KO I ADÉU A ARANJUEZ. NOMÉS EM QUEDA UNA BALA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Divendres al matí havia quedat amb en Francesc Guim. Sempre és interessant compartir quilòmetres amb el cosí bo. De tant en tant, quan s'apropa a Madrid per feina, m'avisa i fem una volta pel Retiro. Però ahir, així que vaig entrar al parc, em vaig adonar que m'acabava de lesionar. Uns metres abans d'arribar-hi vaig sentir una fiblada al besó esquerre. El múscul (o algun tendó) es va contreure i ja no va deixar de fer-me mal. Amb en Francesc, doncs, va ser un hola i adéu. No vam córrer junts, me'n vaig tornar cap a casa, gairebé arrossegant-me.

A les portes del Retiro amb en Francesc

La lesió no em permetrà córrer demà la Carrera Popular Villa de Aranjuez, on tenia previst intentar baixar de 37'30", el meu repte per a aquesta recta final del 2017. Els entrenaments d'aquests últims deu dies em feien pensar que podia estar a prop d'aconseguir-ho. Però em quedaré amb les ganes de saber-ho. I, sobretot, ese m'escapa una de les dues bales que tenia. Ara, ho hauré d'apostar tot a la Sant Silvestre Vallecana.
Això, sempre i quan em recuperi. Al cap i a la fi aquesta, i no cap altra, és la prioritat número 1.


KO Y ADIÓS A ARANJUEZ. SÓLO ME QUEDA UNA BALA

El pasado viernes, por la mañana, había quedado con Francesc Guim. Siempre es interesante compartir kilómetros con el primo bueno. De vez en cuando se pasa por Madrid, por trabajo, me avisa y damos una vuelta por el Retiro. Pero ayer, tan buen punto llegué al parque, supe que me acababa de lesionar. Unos metros antes de llegar sentí un pinchazo en el gemelo izquierdo. El músculo (o algún tendón) se contrajo y ya no dejó de dolerme. Con Francesc, pues, sólo fue un hola y adiós. No corrimos juntos, me volví hacia casa, casi arrastrándome.

En la puerta del Retiro, con Francesc

La lesión me impedirá correr mañana la Carrera Popular Villa de Aranjuez, en la que tenía previsto intentar bajar de 37'30, mi reto para esta recta final de 2017. Los entrenamientos de estos últimos diez días me hacían pensar que podía estar cerca de conseguirlo. Pero me quedaré con las ganas de saberlo. Y, sobretodo, se me escapa una de las dos balas que tenía. Ahora, lo tendré que apostar todo a la Sant Silvestre Vallecana.
Eso, siempre y cuando me recupere. Al fin y a cabo ésta, y no otra, es la prioridad número 1.

PODRIA DIR QUE TORNO A CÓRRER

(Traducción al castellano al final del artículo)
L'altre dia vaig córrer mitja hora sense dolor. Sense dolor mentre corria i sense dolor l'endemà. Ni el dia després de l'endemà.

Va ser per Nadal que vaig anar a veure el doctor Carles Pedret per primera vegada. Aquests dos últims anys havia anat perdent la confiança en els metges, en general i en els seus mètodes de recuperació. No hi havia manera de trobar la tecla correcta per als meus genolls. I no la trobaven perquè no miraven on havien de mirar. Fins que en Carles Pedret em va dir que tot venia dels malucs.

Quan vaig sentir que m'ho deia, se'm va caure l'ànima als peus ("una altra vegada una altra història diferent!!!", vaig pensar). Després que m'haguessin relacionat la lesió amb l'hèrnia discal, amb uns antics galindons que mai es van arribar a desenvolupar, amb la meva petjada  o, fins i tot, amb un desequilibri neuronal... Ja no sabia què pensar. Tot i això, ja que havia anat a veure'l, vaig decidir fer cas a tots els consells i indicacions que em va fer, i intentar enfortir el core.

