CÓRRER, PATIR, LLUITAR, GAUDIR I NO DONAR-SE PER VENÇUT

Ahir vaig tornar a experimentar les sensacions meravelloses que van fer de mi, ja fa molts anys, un maratonià: nervis previs a la sortida, necessitat de controlar l’adrenalina dels primers quilòmetres, recerca del ritme adequat, hidratació en tots els punts d’avituallament, inici del cansament, disgregació del grup d’escapats, lluita en solitari contra la distància, resta de quilòmetres, estimacions sobre el possible temps final, animadors amics i animadors anònims, sobrecàrregues musculars, patiment, esforç per no llençar la tovallola, emoció de l’últim quilòmetre, pell de gallina en la recta final i satisfacció per l’objectiu complert un cop creuada la línia d’arribada. Són moltes sensacions que es poden explicar amb més o menys detall però que s’han de viure per entendre-les. Però és que a més, després dels emblemàtics 42.195 metres comença tota una altra història, el que en el món del rugbi en diuen “el tercer temps”, els comentaris que genera la batalla viscuda entre els companys de cursa, en bona part combatents coneguts en les últimes dues o tres hores.
Ahir vaig córrer a Saragossa, la segona marató de l’any, la segona després de gairebé dos anys d’un calvari viscut per culpa d’una lesió als isquiotibials. Vam sortir junts, amb en Marc Fontanals i ens vam ficar al grup de la Luis Lárraga, que buscava les 2h40’. De seguida vam veure que el grup no anava i que aquella roda no era la bona. Ens en vam anar tots dos, amb la companyia d’un aragonès, José Mari, clavat a en Chema Martínez. Vam anar junts fins a la mitja marató, que vam passar en 1h22’, més lent de les intencions inicials. En Marc va haver d’abandonar per problemes als bessons i jo vaig seguir la lluita en solitari. Al quilòmetre 34 em vaig topar amb el mur. Faltaven només 8.000 metres, els més complicats i esgotadors. A diferència d’altres ocasions, no hi va haver degoteig d’avançaments. En els pitjor moments no em vaig rendir, no em vaig deixar anar. Vaig baixar el ritme una estona, fins que vaig poder superar el tràngol. De fet em van superar només quatre atletes i a dos d’ells els vaig tornar a passar en el 40. Els dos últims quilòmetres van ser molt bons i vaig acabar la prova en 2h47’14”, en la 23ena posició.
Menció a banda es mereixen els dos corredors que em van superar en el tram final: un va ser l'Enrique Del Rey, de la Joventut Atlètica de Sabadell i l’altre en Ramon Trullols, dl Xafatolls, aquell mateix atleta que ja em va passar a la mitja de Mollerussa i del qual guardo un bon record. Se’l veia finet i tot i que venia de fer una prova de 100 kms., va tornar a fer un final excepcional. Una vegada més, Ramón, enhorabona. Ara bé, no t’adormis, que la propera presentaré batalla...
Ahir vaig córrer, vaig patir, vaig lluitar i vaig gaudir. Avui ja faig plans: ens veiem el 22 de febrer a València?
PD: a Saragossa van patir com nosaltres tres amics que van fer una bona cursa. Els germans Bonastre, Xavi (3h 34'42") i Manel (3h 42'38"), i una promesa emergent com és en Víctor Garanto (2h 58'56"), també per a ells, la meva enhorabona.