arribàvem al Camp Nou i a la Diagonal, el punt més elevat de la marató. Ni em sentia còmode ni trobava grup ni duia un ritme constant. Eren mals auguris. Vaig afluixar el ritme fins que em va agafar un grupet on em vaig sentir una mica més còmode. Del grup recordo dos atletes del CA Pratencm que buscaven les 2h 40'. Va ser amb ells, amb qui vaig viure i patir la marató.
Al pas per la Pedrera hi havia la meva família, amb un cartellet còmic que no guanyaria cap concurs de dibuix però que em va donar forces i em va arrencar un somriure. El passeig de Gràcia el vam fer després d'un llarg esforç per atrapar un grupet que hi havia al davant, així que ens vam prendre la pujada amb calma. Un cop vam agafar Rosselló vam tornar a imprimir un bon ritme. En una marató que és com una visita guiada per tots els punts emblemàtics de Barcelona, baixar per Marina i veure la Sagrada Família, amb tots els fotògrafs estirats a terra per aconseguir una bona instantània, posava els pèls de punta. I seguíem corrent.
Sempre dic que una marató no són dues mitges, sinó 30+12 kms, així que arribar a l'equador de la prova no em va produir cap sensació especial, més enllà de veure que el temps de pas, 1h20'16", era lleugerament millor del que esperava...36". El gran dubte el vaig tenir just després de creuar la catifa dels 21097 metres. Allà, els pratencs van canviar de ritme i se'n van anar cap a Diagonal Mar a tota castanya. No sé per què ho vaig fer però vaig anar a buscar-los. Veia que podien ser una bona referència, tot i que no acabaven de mantenir-se constants. Intentar atrapar-los suposava un esforç extra, però vaig decidir córrer el risc. El tema va tenir poca durada. Al voltant del km. 24 van fer un altre canvi i vaig decidir anar a la meva. Arribàvem a la Diagonal Mar i encarava la pujada cap a Glòries, amb la Torre Agbar de fons. Una recta molt bonica, amb gran animació i cançons emotives. Recordo que sonava el "Bad Romance", de Lady Gaga, que m'encanta, i vaig començar a pensar que seria un gran dia.
Un cop al final de la Diagonal (km.30) m’esperava en Manel Alcalà, per donar-me un gel de NutriSport. Ja me n’havia pres un altre al km.20, però era aleshores que començaven els moments decisius. Sortint de la Diagonal mantenia una bona velocitat, sempre inferior als 19’10" cada 5.000 (ritme de pas a 3’50”). El passeig marítim, a la Vila Olímpica, va ser un dels moments més delicats de la prova. Saps que ja queda poc però se’t fa encara una muntanya el fet d’haver d’arribar fins a l’altra punta de la ciutat. Allà vaig superar un dels dos pratencs, que s’havien separat a Glòries. El vaig superar a ell i a molts altres corredors. A falta de deu quilòmetres, en una marató, es veu clarament com van les coses. Qui va passant segueix la lluita pel cronòmetre, qui és superat s’entrega a la distància i busca arribar, sigui com sigui. El problema és que vas passant gent i et preguntes quan et tocarà a tu, quan et vindran tots els mals.
I entre una cosa i una altra vaig arribar a l’Arc del Triomf, un monument bonic (i punt, per a mi) però que se’m va fer meravellós. L’organització (excel•lent el tots els sentits) va reduir la zona de pas dels atletes i els espectadors hi estaven més a prop, fent més caliu i donant uns ànims totalment necessaris. Em sentia crescut. Els quilòmetres mantenien la sintonia amb el rellotge i les cames no esqueixaven. Però l’esforç que havia de fer era molt més intens. Ja no em deixava endur per un ritme x, l’havia de lluitar passa a passa. La plaça de Catalunya, de baixada, és impressionant (no hauria dit el mateix en el sentit invers, en un punt de la marató tan avançat com aquell) i l’entrada al Portal de l’Àngel, també. Abans d’arribar a la Catedral em tornava a esperar en Manel, amb la bici, un somriure i un altre gel. Seguia patint però seguia apretant.
Un dels grans encerts de les curses els últims anys ha estat la inclusió del nom del participant en el pitrall. Això apropa els atletes a la gent i fa que animin els patidors malalts que lluitem per arribar fins al final. A mi em va animar moltíssima gent. Familiars, amics, coneguts, amics d’amics i, sobretot, gent que no conec de res. A tots ells vull agrair uns crits d’ànim que em van ajudar, no ho sabeu com, a no donar-me per vençut.
El carrer Ferran era ple de turistes estrangers, amb les seves xancles i les seves samarretes de màniga curta...a 8ºC!!! No canviaran mai. La baixada per les Rambles, el pas per Colom i l’entrada al Paral•lel van ser com un petit parèntesi abans de la traca final. Ja no quedava res però encara era tot un món. I si et deixes anar els minuts cauen com no podries imaginar. A la ronda Sant Pau em va passar un noi jovenet que anava amb una llebre de luxe, a un ritme brutal. Va fer una segona mitja marató de pel•lícula i va baixar de 2h40’. Vaig intentar seguir-los però veient que em fondrien vaig seguir a la meva. I arribo a Sepúlveda.Només entrar-hi ja busques la plaça d’Espanya, allà al fons. El cor se t’accelera, l’emoció se’t menja i et ve una revifada de forces que no desaprofites. Un últim, ara sí, esforç. Apretes les dents i recordes tots els mecanismes que et poden ajudar a millorar: passes llargues, moviment harmònic de braços, esquena recta...I de sobte veig l’altre pratenc, allà, tot de blau, lluitant per arribar, com jo, com tots. Ara ja no hi ha comentaris ni bromes, només ens deixem endur pels crits de la gent i per les poques forces que ens queden. Recta d’arribada a les torres i un últim esforç per intentar (sense èxit) baixar de les 2h40’. No era l’objectiu, no em queda un mal regust. Al contrari, ha estat un premi.
Des de l’any 2004 que no corria a Barcelona. No pensava que fos tant i ho he hagut de mirar per confirmar-ho. Després d’haver perdut gairebé dos anys per una lesió als isquiotibials, a poc a poc, he anat tornant. Després de les 3h00’ a Madrid i les 2h47’ a Saragossa, ja hi torno a ser. Estic content, eufòric, amb ganes de tornar-hi. Amb ganes de TORNAR A CÓRRER.
PD: especial menció al nombrós grup d'atletes del departament d'Esports de TV3 que van córrer a Barcelona, des dels clàssics Arcadi Alibés, Artur Peguera i Xavi Bonastre, o el repetitiu Víctor Patsi, als debutants en la distància Quim Robert, Josep Maria Puig, Josep Coch, Quique López Vilalta, Roger Fontellas i Jordi Fandiño. A tots ells moltes felicitats!!! Confio que hi torneu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
