Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curses populars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curses populars. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de gener del 2017

L'EXCÉS DE TORRONS ES DEIXA NOTAR A VALLECAS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Feia un munt d'anys que volia tornar a córrer aquesta San Silvestre Vallecana, la reina de les curses multitudinàries, amb 42.000 corredors, en una festa atlètica el vespre de l'últim dia de l'any. És un plaer haver pogut ser un d'ells.
Vaig tenir la sort de poder sortir bastant al davant i tot i que hi ha molta gent surt a mort durant un quilòmetre...i després afluixa i gaudeix de l'ambient durant els altres nou, a ritme festiu, la veritat és que vaig tenir una sortida neta.
La baixada pel carrer Serrano va ser espectacular, com sempre. Vas veient com s'estira la serp, tant al davant com al darrere. Val la pena girar-se i descobrir el monstre que t'empaita. 
Els parcials, favorables pel desnivell negatiu, registraven números poc per damunt dels 3'30". Anava forçant, clarament, però amb la idea d'anar afluixant de forma controlada.
Controlada, sí. Això és el que volia.
Il·lús.
Innocent.
Quan no tens l'entrenament adequat i t'has pres més torrons del compte, Vallecas et passa factura. En el meu cas s'ho va cobrar en el penúltim quilòmetre, en la pujada per l'Avenida de la Albufera, amb un 4'05 que em va fer tocar de peus a terra. Les cames no anaven. Bé, les cames ja havien anat prou. 
Quan vaig creuar l'arc d'arribada, els 37'05" em van deixar una sensació lleugerament decebedora. Però aquest matí d'1 de tener, la veritat és que ho veig tot d'una altra manera. L'evolució d'aquest 2016 ha estat espectacular. Havia renunciat a tornar a córrer, cansat de lluitar, vençut per la lesió als genolls. I vaig tornar-hi.
I ara encaro un 2017 ple d'il·lusions, reptes i objectius, tant esportius com no esportius.
Bon Any!!!



EL EXCESO DE TURRONES SE DEJA NOTAR EN VALLECAS

Hacía un montón de años que quería volver a correr esta San Silvestre Vallecana, la reina de las carreras multitudinarias, con 42.000 corredores, en una fiesta atlética la tarde del último día del año. Es un placer haber podido ser uno de ellos.
Tuve la suerte de poder salir bastante delante y, a pesar de que hay mucha gente que sale a muerte durante un kilómetro...y después afloja y disfruta de los otros nueve, a ritmo festivo, lo cierto es que tuve una salida limpia.
La bajada por la calle Serrano fue espectacular, como siempre. Vas viendo como se estira la serpiente, tanto por delante como por detrás. Merece la pena girarse y descubrir el monstruo que te persigue.
Los parciales, favorables por el desnivel negativo, registraban números cercanos a los 3'30". Iba forzando, claramente, pero con la idea de ir aflojando de forma controlada.
Controlada, sí. Eso es lo que yo quería.
Iluso.
Inocente.

Cuando no tienes el entrenamiento adecuado y, además, has comido más turrón de la cuenta, Vallecas te pasa factura. En mi caso, se lo cobró en el penúltimo kilómetro, en la subida por la avenida de la Albufera, con un 4'05" que me hizo tocar con los pies en el suelo. Las piernas no iban. Bueno, las piernas ya habían ido suficiente. Tras cruzar el arco de llegada, los 37'05" finales me dejaron una sensación ligeramente decepcionante. Pero esta mañana de 1 de enero, la verdad es que lo veo todo de otra manera. La evolución de 2016 fue espectacular. Había renunciado a correr, había tirado la toalla, cansado de luchar contra la lesión de rodillas. Pero volví.
Y ahora encaro un 2017 lleno de ilusiones, retos y objetivos, tanto deportivos como no deportivos.
Feliz año nuevo!!!

