LA CRÒNICA PERDUDA DE SABLES

Una crònica aproximada a la que llegireu a continuació la vaig escriure al campament de haimes durant la marató de Sables, després de la disputa de la cinquena etapa: la marató. La vaig enviar a http://www.runners.com/ a través de Darbaroud, però mai els va arribar. Ara, passats uns dies, he fet memòria i n'he tret una crònica. A la cinquena etapa hi arribava després d'haver patit més del que em pensava a l’anterior, de 82 kms. El dia de descans m'havia servit per refer-me, però també per valorar el que estava fent. Els corredors havien anat arribant durant el dia i a mitja tarda l’organització ens va informar que s’apropaven a l’últim quilòmetre aquells que tancaven la cursa, seguits de prop pels camells-escombra. Per a tots ells era el punt i final a 33 hores de trajecte. Uns anaven amb bastons de muntanya i d’altres ho feien arrepenjats en branques agafades pel camí. Patien per arribar, gairebé s’arrossegaven. Els més de 800 participants que ja feia hores que havíem arribat vam improvitzar un túnel humà des d’on els vam retre un emotiu homenatge. Homenatge per a ells, però tanmateix també per a tots nosaltres. Els aplaudiments i les ovacions eren sincers. Podíem sentir el patiment d’aquells corredors, que amb prou feines s’aguantaven de peu. Sota un sol de justícia, passades les sis de la tarda, vam suar acompanyant-los a creuar l’arribada. L’endemà, uns i altres, hauríem d’afrontar un nou repte: els 42 kms de la marató.



SOBRE CAMES, BRAÇOS I DESHIDRATACIONS

Un dels millors moments que es viuen a Sables es produeix quan un membre de l’organització va passant, una haima rera una altra, per entregar als corredors aquells missatges que amics i familiars envien a través de la web de Darbaroud. Acostuma a ser a última hora de la tarda, quan la gent està paint el sopar i descansa pensant en l’endemà. Cada missatge es converteix en un regal i aquí els regals es valoren moltíssim. Un d’aquests me’l va fer la meva germana. Em donava ànims, m’explicava alguna cosa del que estava passant a Barcelona i em transmetia un consell que li havia donat el seu professor de chi kung: “si et fan mal les cames, pensa en els braços i si el que et fan mal són els braços, aleshores pensa en les cames.”

Vaig interrompre els meus companys de haima per llegir-los en veu alta la frase i així que la vaig acabar no vaig poder evitar riure-me’n. Ni jo ni la resta. Algú va comentar, fent broma, que el professor de la meva germana probablement no hauria anat mai a Sables i un altre es va preguntar què hauríem de fer en el cas de patir mal a les cames i als braços al mateix temps. Amb aquests pensaments me’n vaig anar a dormir.

La sortida de la marató va ser una bogeria. Era la penúltima etapa i com l’anterior havia estat de 82 kms, la gent va sortir embalada, com aquell qui res. En el meu cas, ni em sobraven les forces ni tenia ganes d’embogir, així que vaig sortir a un pas lent però segur. De sortida, ben aviat, vam haver de pujar una muntanya, amb un fort percentatge de desnivell. Em costava molt esforç avançar. El cansament acumulat, les pedres i la pujada m’estaven destrossant les cames. Va ser aleshores que em vaig recordar del missatge de la meva germana. Em vaig mirar els braços, tristament, i em vaig preguntar què hi tenia de bo en aquells braços esprimatxats, petits i llargaruts. I vaig començar a veure-hi un no sé què. Sense dubte, el millor que tenien en aquelles alçades de la competició era un bronzejat d’escàndol, també em vaig adonar que, tot i que prims, estaven fibrats, però sobretot vaig veure que no els estava traient prou profit. Vaig començar a arquejar-los amb més força i, a poc a poc, el dolor de les cames va anar desapareixent, gairebé sense adonar-me’n. Va ser inevitable que em sentís malament per la burla que havíem fet la nit anterior, a la haima.

Però ni aquella va ser l’única ocasió en què em vaig sentir malament durant l’etapa ni la frase del chi kung em va poder ajudar amb el següent problema amb què m’havia d’enfrontar. Al km. 11 hi havia un primer punt de control. Hi vaig arribar mig tocat, era una mica estrany, però no havia acabat de trobar un ritme que em fes sentir còmode. Vaig carregar els bidons, em vaig remullar el cap i, havent deixat el control enrere, vaig fer una parada tècnica per a necessitats fisiològiques…de primer nivell. I en aquell moment va ser quan em vaig espantar de debò. El líquid que sortia del meu cos no era orina, més o menys espessa, directament era sang, totalment vermella. Vaig recordar que dues nit abans, durant l’etapa llarga, ja m’havia fet la sensació que treia sang, però vaig pensar que el llum del frontal i el meu esgotament m’estaven enganyant. Allà, en canvi, ho veia clar. No volia comentar res als metges, ja que m’haurien fet parar i potser fins i tot haurien posat fi a les meves esperances d’acabar l’etapa i, per tant, de completar la Marató de Sables. No sabia què tenia però imaginava que tindria relació amb una deshidratació.

Vaig decidir continuar endavant. Vaig comentar-li el problema a un amic, demanant-li que si em passava alguna cosa expliqués als metges el tema de l’orina…perquè anessin directament al problema. Vaig beure tanta aigua com vaig poder i vaig tornar a arrencar. El ritme havia de ser molt suau, no havia de patir gens ni mica. A poc a poc vaig arribar al segon control. Vaig carregar l’aigua que em corresponia i vaig aprofitar les ampolles mig buides que deixaven els altres corredors per tornar a carregar els meus dipòsits. Tenia l’estómac ple però m’havia d’obligar a seguir bevent. Estava vivint una marató estranya. El ritme lent i les preocupacions per l’orina m’havien fet arribar a la mitja marató sense desgastar-me gairebé gens i des d’aquell punt vaig anar “recollint cadàvers” d’aquells aventurats que no havien valorat com es mereixen els 42 kms de la distància de Fil.lípides. Se’m va recuperar l’ànim i, sense buscar-ho, vaig augmentar el ritme. Avançar corredors va ser una constant fins al final de la marató. Vaig creuar la línea d’arribada en 4 hores i 43 minuts, en la posició número 67, després d’un dia molt arriscat.

Amb el pas de les hores, els litres d’aigua que vaig seguir bevent i el descans, tot va tornar a la normalitat…i al seu color. A la tarda em vaig assabentar que altres corredors havien patit el mateix problema i que, simplement (paraules dels metges), es tractava d’una deshidratació. Vaig cometre una imprudència però em va sortir bé. Malgrat tot, no n’estic ni content ni satisfet. No me’n sento orgullós. Però en aquell lloc i en aquell moment, continuar era l’única solució que em passava pel cap. El problema és que, sent com sóc, crec que si ho tornés a viure, tornaria a prendre la mateixa decisió.