LA PLUJA, UN ALTRE HANDICAP A PANAMÀ

A falta de sis dies per a la prova em capbusso en la xarxa per treure més informacions que em puguin ajudar a assimilar, abans de trobar-m'hi, les circumstàncies que hi haurà diumenge a la Marató de Panamà. Imalauradament, les notícies que corren no són gens bones: a diferència del que ha passat en els últims deu anys, aquest final de novembre la pluja està negant l'istme. Fa tres setmanes que plou, dia sí, dia també. I a més ho fa ben d'horeta, al matí.

Tot i això, sempre he estat dels que han tingut clar que és millor una mica de pluja, que no pas una mica de vent. El problema és si plou a bots i barrals...i si, a més a més, també fa vent (circumstància gens improbable). Amb aquess condicionants, així com els altres que he anat coneixent (sortida a les 5 am, humitat del 95%, recorregut ondulat amb quilòmetres finals de tendència ascendent), crec que ja em puc mullar sobre l'objectiu que hauria d'assolir. Personalment sento que estaria preparat per fer 2h40' en una marató com València, Donosti o Barcelona. Però tinc clar que hauré d'estar content si sóc capaç de baixar de les 2h55'. No és un temps que em motivi, però l'experiència s'ho val, amb escreix.

La setmana l'he iniciat aquest matí amb un entrenament suau, de 8 kms. Demà en faré 16, una mica més ràpid i dimecres 15, amb un parcial de 5.000, al 85%. Dijous, acabat d'arribar, descansaré. Divendres i dissabte rodaré mooooolt suau, al Causeway, una zona de runners, al costat del punt on va començar a fer-se el Canal. I així arribaré a diumenge, el Dia D.

ATENT ALS ENSURTS D'ÚLTIMA HORA ABANS DE PANAMÀ

Acabo avui una setmana complicada, Ha estat la penúltima abans de la Marató de Panamà i no ha passat de forma senzilla...ni molt menys. Un problema amb una lentilla m'ha deixat uns dies mig estabornit, en unes condicions incòmodes tant per treballar com per entrenar-me. Afortunadament estic acabant de recuperar-me, com a mínim puc tornar a córrer, sense molèsties. El seguiment de la setmana, a nivell de quilòmetres, ha estat de 15, 18, 21, 0, 17, 20 i avui 29. Han estat lents però alegres i el cos els està assimilant molt bé. Ara ja puc dir, de forma clara i rotunda, que he acabat la preparació de la marató. El que hagi de passar a Ciutat de Panamà ja no dependrà de sèries, fartleks, curses o quilòmetres de més (o de menys). Ja està tot fet.

Tot i això, d'aquí a diumenge vinent hauré d'estar pendent d'evitar ensurts, lesions i refredats, així com anar amb compte amb les hores de son i el menjar, dos factors que puc controlar a casa, però que es fa més difícil de fer-ho quan un se'n va a 8.000 quilòmetres de distància del seu hàbitat natural. També toca preparar la roba, encara m'he d'acabar de decidir si corro amb les quatre barres o amb una samarreta blanca que ajudi a combatre la calor que hi haurà; toca decidir quins i quants gels m'acompanyaran durant la cursa...i en quin punt del recorregut me'ls prendré. Una decisió que tinc clara és que abans de la sortida em prendré un Isostar Energy Shot, un concentrat energètic preparat per a llargues distàncies. L'he provat en els últims tres tests seriosos i em sembla una meravella. Potser no té res i es tracta d'un efecte placebo, però amb mi funciona.

El que segurament sigui resultat del convenciment que funciona, sense cap base científicament sòlida, és el meu ascens a les altures. Abans d'una marató intento pujar cap a Navacerrada, per damunt dels 1.800 metres sobre el nivell del mar, i fer un entrenament llarg. Dimecres hi vaig anar i vaig córrer a un ritme suau durant 21 kms. Els especialistes asseguren que es requereix significativament bastant més de 5 tristes hores a la muntanya perquè es produeixi una reacció en el cos. Però encara que només hi vagi un sol dia...a mi també em funciona. M'ho crec i surto amb un reforç moral important. Veurem si quan torni de les amèriques, segueixo pensant el mateix.

EL MILLOR EN QUATRE ANYS

Va estar plovent tota la nit i bona part del matí, així que era difícil pensar que el circuit estaria en bones condicions. Vaig apropar-m’hi passat el migdia, quan semblava que el cel oferia una treva, però tan aviat com vaig sortir del cotxe, algú va tornar a obrir l’aixeta. Vaig plantejar-me ajornar el test i després de valorar el trasbals que m’hauria suposat fer-lo un altre dia, em vaig posar a fer l’escalfament previ a les set voltes.

