MARATÓ DE L'EUROPEU, A LES 10:00 D'UN 1 D'AGOST. DE QUI VA SER LA IDEA?

Acabo de veure la Marató de l'Europeu de Barcelona, molt emocionant la lluita pel segon, tercer i quart lloc.Gran victòria del suís Viktor Röthlin i molt meritòria medalla de plata per a Chema Martínez. El recorregut m'ha agradat, em sembla molt atractiu, només hi ha una pujadeta (23 metres de desnivell) al passeig de Gràcia. La gent ha anat donant suport als atletes al llarg de tot el circuit d'una forma que és d'agrair. El que no acabo d'entendre és l'horari de sortida. A les deu del matí d'un 1 d'agost, a Barcelona, hi fauna calor insuportable. El termòmetre marcava 27ºC però la sensació tèrmica superava amb escreix la trentena. I això només a la sortida!!! Qui és capaça d'aguantar-ho? (Si, és clar, tot és posar-s'hi) No sé a qui se li va ocórrer la idea, ni tampoc si és un tema que tingui relació amb les audiències televisives...però córrer a aquestes hores és agreujar més la duresa d'una prova ja de per si molt patidor. Deixem-nos d'històries, que l'atletisme no salvarà els números de l'any televisiu, aquesta batalla ja està perduda abans de començar. La gran majoria de maratons arreu del món s'inicien, com a molt tard, a les nou del matí (un nombre molt elevat força més aviat). Fer-ho a les deu del matí pot convidar la gent a assistir-hi, però personalment no ho crec, hi van aquells que hi estan interessats.

A més de patir davant de la tv, aquest matí he tancat la setmana d'entrenaments (88 kms) amb 15 kms al Retiro. Abans d'ahir vaig anar a la Casa de Campo, on vaig iniciar les voltes al circuit de Garabites, aquelles que cada temporada em posen en forma i em marquen les referències sobre el meu estat. Vaig fer tres voltes a una mitjana exacta de 4'00", millor que la majoria d'estius.

Segueixo buscant una marató adequada per a la tardor. Però no m'acabo de decidir. No tinc ni gaires possibilitats ni gaire temps per decidir-ho.

BUSCO MARATÓ QUE NO COINCIDEIXI AMB EL BARÇA-MADRID DE NOVEMBRE

"Houston, tenim un problema". Estic fent la segona millor pretemporada dels últims 10 anys. Després d'unes vacances amb un bon descans actiu, a la muntanya (caminant i oxigenant-me), estic a punt de tancar el mes de juliol amb més de 200 kms. d'entrenament. Em trobo bé i amb ganes. Penso en la Marató de Sables del mes d'abril però abans volia fer una marató a la tardor. Mantenint la tònica habitual, la que tenia més punts tornava a ser Donostia, pel seu gran recorregut, per la ciutat, per l'ambient...Però una vegada més coincideix amb la disputa del Barça-Madrid de futbol, el de la primera volta de la llga, el cap de setmana del 28 de novembre. I què faig ara? No vull tornar a córrer a Saragossa, em va decebre la temporada passada, ni tampoc voldria gastar-me un dineral per anar-me'n fora d'Europa (Sables ja em costarà un ull de la cara...). Tampoc vull una marató al mes d'octubre, ja que arribaria curt de forma.Per últim, m'agradaria que fos una mica ràpida, aspiro a lluitar per fer marca...o apropar-m'hi. Mentre passen els dies, però, segueixo entrenant-me, sota el sol asfixiant de Madrid. Avui toca, en tinc moltes ganes, tornar al circuit de la Casa de Campo.

CAVALLS DEL VENT, CARROS DE FOC, POSETS...PRETEMPORADA ENTRE REFUGIS

Em queda encara una setmana de vacances, però ja sóc a Madrid un altre cop. Han estat tres setmanes molt bones, amb una barreja de muntanya i mar, amb un clar predomini del primer. M'havien parlat tant dels Cavalls del Vent com dels Carros de Foc, però és com moltes altres experiències: les ha de viure un mateix. La primera travessa gairebé suma 100 quilòmetres, però els desnivells no són tan elevats com a Aigüestortes.