I a poc a poc vaig començar a córrer. De minut en minut vaig anar avançant, vaig anar augmentant les suades i l'exigència de les sortides. Tant a nivell de ritmes com a nivell de distància. Sé que no puc cantar victòria, encara, però la satisfacció que he experimentat en aquests entrenaments i la recuperació de sensacions que semblaven oblidades...fan que ja hagi valgut la pena.

Encara que demà tingui una altra recaiguda.

Gràcies, Carles!!!

PODRÍA DECIR QUE VUELVO A CORRER
El otro día corrí media hora, sin dolor. Sin dolor mientras corría y sin dolor el día siguiente. Ni el siguiente.

En Navidad fui a ver al doctor Carles Pedret por primera vez. Estos dos últimos años había ido perdiendo la confianza en los médicos y en sus métodos de recuperación. No había manera de encontrar la tecla correcta para mis rodillas. Y no la encontraban por no buscar donde debían. Hasta que Carles Pedret me dijo que todo venía por un problema en la cadera.

Mientras me lo explicaba, se me caía el alma a los pies ("otra vez otra historia diferente!!!", pensé). Después de que me hubiesen relacionado la lesión con la hernia discal que tengo, con unos juanetes que nunca llegaron a desarrollarse, con la pisada o, incluso, con un desequilibrio neuronal... Ya no sabía qué pensar. A pesar de ello, ya que le había ido a ver, decidí hacer caso a todos los consejos que me dio e indicaciones que me hizo, e intentar fortalecer el core.

Y poco a poco empecé a correr. Minuto a minuto fui avanzando, aumentando las sudadas y la exigencia de las salidas. Tanto a nivel de ritmos como a nivell de distancia. Sé que no puedo cantar victoria todavía, pero la satisfacción que he experimentado en estos entrenamientos y la recuperación de sensaciones que parecían olvidadas...hacen que ya haya valido la pena.

Aunque mañana tenga otra recaída.

CAURE I AIXECAR-SE. TORNAR A CAURE I TORNAR A AIXECAR-SE.

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Després de la recaiguda tocava deixar passar una setmana per tal que el temps reduís la inflamació i les molèsties. A continuació, calia tornar a reforçar la zona en qüestió i tornar-ho a intentar. I d'això no me'n cansaré. Ahir dissabte ja vaig sortir a córrer. Quatre minuts. Només. Però sense dolores ni molèsties de cap tipus. 

Avui tenia ganes de provar amb algun minuet més, però he preferit estar-me'n. I, aprofitant que al final la pluja no s'ha deixat veure, he sortit en bicicleta. 70 quilòmetres pels voltants de Madrid (Madrid [Ventas]-Mejorada del Campo-Arganda del Rey-Loeches-Torrejón de Ardoz-Mejorada del Campo-Madrid [Ventas]), sense vent, a bon ritme i amb un company inesperat. M'ha passat com un avió en la recta que hi ha abans d'arribar a Arganda del Rey i m'hi he enganxat al darrere. Després d'uns minuts d'acostumar-me al seu ritme, he tret el cap per dir-li que seguia al seu darrere...però que no li podia oferir relleus. I vet aquí que m'ha dit que ja li anava bé, que no el passés, que estava entrenant-se amb el potenciòmetre, una nova eina que està fent furor en l'univers de les dues rodes. Els ciclistes que utilitzen aquest dispositiu pedalen sempre fent la mateixa quantitat de força. És a dir, que en terreny pla pedalen amb una determinada intensitat, i quan arriba una baixada no es deixen anar per la inèrcia del descenso, sinó que segueixen fent força. I, en canvi, a les pujades, tampoc fan més força del normal, per tal d'intentar mantenir el ritme, sinó que mantenen la força de les pedalades, independentment de la inclinació del terreny. La primera vegada que vaig saber de l'existència dels potenciòmetres va ser en una etapa del Tour de França, en què Chris Froome va fer una autèntica exhibició. No va respondre las atacs explosius dels rivales i no li va importar perdre contacte amb el grup de favorits. Es va mantenir fidel al potenciòmetre, que li marcava la força máxima que li podia exigir al seu cos fins al final de la pujada. I li va sortir de maravilla.. I ara ho utiliza moltíssima gent.

