PROVA SUPERADA, PERÒ SI PARLEM DE LA MARATÓ DEL SÀHARA, POCA BROMA

No és senzill córrer amb la calor i la sorra del desert i menys fer-ho durant 42.195 metres. La motxilla és una altra història, ja hi estic acostumat, a més, no hi duia gaire pes. He arribat el 21è i he fet un temps de 3h49'. He patit, sobretot en la segona part, la que va del 32 fins al final. He patit rampes al bíceps femoral de la cama esquerra en l'últimíssim tram.

Però m'ho he passat de cine. Al pas de cada poble hi havia un molt bon ambient, sobretot dels nens i nenes, que feien un descans a l'escola per sortir a animar els corredors. En llocs indeterminats, al llarg de tota la prova, grups de dones saharauis animaven fent el clàssic so labial que les caracteritza. Animaven a canvi d'un somriure...ni tan sols això. Animaven i punt. I no sabeu quant s'agraeix.

Feia caloreta, però menys de la que es podia esperar per aquestes contrades, a més, feia un xic de vent, que també va molt bé. Però amb el que no comptava jo era amb la sorra. I sembla mentida, oi? El fet és que tant ahir com abans d'ahir vaig córrer pel desert i la sorreta anava barrejada amb pedres i tot plegat enduria una mica el terreny. Aquest matí les coses no anaven així, com a mínim no tota l'estona. I córrer per un desert amb dunes de sorra (per petites que siguin, com les que hi ha entre Al-Aioun i Smara) és fa molt complicat. El peu rellisca dins de la vamba i la vamba rellisca per la sorra. Tinc sort d'haver seguit els consells de la Montse Conesa, que em va recomanar posar-me una cremeta especial per endurir la base del peu i els dits. Si no ho hagués fet, probablement estaria ple de llagues.

Fa mitja horeta m'he dutxat, primera aigua que em cau per sobre en els últims tres dies. I ara sóc un home nou. No, perdó, ara sóc un home net. M'he recuperat del "iu-iu" de l'arribada i començo a tenir gana. Bon senyal. Després d'haver fet 30 kms dissabte i 31 diumenge, demà, si fos a Sables, em tocaria l'etapa llarga, d'aproximadament 80 kms. No vull ni pensar-hi. Qui m'ha manat a mi ficar-me en aquest embolic?

Vull aprofitar la plataforma que suposa aquest bloc per agrair l'article que el meu amic del diari AS, José Luis Guerrero, va escriure al seu diari. Em feia quedar una mica millor del que sóc realment. Aquí hi deixo el link de la peceta. Fa una certa il.lusió.