DE 0 A 100 CAP A LA TRAILWALKER

No queda res per a la Trailwalker. No porto res de rodatge.
No vaig córrer la Marató de Barcelona per culpa d'una tendinitis al recte intern de la cama dreta, una lsió que va aparèixer a mitjans del mes passat. Vaig fer diferents intents però en cap cas la resposta del meu cos va ser positiva. L'última vegada que em vaig calçar les vambes per córrer va ser el dia 17, quan vaig acompanyar l'Àlex durant uns quilòmetres, en el seu debut com a maratonià. No era insuportable però hi havia dolor.
D'ençà, que no he tornat a córrer. Vaig parar del tot durant una setmana, fins que els últims tres dies he recuperat l'el.líptica. 25', 25' i 40'. Bones sensacions, molèsties zero.
Zero quilòmetres, els que duc a les cames. Cent quilòmetres, els que requereix el pròxim objectiu, la Intermon-Oxfam Trailwalker, una cursa de caràcter solidari, que es disputa d'aquí a menys d'un mes, per equips i que té lloc entre Olot i Sant Feliu de Guíxols. L'any passat ja hi vaig participar, amb els germans Bonastre (en Xavi i en Lolo) i l'Arcadi Alibés. Va ser una de les experiències més bones dels últims temps (Crònica de la Trailwalker'12) i quan aquest any es va començar a parlar del tema no vaig tenir cap dubte, si em recupero a temps, repetiré.
L'equip, ESPORT 3 TRAILWALKER 2013, ha canviat de dalt a baix i els antics companys de fatigues han declinat la proposta de tornar a patir pels camins del carrilet. En les vivències d'aquest any hi haurà tres altres experts maratonians.

Exceptuant la Bea Garcia (Atacama Crossing i Isostar Desert Marathon, entre els seus últims reptes), que arribarà en un gran estat de forma, la resta estan més o menys com jo. L'Artur Peguera va ser qui ens va engrescar a la resta, però poc abans de la Marató de Barcelona també va patir una lesió al genoll...i no anirà sobrat de quilòmetres. El cas d'en Jordi Soler és una mica més preocupant. Havia preparat de meravella la marató i es va lesionar durant la cursa. Afortunadament però, només pateix una distensió de lligaments i sembla que ja comença a estar sota control. L'equip el completen la Rosa Fuentes i l'Eva Borràs, assistents impagables (...no tinc clar si sabe ben bé on s'han ficat) que ens ajudaran en diferents punts d'avituallament.
Durant les aquestes pròximes setmanes aniré escrivint sobre la Trailwalker i sobre les evolucions que anem vivint els components de l'equip. La meva evolució hauria de viure un punt d'inflexió a partir de demà, quan em tornaré a calçar les vambes per anar a córrer. Sense exigències, un trot suau, d'entre quinze i vint minuts...que el pròxim 20 d'abril hauré de transformar en hores, les que trigarem a completar la prova.

BALANÇ DEL 2012: INTENS PERÒ LENT

En les últimes hores abans de dir-li adéu em proposo fer balanç del que ha estat, a nivell atlètic, el meu 2012, un any que feia molt bona pinta quan començava, però que no ha cobert les expectatives.
Arrencava en un bon estat de forma, el que m'havia deixat la Marató de Panamà el desembre de l'any anterior. Era optimista i ambiciós i volia aconseguir una marca sub-2:40 a la Marató de Barcelona. En una idea d'aquelles idees de bomber que li passen a un pel cap, vaig voler imitar Gebrselassie, en un entrenament de pujada en altitud. Va anar força bé...fins que va tocar baixar. El fred, els més de deu quilòmetres de descens i un ritme massa elevat, van acabar amb les meves lumbars. La lesió em va apartar de la marató de la meva ciutat, on vaig superar els nervis acompanyant en Marc Mascarell, en el seu debut, durant la part més complicada del recorregut.
A la lumbàlgia s'hi va afegir una tendinitis als isquiotibials que m'impedia anar ràpid. Això va fer que desistís de fer cap 10K o cap Mitja amb intencions de res...i em llancés cap a la Trailwalker, d'Intermon-Oxfam. Amb l'Arcadi i els germans Bonastre vaig viure una experiència inoblidable, la de córrer en equip i patir en equip. A mitjans de juliol, però, vaig repetir ultra, als Monegros, en la Isostar Desert Marathon, però no vaig acabar tant satisfet. En aquesta edició se'm va fer molt més dura.
Potser no tant com la Marató de l'Aneto se li va fer a en Javier Fran Sin, l'invident a qui vaig acompanyar. Una altra experiència que ajuda a aprendre a esforçar-se i a confiar en aquells que t'envolten.
Passat l'estiu ho vaig centrar tot en la preparació de la Marató de Donosti...però en cap moment vaig aconseguir el punt de forma idoni i, al final, la realitat em va esclatar a la cara: 2h49' i moltes ganes de millorar-ho d'aquí a tres mesets.
A nivell de números, en aquest any que s'acaba he corregut 4064 quilòmetres, distribuïts entre un elevat nombre d'entrenaments i 15 curses. Tres ultramaratons, dues maratons, quatre mitges i sis deu mils.
Doncs res, una mica de raïm aquesta nit i demà, a començar l'any amb bon peu. Toca tornar a córrer.
Feliç 2012!!!

BALANCE DE 2012: INTENSO PERO LENTO

En estas última horas antes de despedir el año, pasaré balance a lo que ha sido, a nivel atlético, mi particular 2012, un año que empezaba con muy buena pinta, pero que al final no ha cubierto las expectativas.
Lo empezaba en un buen estado de forma, el que arrastraba tras el Maratón de Panamá del diciembre anterior. Era optimista y quería conseguir un sub 2:40 en Barcelona. En una de esas ideas de bombero que se le ocurren a uno, quise imitar a Gebrselassie, en un entrenamiento de subida en altitud. Fue bastante bien, hasta que tocó regresar...bajando. El frío, los más de diez kilómetros de descenso y una velocidad excesiva acabaron con mis lumbares. La lesión me apartó del maratón mi ciudad, donde acabé acompañando a Marc Mascarell, en su debut, durante la parte más complicada del recorrido.
A la lumbalgia se le añadió una tendinitis en los isquiotibiales, que me impedía ir rápido. Desistí de hacer 10K o medias con aspiraciones...y me tiré de cabeza a algo más lento: diercto a la Trailwalker, de Intermon-Oxfam. Con Arcadi y los hermanos Bonastre viví una experiencia inolvidable, la de correr en equipo y sufrir en equipo. A mediados de julio repetí ultra en los Monegros. Pero la Isostar Desert Marathon no me dejó tan satisfecho como el año anterior. Esta edición se me atragantó un poco y sufrí para llegar hasta el final.
Quizás no tanto como Javier Fran Sin en el Marató de l'Aneto. Javier es el invidente al que acompañé en los Pirineos. Otra experiencia que ayuda a aprender a esforzarse y, sobretodo, a confiar en aquellos que te rodean.
Pasado el verano, centré todos mis entrenamientos en el gran objetivo de la temporada, preparar el Maratón de Donosti...pero nunca me sentí plenamente en forma y, al final, la realidad me estalló en toda la cara: 2h49' y muchas ganas de mejorar tiempo en tres mesecitos.
A nivel de números, en este año que se acaba he corrido 4064 kilómetros, repartidos entre un gran número de entrenamientos y 15 carreras: tres ultramaratones, dos maratones, cuatro medias y seis diez miles.
Pues nada, unas poquitas uvas esta noche y mañana, a empezar con buen pie. Toca volver a correr.
Feliz 2012!!!