Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marató de Panamà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marató de Panamà. Mostrar tots els missatges

dijous, 29 de novembre del 2012

NO TODAS LAS GOTAS SON IGUALES

Aquest diumenge farà un any que vaig córrer la Marató de Panamà. Aprofitant el record vull compartir la crònica que, aleshores, vaig escriure per a la revista Corricolari. L'entrada que vaig fer al bloc, 6è classificat a la Marató de Panamà ha estat una de les més llegides de l'any. Estic convençut que aquesta també agradarà. Per a tots aquells que s'estiguin plantejant la possibilitat d'anar a "fer les amèriques", atlèticament parlant.

No todas las gotas son iguales,, por Sebas Guim

Suena el despertador de forma insistente. Son las tres de la madrugada, noche cerrada en Ciudad de Panamá. En sólo dos horas, cuando todavía estemos a oscuras, se dará la salida al maratón. Me he levantado con nervios, con ese cosquilleo habitual de antes de las competiciones. He corrido más de 20 maratones en mi vida y ya tengo adquiridas una serie de rutinas que sigo religiosamente. Pero soy consciente de que en éste que estoy a punto de empezar hay muchos factores cuyo efecto desconozco. El madrugón es uno de ellos y se debe al calor y la humedad que dominan la ciudad durante el día. Los 25ºC de temperatura serán duros pero el 98% de humedad puede acabar con cualquiera.
Cuando empecé a plantearme la posibilidad de correr en Panamá mis conocimientos sobre el país centroamericano no iban mucho más allá del ex dictador Manuel Antonio Noriega, el ex futbolista “Dely” Valdés y, por supuesto, esa obra de ingeniería que hay que ver de cerca, para entenderla y disfrutarla, el Canal. Sin embargo al visitar el istmo uno se da cuenta de que Panamá es mucho más. La bahía que envuelve la capital, los archipiélagos de San Blas o de Bocas del Toro, el volcán Barú o el Parque Nacional de Darién colman las expectativas de cualquier extranjero.
Pero el reto sigue estando enfrente, los 42 kilómetros no se han movido, están ahí esperando al grupo de atrevidos que buscan poner a prueba sus cuerpos. Tras escuchar las últimas notas del himno de Panamá suena el disparo de salida. Ya no hay marcha atrás. Empezamos a correr en Amador, en el extremo oeste de la ciudad, y avanzamos en busca del sol hacia la Cinta Costera. Avisado sobre los peligros que puede ocasionarme la excesiva humedad no desaprovecho las oportunidades de beber. Un par de sorbos en cada punto de avituallamiento me mantendrán bien hidratado.
A pesar de los esfuerzos por respetar mi plan de actuación soy consciente de que las primeras gotas de sudor han aparecido antes de llegar al segundo kilómetro. Al paso por el 10 ya llevo la camiseta pegada al cuerpo. El Club de Corredores del Istmo, organizador del evento, trabaja denodadamente por intentar convertir este maratón en el más importante de Centroamérica y uno de los mejores de Latinoamérica. Para lograrlo este crecimiento cuenta con el apoyo del Gobierno e importantes patrocinadores. 600 voluntarios colaboran para asistir a los corredores en los puntos de avituallamiento y evitar incidencias a lo largo del recorrido. En juego está el prestigio de ganar, la honrilla de llegar y una bolsa nada desdeñable de 70.000 dólares en premios, distribuidos entre las diferentes categorías. Para ganar hay que sudar, y en Panamá, mucho más que en otros lugares. Me tomo un primer gel mientras nos acercamos al tramo marino del Corredor Sur, con unas vistas espectaculares.
El sol empieza a aparecer por el horizonte. Pocas nubes, mal augurio. Al llegar al barrio de Costa del Este, en el extremo opuesto de la ciudad, nos aproximamos al kilómetro veinte. Por mis brazos van descendiendo pequeñas gotas de sudor, que caen al suelo al llegar a la punta de mis dedos. Los avances que ha ido experimentando la carrera han permitido que, en esta edición, se haya incorporado el chip. Al pisar la alfombrilla, el característico “piiiip” me recuerda que estoy entrando en la segunda mitad de carrera. Los rayos del sol me apuntan directamente al cogote, pero no me cuesta encontrarle la vertiente positiva, los impresionantes rascacielos que dominan la ciudad lucen un brillo encantador. Es por edificios como el Hotel Trump Ocean Club, The Point, Ocean Two, Aqualina Tower o el popularmente conocido como “Tornillo”, por lo que la ciudad se ha ido ganando el sobrenombre de Panamanhattan.
Sigo bebiendo y sudando, aunque la proporción no debe ser la misma: me siento cansado, el aire no me llega, me pesan las piernas. Miro hacia abajo y me sorprendo al constatar las huellas que dejan mis zapatillas después de cada zancada. Están totalmente empapadas, como si acabasen de salir de una lavadora con la centrifugadora estropeada. Es el momento de tomarme el segundo gel. Hay que levantar la cabeza de nuevo y disfrutar de la vista. Vuelvo a pasar por el centro de la ciudad pero ahora lo hago a plena luz del día.
Avanzo lentamente, y voy restando kilómetros al objetivo. Ya sólo faltan seis. El tercer y último gel suele ser el que mejor me sienta. Sin embargo me sorprendo cuando me avanzan algunos corredores, a un fuerte ritmo. Me relajo al percatarme de sus dorsales de color azul (el mío es amarillo), indicativos de que participan en el medio maratón y que salieron una hora y media más tarde. Panamá no tiene una gran cultura atlética, así que haciendo coincidir un medio maratón o un maratón por relevos con la prueba reina, pretenden conseguir que los habitantes del istmo se vayan iniciando en el deporte más sencillo del mundo. Parece que lo están logrando. Mis pensamientos van de un lado a otro y ya no me queda nada. No me importa el rival que me precede ni tampoco el que me persigue. Llegar es mi meta y estoy a punto de lograr el objetivo. Escucho la megafonía cada vez más fuerte, observo las banderas de los patrocinadores, se me pone la piel de gallina, la gente me transmite su último aliento. Un aliento necesario para dar esa última zancada, la que me ayuda a cruzar por debajo del arco y superar la línea de meta. Siento que una gota desciende por mi mejilla, pero tengo claro que no se trata de sudor. Esta gota es diferente, es una emotiva lágrima de felicidad.

