Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chris Froome. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chris Froome. Mostrar tots els missatges

dilluns, 1 d’agost del 2016

FER UN FROOME PERÒ A LA INVERSA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

De tant en tant em passa que em trobo davant de situacions inesperades, gens habituals, que em suposen un contratemps i que m'obliguen a modificar els plans i la forma de fer les coses. La d'ahir en va ser una d'aquelles. Havia quedat a Miraflores de la Sierra amb els triatletes d'Alcobendas, per fer una jornada de ports de muntanya. Després de conduir 70 quilòmetres en cotxe des de Madrid per arribar a les faldes de la sierra, vaig adonar-me que havia agafat la bossa de calçat equivocada i allà on hi havia d'haver unes vambes de ciclisme, amb les cales corresponents, em vaig trobar unes fantàstiques Asics Nimbus d'atletisme, poc pràctiques per als pedals automàtics de la bicicleta.
Vaig estar temptat d'agafar el cotxe, tornar cap a casa i sortir per allà en una ruta planera, però m'agrada massa pujar muntanyes. Així que quan m'acomiadava dels companys, algú em van suggerir que provés de pujar a Morcuera, a veure què tal m'anava amb les vambes.
Dit i fet.


Tot i que no anava còmode (aixecar-me del selló i augmentar la cadència de les pedalades em feien ballar els peus...) vaig decidir continuar. Em sentia estrany, suposo que com Chris Froome al Mont Ventoux, però a la inversa. Ell buscava una bicicleta; jo, unes cales. Ell havia corregut com un ànec, jo pedalava sense destresa.
Afortunadament, ahir, va ser un dia tranquil i no hi va haver batalles.
Ascensos a Morcuera, Navafría i Canencia, que sumen de cara al repte pirinenc d'aquesta setmana. Després de deu dies a Mallorca i Menorca, sense bicicleta però corrent i nedant, arribo amb ganes de fer ports de muntanya, però conscient que no estic en el millor moment.

Això sí, abans de sortir revisaré bé la bossa de material.



HACER UN FROOME PERO INVIRTIENDO LOS PAPELES

De vez en cuando me pasa, que me encuentro ante situaciones inesperadas, nada habituales, que me suponen un contratiempo y que me obligan a modificar los planes y la forma de hacer las cosas. La de ayer fue una de esas. Había quedado en Miraflores de la Sierra con los triatletas de Alcobendas,para hacer una jornada de puertos de montaña. Después de conducir durante 70 kilómetros, en coche desde Madrid, para llegar a las faldas de la sierra, me doy cuenta de que había cogido la bolsa de calzado equivocada. Donde se suponía que había unas zapatillas de ciclismo, con sus calas correspondientes, aparecieron unas fantásticas Asics Nimbus de atletismo...poco prácticas para los pedales automáticos de la bicicleta.
estuve tentado de coger el coche y volver hacia casa, para salir por las carreteras llanas más cercanas a casa. Pero me gusta demasiado subir. Y ante la primera sugerencia que me hicieron de probar un puerto con las Asics y comprobar cómo iba con las zapatillas, me tiré de cabeza.
Dicho y hecho.

A pesar de que no iba cómodo (levantarme del sillín y aumentar la cadencia de pedaleo me hacían bailar los pies, con una cierta inestabilidad) decidí continuar. Me sentía extraño, supongo que como Chris Froome en el Mont Ventoux, pero con los papeles invertidos. Él buscaba una bicicleta, yo unas calas. Él había corrido como un pato, yo pedaleaba sin destreza.
Afortunadamente, ayer fue un día tranquilo y no hubo batallas. Ascensos a Morcuera, Navafría y Canencia que suman, de cara al reto pirenaico de esta semana. Tras diez días en Mallorca y Menorca sin tocar la bicicleta, pero corriendo y nadando, llego con ganas de subir puertos de montaña, aunque consciente de que no estoy en mi mejor momento.
Eso sí, antes de salir revisaré bien la bolsa de material.

diumenge, 20 de març del 2016

CAURE I AIXECAR-SE. TORNAR A CAURE I TORNAR A AIXECAR-SE.

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
Després de la recaiguda tocava deixar passar una setmana per tal que el temps reduís la inflamació i les molèsties. A continuació, calia tornar a reforçar la zona en qüestió i tornar-ho a intentar. I d'això no me'n cansaré. Ahir dissabte ja vaig sortir a córrer. Quatre minuts. Només. Però sense dolores ni molèsties de cap tipus. 
Avui tenia ganes de provar amb algun minuet més, però he preferit estar-me'n. I, aprofitant que al final la pluja no s'ha deixat veure, he sortit en bicicleta. 70 quilòmetres pels voltants de Madrid (Madrid [Ventas]-Mejorada del Campo-Arganda del Rey-Loeches-Torrejón de Ardoz-Mejorada del Campo-Madrid [Ventas]), sense vent, a bon ritme i amb un company inesperat. M'ha passat com un avió en la recta que hi ha abans d'arribar a Arganda del Rey i m'hi he enganxat al darrere. Després d'uns minuts d'acostumar-me al seu ritme, he tret el cap per dir-li que seguia al seu darrere...però que no li podia oferir relleus. I vet aquí que m'ha dit que ja li anava bé, que no el passés, que estava entrenant-se amb el potenciòmetre, una nova eina que està fent furor en l'univers de les dues rodes. Els ciclistes que utilitzen aquest dispositiu pedalen sempre fent la mateixa quantitat de força. És a dir, que en terreny pla pedalen amb una determinada intensitat, i quan arriba una baixada no es deixen anar per la inèrcia del descenso, sinó que segueixen fent força. I, en canvi, a les pujades, tampoc fan més força del normal, per tal d'intentar mantenir el ritme, sinó que mantenen la força de les pedalades, independentment de la inclinació del terreny. La primera vegada que vaig saber de l'existència dels potenciòmetres va ser en una etapa del Tour de França, en què Chris Froome va fer una autèntica exhibició. No va respondre las atacs explosius dels rivales i no li va importar perdre contacte amb el grup de favorits. Es va mantenir fidel al potenciòmetre, que li marcava la força máxima que li podia exigir al seu cos fins al final de la pujada. I li va sortir de maravilla.. I ara ho utiliza moltíssima gent.
El company de ruta ha resultat ser un ciclista que competeix en categoria MASTER i que no va gens malament. Es diu Jesús Nieto. Li seguiré la pista. Espero que li vagi bé i que un altre dia ens tornen a trobar. 
Demà, si tot va bé, després de la sessió d'exercicis al gimnàs, tornaré a córrer. A peu. Una estoneta més.


CAER Y LEVANTARSE. VOLVER A CAER Y VOLVER A LEVANTARSE.

Después de la recaída tocaba dejar pasar una semana para dejar que el tiempo redujese la inflamación y las molestias. A continuación, había que volver a reforzar la zona en cuestión y volverlo a intentar. Y no me cansaré de hacerlo. Ayer sábado ya salí a correr. Cuatro minutos. Solamente. Pero sin dolores ni molestias. 
Hoy tenía ganas de probar con algún minuto más, pero preferí ahorrármelo. Y, aprovechando que la lluvia anunciada no se ha dejado ver, he salido en bicicleta. 70 kilómetros por los alrededores de Madrid (Madrid [Ventas]-Mejorada del Campo-Arganda del Rey-Loeches-Torrejón de Ardoz-Mejorada del Campo-Madrid [Ventas]), sin viento, a buen ritmo y con un compañero inesperado. El que me ha avanzado en la recta que hay antes de entrar en Arganda del Rey. Me ha pasado como un avión y me he pegado a su rueda. Tras unos minutos necesarios para acostumbrarme a su ritmo, he sacado la cabecita para informarle que seguía detrás...si no le importaba...pero que no le podía ofrecer relevos. Y mira por dónde, me ha dicho que no le importaba y que ya le iba bien que no le relevase, ya que estaba entrenándose bajo la guía del medidor de potencia, una nueva herramienta que está causando furor en el universo de las dos ruedas. Los ciclistas que utilizan este dispositivo pedalean siempre haciendo la misma cantidad de fuerza. Es decir que, en terreno llano van a una cierta intensidad de pedaleo y cuando llega una bajada (en lugar de relajarse y dejarse llevar) siguen pedaleando a esa misma intensidad. En las subidas, en cambio, tampoco hacen esfuerzos por mantener la velocidad. Siguen atendiendo a lo que les marca el dispositivo. La primera vez que supe de la existencia de los potenciómetros fue en una etapa del Tour de Francia en la que Chris Froome dio una auténtica exhibición. No respondió a los ataques explosivos de sus rivales, sin importarle quedarse cortado del grupo de favoritos. Pero se mantuvo fiel al potenciómetro, que le marcaba la fuerza máxima que podía exigirle a su cuerpo hasta el final de la subida. Y le salió de maravilla. Y ahora lo utiliza muchísima gente. 
El compañero de ruta ha resultado ser un ciclista que compite en la categoría MASTER y que lo hace bastante bien. Se llama Jesús Nieto. Le seguiré la pista. Espero que le vaya bien y que, otro día, volvamos a encontrarnos.
 Mañana, si todo va bien, después de la sesión de gimnasia, volveré a correr. A pie. Un ratito más.