COM ELS CRANCS

Em pregunto per què i no trobo resposta. De vegades, el cos no respon de la forma com esperem i es comporta d’una manera inexplicable. Aleshores comencem a analitzar detalladament tot el que hem fet i intentem trobar explicacions que ens satisfacin i ens permetin reduir la decepció que sentim. La que vaig viure ahir, sense dubte, em va deixar preocupat. Era el dia indicat per fer les set voltes, el test que tantes ganes tenia de fer. Si divendres passat, que sortia amb la mateixa mentalitat, només en vaig fer cinc, ahir també em vaig quedar a una volta de completar l’entrenament.

Jo no sóc d’aquells que es fa el ronsa, m’agrada acabar les coses que començo. I més, si es tracta d’entrenaments. Però no ho vaig poder evitar. Va ser un dia desastrós. Per evitar pagar un ritme inicial excessivament ràpid vaig sortir lent, a 4’11” el primer quilòmetre, i el pas per la primera volta el feia en 16’16”. Si fallava no seria per un desgast prematur. En la segona em vaig posar les piles i vaig aconseguir un 15’45” que em feia veure que les coses rutllaven i que l’havia encertat de ple. Però estava molt equivocat. En la tercera volta anava tant còmode que creia que la lentitud del ritme que em marcava el rellotge era fruit d’una relaxació meva. Quan vaig intentar accelerar el pas, les cames no em van respondre, es van declarar rebels i em van abandonar a uns 15’53” que ja em feien intuir el calvari que em tocaria viure. Duia només 12 kms. de test, així que vaig seguir endavant. La mitjana va començar a superar els 4 minuts per quilòmetre, 16’06”, en la quarta. No em volia rendir. Com a mínim, no ho volia fer sense entregar-me una mica més que l’últim dia. La cinquena volta va ser per emmarcar (16’18”), però les penúltimes voltes sempre acostumen a tenir truc, ja que sovint em reservo una mica de cara a l’última. En aquest cas no m’havia guardat res i en la sisena i definitiva vaig estar a punt de batre tots els rècords negatius. Únicament l’orgull de l’últim quilòmetre (3’55”) va evitar que fos la pitjor volta de totes (16’12”). En total, 24 kms en 1h 36’30”, a una mitjana de 4’01”!!!

Totalment abatut, sense forces, assedegat i decebut, vaig arribar al cotxe. La ment era l’única cosa que funcionava i vaig ser capaç d’hidratar-me, menjar-me un plàtan i començar a fer estiraments...mentre m’anava preguntant per què. Explicacions o teories en tinc algunes (abans d’ahir vaig anar a que em fessin un massatge i em van deixar les cames toves; vaig anar a córrer tard i, casualment, la temperatura va pujar una bona colla de graus; dilluns vaig fer 20 quilòmetres, dimarts, 15 i el cos ho va pagar dimecres) però la realitat és que, tot plegat, em recorda massa a l’experiència que va viure en Joan Prats fa alguns anys. De la nit al dia es va trobar anèmic perdut i, per molt que corria, acabava fos, rendint molt per sota de les seves possibilitats. No sé si el que tinc realment és una anèmia, però intentaré posar-hi remei d’una o altra forma. El que no puc fer és continuar avançant enrere, com si fos un cranc.