Em vaig despertar poc després de les sis del matí. Lentament vaig obrir els ulls. Aleshores no ho sabia però aquella seria l’única acció que, durant un bon grapat de dies, no em provocaria cap tipus de dolor. La nit anterior havia finalitzat la Isostar Desert Marathon, una cursa de 114 quilòmetres pel desert dels Monegros. Havia disputat la prova l’any passat, així que ja sabia quin pa s’hi coïa. O això creia: a l’hora de la veritat vaig poder comprovar que, en els afers del cos i de la ment, dos i dos no sempre fan quatre.
La idea era repetir el pla que tan bé m’havia funcionat l’any passat. Sortir amb el fre de mà posat, intentant no excedir-me dels 6’/km., i deixar que anessin passant les hores. Pensar en petits objectius com eren el vuit s controls d’avituallament i no en la magnitud total de la cursa. La idea era bona, la companyia, immillorable (repetia experiència amb en Joan Prats) i el meu estat de forma era millor que el de la temporada anterior. Però en una cursa tan llarga no hi ha una fórmula secreta que et garanteixi l’èxit.
La calor i l’esgotament em van anar guanyant a poc a poc, sense que me’n pogués adonar. Els primers compassos de la prova els vam fer de forma molt tranquil•la, sense preocupar-nos per la gran quantitat de corredors que ens precedien. Tot i això, ens va alegrar el moment en què vam començar a avançar atletes. Manteníem el ritme pausat inicial, mentre que alguns es començaven a veure obligats a baixar el seu. El recorregut per on transcorria la cursa era força diferent al de l’edició de 2011 (en què predominaven els trams de pista) i, en aquest altre cas, vam haver d’anar moltes hores per zones en què no hi havia camins, i les marques passaven per un terreny molt empedrat i amb herbes altes. En un d’aquests ens vam trobar l’Albert Giné, un dels favorits a la victòria final. Ens va dir que havia patit problemes als adductors i que s’havia hagut de retirar. Assegut a terra, amb el telèfon a la mà, intentava contactar amb l’organització. Li vam donar ànims, ens vam acomiadar i vam seguir endavant. Moltes hores després ens assabentaríem que ho va passar realment malament.
En aquelles alçades, jo ja no anava gaire fi. Havia begut i havia menjat...potser massa i tot. O no. No ho sé. O potser va ser un batut que em va donar en Joan, que no havia provat en els entrenaments (error, greu error!!!!!!) i que no vaig digerir gaire bé. O potser busco alguna explicació quan, en realitat, tot plegat és més senzill i el meu cos no volia afrontar aquella tortura que m’esperava. Amb en Joan teníem un codi per fer-nos entendre que ens havíem de separar: jo li deia “vés-te’n, que no puc” i ell se n’aniria.
Però és tan bon amic que preferia fer-me costat, renunciant a un bon lloc en la general. Les hores passaven i jo seguia sense anar. Em vaig haver de posar ruc per “alliberar-me” de la seva companyia (quan ho vaig aconseguir, en Joan es va posar a córrer de debò i se’n va anar cap endavant. Va anar superant corredors paulatinament però a falta de menys de sis quilòmetres per a l’arribada, ja ben entrada la nit, es va perdre i va acabar desviant-se fins que va ensopegar amb un control situat a 34 kms. de l’arribada. Allà es va acabar la seva Isostar DM. Quan m’ho va explicar no m’ho podia creure).
