NAMASTE, NEPAL

Em vaig plantejar les vacances d’estiu com una oportunitat de fer alguna cosa diferent, un viatge on poder combinar esport i natura. Al Nepal vaig trobar el que necessitava, en el trek del camp base de l’Everest. L’objectiu final era l’ascens al pic del Khala Pattar, una muntanyeta minúscula, de 5.550 metres, que es troba envoltada per grans meravelles de l´Himalaya, com el mític Everest o els menys mítics però més bonics i impressionants Lhotse, Nupse, Pumori o Ama Dablam. El camí de pujada des de Lukla és un ascens progressiu, que exigeix un esforç constant. Els dies d’aclimatació a Namche Bazar i Tengboche havien d’ajudar a recuperar forces, però d’aquest segon poble vam sortir-ne tocats. Havíem decidit no agafar portejador i aquest error el vam acabar pagant car. Estàvem a 3.800 metres i en Jordi se sentia buit de forces, amb l’esquena desfeta pel pes de la motxilla i un malestar general molt gran. Tot i que va intentar continuar els dos dies següents (a Pangboche i Periche), l’ascens a 4.200 ja va ser definitiu, el cos l’estava avisant de forma reiterada i, amb bon seny, va decidir girar cua abans que fos massa tard. A Periche ens vam separar. Jo seguia endavant i ell m’esperaria a Tengboche, una mica més avall. En teoria hauria d’haver fet una etapa d’aclimatació abans d’arribar al cim, però vaig decidir pujar en dues dures jornades, fent nit a Lobuche, a 4.900 metres. Aquella va ser la pitjor nit de totes. Hi vaig arribar desfet i, a més, tocat anímicament davant del que encara havia d’afrontar. La nit va ser llarga, vaig descansar però no gairebé no vaig dormir. Tenia un mal de cap constant, tot i que afortunadament ni era molt gran ni anava acompanyat de febre. L’endemà vaig sortir a les 5 del matí. M’anava mirant les pulsacions, era la gran etapa del viatge i no volia defallir. El començament de la jornada era suau, però tot i així no anava còmode per damunt de 110 pulsacions per minut. L’ofec era constant. Després de superar el Periche Pass em vaig trobar amb un nou tram complicat: una pedrera inacabable, en una glacera sense gel...45 minuts avorridíssims, pesats i també desconcertants (no tenia clar si el camí que duia era el correcte). Quan més grans eren els dubtes, vaig veure de lluny Gorak Shep, el poble des d’on se surt cap al Khala Pattar. Un te nepalès, descans de 20 minuts i tornar a caminar. Era prioritari arribar d’hora al cim ja que, així que avança el dia, l’Everest va sent tapat pels núvols. L’última pujada, de gran exigència i amb escassetat d’aigua, se’m va fer força dura. Però la recompensa va ser extraordinària. Veure la muntanya més alta del món des d’un punt tan privilegiat és tota una fantasia. Tornar a Gork Shep, però, es va convertir en una necessitat. Per damunt de 5.500 metres, sense aigua i mort de cansament, el camí de baixada també es va eternitzar. Un cop allà, però, hi vaig descansar. Vaig prendre una sopeta de xampinyons (de sobre...allà no hi neix res) i em vaig dedicar a contemplar el paisatge. És molt difícil que algun dia el torni a gaudir. Recuperades les forces vaig desfer la resta del camí i em vaig plantar a Periche cap a dos quarts de quatre de la tarda. Allà vaig passar la nit, després de 10 hores d’una etapa inoblidable, on havia aconseguit l’objectiu que m’havia plantejat des de casa, quan el Nepal encara era molt lluny. Ara que torno a ser aquí, assegut al menjador, descansat, amb una beguda refrescant al costat, miro les fotografies i sento que els falten moltes coses: el soroll del vent, l’escalfor d’un sol que sembla que estigui a tocar, el regalim de les constants gotes de suor...Podria explicar un munt de coses perquè tothom gaudeixi d’unes imatges que a alguns els portaran records i a d’altres no, però el que no seré capaç és de fer-vos viure les sensacions que allà es produeixen. Per això s’hi ha d’anar i viure-ho, en primera persona.