El company de ruta ha resultat ser un ciclista que competeix en categoria MASTER i que no va gens malament. Es diu Jesús Nieto. Li seguiré la pista. Espero que li vagi bé i que un altre dia ens tornen a trobar. 

Demà, si tot va bé, després de la sessió d'exercicis al gimnàs, tornaré a córrer. A peu. Una estoneta més.

CAER Y LEVANTARSE. VOLVER A CAER Y VOLVER A LEVANTARSE.

Después de la recaída tocaba dejar pasar una semana para dejar que el tiempo redujese la inflamación y las molestias. A continuación, había que volver a reforzar la zona en cuestión y volverlo a intentar. Y no me cansaré de hacerlo. Ayer sábado ya salí a correr. Cuatro minutos. Solamente. Pero sin dolores ni molestias. 

Hoy tenía ganas de probar con algún minuto más, pero preferí ahorrármelo. Y, aprovechando que la lluvia anunciada no se ha dejado ver, he salido en bicicleta. 70 kilómetros por los alrededores de Madrid (Madrid [Ventas]-Mejorada del Campo-Arganda del Rey-Loeches-Torrejón de Ardoz-Mejorada del Campo-Madrid [Ventas]), sin viento, a buen ritmo y con un compañero inesperado. El que me ha avanzado en la recta que hay antes de entrar en Arganda del Rey. Me ha pasado como un avión y me he pegado a su rueda. Tras unos minutos necesarios para acostumbrarme a su ritmo, he sacado la cabecita para informarle que seguía detrás...si no le importaba...pero que no le podía ofrecer relevos. Y mira por dónde, me ha dicho que no le importaba y que ya le iba bien que no le relevase, ya que estaba entrenándose bajo la guía del medidor de potencia, una nueva herramienta que está causando furor en el universo de las dos ruedas. Los ciclistas que utilizan este dispositivo pedalean siempre haciendo la misma cantidad de fuerza. Es decir que, en terreno llano van a una cierta intensidad de pedaleo y cuando llega una bajada (en lugar de relajarse y dejarse llevar) siguen pedaleando a esa misma intensidad. En las subidas, en cambio, tampoco hacen esfuerzos por mantener la velocidad. Siguen atendiendo a lo que les marca el dispositivo. La primera vez que supe de la existencia de los potenciómetros fue en una etapa del Tour de Francia en la que Chris Froome dio una auténtica exhibición. No respondió a los ataques explosivos de sus rivales, sin importarle quedarse cortado del grupo de favoritos. Pero se mantuvo fiel al potenciómetro, que le marcaba la fuerza máxima que podía exigirle a su cuerpo hasta el final de la subida. Y le salió de maravilla. Y ahora lo utiliza muchísima gente. 

El compañero de ruta ha resultado ser un ciclista que compite en la categoría MASTER y que lo hace bastante bien. Se llama Jesús Nieto. Le seguiré la pista. Espero que le vaya bien y que, otro día, volvamos a encontrarnos.

 Mañana, si todo va bien, después de la sesión de gimnasia, volveré a correr. A pie. Un ratito más.

PROGRESSIÓ TRENCADA, TOCA RECUPERAR I TORNAR A COMENÇAR

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Els dies d'evolució van ser molt bonics. També van ser il·lusionants, convidaven a recuperar somnis llargament oblidats. Cada dia un minut més, cada dia una mica més ràpid.
Petites molèsties que no preocupaven...o que no havien de preocupar. Fins que t'adones que sí que preocupen, perquè no se'n van. I, després, s'agreugen.