diumenge, 30 d’octubre del 2016

ÒPTIM CAP DE SETMANA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Després d’estrenar-me en les triatlons fent-ne dues en tres setmanes, aquest cap de setmana l’encarava amb ganes d’agafar la bicicleta i fer una bona sortida. Trobava a faltar una bona suada, sense exigències de ritme però amb desnivells interessants. M’agrada pujar ports de muntanya. M’encanta!!! Tant si els faig a bon ritme com si em mantinc a una marxeta còmode.
Ahir vaig elegir aquesta segona opció, en la ruta que vaig fer des de Miraflores de la Sierra. 86 quilòmetres amb tres ports (Morcuera, Navafría i Canencia) i un desnivell positiu acumulat de mil nou-cents metres. Vaig patir en el primer, vaig gaudir en el segon i vaig arribar amb el ganxo en el tercer. Les sensacions van ser molt bones, però el ciclisme, si és compartit, em diverteix més que en solitari.

No és el mateix que l’atletisme, que ja m’agrada córrer sol. Avui he anat a la cursa Madrid También Solidaria, que es feia al barri de Valdebebas, al costat de la ciutat esportiva del Reial Madrid. Vaig assabentar-me de la cursa massa tard per inscriure’m, però des de l’organització em van informar que abans de la sortida hi hauria opció per fer-ho. Ho devien dir a molta altra gent, ja que quan érem a punt de donar les nostres dades (en Javi Gil i jo) hem tingut la mala sort que s’han acabat els dorsals. Amb el permís pertinent hem pres la sortida.
No tenia intenció de buscar cap temps concret, ja que hi arribava amb les cames carregades per l’esforç d’ahir, però em valia tot el que s’apropés a 38’40”. De sortida, en baixada, he anat bastant fort. Et deixes endur pel pendent i confies no pagar-ho al final. A partir del quilòmetre tres m’he estabilitzat, tant en la posició de cursa com en el ritme (uns agradables 3’45”-3’50” cada parcial). Com que tot el que baixa, després puja...l’últim quilòmetre ha estat ascendent, així que ho he acabat pagant una mica. Tot i així, si hagués competit amb dorsal hauria quedat novè. El temps final, 36’27”, cal agafar-lo amb pinces, ja que hem corregut 400 metres menys. L’extrapolació a un 10.000 deixaria el temps en uns interessants 38’00”, que em mantenen en una molt bona progressió.


ÓPTIMO FIN DE SEMANA

Tras mi estreno en los triatlones, con dos carreras en tres semanas, este fin de semana me apetecía coger la bicicleta y hacer una buena salida. Echaba de menos una buena paliza, sin exigencias de ritmo pero con desniveles interesantes. Me gusta subir puertos de montaña. Me encanta!!! Tanto si los hago a buen ritmo como si me mantengo a una marcheta cómoda.

Ayer elegí esta segunda opción, en la ruta que hice desde Miraflores de la Sierra. 86 kilómetros con tres puertos (Morcuera, Navafría y Canencia) y un desnivel positivo acumulado de 1.900 metros. Sufrí en el primero, disfruté en el segundo y llegué con el gancho en el tercero. Las sensaciones fueron muy buenas, pero el ciclismo, si esen compañía, me divierte más que en solitario.
No es lo mismo que el atletismo, deporte que me gusta practicar yendo solo. Hoy he ido a la carrera Madrid También Solidaria, que se hacía en el barrio de Valdebebas, al lado de la ciudad deportiva del Real Madrid. Me enteré de la prueba demasiado tarde para inscribirme, pero desde la organización me informaron que antes de la carrera habría opción de hacerlo. Se lo debieron decir a muchos más, pues cuando nos tocó el turno de dar nuestros datos (fui con Javi Gil), tuvimos la mala suerte de que se acababan de quedar sin dorsales. Con el permiso pertinente, hemos tomado la salida.

No tenía intención de ir a buscar ninguna marca concreta, ya que llegaba a la carrera con las piernas cargadas por el esfuerzo del día anterior, pero me valía cualquier cosa que se acercase a 38’40”. De salida, en bajada, he ido bastante fuerte. Te dejas llevar por la pendiente y confías no pagarlo al final. A partir del kilómetro 3 me he estabilizado, tanto en la posición de carrera como en el ritmo (unos agradables 3’45”-3’50” cada parcial). Pero como todo lo que baja...luego sube, el últimio kilómetro ha sido ascendente, así que lo he acabado pagando un poco. Aún así, si hubiese competido con dorsal habría quedado noveno. El tiempo final, 36’27”, hay que cogerlo con pinzas, ya que hemos corrido 400 metros menos. La extrapolación a un 10.000 dejaría el tiempo final en unos interesantes 38’00, que me mantienen en una muy buena progresión. 

dilluns, 19 de setembre del 2016

LES SENSACIONS DE CÓRRER PER SENSACIONS A LA 'MADRID CORRE X MADRID'

(Traducción al castellano al final del artículo)

Segona cursa en menys d'un mes. Segona cursa, també, en els últims dos anys i nou mesos.
Moltes coses han canviat en mi, però segueixo gaudint com un nen.
Corro sense dolor i això és una meravella.
Ahir, mentre em preparava la roba per a la cursa, pensava que això ja comença a fer bona pinta.
I no m'equivocava.
Aquest matí he sortit de casa amb el convenciment que faria una bona cursa, a la Madrid corre x Madrid. El que no m'hauria imaginat és que ho faria...a cegues.
Estic en un procés de canvi de rellotge. Els que tinc s'han posat d'acord per girar-me l'esquena al mateix temps. I l'últim que em quedava s'ha quedat sense bateria quan havia de començar l'escalfament. Així que he pres la sortida amb la idea de córrer per sensacions.
Córrer per sensacions?
I com es fa això?
Sortint a ritme controlat...i controlar fins al final? O córrer a fons fins que les "sensacions" et diuen que és millor afluixar perquè no arribaràs enlloc?
No ho sé.
Jo he sortit a un ritme viu, exigent, però sense anar a fons. Cap al quilòmetre sis, al carrer Mayor, he tingut un primer moment complicat. I he afluixat una mica, per recuperar-me. Ja veia que no anava sobrat, però tot i així, quan a cursa arribava al final, al Paseo del Prado, he decidit fer un atac llarg.
Lamentablement, el que he fet ha estat un ridícul espantós. No he pogut mantenir el meu propi ritme. I en els últims 500 metres, per l'esquerra i per la dreta, m'han passat més de deu atletes.
Entre ells hi havia dos corredors signifcatius: Dabiz Muñoz, el cuiner, i la seva llebre, Luis Miguel Martín Berlanas, medallista europeu en els 3.000 obstacles (i, també, director del polèmic projecte del Carnet Corredor de la Federació Espanyola d'Atletisme). Les sensacions de córrer per sensacions, a cegues, sense rellotge, no han estat bones. Però probablement hi té a veure el fet que al final m'hagi enfonsat. La sorpresa positiva i agradable me l'he trobat de tornada, ja a casa, quan han penjat la classificació i m'he vist en uns esperançadors 39'00".
Avui ha estat un bon dia, però no només per a mi. Alejandro Roldán, de la colla de triatletes d'Alcobendas, ha batut la seva millor marca personal i ha fet uns il·lusionants 41'47". Enhorabuena, Roldán!!!


