EL KILIMANJARO NO M'ESPERAVA

Era jo (i no la muntanya), qui havia programat aquella cita. No li vaig consultar si em voldria rebre i acollir entre les seves glaceres. Vaig decidir provar-ho, anar-hi amb la millor de les intencions i veure què podia fer. Des que fa un munt d’anys vaig pujar a l’Aneto amb en Josep Beas i en Josep Maria Fàbregas (mai us ho podré agrair prou) el mal de cap m’ha fet companyia en totes i cadascuna de les expedicions d’altitud. El Tajumulco (Guatemala), el Misti i el Chachani (Perú) o el Khala Pattar (Nepal), no n’hi a cap que se’n salvi, tots m’ho han fet passar malament. Tot i això, sabent-ho i tenint-ho present, decideixo anar-me’n a Tanzània a intentar pujar el sostre d’Àfrica, el Kilimanjaro, de 5.895 metres. La pregunta és massa tòpica: per què. La resposta no ho és tant, de fet no tinc clar que en sigui la correcta: perquè confio que la meva facilitat a patir aquest tipus de dolors vagi minvant amb el pas del temps i l’augment d’experiència en la muntanya.



Des de baix no s'aprecia la bellesa del cim



El cas és que la muntanya era allà i jo la volia pujar. Vam contractar l’ascens en sis dies, per poder fer una mica d’aclimatació, en un ascens progressiu a través de la Ruta Machame. La porta d’entrada al Parc del Kilimanjaro és a 1.800 metres i la primera nit ja la vam passar a 3.000. Els primers símptomes ja apareixien, però un te calent, seguit d’un bon sopar, hi van posar remei amb facilitat. Les sensacions es van anar repetint dia rere dia: mal de cap durant la part final de la caminada, que s’esvaeix després de menjar a la tenda.

Una tenda que quan arribàvem al campament ens trobàvem ja muntada. Al Kili t’obliguen a contractar guia, cuiner i un mínim de camàlics, que carreguen el pes necessari perquè els turistes no ens cansem més del compte. Desmunten la tenda quan nosaltres ens posem a caminar, ens avancen pel camí i la tornen a muntar abans que puguem ensumar el final d’etapa. Realment, el gran mèrit de pujar (o no) al Kilimanjaro és el seu.



Tenda petita i somriure inicial



La rutina de l’ascens era cada dia la mateixa. Despertadors a les sis, esmorzar mitja hora més tard i sortida a les set. Dinàvem pel camí, arribàvem al campament, preníem un te amb crispetes (sí, sí, crispetes!!!) i descansàvem fins l’hora de sopar, que acabava sent sempre al voltant de les set. El menú no variava gaire: pasta amb salsa de tomàquet, pastanaga i ceba, mooolta ceba, una amanida (que jo no provava mai) i fruita. Després del sopar, en Robert, el guia, entrava a la tenda i ens feia el briefing del dia següent.

L’últim dia abans de l’atac al cim, però, tot va ser diferent. L’etapa va ser més llarga del normal i no vam arribar al campament fins les sis de la tarda, temps justet per a un soparet ràpid i descansar o dormir (per damunt dels 4.500 metres, aquesta darrera alternativa es presentava com una quimera per a mi). A les onze de la nit, toc de diana, i a la mitjanit sortíem abrigats amb un munt de roba que no havíem utilitzat fins aquell moment. Els -15ºC convertien en necessària qualsevol peça de roba extra.

El ritme de sortida va ser més lent que els dies anteriors i la resta de grups ens anaven avançant. Tot i que no m’agrada que em superi ningú, en aquest medi no m’importava. Em sentia fort, sobrat de cames i braços, però el maldecap de sortida anunciava una jornada complicada. Vaig anar bevent i menjant tant com vaig poder, sense tenir set ni gana. Però el malestar es generalitzar i, a més, no feia més que augmentar. Perillava l’èxit de l’aventura.

Després d’una parada per descansar i beure vaig patir el pitjor moment. Ens trobàvem per damunt dels 5.400 metres i sentia que el cap em podia esclatar en qualsevol moment. M’imaginava els meus companys recollint-lo en petits bocinets...Aleshores, però, vaig recordar una imatge que ho va canviar tot: un atleta japonès, a la Marató de Sables que, en l’etapa llarga (82 kms.) va arribar pràcticament arrossegant-se, recolzat sobre els seus bastons. El patiment d’aquest últim classificat d’una etapa mortal per a tothom, em va fer veure que sempre es pot anar més enllà, que sempre n’hi ha un que pateix més que tu i que el que cal fer és no donar-se per vençut.

Va ser en aquell moment quan vaig sentir que ho aconseguiria. Va ser aleshores quan unes llàgrimes escadusseres van començar a relliscar-me cara avall. No vaig canviar el ritme, no vaig modificar res, no tenia cap pressa. Els antecedents que m’acompanyaven havien fet que el Kilimanjaro no m’estigués esperant, tot estava escrit perquè em convertís en una de les seves víctimes. Però el cim no s’havia de moure i jo hi arribaria, n’estava convençut.

L’últim tram de pujada es va fer molt llarg. Els primers raigs de sol començaven a aclarir una mica el panorama. Érem damunt dels núvols, girava la vista enrere i la imatge feia tremolar. Tornava a fixar-la endavant i la motivació augmentava. L’adrenalina es va disparar a l’Stella Point, l’avantcim. Allà ja ho teníem, només quedava un passeig fins a l’Uhuru Peak. El passeig es va allargar durant gairebé tres quarts d’hora, en què el cap no va deixar de recordar-me que volia baixar, com més aviat millor.



Al cim de l'Àfrica, impossible amagar la felicitat que se sent



Abans però, vaig voler gaudir de l’èxit amb la Paz, la seva ascensió va ser per emmarcar, així com amb els dos guies que ens van acompanyar, en Robert i en Satur. Gràcies a tots ells vaig aconseguir el meu propòsit. Per culpa de tots tres, la idea de seguir pujant muntanyes seguirà neguitejant-me. Fins que en trobi una altra que em motivi prou. M’oblidaré dels maldecaps i m’hi llençaré. A patir, com sempre.