Potser no hi havies pensat abans, potser t'agrada córrer però no et criden l'atenció les distàncies extremadament llargues. Potser ets d'aquells que pensen que, simplement, són coses de bojos. Jo, també. Però un bon dia t'hi trobes ficat, no saps ben bé com.
Recordo que va ser fa més de deu anys quan, amb els amics, vam córrer la Matagalls-Montserrat. Sortíem en Josep Maria Fàbregas, en Manel Alcalà, en Josep Beas, en Marc Fontanals i jo. La tirada és prou llarga com perque ens ho prenguéssim amb calma, però des del començament ja vam trencar el primer pacte i vam apretar més del compte per intentar avançar corredors abans que el camí es fes més estret i es formessin llargues cues de gent. Aquella aventura va acabar de matinada. En Manel va haver d'abandonar per una lesió, en Fàbregas i en Beas van anar fent, amb el seny que dóna l'experiència, i en Marc i jo vam arribar junts a l'última pujada a Montserrat on, a mi, se'm van esgotar les forces. Un glucosport regalat pel meu immediat perseguidor em va donar la vida i em va ajudar a finalitzar la meva primera ultra.
Va ser una experiència fantàstica i inoblidable però ara que ho miro des de la perspectiva que dóna el pas dels anys, em penedeixo de no haver-la fet tota els cinc amics junts, aquells que la vam començar. Potser no hauria de comparar una prova individual d'una altra en equip, com és la Trailwalker, però la vivència de dissabte passat, en aquest sentit, la supera amb escreix.
L'objectiu era arribar a Sant Feliu, però era arribar-hi tots quatre junts, després d'haver corregut tots quatre junts durant 100 quilòmetres. En el transcurs de la prova vam veure molts equips que anaven desmembrats. Passàvem corredors que anaven sols, que tenien la resta del seu equip més endavant. I quan els mirava veia en els seus ulls un punt d'enveja per la imatge compacta que oferíem l'Arcadi, els Bonastres i jo. En una prova tan llarga tothom passa moments complicats. I si ara els uns ajuden els altres, més endavant seran els altres, els que tiraran del carro. La unió fa la força. No cal tenir gaires llums per saber que si els seus companys els haguessin acompanyat en tot moment, si haguessin fet el possible per mantenir-se junts, els uns i els altres, haurien gaudit més de la prova.
Ho vaig aprendre en aquella Matagalls-Montserrat i ho vaig posar en pràctica a la Trailwalker. D'aquesta manera s'explica per sí mateixa aquesta fotografia de l'arribada a Sant Feliu. Les cares ho diuen tot.
 |
| Alegria, felicitat, satisfacció... |
No sé quan tornaré a córrer una cursa de llarga distància, ara mateix encara m'he de recuperar anímicament i física d'aquest últims esforç. Hi ha algunes possibilitats que repeteixi, el proper 14 de juliol, a la Isostar Desert Marathon, que es disputa al desert dels Monegros. Encara no ho sé segur. Però el que tinc clar és que (lesions a part) si surto acompanyat, arribaré acompanyat.
4 comentaris:
La unió fa la força i encara que parlem d'un esport individual, en molts moments, no només en una cursa per equips com aquesta, es tracta d'un esport d'equip, de conjunt, d'amics que comparteixen la mateixa passió i les mateixes il·lusions. Els pre i els post curses són prou estimulants a nivell col·lectiu com per entendre el món atlètic en un àmbit molt més ampli que el simple fet de córrer sol.
Una gran metàfora de la vida!
(estic filosòfica, després de la nit drexleriana d'ahir!).
Un article molt maco i sensible, sense estadístiques ni marques però amb màximes pulsacions!
Andrea, no et conec de res, però també vaig estar al Coliseum ahir gaudint del Drexler, grandíssim concert.
Perdona, Sebas, no és la meva intenció fer d'això un xat, ni res per l'estil, però valia la pena fer la menció musical.
Si el concert va estar bé, me n'alegro. Cap problema. Afortunats!!!
Publica un comentari a l'entrada