El genoll de la Paz va queixar-se de forma notòria i els últims dotze quilòmetres de ruta, entre Santa María la real de Nieva i Nava de Asunción els vam haver de fer caminant.
Abans, però, vam gaudir del pas per Los Huertos, un oasi entre camps de blat, i vam patir un tram dur per una antiga via de tren (les vies se les han endut, però hi ha deixat les pedres que les amarraven...i no hi ha manera de no trepitjar-ne...durant un bon grapat de quilòmetres) que es va acabar fent molt pesat.
Abans, però, vam gaudir del pas per Los Huertos, un oasi entre camps de blat, i vam patir un tram dur per una antiga via de tren (les vies se les han endut, però hi ha deixat les pedres que les amarraven...i no hi ha manera de no trepitjar-ne...durant un bon grapat de quilòmetres) que es va acabar fent molt pesat.
Un dels millors records que ens quedarà d’aquesta etapa serà l’alberg on vam passar la nit: una plaça de toros. L’ajuntament ha habilitat la sala on es canvien els toreros per als esforçats peregrins...que pels volts del mes de setembre, durant la festa major, han d’emigrar cap a un altre alberg improvisat. Els toros, a Nava de Asunción, són una de les grans atraccions de les festes.
L’endemà vam sortir de Nava, amb energies renovades i un genoll esguerrat...que podia soportar una mica més de dolor. Així vam anar avançant cap a Coca, on tenen un antic castell que fa patxoca, i després cap a Alcazarén. Allà hi vam fer cap poc abans de les tres de la tarda, 35 quilòmetres després de la sortida. El poble no és gran cosa, com la majoria de la zona, però la gent és molt acollidora. En els tres dies de marxa que dúiem no ens havíem trobat amb cap peregrí, ni pels camins ni als albergs. Fins que vam trucar a la porta de l’alberg d’Alcazarén i ens van obrir una parella d’estonis, tamany XXL. Feien el camí des de Madrid i l’anaven combinant amb visites culturals (l’endemà s’agafaven l’autobús per anar a visitar Valladolid).
La quarta etapa, de 37 kms, ens va dur fins a Ciguñuela, un altre petit poblet. Va ser una jornada plàcida, per a mi, amb un final interessantíssim en què vaig deixar anar un munt d’energia acumulada. De sortida vam anar avançant al costat del riu Edesma, ben fresquets, fins que aquest es creua amb l’Adaja. Allà vam tornar al panorama habitual dels camps de blat i les escasses zones verdes. Puente Duero ens va canviar una mica la perspectiva del dia, que va fer un tomb radical quan vam arribar a Simancas. Sí, senyor!!! Quin poble més bonic. Ha estat la troballa del Camino, una de les imatges més impressionant. El pont és preciós; el castell, també.
Però a Simancas no hi ha alberg per quedar-s’hi, així que vam haver de tirar fins a Ciguñuela, que és a sis quilòmetres...bona part dels quals fan pujada. La Paz seguia sense genolls i en ascensos i descensos ho passava pitjor. Així que quan ja érem a un parell de quilòmetres del poble em vaig avançar (bàsicament per anar encarregant l’entrepà de pernil que ens havíem de cruspir) i em vaig posar a córrer com si no dugués una motxilla a l’esquena i com si allò no fes pujada. Va ser un moment moooooolt dolç.
A Ciguñuela aprofiten l’alberg (de grans dimensions i millor qualitat) per a fer-hi exposicions. La que tocava aquells dies era una d’una pintora de la localitat i els veïns s’hi van anar apropant al llarg de tota la tarda. Entre ells, vaig tenir l’honor de conèixer Santiago Noséquèmés, guanyador d’una medalla de bronze als JJOO de Munic’72. Hi vaig estar parlant durant gairebé dues hores, un home entranyable. El problema és que alguna de les dades que em va donar no em devia quedar ben guardada a la memòria: quan busco a internet descobreixo que als Jocs de Munic, Espanya només va aconseguir una medalla...en boxa. I en l’equip de tir olímpic no hi consta cap Santiago. Investigaré amb calma i en trauré l’entrellat. Segur!!!
A Ciguñuela vam compartir alberg altra vegada amb els estonis. I a última hora de la nit van aparèixer un parell de ciclistes amb els quals vam compartir habitació.
La cinquena etapa va ser l’última d’aquesta aventura estiuenca pel Camí de Santiago. 14 quilòmetres després de Ciguñuela, el genoll de la Paz es va negar a continuar, ara sí, de forma definitiva. Ni el simpàtic nom de la localitat de Wamba (nom d’un antic rei castellà) ni els paratges espectaculars que vam anar travessant, res va impedir que el dolor minvés prou com per afrontar una altra etapa.
Ens vam plantar a les sis de la tarda a Medina de Rioseco, després de 38 kms, i vam anar a descansar al convent que hi ha a l’entrada del poble (bonic poble, per cert, dels que més valen la pena al llarg d’aquesta primera part de la ruta). Al convent hi vam estar de meravella, érem els únics peregrins, i ens vam cuinar un bon plat de pasta i vam veure la final de l’Eurocopa en una sala d’estar, tota per a nosaltres dos.
I així va anar-nos aquesta part de la ruta. Ara, així que anem tenint dos o tres dies per fer una escapada, anirem avançant. Mentrestant, tots els esforços queden concentrats en la Isostar Desert Marathon. En 10 dies el repte dels Monegros em tornarà a posar a prova les forces, la resistència i la capacitat de patiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada