Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris core. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris core. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de juny del 2016

BUSCAR EL COSTAT POSITIU

De vegades passa. Et trobes davant d'una situació inesperada, un contratemps que t'altera els plans que tenies. En el primer moment et molesta, se't baixen els ànims. Però cal no deixar-se endur per la negativitat i, si es pot, intentar invertir la situació.
Avui he viscut una d'aquestes circumstàncies.
Tenia pensada una bonica jornada de ciclisme, amb una mica de muntanya, focalitzada en la pujada al port de la Morcuera. Hi he anat sol, des de Tres Cantos, on he deixat el cotxe.
Molt vent en contra en el carril ciclista de Colmenar, però aviat he trobat a un company de fatigues amb qui anàvem rellevant-nos. Duia només 20 quilòmetres quan, a Soto del Real, se m'ha punxat la roda del davant. Coses que passen. Els ciclistes en tenen el cul pelat, de canviar càmeres.
Però jo, no. Sóc un desastre, un negat per a la mecànica. No sé quanta estona m'he passat per canviar-la...però el cas és que m'he quedat fred (per dins; la calor  en l'ambient era inaguantable) i sense temps per poder pujar al coll, sense risc de fer massa tard a dinar. Decebedor.
Trist entrenament ciclista
Aquestes dues últimes setmanes, després de molts dissabtes i diumenges treballant (final de lliga, Champions i Copa, concentració de la selecció espanyola a Las Rozas...), havia pogut tornar a sortir en bicicleta i m'estava engrescant. Tanmateix, el meu esport segueix sent l'atletisme i, a poc a poc, he seguit superant la lesió i cremant etapes. El mal rotllo després de la punxada m'ha fet pensar en combinar l'entrenament de bici amb el de córrer (ja ho vaig fer ahir a Algete, però només durant 4 quilòmetres). I he fet mitja volta, he baixat cap a Tres Cantos, on m'he canviat el calçat i he començat a córrer.
Transició de bici a córrer
 Tenia les cames activades i la motivació pels núvols. L'objectiu era córrer de forma continuada durant 10K. Fins avui havia arribat a vuit quilòmetres i tenia ganes de fer un salt endavant. He començat a poc més de 5'45"/km i a mida que m'he anat trobant còmode he anat accelerant. Però sense forçar. L'important era sumar distància. El resultat ha estat excel·lent. No tant pel temps (una referència que intentaré anar millorant) com per les sensacions: bona gambada, agilitat de moviments, cap dolor, cap molèstia.
Els primers 10.000 metres des de 2013
 I ara, què?
Doncs seguir treballant en el core (a pilates) i en el maluc (al fisio). Seguir corrent una mica més i una mica més ràpid, combinant-ho amb la bicileta.
Ara bé, començo a plantejar-me apuntar-me a un curs de mecànica de ciclisme. S'accepten suggeriments.


BUSCAR EL LADO POSITIVO

A veces pasa. Te encuentras ante una situación inesperada, un contratiempo que te altera los planes que tenías. En el primer momento te molesta, se te bajan los ánimos. Pero conviene no dejarse llevar por la negatividad y, si se puede, intentar invertir la situación.
Hoy he vivido una de estas circunstancias.

Tenía la intención de disfrutar de una bonita jornada de ciclismo, con un poco de montaña, focalizada en la subida al puerto de la Morcuera. He ido solo, desde Tres Cantos, donde he dejado el coche. Mucho viento en contra en el carril ciclista de Colmenar, pero muy pronto he alcanzado al que iba a convertirse en mi compañero de fatigas, con el que hemos ido relevándonos. Llevaba sólo 20 kilómetros cuando, en Soto del Real, se me ha pinchado la rueda delantera. Cosas que pasan. Los ciclistas tienen el culo pelado en cambios de cámaras.
Pero no yo. Yo soy un desastre, un negado para la mecánica. No sé cuánto rato he pasado cambiándola...pero el caso es que me he quedado frío (por dentro; el calor en el ambiente era insoportable) y sin tiempo para poder subir al puerto, sin riesgo de llegar tarde a comer. Decepcionante.
Triste entrenamiento ciclista
Estas dos últimas semanas, tras muchos sábados y domingos trabajando (final de liga, Champions y Copa, concentración de la selección española en Las Rozas...), había podido volver a salir en bicicleta y me estaba animando con las dos ruedas. Por otra parte, mi deporte sigue siendo el atletismo y, poco a poco, he seguido superando la lesión y quemando etapas. El mal rollo después del pinchazo me ha hecho pensar en combinar el entrenamiento de bici con el de correr (ya lo hice ayer, en Algete, aunque durante sólo cuatro kilómetros). Y he dado media vuelta, he bajado a Tres Cantos, donde me he cambiado de calzado y he empezado a correr.