Uns exercicis mal fets, afegits a la càrrega de minuts per a un cos desacostumat a córrer, van suposar un còctel explosiu totalment nociu per a la lesió. Així que vaig haver de parar. Parar de córrer, que no d'exercitar-me. Seguiré entrenant el meu cos per poder tornar a gaudir de córrer, encara que segueixi ensopegant-me amb totes les pedres del camí.

PROGRESIÓN ROTA, TOCA RECUPERAR Y VOLVER A EMPEZAR

Los días de evolución fueron muy bonitos. También muy ilusionantes. Invitaban a recuperar sueños largamente olvidados. Cada día un minuto más, cada día un poco más rápido.
Pequeñas molestias que no preocupaban...o que no debían preocupar. Hasta que te das cuenta de que sí que preocupan, porque no se van. Y, después, se agravan.

Unos ejercicios mal hechos, sumados a la carga de minutos, para un cuerpo desacostumbrado a correr, supusieron un cóctel explosivo, totalmente nocivo para la lesión. Así que me vi obligado a parar. Parar de correr, que no de ejercitarme. Seguiré entrenando mi cuerpo para poder volver a disfrutar de correr, aunque siga tropezándome con todas las piedras del camino.

HI HA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Després d'un llarg silenci al TORNAR A CÓRRER, fruit de l'eterna lesió als genolls, em disposo a treure-li les teranyines. Feia temps que volia posar-m'hi, però necessitava alguna cosa que pogués donar-li sentit. Des que a final d'agost vaig anar a veure el curandero d'Arantei, vaig seguir al peu de la lletra les seves recomanacions i em vaig passar 4 mesos sense fer absolutament res d'esport. L'objectiu, en teoria, era que totes les cadenes musculars afectades s'oblidessin de la lesió. Però no va funcionar.

Un cop passat aquest llarg període d'inhabilitació em vaig posar a les mans del doctor Carles Pedret, especialista en lesions musculars i tendinoses. Em va detectar una lesió de CAM, un problema a l'articulació del maluc que interfereix en el bon funcionament de la cama. Les recomanacions passaven per intentar estabilitzar la cintura lumbo-pèlvica i tornar a fer esport, sense dolor. Aquesta recuperació ja la vaig fer a Madrid, amb en Mario Navarro i el seu equip de Fisioincorpore (la Carmen i en Jesús). Una bona colla de sessions de fisioteràpia, juntament amb unes altres de pilates, i molta bicicleta estática, han fet possible una millora en la mobilitat del maluc.
A partir d'aquí, diumenge passat em vaig llançar a la piscina i, després de d'una hora de bicicleta de carretera passada per aigua, em vaig calçar les vambes i em vaig posar a córrer. Sentia que tenia les cames activades i que podia funcionar. Només va ser un minut, de prova. I després, un parell. Vaig analizar-ho tot, vaig estirar-ho tot i me'n vaig tornar cap a casa. Acabava de fer un primer pas en la recuperació. Però encara havia de veure com assimilava el meu cos aquest trot. En anteriors intents (i creieu-me, n'hi ha hagut molts!!!), l'endemà sempre m'havien fet mal els genolls.

Però dilluns va ser diferent.
I jo, content.

HAY LUZ AL FINAL DEL TÚNEL

Tras un largo silencio en el TORNAR A CÓRRER, a causa de la eterna lesión en las rodillas, me dispongo a sacarle las telarañas. Hacía tiempo que quería ponerme a ello, pero necesitaba alguna cosa diferente que pudiese darle sentido. Desde que a finales de agosto fui a ver al curandero d'Arantei, seguí al pie de la letra sus recomendaciones y me pasé 4 meses sin hacer absolutamente nada de deporte. El objetivo, en teoría, era que todas las cadenas musculares afectadas se olvidasen de la lesión. Pero no funcionó.