La serra del Cadí té un encant especial. Un se sent petit amb tantes roques i muntanyes. Els refugis són molt comfortables, l'única pega és que un s'ha d'acostumar a sorolls aliens. Jo sóc de son més aviat lleuger, així que em va costar una mica fer-me als refugis. L'última etapa, de Serrat de les Esposes a Lluís Estasen, em va semblar tota una joia, especialment des d'una horeta abans d'arribar al Prat d'aguiló fins al Pas dels Gosolans. Tampoc m'oblido de les Penyes Altes de Moixeró, que tenen unes vistes molt bones

.

Els Cavalls els vam fer en tres jornades, llargues, totes elles, però sense córrer. Em van servir per recordar-me (una vegada més) que a la muntanya he de retallar les meves ambicions. No em vull plantejar la possibilitat de fer uns Cavalls o uns Carros en modalitat skyrunner (cobrir la distància total en menys de 24 hores). És un patiment excessiu, amb riscos de lesions elevats, sobretot durant la nit. Però, sobretot, ha de ser esgotador. 

El cas és que els Carros els vam fer amb una mica més de calma, en cinc dies, i en vaig gaudir una mica més. Ja sigui per l'escenari molt més pirinenc o per la gran quantitat de llacs espectaculars, però passar uns dies en aquesta zona de Catalunya carrega les piles a qualsevol. Alguns dels indrets que més em van marcar van ser els que apareixen en les imatges: la vista des del Montardo, els escarpats Encantats o el bucòlic entorn del refugi de Josep Maria Blanch. Tampoc pot deixar ningú indiferent l'entorn del circ de Saboredo, tota una meravella.

L'última caminadeta de les vacances pirinenques la vam fer al Posets, pel camí més senzill de tot, sortint del refugi Ángel Orús. Pujada sense remei ni descans, ús de crampons obligatori per afrontar la glacera de la Canal Fonda i la cresteta final, que t'omple el cos de vertigen si no estàs acostumat a alts desnivells a banda i banda d'un camí estret. Com gairebé sempre en aquests casos, la recompensa va superar amb escreix l'esforç i el patiment invertits.

PRIMERA SESSIÓ AMB EL PENSAMENT POSAT A SABLES'11

Vaig anar a Barcelona per Sant Joan. L'aniversari d'en Marc Fontanals s'ho valia, tot i que hi tornaria aquesta setmana, per celebrar el meu. El cas és que vaig fer unes sessions intensives de muntanya que van posar a prova les meves articulacions i, en general, tot el tren inferior. I no hi ha prova que superin, són un desastre. En aquest cas el dolor era al soli, però ho vaig superar amb un descans de tres dies que em va anar molt bé. Torno a ser a casa. Quan dic a casa em refereixo a Catalunya, en el sentit ampli, tot i que avui paro a Sant Pol. No es tracta de descobrir ara Sant Pol de Mar, però què bonic que és!!! Aprofitant el luxe que suposa tenir el mar a tocar (un luxe, venint de Madrid com vinc), cada dia surto a nedar. I cada dia millor, per cert. He canviat la forma de respirar per intentar acostumar-me a girar cada tres braçades. Fins ara ho havia intentat, però me'n cansava massa aviat i acabava sortint cada dues, sempre pel mateix lloc. Docns bé, ja puc dir que he superat la prova. Ja no em suposa cap esforç alternar el costat de sortida. Una alegria.
A nivell de córrer he recuperat rutes on feia temps que no corria. Avui he anat muntanya amunt, cap a la deixalleria (o potser antiga deixalleria? No hi havia rastre d'escombraries...), seguint el camí d'alguna de les tradicionals marxes que fan per Sant Pau, al mes de gener. Però, per primera vegada, he fet la ruta amb una motxilla a l'esquena. Ha estat el meu primer entrenament per als Sables 2011, però només ho ha estat pel fet d'endur-me la motxilla amb què tinc intenció de córrer pel desert. Anava buida (només hi duia un anorac amb folre i un "sac-llençol) però la intenció era el que comptava. El cas és que, apretant totes les tires queda com una extensió del propi cos. És molt còmode. Però també molt petita, no sé com m'ho faré per posar-hi tot el que hauré de dur al Marroc...