Transición de bici a correr
 Tenía las piernas activadas...y la motivación por las nubes. El objetivo era correr de forma continuada durante 10K. Hasta hoy, había alcanzado un máximo de ocho kilómetros y tenía ganas de dar otro salto hacia adelante. He empeazado a correr a poco más de 5'45"/km y, a medida que me he ido sintiendo más cómodo, he ido acelerando. Pero sin forzar. Lo importante er sumar distancia. El resultado ha sido excelente. No tanto por el tiempo, 49'09" (una referencia que intentaré ir mejorando) como por las sensaciones: buena zancada, agilidad de movimientos, sin dolor, sin molestias.
Los primeros 10.000 metros desde 2013
 I ahora, qué?
Pues seguir trabajando en el core (en pilates) y en la cadera (en el fisio). Seguir corriendo, un poco más y un poco más rápido, combinándolo con la bicicleta.
Asimismo, empiezo a plantearme, muy seriamente, la posibilidad de apuntarme a un curso de mecánica de ciclismo. Se aceptan sugerencias.

dijous, 12 de maig del 2016

PODRIA DIR QUE TORNO A CÓRRER

(Traducción al castellano al final del artículo)
L'altre dia vaig córrer mitja hora sense dolor. Sense dolor mentre corria i sense dolor l'endemà. Ni el dia després de l'endemà.
Va ser per Nadal que vaig anar a veure el doctor Carles Pedret per primera vegada. Aquests dos últims anys havia anat perdent la confiança en els metges, en general i en els seus mètodes de recuperació. No hi havia manera de trobar la tecla correcta per als meus genolls. I no la trobaven perquè no miraven on havien de mirar. Fins que en Carles Pedret em va dir que tot venia dels malucs.
Quan vaig sentir que m'ho deia, se'm va caure l'ànima als peus ("una altra vegada una altra història diferent!!!", vaig pensar). Després que m'haguessin relacionat la lesió amb l'hèrnia discal, amb uns antics galindons que mai es van arribar a desenvolupar, amb la meva petjada  o, fins i tot, amb un desequilibri neuronal... Ja no sabia què pensar. Tot i això, ja que havia anat a veure'l, vaig decidir fer cas a tots els consells i indicacions que em va fer, i intentar enfortir el core.
I a poc a poc vaig començar a córrer. De minut en minut vaig anar avançant, vaig anar augmentant les suades i l'exigència de les sortides. Tant a nivell de ritmes com a nivell de distància. Sé que no puc cantar victòria, encara, però la satisfacció que he experimentat en aquests entrenaments i la recuperació de sensacions que semblaven oblidades...fan que ja hagi valgut la pena.
Encara que demà tingui una altra recaiguda.

Gràcies, Carles!!!


PODRÍA DECIR QUE VUELVO A CORRER
El otro día corrí media hora, sin dolor. Sin dolor mientras corría y sin dolor el día siguiente. Ni el siguiente.

En Navidad fui a ver al doctor Carles Pedret por primera vez. Estos dos últimos años había ido perdiendo la confianza en los médicos y en sus métodos de recuperación. No había manera de encontrar la tecla correcta para mis rodillas. Y no la encontraban por no buscar donde debían. Hasta que Carles Pedret me dijo que todo venía por un problema en la cadera.
Mientras me lo explicaba, se me caía el alma a los pies ("otra vez otra historia diferente!!!", pensé). Después de que me hubiesen relacionado la lesión con la hernia discal que tengo, con unos juanetes que nunca llegaron a desarrollarse, con la pisada o, incluso, con un desequilibrio neuronal... Ya no sabía qué pensar. A pesar de ello, ya que le había ido a ver, decidí hacer caso a todos los consejos que me dio e indicaciones que me hizo, e intentar fortalecer el core.
Y poco a poco empecé a correr. Minuto a minuto fui avanzando, aumentando las sudadas y la exigencia de las salidas. Tanto a nivel de ritmos como a nivell de distancia. Sé que no puedo cantar victoria todavía, pero la satisfacción que he experimentado en estos entrenamientos y la recuperación de sensaciones que parecían olvidadas...hacen que ya haya valido la pena.
Aunque mañana tenga otra recaída.