Una vez pasado este largo período de inhabilitación me puse en las manos del doctor Carles Pedret, especialista en lesiones musculares y tendinosas. Me detectó una lesión de CAM, un problema en la articulación de la cadera que interfiere en el buen funcionamiento de la pierna. Las recomendaciones pasaban por intentar estabilizar la cintura lumbo-pélvica volver a hacer deporte, sin dolor. Esta recuperación ya la hice en Madrid, con Mario Navarro y su equipo de Fisioincorpore (Carmen y Jesús). Un elevado número de sesiones de fisioterapia, unidas a otras de pilates y mucha bicicleta estática, han hecho posible una mejora en la movilidad de la cadera.
A partir de aquí, el domingo pasado me lancé a la piscina y, tras una hora de bicicleta de carretera pasada por agua, me calcé las zapatillas de atletismo y me puse a correr. Sentía que tenía las piernas activadas y que podía funcionar. Sólo fue un minuto, de prueba. Y después, un par. Lo analicé todo, lo estiré todo y me fui de vuelta a casa. Acababa de dar un primer paso en la recuperación. Pero todavía tenía que ver cómo mi cuerpo asimilaba ese trote. En anteriores intentos (y creedme, hubo muchos!!!), el día siguiente siempre había tenido dolor en las rodillas.

Pero el lunes fue diferente.
Y yo, contento.

CAIGUDA LLIURE

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
El 23 de novembre vaig córrer la Ultra Trail de Collserola. Vaig patir de valent. Vaig córrer sol durant molta estona, i se'm va fer especialment dur quan vaig haver de superar aquella fase en què el cansament del teu cos convenç el teu cap que no pots fer una passa més. Si us passa, cal saber que és mentida, no us deixeu enganyar. Sempre es pot seguir endavant.

Jo vaig seguir endavant, a poc a poc, fins que em vaig recuperar. Vaig revifar, vaig deixar la 'pàjara' enrere i vaig tornar a competir, a lluitar, a córrer.

I aquella sensació queda ara tan lluny...

He vist passar la Marató de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, la Marató de Barcelona, la Marató de Madrid i tantes altres curses més que em feien molta il·lusió córrer. I més que en seguiré veient passar. Em fa la sensació que estic caient en un pou, però que no acabo d'arribar al fons. I en el descens cap a no sé on, intento agafar-me a algun sortint de la roca, a alguna anella salvadora. Però no en trobo.

Fa més de cinc mesos que estic parat, lesionat. Tinc una condromalàcia, una bursitis i una tendinitis...al genoll. He visitat tres traumatòlegs, quatre fisioterapeutes i un osteòpata. A banda de les diferents sessions de massatges i estiraments, m'he sotmès a diferents tècniques de radiofreqüència, electròlisi percutània intatisular (EPI) i punció seca. M'he inscrit a un gimnàs on, quan no he tingut dolors, he anat a reforçar els quàdriceps, cremar calories i fer abdominals. Hi va haver un temps en què semblava que el moviment dinàmic de pedalar no em perjudicava i que podria enganxar-me al ciclisme, i em vaig comprar una bicicleta de carretera nova perquè l'antiga em duia massa problemes. Probablement no sóc gaire bon pacient...però m'hi esforço.

Al final, tant se val el que faci, que em fa mal el genoll. El dolor pot ser major o menor, però sempre hi és.

A tot això hi he d'afegir un problema que mai havia patit. He fet esport tota la vida i sempre he menjat tot el que he volgut. No m'engreixava mai. Però és evident que ara no cremo...i, en canvi, no paro de menjar. Com un animal. Podria atribuir-ho a l'ansietat pel fet de no poder córrer, però seria una excusa massa senzilla. Quan estava en bona forma pesava al voltant dels 63 quilos, un pes que he anat augmentant progressivament. Els 71 d'aquest matí comencen a ser preocupants, sobretot si segueixo fent voltes en aquest cercle viciós, si segueixo en caiguda lliure per aquest pou sense fons.