LAS SENSACIONES DE CORRER POR SENSACIONES EN LA 'MADRID CORRE X MADRID'

Segunda carrera en menos de un mes. Segunda carrera, también, en los últims dos años y nueve meses. Muchas cosas han cambiado en mí, pero sigo disfrutando como un enano.
Corro sin dolor y esto es algo maravilloso.
Ayer, mientras preparaba la ropa para la carrera, pensaba que esto ya empieza a tener buena pinta..
Y  no me equivocaba.
Esta mañana he salido de casa con el convencimiento de que haría una buena carrera, en la Madrid corre x Madrid. Lo que no me habría podido imaginar es que lo haría...a ciegas.
Estoy en un proceso de cambio de reloj. Los que tengo se han puesto de acuerdo para darme la espalda al mismo tiempo. Y el último que me quedaba, se ha quedado sin batería cuando iba a empezar a calentar. Así que he tomado la salida con la idea de correr por sensaciones.
Correr por sensaciones?
Y cómo se hace, eso?
Saliendo a un ritmo controlado...y "controlar" hasta el final? O correr a tope hasta que las "sensaciones" te digan que es mejor aflojar porque si no no llegarás a ninguna parte?
No lo sé.
He salido a un ritmo vivo, exigente, pero sin ir a tope. Hacia el kilómetro seis, en la calle Mayor, he tenido un primer momento complicado. Y he aflojado un poco, para recuperarme. Me he dado cuenta de que no iba sobrado, pero a pesar de ello, cuando la carrera empezaba a llegar a su fin, en el Paseo del Prado, he decidido hacer un ataque largo.
Lamentablemente, lo que he hecho ha sido un ridículo espantoso. No he podido mantener mi propio ritmo. Y en los últimos 500 metros, por la izquierda y por la derecha, me han pasado más de diez atletas. Entre ellos había dos corredores significativos: Dabiz Muñoz, el cocinero, y su liebre, Luis Miguel Martín Berlanas, medallista europeo en los 3.000 obstáculos (y, también, director del polémico proyecto del Carnet Corredor de la Federación Española de Atletismo). Las sensaciones de correr por sensaciones, a ciegas, sin reloj, no han sido buenas. Pero probablemente tiene mucho que ver el pinchazo que he sufrido al final. La sorpresa positiva y agradable me la he llevado posteriormente, ya en casa, cuando han colgado la clasificación y me he visto en unos esperanzadores 39'00".
Hoy ha sido un buen día, pero no sólo para mí. Alejandro Roldán, del grupo de triatletas de Alcobendas, ha batido su mejor marca personal y ha hecho unos ilusionantes 41'47". Enhorabuena, Roldán!!!

dimecres, 26 d’agost del 2015

DE VISITA AL CURANDERO D'ARANTEI...PER TORNAR A CÓRRER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Aquestes coses no les prepares, ni tan sols te les planteges. Sorgeixen, cauen del cel, sense avisar. I, quan arriben, has de decidir si les prens o les deixes anar, si entres en el joc o si continues amb la teva vida i les teves circumstàncies. Tot va passar, fa uns dies, a la parròquia de Leirado (Pontevedra), el poble de la família de la Paz. En una de les tertúlies de capvespre, em van parlar d'en Manolo, el curandero d'Arantei.
Té uns 50 anys, una extraordinària fama guanyada a base d'anys rebent pacients i un petit imperi que s'ha construït al voltant de la consulta. No dóna cites ni atén al telèfon. Treballa de dos quarts de deu del matí a vuit del vespre i para dues hores per dinar. Quan obre la consulta, a la porta ja hi ha un munt de gent. De fet, n'hi ha a qualsevol hora. Qui el vol visitar ha d'anar a la consulta i demanar torn, com al mercar, i preparar-se per a una espera que acostuma a superar les quatre hores. En el meu cas van ser-ne cinc.
Perquè sí, vaig anar a visitar-lo.
Sense esperar res, sense fer-me gaires il·lusions, però encuriosit davant de la possibilitat remota, amb aquell "i si" que se'm menjava per dins.
Vam arribar a les 8:20 del matí, vaig agafar torn i me'n vaig tornar cap a casa. No sabia quanta gent hi havia al davant. Però sabia que el cinquè de la llista havia arribat...a les onze de la nit!!! Al pati de fora de la consulta, nombroses persones esperant. En Manolo, que la sap llarga, ha obert un bar, una botiga de roba i un petit supermercat, que fan més amena l'espera.