diumenge, 4 de desembre del 2011

6è CLASSIFICAT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Estic en un núvol. I no vull baixar-hi. Tant me fa haver-me quedat a 20" de baixar de les tres hores, el temps no era important. He lluitat contra molts elements (sortida a les cinc de la matinada, a les fosques, amb una humitat superior al 95% i 25ºC (que s'han acabat convertint en 32ºC quan creuava la línia d'arribada...) i me n'he sortit. I no hi ha res que em pugui satisfer més que aquesta sensació. La sisena posició de la general és un premi excessiu per a un corredor popular com jo. Quan han disparat el tret de sortida només m'he plantejat una cosa: hidratar-me tant com em fos possible, conservar i acabar. La resta ha anat succeint. No deixaré de recomanar l'Energy Shot d'ISOSTAR abans de començar (gràcies per inventar-lo, senyors), avui també ha fet els seus efectes, juntament amb els tres gels que m'he anat prenent.


Ciutat de Panamà, a les sis del matí

De sortida he format un grup molt interessant, de quatre corredors, entre els quals hi havia Fernando Revuelta, atleta espanyol, de Valladolid, que fa uns quants anys se'n va anar a viure a Panamà. Ell ha estat la roda a seguir, i els seus consells, vitamina per seguir lluitant. El grup era compacte, tot i que dos dels corredors volien matar-nos a base de canvis de ritme. Al pas per la mitja, 1h'27'40, m'he quedat del grupet, havien apretat, no em sentia còmode amb el nou ritme i he preferit agafar el meu abans que buidar-me i pagar-ho més endavant. L'he encertada. El pas dels quilòmetres es feia cada cop més dur, però es feia dur per a tothom. A poc a poc m'he adonat que retallava temps als antics integrants del grup...i els he acabat superant. A tots, menys a en Revuelta que se m'havia escapat un parell de minutets i, tot i que ha patit molt en els últims quilòmetres, ha pogut mantenir-se per davant. La meva enhorabona també per a ell, que s'ha proclamat subcampió de Panamà de Marató. L'última mitja hora de cursa ha estat terrible: uns tobogans esgotadors, un sol que picava, les mans que em cremaven la cara cada vegada que intentava treure'm gotes de suor que regalimaven sense parar, les vambes xopes que disparaven microgotetes en cada gambada...i el cansament que ja suposa haver de córrer 42 kms.