CAÍDA LIBRE 

El 23 de noviembre corrí la Ultra Trail de Collserola. Sufrí como un condenado. Corrí solo durante mucho rato y se me hizo especialmente duro  cuando me tuve que enfrentar a esa fase en la que el cansancio de tu cuerpo convence a tu mente de que ya no puedes dar un paso más. Si os pasa, tenéis que saber que es mentira, no os dejéis engañar. Siempre se puede seguir adelante.

Yo continué, poco a poco, hasta que me fui recuperando. Dejé la pájara atrás y volví a competr, a luchar, a correr.

Y esa sensación, ahora, queda tan lejos...

He visto pasar el Maratón de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, el Maratón de Barcelona, el Maratón de Madrid y tantas otras carreras que me ilusionaba correr. Y habrá más que me perderé. Tengo la sensación de que estoy cayendo en un pozo y que no acabo de llegar al fondo. Y en este descenso hacia no sé dónde, intento agarrarme a cualquier huequecito que haya en la roca o a alguna cadena salvadora. Pero no los encuentro.
Hace más de cinco meses que estoy parado, lesionado. Tengo una condromalacia, una bursitis y una tendinitis...en la rodilla. He visitado a tres traumatólogos, cuatro fisioterapeutas y un osteopatía. Aparte de las diferentes sesiones de masajes y estiramientos, me he sometido a diferentes técnicas de radiofrecuencia, electrólisis percutánea intratisular (EPI) y punción seca. Me he inscrito a un gimnasio donde, cuando no he tenido dolores, he ido a reforzar cuádriceps, quemar calorías y hacer abdominales. Hubo unas semanas en las que parecía que el movimiento dinámico del pedaleo no me perjudicaba y que podría agarrarme al ciclismo y me compré una bicicleta de carretera nueva, porque la antigua me causaba demasiados problemas. Probablemente no soy un paciente ejemplar...pero me esfuerzo por mejorar.
Al final, haga lo que haga, me duele la rodilla. El dolor puede ser mayor o menor, pero siempre está ahí.
A todo esto tengo que añadir un problema que nunca antes había sufrido. He hecho deporte toda la vida y siempre he comido todo lo que he querido. Nunca engordaba. Pero es evidente que ahora no quemo...y, a cambio, no paro de comer. Como un animal. Podría achacarlo a la ansiedad de no poder correr, pero sería una excusa  demasiado banal. Cuando estaba en buena forma pesaba alrededor de los 63 kilos, un peso que he ido aumentando progresivamente. Los 71 de esta mañana empiezan a ser preocupantes, sobretodo si continúo dando vueltas en este círculo vicioso, si sigo en caída libre por este pozo sin fondo.

ANY NOU, DECISIONS: CAP AL GIMNÀS

(TRADUCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Nadal curt o llarg, segons com ho analitzi.
M'agrada desconnectar i he deconnectat.
-Uns dies a Barcelona, uns altres a París...però al final tot plegat ha estat una mica ràpid (a qui no li passa???). Ja sóc a Madrid i avui començo a treballar. Vacances curtes.
-Despertar-te cada dia preguntant-te com estarà el genoll i confiant que potser podràs començar a fer alguna cosa...i veure que no, que encara hi ha molèsties diverses i que, per tant, es manté la impossibilitat de sortir a córrer. No ens enganyem, és un calvari. Vacances llargues.
Però no sóc d'aquells que s'asseuen a esperar que passi el temps i succeeixin les coses. He caminat molt, m'he fet molts massatges i he provat una tecnologia (nova per a mi) que es veu que ja fa temps que s'utilitza a nivell de recuperació de lesions: INDIBA, a grans trets consisteix a aplicar corrents d'alta freqüència que activen els mecanismes d'autorecuperació de què disposa el cos. Així és com t'ho venen. I jo, que ara mateix no tinc res a perdre, ho provo. El resultat no ha estat tan evident com m'hauria agradat, però l'evolució és notable.
Notable, però sense córrer, encara.
Abans hi ha un pas que, tard o d'hora, havia de fer. Una decisió 'dolorosa' que havia de prendre: apuntar-me a un gimnàs. Aquells que em coneixeu sabreu que odio els gimnasos, però sóc conscient que necessito reforçar la musculatura que envolta el genoll, així com altres grups musculars (esquena, abdominals...) Enfortint-me una mica confio minimitzar el risc de lesions.
Al costat de casa han obert un centre molt maco, amb un munt de màquines que no tinc ni idea de la utilitat que tenen. Però ho aniré descobrint. M'hi he apuntat, per primera vegada a la meva vida. Jo, l'"antigimnasos". De moment, em té encuriosit un circuit que anomenen EXPRESS-WORKOUT, on hi ha unes màquines que funcionen amb sistema hidràulic, que t'obliguen a fer força en els dos sentits, tant de pujada com de baixada. No busco convertir-me en el "primo de Zumosol", però com a mínim m'ajudarà a cremar l'adrenalina que porto a dins. I el dia que pugui tornar a córrer tocarà dividir el temps i dedicar-ne una mica al gimnàs. És un canvi de xip de cara al futur. Funcionarà? Ja ho veurem.