En el primer quilòmetre vaig tenir sensacions de cursa. El ritme era superior al que duria durant bona part de l’entrenament. N’era conscient, però no em va importar deixar que l’adrenalina fes el seu efecte: 3’48” (la idea era sortir justet per sota de 4 min/km i anar augmentant). De seguida em vaig posar a to. Estava concentrat en el que volia fer i estava disposat a aconseguir-ho. 15’41” en la primera volta i 15’40”, en la segona. Les cames anaven lliurement, els braços responien en la pujada, el cap seguia a les seves coses, taral•lejant interiorment cançons diverses de la canària Rosana Arbelo (a qui havia escoltat durant una entrevista a “La Ventana” entre setmana). La pluja inicial es va convertir en tempesta a partir de la tercera volta i el que havien estat petits tolls van quedar convertits en zones empantanegades, on les vambes s’enfonsaven més del compte.



El que va ser

Tot plegat em va donar força per pitjar una mica més l’accelerador. El resultat va ser 15’34”, 15’33” i 15’34”, en les tres voltes següents. Tot anava sobre rodes, em sentia còmode, fort i animat. Però en la penúltima volta, la pujada que hi ha al començament del tercer quilòmetre se’m va fer més complicada del compte. Entrava en zona perillosa, faltaven encara sis quilòmetres, espai suficient per engegar a rodar tot l’esforç que havia fet. Samarreta, pantalons,mitjons i vambes, totalment xops, s’havien convertit en un inconvenient afegit, en forma de pes extra. Però no em vaig deixar vèncer pels dubtes ni pels pensaments negatius. Vaig donar tot el que tenia i vaig tancar un matí rodó en 15’34 i 15’33”, per a un temps total d’1.49’09” en els 28 kms, que deixen un ritme de 3’53”8.

Satisfacció

Sóc de lletres però sempre m’han agradat els números, els càlculs, les comparacions i les estadístiques. En referència a l’últim test de set voltes a la Casa de Campo, de fa quinze dies, he millorat 1’18”. El temps d’ahir, a més, equival a la segona millor marca dels últims quatre anys, únicament superada, en sis segons de res, per un entrenament que vaig fer el 20 de febrer del 2010, quan preparava la Marató de Barcelona en què vaig acabar fent 2.40’04”. La pluja em fa considerar aquesta última sessió com el millor entrenament llarg dels últims anys. La progressió ha trigat a arribar però al final l’he pogut gaudir. La llàstima és que no es podrà veure reflectida en un bon temps en cap cursa. El dia D ja és a la cantonada, la setmana que ve me’n vaig cap a la difícil Marató de Ciutat de Panamà.

UNA PASSIÓ SENSE LÍMITS

S'entén per passió aquella afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una tan gran polarització de l'afectivitat que deixa afeblides i, fins i tot, anul·lades la capacitat de judici i la voluntat. Llegeixo aquesta definició una vegada i una altra i el meu món pren sentit. No sé si actuo contra la meva voluntat, perquè el que vull fer, el que m'agrada fer, és córrer. I ho faig. Però és més que evident que sovint se m'anul·la la capacitat de judici. Córrer és la prioritat número u i quian hi penso, la resta de coses passen a un discret segon pla. I això no és. O no hauria de ser...o sí. Però és.

I com m'agrada: llevar-me, fer quatre abdominals, saltar del llit, vestir-me i sortir al carrer, cap al Retiro o qualsevol altre parc on poder-hi fer unes voltes. Aquesta setmana hi he anat algunes vegades (16-16-18-16-16) i fins i tot he fet un test de 5.000, a 18'30", que tot i ser lent, em va deixar unes sensacions boníssimes. Les que estan per venir, però, són millors. Demà faig un descans actiu de 8 o 10 kms i diumenge torno a la Casa de Campo a fer-ne 32. L'objectiu inicial, fer-los (que ja costa), i si es pot, superar la marca de fa dues setmanes. Serà l'últim test llarg abans de la Marató de Panamà.

LA PART POSITIVA D'UNA GRIP

Una setmana sencera, això és el que m'ha durat. Des de diumenge passat, que em vaig començar a sentir malament, l'evolució diària va anar a pitjor. He tingut mal de cap tots els dies i, bàsicament, les nits han estat complicades. 30 quilòmetres en sis dies era un balanç poc prometedor per afrontar una mitja marató, però tenia dorsal per a la Mitja de Moratalaz, ja pagat. Aquest matí els braços no em pesaven, les cames no estaven garratibades i el batec del cor no se'm reproduïa al cap. Així que m'he decidit a anar-hi. El rendiment no ha estat gens malament, tot el contrari.