La meva estada a la consulta no va durar més de tres minuts, va ser una cosa breu, molt senzilla, sense secrets ni sorpreses, ni conills sortint del barret. En Manolo, el curandero, em va dir que no hi podia fer res, que el meu és un clar cas que requereix una parada total de qualsevol pràctica esportiva...durant quatre mesos. Sense intents de córrer, sense sordides en bicicleta, sense caminades a la muntanya. Quatre mesos de repòs absolut amanits amb un complement farmacològic fet a base de sulfat de condroitina, anomenat Condrosan.
I què faig jo ara, paro o no paro? Què hi puc perdre? Ja fa temps que no estic corrent. La bici m'agrada, li he agafat el gust i em permet cremar adrenalina. Però no és el mateix que córrer. Si vull tornaracórrer ja va sent hora de parar del tot.
Avui he tornat cap a Madrid. I ho he fet després d'una tirada de 80 quilòmetres que podria ser l'últim gran esforç en els pròxims quatre mesos.


DE VISITA AL CURANDERO DE ARANTEI...PARA VOLVER A CORRER

Estas cosas no las preparas. Ni tan siquiera te las planteas. Surgen, caen del cielo sin aviso previo. Y cuando llegan, tienes que decidir si las tomas o las dejas ir, si entras en el juego o si continúas con tu vida y tus circunstancias. Todo sucedió hace unos días en la parroquia de Leirado (Pontevedra), la aldea de la familia de Paz. En una de las tertulias del atardecer me hablaron de Manolo, el curandero de Arantei.
Tiene unos 50 años, una extraordinaria fama ganada a base de años recibiendo a pacientes y un pequeño imperio que se ha construido alrededor de la consulta. No da citas ni atiende al teléfono. Trabaja de nueve y media de la mañana hasta las ocho de la tarde y hace un descanso de dos horas para comer. Cuando abre la consulta, en la puerta ya hay un montón de gente. De hecho hay gente a todas horas. Quien le quiere visitar tiene que ir a la consulta y pede cita, como en el mercado. La espera suele superar las cuatro horas. En mi caso fueron cinco.
Porque sí, fui a visitarle.
Sin esperar nada ni hacerme ilusiones, pero con la curiosidad que entraña la remota posibilidad de que cambie algo, con aquel "y si" que se me comía por dentro.
Llegamos a las 8:20 de la mañana, pedí turno y me volví para casa. No sabía cuánta gente tenía delante, sólo sabía que el quinto de la lista había llegado ...a las once de la noche!!! En el exterior de la consulta, numerosas personas esperando. Manolo, que es más listo que el hambre, ha abierto un bar, una tienda de ropa y un pequeño supermercado, que hacen más amena la espera.

Mi paso por la consulta no duró más de tres minutos, fue una cosa breve, muy sencilla, sin secretos ni sorpresas, ni conejos saliendo de la chistera. Manolo, el curandero, me dijo que él no podía hacer nada, que el mío era un claro caso que requiere poner fin a cualquier tipo de práctica deportiva durante...cuatro meses. Sin intentos de correr, sin sesiones de bici, sin caminatas por la montaña. Cuatro meses de reposo absoluto, aderezados con un complemento farmacológico hecho a base de sulfato de condroitina llamado Condrosan.
Y qué hago yo ahora, paro o no paro? Qué puedo perder? Hace tiempo que no corro. La bici me gusta, le he pillado el tranquillo y me permite quemar adrenalina. Pero no es lo mismo que correr. Si quiero volver a correr (tornaracórrer) ya va siendo hora de parar completamente.
Hoy he vuelto a Madrid. Y lo he hecho después de una tirada de 80 kilómetros que podría ser el último gran esfuerzo en los próximos cuatro meses.