Des d’aquell moment, superat el km.55, vaig transitar tot sol. Em va fer la sensació que revifava una mica i que recuperava una mica els ànims. Vaig enganxar-me a un grupet de quatre corredors (entre els quals hi havia en “Sahuqui”), que acabaven de perdre’s. Ells anaven més ràpid que jo, però paraven a caminar cada 600 metres. Jo seguia un ritme lent però més constant. Els vaig deixar enrere i, optimista, vaig afrontar la posta de sol. Abans que es fes fosc però, em vaig equivocar de camí. Tenia els meus dubtes però vaig avançar uns 600 metres per assegurar-me que no hi havia marques més endavant. Haver de tornar enrere va ser un cop anímic. Un cop redreçada la ruta, i després d’un descens una mica tècnic que va alertar-me de greus problemes als adductors, vaig arribar fins al sisè avituallament, al km. 80
Allà vaig sentir que em costaria moltíssim acabar la cursa. Em faltava encara gairebé una marató sencera i el cos no em responia. Quan et passa això et sembla que només tens dues opcions: o lluitar per intentar-te convèncer que pots o abandonar-te. La primera reacció és obligada, tanques els punys i tires endavant. Però quan la crisi es repeteix hores després, la ment no respon tan fàcilment. Els dubtes han anat creixent i no et sents tan capaç d’aguantar quatre o cinc hores a un ritme que se’t fa insuportable.
Vaig carregar l’aigua, em vaig posar el frontal i vaig seguir els senyals. No hi havia ningú a prop pel davant ni pel darrere. En aquell moment em vaig sentir derrotat i vaig deixar de gaudir de la cursa. El que havien estat petits objectius, anar de control a control, s’havien convertit en grans epopeies i havia de plantejar-me avançar quilòmetre a quilòmetre. Així ho vaig intentar fer, molt a poc a poc. Era conscient que com més estona passés corrent menys dur se’m faria. No tenia cap dolor impossible de superar. Els tenia tots junts, a les cames, als peus, als braços, a les mans...i al cap.
En el penúltim control, on hi havia l’Oliver Vallès, m’hi vaig entretenir sis minuts. Va ser l’avituallament més llarg. Em va explicar que la primera dona se’ls havia desmaiat allà mateix, però que havia continuat. Allà mateix hi havia un altre corredor, a qui estaven assistint els serveis mèdics. Amb penes i treballs vaig continuar endavant. Una estona després em vaig veure enlluernat pels fars de l’ambulància, que em venia pel darrere. Quan em va superar, a través d’una finestreta, vaig poder veure aquell corredor a qui duien cap al Campament Isostar. Només va ser un instant però ens vam mirar als ulls. En aquell flash vaig observar una mirada trista i aquella tristesa em va encoratjar per tirar endavant. M’havia d’aferrar a alguna cosa i aquells ulls desesperançats van il•luminar els meus.
La llum dels ulls però, no tenia res a veure amb la del frontal, que començava a fer figa. Vaig aguantar per canviar-la fins a l’últim avituallament, al km. 96. Vaig regirar la motxilla de dalt a baix i no vaig trobar les piles de recanvi (quan vas tan desfet mires a tot arreu menys al lloc més evident de tots). Vaig decidir estalviar la poca llum que em quedava fins que m’enxampés algun perseguidor. Aquest va ser l’Alain, un jove basc que no va dubtar a oferir-me el seu recanvi. Vam seguir junts una estona però les cames no em donaven per a més.
A mida que anava desapareixent de la meva vista, un reflex llunyà anava fent-se cada cop més visible: els llums de l’arribada no eren un engany de la meva ment, no eren cap miratge. El campament era allà i ho estava aconseguint. Al cap no hi tenia res més enllà de creuar aquella darrera línia i anar-me’n a dormir. Eren dos quarts de tres de la matinada i havia estat més de catorze hores i mitja voltant pel desert dels Monegros i acabava en una meravellosa tretzena posició.
Em vaig alegrar de veure la Paz, l’Andrea, en Marc i en Joan Prats, aguantant allà per mi. I també em va emocionar moltíssim trobar-me, un bon amic com és en Joan Ribes Estrada, que per segon any consecutiu va apropar-se a unes hores intempestives a la Isostar Desert Marathon per veure’ns arribar. El seu somriure trapella a l’arribada em va fer oblidar per uns moments, tots els mals que havia patit. Això sí, només per uns moments.
Totes les fotografies són obra de la Paz Rodríguez.