Amb en Fernando Revuelta (n.98) i Fernando Blanco, celebritat atlètica de Panamà, després de l'arribada
Vull agrair el suport que m'han donat, sense coneixe'm de res, assistents d'altres corredors, que seguien la prova en bicicleta. Hi havia punts en què els avituallaments s'allargaven de forma excessiva i els glopets que m'han anat regalant han estat bàsics per evitar la deshidratació.

Quan anava arribant calculava que, probablement, aniria l'onzè o el desè. Però dec haver superat més atletes dels que havia calculat...quan m'han dit que he fet sisè no m'ho creia i he hagut de comprovar la classificació unes quantes vegades. A la posició hi he d'afegir un premi en metàl.lic de 800 dòlars que ni en els meus millors somnig hauria pogut imaginar. És cert el que deia en Marc Roig al seu bloc (ell va córrer a Panamà l'any passat), sobre les marques en cada temporada. Avui, diuen, les condicions han estat més dures que al 2010. Però també és evident que no hi havia corredors del nivell de l'any passat. Jo me n'he beneficiat, què hi farem...i el somriure que se'm dibuixa a la cara no me'l pot treure ningú.
Una altra marató finalitzada...i ja pensant en la propera: Barcelona o Sevilla.

divendres, 2 de desembre del 2011

A EL VALLE DE ANTÓN, APURANT PER A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Vaig arribar-hi ahir i me'n vagi quan acabi d'escriure aquestes quatre ratlles. El Valle de Antón és un poblet nolt petit que es troba situat a l'oest de Ciutat de Panamà, a unes dues hores llargues en autobús. Com bñe diu el seu nom, el poble es troba situat en una vall entre muntanyes, en el que milions d'anys enrere era el cràter d'un volcà. Aquí hi passen els caps de setmana les famílies benestants de la capital. En aquestes 24 horetes m'ha donat temps per a llegir, fer un entrenament suau, una sessió de banys termals i una visita al Chorro Macho, una caiguda d'aigua de 35 metres, que és una de les grans atraccions turístiques de la localitat. Aquest matí n'he anat a buscar una altra: els conegudíssims "arbres quadrats". He seguit totes les indicacions que m'han donat (ja que no hi havia ni un cartell indicador), hi he passat dues vegades pel davant...però no els he arribat a veure. O sí, els he vist, però de quadrats no en tenen res.
No parlo de pluja però no perquè no n'hi hagi (baixant del Chorro Macho em va enganxar una tempesta...) sinó perquè he decidit canviar el xip i deixar de pensar en totes les nombroses adversitats que em trobaré denà passat. Estic preparat pel que faci falta...i que surti el que hagi de sortir. Pel que fa al jetlag no he tingut cap problema, a mñes, estic matinant de debò, intentant habituar el cos...encara que només sigui durant dos dies.
Al final vaig decidir que sortiré amb la samarreta de tirants de Catalunya. Tinc ganes de suar, de valent, les quatre barres.

dilluns, 28 de novembre del 2011

LA PLUJA, UN ALTRE HANDICAP A PANAMÀ

A falta de sis dies per a la prova em capbusso en la xarxa per treure més informacions que em puguin ajudar a assimilar, abans de trobar-m'hi, les circumstàncies que hi haurà diumenge a la Marató de Panamà. Imalauradament, les notícies que corren no són gens bones: a diferència del que ha passat en els últims deu anys, aquest final de novembre la pluja està negant l'istme. Fa tres setmanes que plou, dia sí, dia també. I a més ho fa ben d'horeta, al matí.

Tot i això, sempre he estat dels que han tingut clar que és millor una mica de pluja, que no pas una mica de vent. El problema és si plou a bots i barrals...i si, a més a més, també fa vent (circumstància gens improbable). Amb aquess condicionants, així com els altres que he anat coneixent (sortida a les 5 am, humitat del 95%, recorregut ondulat amb quilòmetres finals de tendència ascendent), crec que ja em puc mullar sobre l'objectiu que hauria d'assolir. Personalment sento que estaria preparat per fer 2h40' en una marató com València, Donosti o Barcelona. Però tinc clar que hauré d'estar content si sóc capaç de baixar de les 2h55'. No és un temps que em motivi, però l'experiència s'ho val, amb escreix.

La setmana l'he iniciat aquest matí amb un entrenament suau, de 8 kms. Demà en faré 16, una mica més ràpid i dimecres 15, amb un parcial de 5.000, al 85%. Dijous, acabat d'arribar, descansaré. Divendres i dissabte rodaré mooooolt suau, al Causeway, una zona de runners, al costat del punt on va començar a fer-se el Canal. I així arribaré a diumenge, el Dia D.