MÒNICA AGUILERA, UN EXEMPLE A SEGUIR

Avui n'he fet 10, per sota de 5, la tirada més llarga i a millor ritme des que vaig tornar de Sables. Sembla una broma, oi? El genoll segueix millorant però no acabo de fer net, així que prefereixo anar amb compte. Quan parlo amb companys que van ser amb mi al desert, em reconforta veure que, la majoria, també estan fotuts. Dits, peus, turmells, genolls, quàdriceps...qui més qui menys, gairebé cadascú té alguna història. Però dic gairebé perquè també hi ha aquells que són diferents. La Mònica Aguilera, campiona femenina a Sables'10 i cinquena en aquesta últmia edició, és el millor exemple d'aquest grup reduït. Va acabar Sables fotuda i amb els mateixos mals que la resta, però no es va quedar de braços plegats, pensant el que hauria pogut ser.

Va iniciar la recuperació, entrenant-se damunt de la bicicleta, per evitar els impactes musculars que produeix córrer. Mentre la majoria anem recuperant-nos amb una calma exagerada, corrent mitja horeta un dia, 45 minuts l'altre i res de res els tres següents, ella, lluitadora i patidora com ben pocs, es va endinsar en una nova aventura, la Transvulcania: 83 quilòmetres d'una tirada, amb un desnivell acumulat superior als 4.000 metres. És un autèntic roc, incansable, duríssima. Tant, que es va imposar a la pròva de Canàries, demostrant que segueix estant allà i que val la pena seguir-hi confiant. Més detalls del seu triomf els trobareu a elblogdemonicaaguilera. Des d'aquí, només vull confessar-li la meva admiració, felicitar-la i animar-la a continuar.