MADRID-BARCELONA O L'EMBRIÓ D'UN NOU REPTE

(Versión en castellano al final del artículo)

Si no te'n planteges un no sortiràs d'aquest cercle viciós.

Feia temps que tenia ganes d'il·lusionar-me amb alguna cosa relacionada amb l'esport. Després de moltes maratons i algunes curses d'ultradistància (tant pel desert com per la muntanya), vaig haver de parar de cop. No sé si tornaré a córrer. Però no em quedo de braços plegats deixant que passi el temps.

En aquests onze anys que fa que visc a Madrid he anat moltes vegades en cotxe a Barcelona. I sovint, quan passava per certes zones, lamentava la pressa del viatge, que m'impedia parar a gaudir dels llocs. O, com a mínim, veure'ls de prop. Això, per fi, ja té solució.

De moment només és una idea. Però se m'ha ficat entre cella i cella i la penso dur a terme: aquest estiu aniré a Barcelona en bicicleta. Tot va sorgir l'altre dia, quan anava amb una motxilla a  l'esquena, dalt de la meva Canondale, fent encàrrecs per diferents cuitats-dormitori de l'extraradi madrileny. M'hi vaig acabar passant tres horetes, en què em van sortir 77 quilómetres. La distància fins a Barcelona no tinc intenció de fer-la en un sol dia (no estic per grans bogeries, ara mateix), però confio no haver d'invertir-hi gaire més d'una setmana. Tot i això, en realitat prefereixo que la curada del repte la vagi marcant la mateixa aventura.

La intenció és anar fent, a poc a poc. Gaudir del camí, del paisatge, de les pedalades, de la suor, del cansament... i de la il·lusió d'il·lusionar-me per tornar a fer esport.

Ruta, parades, avituallaments o material seran algunes de les meves preocupacions d'aquí al mes de juny. Però la principal serà una altra. Cal que em prepari bé, físicament.

MADRID-BARCELONA O EL EMBRIÓN DE UN NUEVO RETO

Si no te planteas uno no saldrás de este círculo vicioso.

Hacía tiempo que tenía ganas de ilusionarme con alguna cosa relacionada con el deporte. Después de muchos maratones y algunas carreras de ultradistancia (tanto por el desierto como por la montaña), tuve que parar de golpe. No sé si volveré a correr. Pero no me quedaré quieto, esperando que pase el tiempo..

En estos once años que llevo viviendo en Madrid he ido muchas veces en coche a Barcelona. A menudo, cuando pasaba por ciertas zonas, lamentaba la prisa por el viaje, que me impedía parar a disfrutar de los lugares de paso. O, por lo menos, verlos de cerca. Pues por fin voy a hacerlo.

De momento sólo es una idea. Pero se me ha metido entre ceja y ceja, y la pienso llevar a cabo. Este verano iré a Barcelona en bicicleta. Todo surgió cuando pedaleaba con una mochila en la espalda, encima de mi Canondale, haciendo recados por distintas ciudades dormitorio del extrarradio madrileño. Me acabé tirando tres horas, en las que me salieron 77 kilómetros. La distancia hasta Barcelona no pienso hacerla en un día (tampoco estoy para locuras, ahora mismo), pero confío no tener que invertir mucho más de una semana. Aunque, en realidad, la duración del reto prefiero que la vaya marcando la propia aventura.

La intención es ir avanzando, poco a poco. Disfrutar del camino, del paisaje, del pedaleo, del sudor, del cansancio... y de la ilusión de ilusionarme por volver a hacer deporte.

Ruta, paradas, avituallamientos o material serán algunas de mis preocupaciones des de hoy mismo hasta el mes de junio. Pero la principal será otra. Tendré que prepararme bien, físicamente.