COM ACONSEGUIR DORSAL PER A LA MARATÓ DE SABLES

El preu per aquest 2010 era de 3220 euros. Tot i així, no és el més important. Diuen que és més complicat aconseguir dorsal que no els diners per pagar-lo. Ja us ho diré. De moment he iniciat els tràmits per poder prendre part en aquesta aventura. A partir d'aquí, comprar motxilla, vambes, mitjons, polaines, ulleres de sol, gorra...comprar i provar el menjar liofil·litzat. Un s'ha d'acostumar a tantes coses que fa por oblidar-ne alguna. El llistat sembla que no s'acaba mai.
I, a banda, caldria córrer una estoneta, clar. Diuen els entesos que entre 150 i 200 kms setmanals!!! Ara mateix em sembla una brutalitat, tenint en compte que quan he preparat bé una marató ho he fet amb un màxim de 140 kms/setmana. Caldrà córrer per muntanya, per platja, amb pes a l'esquena...bufff. Hi ha algú que no es cansi, només de pensar-hi? Step by step (Pas a pas)

QUI NO ESTÀ MOTIVAT QUE NO SURTI DE CASA

Per a qualsevol cosa, el que sigui. Millor no fer-ho que fer-ho sense ganes. Però cap de les dues em val. M'agrada fer les coses posant-hi tot el que tinc, encara que sigui ben poc. Quan més es gaudeix és quan s'hi ha posat tota la voluntat, tot l'esforç, tot l'empeny, a aconseguir un repte. I jo tinc molts reptes per endavant. L'any passat vaig haver d'ajornar (per problemes de calendaris futbolístics [incompatibles amb la prova]) la meva participació a la Marató de Sables. Enguany en torno a tenir moltes ganes. Per aquells que no sabeu de què us parlo, aquest reportatge d'en Jordi Fandiño, a TV3, n'és una bona mostra.

http://www.tv3.cat/videos/2900790/Marato-des-Sables


Per a la resta començaré dient que la Marató de Sables (a partir d'aquest punt MdS) és un repte on les ganes superen els meus coneixements. Em sento fort i capaç, físicament. Però el que es viu allà baix és un autèntic infern de patiment. La barreja d'aquest patiment amb les satisfaccions permanents amb què et va obsequiant la prova en fan una experiència molt desitjable. De cada marató que corro n'aprenc alguna cosa, però després de 15 anys de participacions en proves de 42.195 metres puc dir, sense resultar pedant (espero), que tinc moltes lliçons d'avantatge sobre la gran majoria de corredors.

A Sables, si aconsegueixo un dorsal, seré un passarell. Un debutant amb moltes ganes però cap experiència. Ni corro per dunes ni platges, ni ho faig mai amb bosses a l'esquena, ni cuino menjar liofilitzat, ni sé fer polaines ni on comprar-les...

Però se m'ha ficat al cap anar-hi i faré tot el possible per viure aquesta experiència.
De moment, l'únic que rebo són consells.
Se n'accepten més.
Gràcies.

TORNEN ELS OBJECTIUS, TORNA "TORNAR A CÓRRER"

Han passat tres mesos des de la Marató de Barcelona. L'experiència va ser brutal i intensa però necessitava un descans. Tres mesos pot semblar excessiu. Per a mi ho és. Però no han estat tres mesos de descans absolut, va ser un meset de descans i dos més d'impediments físics, com no, en forma de lesió. Aquest cop no té res a veure a desgast muscular als turmells, genolls, isquiotibials ni res que s'hi assembli. El problema, dolorós, el vaig tenir en una costella. En desconec l'origen, tot i que ha estat motiu de moltes hipòtesis en forma de broma, però el que puc assegurar és que va ser (ja hi puc dir!) molt molest i força dolorós.

Ara ja torno a córrer (31 kms fa dues setmanes, 48 kms la passada i 16+16+12 en els tres dies de la setmana en curs). No és per tirar coets però com ens passa als maratonians quan agafem embranzida no hi ha qui ens pari. Estic vivint la meva embranzida i no vull desaprofitar-la.

Pel camí he hagut de sacrificar la meva participació a la Desman, competició d'esports d'aventura per empreses, tot un repte on ens divertim amb companys de feina cada mes de juny...

En el punt de mira, més enllà de recuperar la forma, estan dues travesses clàssiques del Pirineu català: els Cavalls del Vent i els Carros de Foc. Al mes de novembre voldria fer una altra marató (però sense objectiu en ferm) i tot l'entrenament aniria encaminat als Sables 2011, que aquesta cop si que no se'm poden escapar.

Torno a córrer, torno a escriure.