La cursa ha estat un autèntic caos organitzatiu, de tal magnitud que a l'inici de la segona volta, després d'haver passat el deu mil en 36'40", al grup d'atletes que em precedien, els han enviat per un carrer que no tocava, reduint el recorregut en, aproximadament, 800 metres. Me n'he adonat ben aviat, però tothom seguia la "nova ruta", així que girar enrere (o posar-me a discutir...) era una bestiesa. He recuperat el ritme de cursa i he seguit endavant. Valoro en uns tres minuts el benefici que n'hem tret. Tot plegat m'ha deixat un mal cos. No m'agraden aquestes coses. La segona volta ha estat més lenta i he anat perdent ritme a poc a poc. Tot i així, he pogut aguantar bastant bé i m'he presentat a la línia d'arribada, sense esprintar, sense canviar de ritme, havent perdut la motivació, en 1h15'10", que equivaldrien a 1h18'10". En les classificacions oficials surto en la posició número 23, però imagino que hauria de correspondre a la 27ena o 28ena...

Malgrat tot, l'1-18 és la millor marca de la temporada, de llarg (després d'haver fet 1.19.55 i 1.20.07). La millora experimentada la setmana passada al test de la Casa de Campo s'ha vist reflectida també en la cursa d'aquest matí. El pes del cap em torna a recordar que no estic bé, però sento que sóc un altre. Les coses tornen a funcionar. El descans setmanal m'ha permès arribar a la cursa en un bon estat de forma. Bona cursa, bon diumenge. Fantàstic.

RICARDO ABAD, UN ALTRE MIRALL

Ricardo Abad és un navarrès, de Tafalla, de 40 anys. La seva vida començà girant al voltant del ciclisme però l'any 2005 es va posar a córrer a peu. Com que no li agraden les mitges tintes, així, de cop, va fer cinc maratons en una temporada. A partir d'aquell moment la seva vida faria un gir radical i va entrar en el món de les ultramaratons. Però Ricky no és un atleta qualsevol, ell sempre destaca (i no només per la seva alçada). L'any 2008 va fer 30 maratons en 30 dies. No en va tenir prou i el 2009 va fer-ne 150, en 150 dies més. L'1 d'octubre embogir de forma definitiva: es va posar a córrer una marató diària i no ha parat. Ni un sol dia.

Durant aquest temps l'he anat seguint a través del seu bloc i vaig tenir ocasió de conèixer-lo a Ciudad Real, fa dues setmanes. Jo vaig anar a córrer la mitja, ell (evidentment) feia la marató sencera. Tenia ganes de parlar amb ell, així que, en un moment de calma, m'hi vaig atansar.

En Ricky està casat i té una filla petita. Després de la marató diària se'n va a treballar. Gasta un parell de vambes cada 21 dies. Corre per ell mateix, però també per l'ANFAS, asociació navarresa a favor de les persones amb discapacitat intel.lectual. El que em crida l'atenció d'aquest tipus de reptes és la capacitat d'aixecar-se dia rere dia, amb les forces físiques i mentals necessàries per a superar una marató. Va passar-ho malament quan va perdre el seu pare. Però el pitjor dia de tots el va viure el 13 de maig. Li tocava córrer la marató que feia 225. Aquell dia es va aixecar a les cinc de la matinada per anar a treballar. Se sentia content, ja que havia guanyat una mica de pes. La sorpresa no trigaria a arribar. A mig matí es va començar a trobar malament i quan li tocava sortir a córrer, a la tarda, gairebé no podia fer un pas. Va vomitar un munt de vegades. No era el millor dia per a sortir a fer una marató. I què fas, en aquests casos?

Aquesta setmana em sento fatal, em pesen les cames i tinc un mal de cap que no em deixa tranquil, però si deixo de córrer no passa res. Per a algú com en Ricardo Abad això no és possible. Es va calçar les vambes, va sortir al carrer i va començar a córrer, trotant a un ritme molt suau. Ben aviat va haver de caminar. Li quedaven més de 34 quilòmetres i no era capaç de córrer. Si no es va rendir aquell dia no es rendirà mai. Passada l'una de la matinada va finalitzar la seva dosi de marató diària, amb un temps de 6h 54'. I l'endemà, tornem-hi que no ha estat res. Aquests patiments generen grans recompenses. Així s'entén quan Ricardo Abad assegura que cada dia que passa és una mica més feliç.



El 12 de febrer, a Barcelona, correrà la marató número 500, la que completarà la quadratura del cercle. I aleshores, què? Segurament no trigarà gaire a trobar una nou repte. Ànims i enhorabona!!!

AQUEST REFREDAT NO FA BONA PINTA

Semblava que se n'anava però no ho vol fer. He passat la part del dolor a la gargamella, la de la suor al nas i la dels estornuts. Ara visc amb un mal de cap que no és normal i una molesta mucositat. 35 kms en quatre dies (0-6-16-13) no és normal, però tampoc m'anava gens malament, de cara a la Mitja de Moratalaz de diumenge. La setmana passada l'havia acabat amb 133 kms, animat i amb bones expectatives de futur. No som res, tot canvia d'un dia per l'altre. Què senzill és fer passes enrere i quant costa avançar-ne, encara que sigui, només una de sola.