AÑO NUEVO, DECISIONES: AL GIMNASIO
Navidades cortas o largas, según como lo mires.
Me gusta desconectar y he desconectado.
-Unos días en Barcelona, otros en París...pero al final todo me parece poco, demasiado rápido (a quién no le pasa???). Ya estoy en Madrid y hoy empiezo a trabajar. Vacaciones cortas.
-Despertarte cada día preguntándote cómo estará la rodilla y confiando que quizás podrás empezar a hacer alguna cosa...y darte cuenta de que no, de que todavía hay molestias y que, por lo tanto, se mantiene la impossibilidad de salir a correr. Es un calvario, para qué engañarnos. Vacaciones largas.
Pero yo no soy de esos que se sientan a esperar a que pase el tiempo y sucedan las cosas. He caminado mucho, me he dado muchos masajes...y he probado una tecnología (nueva para mí) que parece ser que ya hace tiempo que se utiliza a nivel de recuperación de lesiones: INDIBA, a grandes rasgos consiste en aplicar corrientes de alta frecuencia que activan los mecanismos de auto-recuperación que tiene el cuerpo. Axí es como te lo venden.Y yo, que no tengo nada que perder, lo pruebo. El resultado no ha sido tan evidente como me habría gustado pero la evolución es notable.
Notable, pero todavía sin poder correr.
Antes de saltar al ruedo hay un paso que, tarde o temprano tenía que dar. Una decisión 'dolorosa' que tenía que tomar: apuntarme a un gimnasio. Aquellos que me conocéis sabréis que odio los gimnasios, pero soy consciente de que necesito reforzar la musculatura que envuelve la rodilla, así como otros grupos musculares (espalda, abdominales...). Fortaleciendo un poco confío minimizar el riesgo de lesiones.
Al lado de casa han abierto un centro muy bonito, con un montón de máquinas que no tengo ni idea de para qué narices sirven. Pero lo iré descubrendo. Me he apuntado, por primera vez en mi vida. Yo, el "anti-gimnasios"!!! De momento me pica el gusanillo un circuito que llaman EXPRESS-WORKOUT, en el que hay unas máquinas que funcionan con sistema hidráulico, con lo cual te obligan a hacer fuerza en los dos sentidos, tanto de subida como de bajada. No busco convertirme en el "primo de Zumosol" pero, por lo menos, me ayudará a quemar la drenalina que llevo dentro. Y el día que pueda volver a correr, tocará dividir repartir un poco más el tiempo y dedicar una parte al gimnasio. Es un cambio de chip de cara al futuro. Funcionará? Habrá que verlo.

ZAMST, GEL I ELS CONSELLS D'EN PACO SEIRUL.LO

La mala sort que m'ha acompanyat aquests últims anys, a nivell de marató, és per fer-me-la mirar. Vaig gaudir, com no havia fet feia temps, a Panamà, el desembre de 2011. Però des d'aleshores que no he aixecat cap. Naps i cols, alls i cebes. Vaig decidir que no correria a Barcelona i no ha passat un dia en què no m'hagi preguntat si seré capaç de mantenir-me ferm en la dràstica decisió.
Segueixo el curs de la recuperació amb sessions d'estiraments i fisioteràpia. Però en aquestes últimes setmanes he incorporat una nova forma per aplicar-me la crioteràpia. Es tracta d'una bossa de gel que es col.loca a la zona afectada i es lliga, per mitjà de dues cintes. 

D'aquesta manera puc caminar i fer diferents activitats, sense haver d'estar pendent que el gel se'm cau. L'invent és un èxit de la casa ZAMST, que fa poc ha entrat am,b força en el mercat espanyol en el sector d'ortesis. I jo, que sé que necessito baixar la inflamació...tres cops al dia, després de fer-me les fregues pertinents, m'aplico el gel.

D'altra banda, en aquesta època de convalescència, sovint tinc una sensació de ridícul. Un dels exercicis bàsics que m'han recomanat són els isomètrics. La primera persona que me'n va parlar, fa més de deu anys, va ser en Paco Seirul.lo. A la sala de premsa del Camp Nou, el preparador físic del Barça em va escenificar com els havia de fer. I no vaig poder evitar riure-me'n.

Dues setmanes després de començar a posar en pràctica els seus consells, vaig posar fi a una lesió al genoll que m'havia deixat sense córrer durant gairebé un any i mig. Per això, tot i la sensació de ridícul que segueixo percebent cada cop que faig isomètrics, m'enganxo a la paret i aguanto el minut de dolor. Sé que m'anirà bé.
O això espero.

AMB PRECAUCIÓ PERÒ JA AVANÇO PER SOTA DE 4'30"

He anat fent entrenaments de forma molt continuada. Dels últims quinze dies he sortit a córrer en catorze ocasions. Vaig començar amb una sessió molt curta, de dos quilòmetres. Una distància que vaig anar augmentant a mida que m'anava sentint còmode. Físicament, els rodatges no em resulten problemàtics, el que passa és que he hagut d'anar amb molt de compte amb totes les sensacions que em transmetien els isquiotibials. 

No vull arriscar en excés...i després haver de lamentar-ho. Per aquest motiu, al llarg de tot l'estiu he estat corrent amb unes mitgetes compressores per a la part superior de la cuixa. En concret jo utilitzo les Forquad de Compressport, que redueixen les vibracions dels músculs isquitibials, minvant així les opcions de caure lesionat. Aquí no hi ha una ciència exacta que et garanteixi la solució definitiva al problema, però crec que m'estan funcionant bé, a banda que em transmeten seguretat.

 

No aniria enlloc, però, si me les posés i no prengués altres precaucions. Segueixo estirant i fent massatges, més que en cap altre moment de la meva vida. D'una forma o d'una altra, això m'havia d'aportar alguns resultats...que han acabat arribant. A molts els pot sebmlar un acudit, però després d'haver-me mogut durant deu dies a ritmes molt per damunt dels cinc minuts el quilòmetre, divendres ja vaig aconseguir una mitjana de 4'43 per als 10 kms que vaig rodar (47'07"), amb un millor parcial 4'23. Avui he fet una passa més enllà i he escalfat 10 minuts, abans d'afrontar deu quilòmetres més, en progressió. Els 44'15" en què he completat la distància (+-4'25) em fan molt content, no tant pel ritme com per les sensacions. En cap moment he percebut senyals de perill. L'últim parcial quilomètric l'he cobert en 4'12", així que l'objectiu d'aquesta setmana és intentar buscar comoditat a quatre pelats. Estic convençut que ja no serà tan senzill. Les fotografies primera i tercera  d'aquesta entrada (abans i després de l'entrenament) donen fe que, més enllà de l'autocontrol pel risc de lesió, l'esforç m'està costant una bona suada.

Però si tot fos qüestió només de suar...